En primer lloc, vull donar-vos les gràcies per haver-me honorat amb aquest premi, que porta el nom d’una gran patriota i lluitadora per la llibertat, la pau i la democràcia, Victoire Ingabire Umuhoza. Però també voldria felicitar la Xarxa pel seu excel·lent treball. Com Victoire, vosaltres i el vostre treball ens inspiren per continuar aquesta lluita. Ens ho encomaneu i us ho agraeixo.

En menys d’un mes celebrarem el 25è aniversari del que va ser el pitjor acte terrorista dels anys noranta, i que s’ha convertit en el major escàndol político-mediàtic de l’últim quart de segle. Un escàndol que s’agreuja amb cada dia que passa.

Ja sabeu de que parlo: l’atemptat del 6 d’abril de 1994 en què van morir dos caps d’Estat africans i el seu seguici. Sense aquest atac no estaríem aquí, Victoire Ingabire Umuhoza mai hauria estat a la presó i, amb tota probabilitat, Rwanda podria haver esperat viure l’últim quart de segle en pau, Rwanda però també els seus veïns, en particular el Congo i Burundi.

Estem parlant aquí d’un triple crim: 1) l’atac 2) l’ocultació de la veritat i les mentides sobre aquest atac i 3) les conseqüències fatals inaudites.

Matant Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira el 6 d’abril de 1994, els assassins van acabar amb tota esperança de pau i de solució democràtica del conflicte que havia assolat el país des de la invasió del 1r d’octubre de 1990. Una pau negociada i signada amb la presumpta benevolència de grans potències. Una pau que hauria evitat tantes morts i tant patiment, que hauria permès compartir el poder.

En la llei, amagar un crim també és un crim. Encobrir la veritat, mentir sobre aquest primer crim és tan devastador com el crim mateix perquè permet als criminals continuar amb els seus objectius assassins. Molts individus, institucions, països i mitjans de comunicació són culpables d’aquest crim, que és encobrir la veritat.

Des dels primers dies després de l’atemptat, el New York Times, un diari que reivindica el títol altisonant de “diari de referència”, va marcar la pauta, i cito textualment: “La tesi creïble és que els dos presidents van ser assassinats per extremistes hutus de Rwanda que s’oposen a la reconciliació amb els tutsis” (NYT, 23 d’abril de 1994).

Per increïble que sembli, 25 anys després encara estem xipollejant en el mateix fangar mentider sobre l’atac del 6 d’abril. Tanmateix, ho tenim tot per demostrar el contrari, és a dir, que el Front Patriòtic Ruandès sota el comandament de Paul Kagame va abatre l’avió: el treball de Michael Hourigan per al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, la investigació de Bruguière, els documents revelats per Judi Rever, les declaracions de Carla del Ponte i la destinació que se li ha reservat. Fins i tot el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda va abandonar aquesta línia des del principi del seu mandat, no en tenia cap prova.

Les proves reals no presenten cap dubte sobre que l’actual president de Rwanda, Paul Kagame, i el seu exèrcit en són els autors. El seu objectiu i el dels seus padrins era, de totes totes, posar fi per sempre a la pau d’Arusha, eliminar qualsevol repartiment de poder que preveu aquest acord i establir una potència militar capaç de dominar tota la regió. No pel benestar dels ruandesos, burundesos i congolesos, sinó pel benestar –o millor dit, per l’enriquiment– dels seus padrins i agents ruandesos. Qui són aquests padrins? La millor indicació ve de l’exsecretari general de l’ONU, Boutros Boutros-Ghali, que em va dir en una entrevista: “El genocidi ruandès és responsabilitat 100% estatunidenca”, afegint que els britànics hi van ajudar.

El tercer delicte són les conseqüències i no tinc prou temps per resumir-les. En resum, aquestes conseqüències inclouen totes les morts a Rwanda; l’èxode de milions de ruandesos, especialment al Congo; els assassinats duts a terme per l’actual règim ruandès al Congo, així com les execucions extraterritorials selectives en altres llocs; la caça implacable de refugiats i l’assetjament implacable que aquest règim segueix infligint a qualsevol ruandès que s’atreveixi a desafiar la seva versió de la tragèdia ruandesa. El règim de Kigali ho fa dins el país, però també arreu del món, i en particular a Bèlgica, França, Suècia, Canadà i els Estats Units, per anomenar-ne només alguns, amb l’ajuda dels sistemes jurídics de cada país. El pretext cada vegada: “la impunitat”.

IMPUNITAT: aquesta és una paraula que ha estat als mitjans de comunicació i en boca de tots des de l’atac. No hi pot haver pau, ni reconciliació, es diu, si els responsables de la tragèdia romanen impunes.

Tanmateix, que jo sàpiga, mai una paraula s’ha fet servir tan malament i s’ha buidat del seu significat com aquesta.

Davant d’aquest triple crim, quina ha estat la reacció de les autoritats polítiques de Rwanda i de les grans potències que la patrocinen? S’ha concedit total impunitat als veritables delinqüents i s’han criminalitzat bones persones.

– S’ha criminalitzat i empresonat en colònies penals aquells que van intentar recollir els trossos després de l’atac, restaurar la pau per posar fi als assassinats i l’anarquia que existia després de l’atac del 6 d’abril.

– S’ha criminalitzat els qui, com la gran patriota que aquest premi porta el seu nom, desitgen plorar tots aquells que van morir com a resultat d’aquest atac.

– S’ha criminalitzat els investigadors i testimonis de descàrrec que treballaven per al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda.

– S’ha criminalitzat aquells que, com Victoire Ingabire Umuhoza o Diane Rwigara, van decidir, amb valor i en nom de la democràcia, presentar-se a les eleccions ruandeses contra el dictador ruandès Paul Kagame.

– S’està intentant criminalitzar tota una generació de ruandesos nascuts després de 1994 de pares que van fugir de la Rwanda de Kagame.

– S’assetja i intenta criminalitzar aquells que investiguen, cerquen la veritat sobre aquest atac i les seves conseqüències i en parlen. La nostra amiga, Judi Rever, n’és un exemple notable.

– S’intenta criminalitzar el simple fet de dir: “Espera un moment, no és així com va passar a Kigali”.

IMPUNITAT, dieu? Al compte de Twitter de la Cort Penal Internacional del 18 de febrer de 2019, podem llegir això: “Reunió productiva entre la fiscal del Tribunal Penal Internacional, Fatou Bensouda, i Sa Excel·lència Paul Kagame, president de Rwanda, amb motiu de la conferència de Seguretat de Munic”. A sota d’aquest tweet hi ha una imatge somrient del sanguinari dictador Kagame i Fatou Bensouda, la mateixa dona a la qual es va donar la responsabilitat d’acabar amb la impunitat.

Però el món està canviant ràpidament, l’esperança està permesa. Victoire Ingabire Umuhoza ha estat alliberada. Diane Rwigara ha estat alliberada. En altres indrets d’Àfrica i arreu del món hi ha senyals positius: l’era que ha permès que criminals com Kagame i el seu principal suport, Washington, duguessin la pluja i el bon temps a l’Àfrica i a d’altres llocs està arribant al final.

El proverbi diu: “El qui lluita contra la veritat serà derrotat”. Però també és cert el contrari: “Qualsevol que defensi la veritat guanyarà”. Cada vegada més persones busquen la veritat contra tot pronòstic, la troben i la revelen.

Armats amb aquesta veritat i amb el coratge, la determinació i la confiança de persones com Victoire Ingabire Umuhoza, podrem guanyar.

En què consistirà aquesta victòria? La llibertat, la pau i la democràcia per a Rwanda i els seus veïns.

Moltíssimes gràcies.

Font: Réseau international des femmes pour la Démocratie et la Paix (RifDP)