Aquest article, que m’ha semblat oportú escriure en aquest moment en què Barack Obama abandona la presidència dels Estats Units, podria també titular-se “Acaba l’Operació Obama”. M’hauria referit així a la genial operació amb la qual les grans famílies financeres van crear i van portar per primera vegada a la cúpula del poder estatunidenc un elegant, intel·ligent i seductor home de color. Un home que va superar amb escreix el refinat “carisma” d’altres criatures “progressistes” d’aquestes “filantròpiques” famílies: Jimmy Carter, Bill Clinton, Toni Blair… Obama transmet més convicció que qualsevol d’ells. Quan se’l veu fins i tot emocionar-se amb els seus propis mítings, hom pensa que és possible que fins i tot es cregui les seves pròpies mentides, per aquest estrany procés de racionalització tan propi de l’espècie humana. No obstant això, és un africà, l’astut i cínic Paul Kagame, qui ocupa el lloc superior en el rànquing dels grans mentiders. Podria donar lliçons a tots aquests presidents sobre com dir les majors falsedats sense que se li mogui ni una pestanya. No hi ha màquina de la veritat que detecti la menor pertorbació d’aquest personatge: el mateix és una màquina de mentir i matar. Clinton, Blair o Obama tan sols l’han superat en “simpatia”.
Estic fent un relat fantàstic sobre ocultes i increïbles operacions dissenyades des d’un suposat poder en les ombres? Que ho preguntin als brokers i altra gent encorbatada de Wall Street que el dia de la victòria d’Obama es burlaven de les manifestacions d’alegria dels crèduls votants progressistes i cridaven a aquells ingenus des de les finestres dels seus luxosos despatxos: “Ximples, no teniu ni idea del que ha passat”. El candidat que anava a posar límit als excessos de Wall Street, segons prometia en la seva campanya electoral, va afavorir fins al desvergonyiment la gran banca i va fer possible que els ingressos de l’1% dels més rics augmentessin més del 30% en cadascun dels seus dos mandats. El candidat que va ser guardonat preventivament amb el Nobel de la Pau, va desplegar un bel·licisme que no va imaginar ningú dels qui van creure en les seves fal·laces promeses. Fins preparava ja llavors, al costat de Hillary Clinton, la destrucció de l’Estat libi amb l’ajuda dels hereus dels mujahidins creats pel seu mentor Zbigniew Brzezinski.
Ha estat aquesta magistral Operació Obama la que ha permès a l’Establishment estatunidenc aprofundir durant vuit anys més tant en la concentració del poder financer com, guerra rera guerra, en el projecte de dominació del que ells anomenen l’espectre total. El progressisme mundial, veritablement obnubilat (a excepció d’alguns lúcids moviments minoritaris que han sabut desenganxar-se dels canals convencionals d’”informació” i que s’han regit per informacions veraces i independents com les de WikiLeaks), ha tolerat a aquest “magnífic” primer president de color multitud d’espantosos crims que mai hauria tolerat als governs conservadors. L’estratègia de l’Establishment financer ha donat uns resultats extraordinaris. És una estratègia que podríem qualificar així: “Progressisme en tot mentre es controla –amb l’ajuda dels grans mitjans de comunicació– el que és essencial: la concentració del poder i la dominació militar”.
Alguns experts ja havien alertat contra el candidat. L’historiador Webster Tarpley era categòric, advertia sobre l’enorme perill que amagava la seva possible elecció, i amb ella l’activació del pla Brzezinski: arribar a sotmetre o “integrar” Rússia i la Xina per permetre que la supremacia mundial dels Estats Units i el Regne Unit continuï durant uns altres cent anys. Es tracta d’un projecte incomparablement més ambiciós, agressiu, militarista i fins i tot catastròfic –afirmava Webster Tarpley– que qualsevol política dels neocon, inclòs el seu projecte d’atacar l’Iran. És un titella de la Comissió Trilateral i, en particular, de Zbigniew Brzezinski. Aquest grup ha creat un altre titella, aquest cop amb més preparació que Jimmy Carter. Es tracta d’un demagog d’esquerra que promet “esperança” i “canvi”, però que en realitat representa polítiques qualitativament pitjors i més destructives.
Webster Tarpley ha explicat reiteradament com Barack Obama va ser reclutat per Zbigniew Brzezinski entre 1981 i 1983 i com, per tant, al convertir-se en president portava més de vint anys sota el seu adoctrinament directe, per la qual cosa pot per això ser considerat la seva criatura política. Ha insistit també en la supeditació de Barack Obama als cercles preocupats pels retrocessos dels Estats Units en el lideratge global i per replantejar tota la política estatunidenca. Cercles representats per les diverses figures que estarien al darrere de la seva candidatura: Zbigniew Brzezinski, Joseph S. Nye (com a representant del Club Bilderberg i com a director per a Amèrica del Nord de la Comissió Trilateral), el conegut inversor i especulador financer George Soros i altres partidaris de la doctrina del Nou Realisme. Cercles en els quals hi hauria, per exemple, el Consell de Relacions Exteriors, la Fundació Ford o l’Escola Econòmica de Chicago.
Aquest article meu d’avui podria també titular-se “Obama, el pare de Nadia i nosaltres”. En aquest cas el subtítol o el destacat podria ser aquest: “Quins estranys mecanismes emocionals i mentals permeten que uns seductors psicòpates com el pare de Nadia o Barack Obama aconsegueixin la nostra entusiasta adhesió?” Com pot ser que fins i tot un analista tan lúcid en qüestions nacionals com és Iñaki Gabilondo tan sols contraposi les formes civilitzades de Barack Obama amb les burdes maneres de Donald Trump sense aprofundir en el fons del que tots dos representen? Sembla ser veritat el que he sentit sovint en boca de la meva dona i altres professionals de la psicologia: som bastant analfabets en tot allò que té a veure amb la psicopatologia. No hi ha manera que, per exemple, la gent prengui consciència de l’estreta relació entre la psicopatia i la seducció o la demagògia. Francament, em fio més de l’imprevisible Trump, amb els seus provincians modals, que de qualsevol d’aquests freds i astuts psicòpates.
D’altra banda, anant ja més enllà de la qüestió de la personalitat d’aquesta gent, hi ha massa analistes que es consideren progressistes però que encara no s’han adonat que no és per atzar que molts republicans estiguin molt més a prop dels demòcrates Barack Obama i Hillary Clinton (bastants d’ells van declarar que votarien Hillary) que del seu coreligionari Trump (i no estan lluny d’ell principalment per les seves excentricitats). Hi ha massa analistes que es consideren fins i tot d’esquerres que encara no s’han adonat que la més important fractura no és la que hi ha entre republicans i demòcrates sinó entre els qui estan al servei de les grans famílies financeres i els qui no sorgeixen des del poderós sistema econòmico-político-mediàtic que aquestes han creat. En tot cas, segur que algú es preguntarà sobre per què o com m’atreveixo a fer unes valoracions tan dures sobre un personatge tan idealitzat com Barack Obama. Responc al meu torn amb una altra pregunta: Com ha estat possible que el veritable i fosc historial familiar i personal de Barack Obama no hagi arribat a sortir mai a la llum? Vegem els primers paràgrafs de l’extens apartat titulat precisament “El frau Obama” que vaig escriure ja el 2011 per al meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:
“El 31 d’agost de 2010, el periodista i investigador Wayne Madsen [exfuncionari de la National Security Agency (NSA)] va publicar una investigació que va titular La biografia oculta dels Obama: una família al servei de la CIA. En ella va compilar diversos arxius de la CIA que demostren els vincles d’aquesta agència d’espionatge amb institucions i persones estretament lligades a Barack Obama, així com als seus pares, el seu padrastre i la seva àvia materna. D’aquesta manera, queda destruïda una visió ingènua que ens presentava el fenomen Obama com una cosa espontània que va sorgir des de fora de l’Establishment. Wayne Madsen és algú que mereix el respecte i agraïment de tots aquells a qui ens fa mal la tragèdia que viu l’Àfrica dels Grans Llacs, ja que respecte a ella ha estat un dels més lúcids investigadors estatunidencs.
En la primera part d’aquest treball, Wayne Madsen subratlla la participació de Barack Obama pare en les accions de la CIA a Kenya, operacions destinades a obstaculitzar que el comunisme guanyés terreny en aquest país gràcies a la influència de la Xina i de la Unió Soviètica en els mitjans estudiantils. Les operacions de la CIA a Kenya tenien també com a objectiu evitar el sorgiment de líders africans no alineats. A la segona, Wayne Madsen aborda la biografia de la mare del president Barack Obama, Ann Dunham, i del seu padrastre, Lolo Soetoro. Segueix la trajectòria de tots dos com a agents de la CIA: primerament a la Universitat de Hawaii, en què s’elaboren alguns dels més foscos projectes de la CIA; i posteriorment a Indonèsia, en els moments en que els Estats Units preparava una enorme massacre de simpatitzants comunistes.
Les carreres de la mare d’Obama i del seu padrastre formen part del període que va envoltar el començament de la globalització a l’Àsia i a la resta del món. Tots dos estaven molt estretament vinculats a les activitats de la CIA que tenien per objectiu neutralitzar la influència xino-soviètica a Indonèsia. Lolo Soetoro havia conegut Ann Dunham el 1965, a la Universitat de Hawaii, quan el jove Barack tenia només 4 anys. Barack i la seva mare es van instal·lar a Jakarta el 1967. El 1965, el general Suharto havia cridat Lolo Soetoro perquè s’incorporés a l’Alt Comandament militar i ajudés en la planificació, amb ajuda de la CIA, del genocidi d’indonesis i de xineso-indonesis procomunistes a través de tot el país. Va arribar a ser promogut al grau de coronel.
Així que Lolo Soetoro va viatjar cap a Jakarta el 20 de juliol de 1965, tres mesos abans del cop d’Estat de la CIA i Suharto contra Sukarno. Tots aquests foscos episodis van provocar un milió de víctimes civils. Una nota desclassificada de la CIA, datada el 6 d’octubre de 1966, demostra l’extensió del control i la supervisió que va exercir la CIA durant el cop contra Sukarno. Ann Dunham, per la seva banda, va treballar per a la Fundació Ford, el Banc Mundial, el Banc Asiàtic de Desenvolupament, el Banc Rakyat (el banc públic indonesi pertanyent al Govern) i per la USAID durant la seva estada a Indonèsia, i posteriorment al Pakistan. La USAID va estar implicada en diverses operacions secretes de la CIA al sud-est asiàtic.
El 1971, Ann Dunham es va quedar a Indonèsia i el jove Barack Obama va tornar a Hawaii, quedant a càrrec de la seva àvia materna, Madelyn Dunham. Aquesta última va ser la primera dona que va ocupar el càrrec de vicepresident del Banc de Hawaii a Honolulu. La CIA utilitzava en aquells dies el Banc de Hawaii per rentar els diners i transferir fons als seus dictadors amics a la regió Àsia-Pacífic: el president de Filipines Ferdinand Marcos, el president de Vietnam del Sud Nguyen Van Thieu i el general Suharto, president d’Indonèsia. A Honolulu, una de les societats bancàries més utilitzades per la CIA per al rentat de diners era la BBRDW (Bishop, Baldwin, Rewald, Dillingham & Wong), que estava àmpliament implicada en el finançament de les activitats secretes de la CIA a tota l’Àsia: l’espionatge industrial al Japó, la venda d’armes a les guerrilles anticomunistes dels mujahidins afganesos o les activitats a Taiwan. L’àvia de Barack Obama administrava els comptes emmascarats de la CIA.”