El perill, cada vegada més gran, d’un gran conflicte nuclear que acabi amb la humanitat tal com la coneixem, va robant rellevància i protagonisme al gran repte actual de la ciència: la màxima unificació possible entre les lleis conegudes

PRIMERA PART

L’actual gran repte de la ciència, unificar la mecànica quàntica i la relativitat general (el repte d’integrar les lleis que regeixen el món del que és inconcebiblement petit amb aquelles que regeixen el nostre sorprenentment immens món tangible), o el repte més modest de continuar avançant pel camí de les moltes unificacions ja aconseguides, s’estan tornant reptes cada vegada més irrellevants en la mateixa mesura en què va sent cada dia més gran el perill que un gran conflicte nuclear acabi amb la humanitat tal com la coneixem. És el gran i ja mil·lenari perill, però ara portat al paroxisme: l’originat per uns poderosos avenços tecnològics en mans d’éssers humans dominats encara pels seus instints més primitius (en el sentit d’egocèntrics).

També, per tant, es fa cada cop més urgent i decisiva la “lluita” duta a terme pels qui, igual que mahatma Gandhi o Martin Luther King, s’esforcen enèrgicament i radicalment en una recerca de la Pau, recorrent a aquelles forces que (des de certeses espirituals, com la de la pròpia immortalitat) alguns considerem que són les més poderoses que hi ha: la força de la Veritat, la força de la Bellesa, la força de la Felicitat, la força de l’Amor, la generositat, el coratge, la dignitat…

La humanitat necessita, com mai abans, tant místics autèntics i empàtics com cercadors de la Pau generosos i abnegats. Però, sobretot, necessita éssers que siguin capaços d’integrar i posar en pràctica les dues coses alhora. Éssers, potser “insignificants”, però que, com sant Francesc d’Assís, siguin uns petits instruments a les mans de Déu. O que, com el Frodo de John R. R. Tolkien, sense la menor aparença mística, moguts per la solidaritat, siguin immunes a la seducció del “triomf” i del “poder”.

Només les integracions unificadores van fer possible en el passat i faran possible en el futur l’avenç de la ciència, l’espiritualitat i, en definitiva, la humanitat. Però, com passa en la recerca científica de l’anomenada Teoria del Tot, que hipotèticament unificaria les interaccions físiques fonamentals (la força gravitatòria, l’electromagnètica, la nuclear forta i la nuclear feble), el primer pas en l’intent d’unificar l’espiritualitat i la recerca de la Pau seria reconèixer els propis reduccionismes. Això exigeix ​​alhora reconèixer l’existència d’aquells elements que no encaixen en els nostres propis paradigmes dominants, ja siguin paradigmes fonamentalment místics o de contingut fonamentalment sociopolític.

Es tracta d’un reconeixement dels nostres propis reduccionismes gens fàcil en absolut. Com ja se sap, el mateix Albert Einstein va tenir, malgrat la seva enorme genialitat, grans problemes per acceptar el Big Bang i l’expansió de l’Univers proposats per Alexander Friedmann i Georges Lemaitre, així com per acceptar la mecànica quàntica amb tot el seu indeterminisme. Però sempre va tenir l’honestedat intel·lectual de reconèixer que hi havia uns elements que no encaixaven en els seus propis paradigmes. Va ser per això que va recórrer a l’anomenada constant cosmològica (que va introduir a la seva equació original del camp gravitatori per tal d’aconseguir una solució que resultés compatible amb un Univers estàtic) i pel que també va dedicar els seus últims anys a la recerca de la Teoria del Tot.

Unificació rere unificació, la ciència avança

Isaac Newton va unificar el 1687, amb la seva llei de la gravitació universal, les lleis que regeixen fenòmens tan diferents com la caiguda a terra d’una poma, les marees provocades per la massa de la lluna o els moviments dels planetes al voltant del sol. Aquesta unificació va significar, com passa amb cada nova unificació, una comprensió més profunda de cadascun d’aquests fenòmens. El 1865, en la que és considerada la segona gran unificació de la física, James Clerk Maxwell va formular per primera vegada de manera completa la teoria electromagnètica presentada per Michael Faraday, que integra les lleis que regeixen el corrent elèctric i les que regeixen el camp magnètic, la connexió de les quals havia estat descoberta el 1820 per Hans Christian Oersted.

La majoria de les forces que observem en la nostra experiència quotidiana, tret de la gravetat, són conseqüència d’electromagnetisme. No estem tractant de mons teòrics llunyans. Les seves aplicacions han transformat totalment el nostre estil de vida: les màquines elèctriques, la ràdio, la televisió, els telèfons, els microones, les antenes, la fibra òptica, el làser… Les interaccions elèctriques entre petitíssimes partícules de la matèria són també les causants de fenòmens com l’elasticitat, la viscositat, la pressió o la fricció.

El 1967 i 1968, Sheldon Glashow, Steven Weinberg i Abdus Salam van unificar l’electromagnetisme i les forces nuclears febles. La força nuclear forta i l’electrodèbil coexisteixen en el model estàndard de partícules, però es mantenen diferents. I la Teoria del camp unificat tampoc no ha aconseguit unificar la gravetat amb l’electromagnetisme. Els intents d’unificació actuals estan centrats fonamentalment en intentar entendre les tres forces quàntiques.

D’altra banda, és freqüent que aquests avenços unificadors s’hagin aconseguit gràcies al fet que algunes de les ments més obertes van tenir l’honestedat intel·lectual i l’audàcia d’atrevir-se a no descartar certes dades o fenòmens pel sol fet que no encaixessin en el paradigma dominant o encara no tinguessin cap explicació científica. Només faré algunes breus referències.

En Astronomia, per exemple, la constatació que diverses observacions eren incompatibles amb el geocentrisme va anar portant a l’heliocentrisme. Més tard, altres observacions van anar portant a la comprensió que les òrbites planetàries eren el·líptiques, a la plena diferenciació entre estrelles i planetes, a la certesa que tampoc el Sol és el centre de l’Univers sinó tan sols una estrella més, etc.

Després de més d’una dècada d’enfrontar-se a contradiccions relacionades amb la velocitat de la llum, Albert Einstein va arribar a formular la relativitat general a partir del problema de la incompatibilitat de les equacions de Maxwell amb el principi de la relativitat. I també Max Plank, Albert Einstein, Niels Bohr i altres, van desenvolupar la teoria quàntica, precisament per explicar resultats experimentals anòmals sobre la radiació dels cossos. El 1905, en estudiar l’efecte fotoelèctric, Albert Einstein va començar a observar que la llum, considerada una ona fins aleshores, també tenia propietats de partícula: estava constituïda per paquets d’energia o quàntums de llum, que més tard serien anomenats fotons.

A més d’estendre’m en aquests processos d’unificació que es fan en ciències tan fonamentals com ho són l’Astronomia o la Física, completades per les ciències formals, com són les Matemàtiques, m’hauria de referir, encara que sigui breument, a la necessitat d’altres unificacions més àmplies. Si en l’àmbit acadèmic es refusa per ara continuar integrant en els paradigmes científics actuals alguns fets certs i comprovats però que encara no són explicables ni validables amb els mètodes científics actuals (com, per exemple, les experiències properes a la mort), almenys s’hauria d’intentar una unificació científica més gran, respectuosa amb altres ciències.

Al llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega? relato la nostra trobada a Milà el 6 de desembre de 1996 amb una desena de premiats amb el Nobel, en la nostra marxa a peu des d’Assís a la trobada a Ginebra amb l’Alt Comissionat per als Drets Humans. Destaco especialment la crida de Christian de Duve al gran desafiament d’unificar els aparentment incommensurables dominis intel·lectuals de cadascuna de les diferents ciències:

“A diferència dels altres guardonats amb el premi Nobel, Steven Weinberg (mort el 2021), ateu militant, no només no va voler signar els nostres documents de denúncia (la qual cosa era totalment respectable) sinó que va organitzar un desagradable espectacle davant els mitjans de comunicació, arribant fins i tot a queixar-se davant les càmeres de televisió d’haver patit ‘un parany’ (pel sol fet que els organitzadors de l’esdeveniment ens haguessin permès l’accés a la sala amb una pancarta que deia ‘Pau per al cor de l’Àfrica’) .

Això em va confirmar que hi ha una profunda relació entre la sensibilitat religiosa autèntica i l’empatia amb el patiment humà. De manera que qui és insensible al que li passa a un semblant, difícilment podrà obrir-se al misteri de Déu (no em refereixo necessàriament a tenir fe en l’existència de Déu sinó només a no tancar-se a aquesta possibilitat) o sorprendre’s i commoure’s davant la harmonia del Cosmos, sorpresa que era per a Albert Einstein un autèntic sentiment religiós.

No és estrany per això que, al seu famós llibre sobre els tres minuts posteriors al Big Bang (en què segurament es van formar, en una escena inconcebible, gairebé tots els elements de l’Univers), Steven Weinberg hagi manifestat també el seu desconcert cap a l’harmonia i la racionalitat de l’Univers: ‘Com més entenedor apareix l’univers, més sense sentit apareix alhora’.

I és que, segurament, estem parlant del mateix àmbit, un àmbit subtil, intuïtiu i sagrat, que està més enllà de l’especulació i el raciocini. I, evidentment, més enllà de prejudicis, complexos i disputes carregades d’implicacions emocionals. En tot cas, cap científic no hauria d’arribar a l’extrem d’optar per una determinada teoria o model cosmològic perquè sigui ‘el que menys s’assembla’ al relat bíblic de la creació.

[…]

Per contra, entre aquells altres premiats amb el Nobel que sí que van signar la nostra crida ‘Pau per al cor de l’Àfrica’ destacaria l’amable i sensible Christian de Duve (mort el 2013). Tots dos científics exemplifiquen a la perfecció els dos possibles (i oposats) posicionaments dels científics respecte a qüestions com la de l’espiritualitat o la de la solidaritat. En definitiva, les dues actituds respecte a l’empatia davant dels nostres semblants, davant de la germana Natura, davant de la Vida.

Pel que fa a la impossibilitat que la Vida hagi sorgit per atzar, Christian de Duve va ser molt clar: ‘Vaig optar a favor d’un Univers significant i no desproveït de sentit. No perquè desitgi que aquest sigui el cas, sinó perquè és així com interpreto les dades científiques de què disposem’. La seva assenyada crida a Vital Dust va ser un gran desafiament als biòlegs i filòsofs que cerquen unificar els seus aparentment incommensurables dominis intel·lectuals:

‘Tradicionalment, el diàleg amb filòsofs ha estat sostingut principalment per físics teòrics i matemàtics, probablement a causa d’un lloc comú de trobada en l’abstracció. La imatge cosmològica resultant comprèn totes les facetes del món físic, des de les partícules elementals a les galàxies, però ignora la vida o considera la vida i la ment com una cosa afegida a l’enfocament global […]. Això és incorrecte. La vida és part integral de l’Univers; fins i tot és la part més complexa i significativa de l’univers conegut. Les manifestacions de la vida haurien de dominar la nostra imatge del món, no ser-ne excloses. Això s’ha tornat especialment obligatori en vista dels avenços revolucionaris en la nostra comprensió dels processos fonamentals de la vida’.

Si més no, si no es vol ni s’aspira a cap síntesi en què hi estigui inclosa la teologia o la religió, no s’hauria de renunciar tan fàcilment a una visió unificada de totes les facetes del món físic, una visió en què estiguin presents la vida i la ment, i ho estiguin ocupant el lloc central que segurament els correspon.

Els primers cinc anys que van transcórrer des de la publicació de la petició de Christian de Duve d’un diàleg interdisciplinari, els primers indicis d’un revolucionari nou model cosmològic, centrat en la biologia, ja van començar a emergir.”

Foto: La reina Beatriu dels Països Baixos rep els Premis Nobel: Premi Nobel de Química 1980 Paul Berg, Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 1974 Christian de Duve, Premi Nobel de Física 1979 Steven Weinberg, reina Beatriu, Premi Nobel de Química 1967 Manfred Eigen i Premi Nobel de Física 1981 Nicolaas Bloembergen. Foto presa el 31 d’agost de 1983. Font: Arxius Nacionals Holandesos. CC BY-SA 3.0 nl via Wikimedia Commons Foto: Rob C. Croes/Anefo.

El Déu d'Albert Einstein: unint ciència i religió (Saber y Sentido, 18.07.2023)