Introducció

Des del 1989, la implosió de l’URSS va crear un nou ordre mundial en què l’única superpotència que ho dicta tot a la resta del món són els Estats Units d’Amèrica. Això és comprensible en el sentit que els Estats Units acabaven de guanyar la “Guerra Freda” sense disparar un sol tret.

Els observadors informats van començar a preguntar-se si la Rússia de l’alcohòlic Boris Ieltsin seguia ocupant el lloc permanent al Consell de Seguretat de l’ONU que legítimament corresponia a l’URSS, destruïda per Michael Gorbatxov, ja que es van aprovar moltes resolucions capritxoses i fins i tot antirusses sense que Rússia mogués un dit. Aquesta és la situació que va prevaldre fins al 2022.

I així, durant tres dècades, els Estats Units i els seus aliats o obligats van governar el món sense oposició. És a aquest període que anomenem el regnat de l’ordre de “submissió o caos” imposat a la resta dels Estats del món.

L’aplicació d’aquest concepte pels iniciadors: els Estats Units

Per instaurar aquest concepte al món que ara domina, els Estats Units han procedit per etapes, segons els imperatius i les motivacions de cada país o regió a subjugar. Això és el que detallarem breument en aquesta secció.

– Cop experimental

Primer va ser Somàlia. El 1991, quan la successió del general Siad Barré, que governava aquest país amb puny de ferro, va donar lloc a una guerra civil assassina, els Estats Units van enviar els seus soldats per imposar un bàndol al qual recolzava. Però va ser un fiasco i el món sencer va quedar estupefacte en veure els soldats estatunidencs humiliats a l’Àfrica fins al punt de ser arrossegats encadenats per l’asfalt darrere de jeeps i camionetes pertanyents a combatents somalis.

La superpotència es va sentir humiliada i va decidir castigar el país on els Estats Units havien estat obertament humiliats. I la sentència va ser dura i es va complir: Somàlia ha de desaparèixer com a Estat i quedar reduïda a un territori sense llei, o bé fragmentar-se en diversos “microestats” inviables i no reconeguts.

Així, des del 1992, la Somàlia dels anys de la independència ha quedat reduïda a diversos Estats més o menys autònoms (Somalilàndia, Puntlàndia, etc.) i la Somàlia reconeguda internacionalment ni tan sols ha pogut afirmar la seva autoritat a Mogadiscio, la capital, mentre que la resta del territori, i per tant la població, viu en el caos.

– Càstig per als Estats recalcitrants: desaparició, desintegració o caos

Amb aquest exitós assaig a Somàlia, els Estats Units establiran aquest principi com a estratègia global. La seva formulació és senzilla i clara. Un Estat que no se sotmet, però que és estratègicament important (per la seva posició geogràfica o el seu pes econòmic), ha de ser reduït al caos i cal fer tot el possible perquè aquest caos sigui permanent fins que els Estats Units hagin trobat la manera d’instal·lar-hi un règim submís. Però mentrestant, els recursos del país continuaran sent explotats, i fins i tot amb més facilitat i a preu més baix, pel món occidental.

– En l’aplicació d’aquesta nova estratègia de superpotència, algunes maniobres han tingut un èxit total, d’altres han tingut un èxit a mitges i d’altres encara es troben en fase de prova

* Jugades d’èxit i casos concrets, a més de les motivacions subjacents en cada cas

En primer lloc, els moviments motivats, entre altres coses, pel desig de crear un reducte al voltant d’Israel al Pròxim Orient perquè segueixi sent l’única potència que hi regni sense cap desafiament possible.

Així és com països com l’Iraq, Líbia i el Líban van arribar a ser coneguts com a països només de nom, però en realitat han desaparegut de l’escena mundial perquè l’únic que hi regna és el caos, el nou ordre mundial buscat pels EUA des del 1991.

Al Pròxim Orient s’han creat altres situacions caòtiques. Tot el que va haver de fer els Estats Units va ser avivar les flames de l’odi entre musulmans xiïtes i sunnites. El cas de prova actual és el Iemen, que pràcticament ha desaparegut com a Estat, deixant que la sunnita Aràbia Saudita, aliada dels Estats Units, faci un pols amb la xiïta Iran, enemiga dels Estats Units.

* Posar ordre al costat de casa

Al nostre parer, els altres motius dels Estats Units per sembrar el caos en determinats països es basen en el reflex i el principi de “posar ordre al costat de casa”.

Tenint en compte que durant més de 60 anys els EUA han estat incapaços de desfer-se de la recalcitrant Cuba, han optat per la nova estratègia de “submissió o caos” cap als països incontrolables de la seva àrea geogràfica.

Ho han intentat a Veneçuela, però el país resisteix. Encara no sabem per quant de temps.

D’altra banda, l’estratègia del caos està tenint un èxit meravellós a Haití, el primer Estat negre independent d’Amèrica i, sens dubte, del món al segle XIX. Haití ja no és un Estat en el sentit jurídic i polític; ara és un espai caòtic on regnen bandes la identitat de les quals no està clarament identificada, per alegria dels estrategs del Pentàgon i del Departament d’Estat a Washington.

Particularitat de la presència d’aquesta empresa a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs

On ha funcionat molt bé la nova estratègia de gestió del món, en què els Estats Units (i en segon lloc els seus aliats europeus) s’han convertit en els únics amos després de l’enfonsament de l’URSS, és a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs. Però això ha estat el resultat de certs paràmetres sociològics específics de la regió.

– La conquesta d’Uganda pel hima-tutsi Yoweri Museveni el 1986, utilitzada pels EUA com a cavall de batalla

Des del punt de vista de la geoestratègia estatunidenca per a la regió, el balanç de Museveni després de 38 anys al poder és àmpliament positiu. Els seus èxits es poden dividir en dues categories:

* Les seves víctimes, consumades o encara en curs: Rwanda, Burundi i el Sudan.

En primer lloc, a Rwanda, on va aconseguir (estem parlant de Museveni), seguint instruccions i amb el suport de l’única superpotència, els EUA i per tant el Regne Unit, conquerir militarment Rwanda i instal·lar-hi un règim dictatorial minoritari amb tints feudo-monàrquics tutsis, els caps militars dels quals procedien del seu propi exèrcit i als quals havia destinat per a aquesta missió.

Després, a Burundi. Després de comprovar que allà es consolidava un règim democràtic després de dècades de guerra entre hutus i tutsis i que, en conseqüència, els hima-tutsis com ell ja no reclamarien el dret a governar sobre els hutus i els twas de la regió, ell i el seu antic subordinat Paul Kagame van intentar donar un cop d’Estat el 2015, però el cop va fracassar. Pel que sembla, però, el complot no s’ha abandonat. Així que per als nostres germans burundesos: Qui tingui orelles que hi senti!

El cas especial de Rwanda en la implementació d’aquest nou ordre mundial

– Un cop de geni aconseguit contra tota lògica i humanitat

A tots els anals de la història de la humanitat, va ser a Rwanda on vam assistir a una agressió per part d’un país veí, i on el país agredit va ser emplaçat per la comunitat internacional (clarament Occident liderat pels EUA) a acceptar que es tractava d’una guerra civil quan havia estat envaït per les tropes regulars de l’exèrcit d’un país veí.

És més, es tracta de l’únic cas en què l’anomenada “comunitat internacional” va crear un tribunal ad hoc (el TPIR) per jutjar els vençuts i va donar llum verda als conqueridors per caçar els qui van aconseguir fugir-ne, arreu del món.

Una eina confeccionada, manejable i eficaç: Paul Kagame

Però seria impossible entendre el que ha passat i segueix passant a Rwanda sense conèixer l’eina de què s’ha servit aquesta superpotència per aconseguir-ho: Paul Kagame.

Heus aquí un tipus nascut amb una ineptitud física tan evident que avergonyia les seves germanes grans, recent refugiades a Bujumbura (Burundi) el 1960, perquè s’adonaven que el pobre, malaltís i repulsiu Kagame allunyava qualsevol cortesà de la noblesa burundesa que acudís a festejar-les. En un moment donat, es plantejaren abandonar-lo en un lloc on no tingués cap possibilitat de sortir-ne amb vida. Però, sortosament per al petit monstre Paul Kagame, el van enviar a Uganda a viure amb el seu pare, el deposat monarca feudal Rutagambwa, que hi havia anat uns anys abans.

El mateix xicot va resultar ser igual de deficient intel·lectualment, i no va poder seguir una escolarització normal ni tan sols quan un magnat belga que acabava de casar-se amb una de les seves germanes li va garantir que pagaria la seva escolarització en els millors centres de secundària públics o privats de l’Àfrica Oriental. Així va ser com es va matricular al Ntare High Scool de Kampala, un dels instituts més prestigiosos, sinó l’únic, d’Uganda en aquella època. Per desgràcia, el pobre Paul Kagame no va superar mai el cicle d’orientació, és a dir, tres anys d’educació secundària. Va abandonar la classe de “Quart Superior” per convertir-se en un rodamón pels carrers de Kampala, preferint vendre cacauets torrats i ous durs d’amagat en lloc de passar el temps a l’escola, però sense aprendre res.

El 1982, un tal Fred Rwigyema, tutsi d’ascendència ruandesa però ja combatent a les guerrilles que proliferaven a la regió, el va trobar. El va convèncer perquè abandonés els carrers i s’unís a la rebel·lió d’un tal Yoweri Museveni, a la qual el mateix Rwigyema s’hi havia unit, i li va prometre cuidar-lo i apadrinar-lo en aquesta nova aventura bèl·lica malgrat la seva fràgil salut i el seu mediocre nivell intel·lectual.

Així va ser com Paul Kagame va acabar a l’Exèrcit de Resistència Nacional (ERN), la rebel·lió de Museveni que va prendre el poder a Uganda el 1986. El fràgil Kagame havia destacat per la seva crueltat i la seva falta d’humanitat, i va ser destinat als serveis d’intel·ligència militar per torturar els sospitosos detinguts i, si calia, eliminar els civils sospitosos de ser partidaris del govern que es volia combatre, sobretot perquè el mateix Kagame no era físicament apte per al combat. Va dur a terme aquest treball brut a satisfacció dels seus caps, i el 1989 havia aconseguit el rang de Major a l’NRA, que ara s’havia convertit en l’Exèrcit Nacional d’Uganda.

L’agost del 1990, dos mesos abans de la invasió de Rwanda per l’exèrcit a què pertanyia, va ser enviat com a “oficial ugandès” al Command and General Staff College de Fort Leavenwoorth, a Kansas (Estats Units), per a un curs de formació de dos anys.

Però a mitjan octubre de 1990, els seus companys van notar la seva absència i es van assabentar que havia estat cridat pel seu país, Uganda, per assumir el comandament de la Força Expedicionària de l’Exèrcit Ugandés, que acabava d’emprendre la conquesta militar de la veïna Rwanda .

Ara, després de trenta anys de regnar sobre un país que li han regalat les superpotències occidentals, Kagame es presenta com havent realitzat llargs i brillants estudis militars a les més prestigioses acadèmies dels Estats Units, quan en realitat hi va passar menys de tres mesos i ni ni tan sols havia passat l’anomenat test TOEFL (Test of English as a Foreign Language) per determinar el nivell d’anglès per poder seguir els cursos, quan va ser cridat de nou per Museveni per anar al front a Rwanda.

Senyals que indiquen els límits i fins i tot la probable fi de l'”estratègia de dominació consentida, o en cas contrari el caos”

– Conflicte a Ucraïna

El conflicte a Ucraïna mostra, dia a dia, les preocupacions i els temors de la superpotència occidental, que es redueix als Estats Units d’Amèrica (amb Europa en segon pla) i Israel.

Més enllà del seu amor i simpatia per Ucraïna (el poble ucraïnès no existeix), aquestes potències temen el col·lapse de l’ordre mundial vigent des del 1989. Això tindria les conseqüències següents:

* Sorgiria Rússia com a contrapès a la superpotència occidental.
* L’aparició d’una tercera part al nou ordre mundial, formada per països emergents ideològicament més propers a Rússia que als Estats Units.
* El rebuig de la Françafrique i la banalització d’Europa a l’Àfrica.
* Donar un nou impuls als països àrabs que els permeti oposar-se “obertament” a l’omnipotència d’Israel al Pròxim Orient.

Finalment, la sèrie de cops d’Estat a la regió del Sahel és un altre signe que el món es troba en una cruïlla. L’últim, el cop pacífic i incruent del 26 de juliol del 2023 al Níger, és el més instructiu. En resposta, els països de la regió estan més dividits que mai, i el caos corre perill d’estendre’s al Sahel i a l’Àfrica Occidental sense que els estrategs de l’”estratègia del caos” del Pentàgon necessitin ni tan sols agitar-lo.

Això s’observa als països on encara regnen els règims instal·lats per París, que continuen doblegant-se sota el pes de les multinacionals i de la Françafrique, angoixats perquè temen que aviat els arribi el torn. Tal és el cas de Costa d’Ivori sota el franco-dahomeià Alassane Ouattarra, o del sortint i ressentit Macky Sall del Senegal, o del comerciant de catifes i lacai de les multinacionals Patrice Talon de Benín.

Pel que fa a Bola Tinubu, el ioruba de Nigèria, que acaba d’arribar al poder en aquest complex país, el més poblat i potser el més ric de l’Àfrica, corre el risc de soscavar la unitat de Nigèria, guanyada a pols després del conflicte de Biafra, en voler fer la guerra als hausses del Níger, malgrat que el nord del seu país és completament haussa i que els hausses se sentirien, per tant, el blanc de les accions del ioruba Tinubu al sud. Tot això per demostrar que és lleial a Occident i que enviant soldats nigerians a reinstal·lar al poder a Niamey un titella del mateix Occident derrocat per la voluntat popular, ell mateix seria immune a qualsevol persecució o fins i tot denúncia de la corrupció i la mala gestió que pretén consolidar en aquest gran país ric però pobre que és Nigèria. Ho ha entès tot malament.

Conclusió

I què hi ha dels ruandesos en tot això, més concretament dels hutus conquerits sota el nou ordre instaurat el 1990, que ara es veuen reduïts a esclaus i pàries al seu propi país?

Tots els ruandesos estan cridats a retre comptes. Però, en primer lloc, aquells que pretenen estar en condicions de servir políticament la seva nació o aquells als quals se’ls ha donat tot allò necessari per poder-ho fer (educació, situació econòmica i mediambiental, relacions humanes, etc.).

Sobretot, cal aprendre les lliçons del passat recent del poble ruandès per no tornar a cometre els mateixos errors ni desaprofitar les oportunitats adequades.

No hem de seguir cecs, com en el cas de la Segona República , fins al punt de no percebre els signes dels temps i no poder veure cap a on es dirigeix el món per determinar quina actitud prendre o quina abandonar, segons el moment. Malauradament, la geopolítica no és estàtica. Tampoc no ens hem d’adormir en la ingenuïtat que va caracteritzar els responsables de la Segona República. Van creure, i de bona fe, començant pel primer d’ells, que n’hi havia prou de dir la veritat i entaular una amistat sincera amb altres responsables per guanyar-se l’estima o la defensa d’aquests falsos amics. Així, la total confiança dipositada en Bèlgica o en la Uganda de Museveni des del 1988, quan ja estaven traint, hauria de servir de lliçó a tots els ruandesos.

De la mateixa manera, els dirigents ruandesos preocupats pel benestar, la supervivència i l’honor del petit poble de Rwanda, ara sota el jou feudo-monàrquic, haurien de superar l’amateurisme dels qui es van autoanomenar “opositors” a l’MRND durant la guerra de conquesta de l’FPR. De fet, van fer creure a la població que l’objectiu final era un home que calia matar, és a dir, Juvénal Habyarimana. Estaven disposats a aliar-se amb el diable (si no ho van fer!) perquè els assegurés que Habyarimana i el seu règim serien desmantellats. No els importava el que va passar després i confonien un objectiu tàctic amb un programa polític. El seu programa polític va quedar així reduït a un complot entre lladres i delinqüents per repartir-se el botí. Tots sabem el que va passar després.

Si us plau, eviteu-ho en el futur.

Font: Echos d’Afrique

Discurs del president de Burkina Faso, Ibrahim Traoré, a la II Cimera Rússia-Àfrica del 27 i 28 de juliol del 2023