El divendres al matí estava en una petita sala del Tribunal de Primera Instància de Westminster a Londres. Julian Assange, reclòs a la presó de Belmarsh i vestit amb una camisa blau pàl·lid, va aparèixer en una pantalla de vídeo directament davant meu. Assange, amb els cabells grisos i la barba ben retallada, es va posar unes ulleres gruixudes i fosques al principi de la sessió. Va escoltar atentament Ben Brandon, el fiscal, assegut en una estreta taula de fusta, que va enumerar els crims que suposadament havia comès i va demanar la seva extradició als Estats Units per enfrontar-se a càrrecs que podrien conduir a una sentència de 175 anys. Els càrrecs inclouen l’alliberament de material classificat no redactat que representava una “greu” amenaça per a les “fonts humanes d’informació” i “les majors transgressions sobre informació confidencial en la història dels Estats Units”. Després de la presentació del fiscal, l’advocat d’Assange, Mark Summers, assegut a la mateixa taula, va qualificar els càrrecs d'”un atac escandalós i totalment frontal als drets periodístics”.

La majoria dels qui hem seguit la llarga persecució d’Assange esperàvem aquest moment, però tanmateix va ser profundament inquietant, l’obertura de l’acte final va resultar una tragèdia grega on l’heroi, maleït per la fortuna o el destí, s’enfronta a les forces fosques de les quals no hi ha escapatòria.

La publicació de documents classificats no és un delicte als Estats Units, però si Assange és extradit i condemnat es convertirà en un. Assange no és ciutadà estatunidenc. WikiLeaks, que ell va fundar i publica, no és una publicació amb seu als Estats Units. El missatge que el govern dels Estats Units està enviant és clar: no importa qui siguis o on siguis, si exposes el funcionament intern de l’imperi seràs perseguit, segrestat i portat als Estats Units per ser jutjat com a espia. L’extradició i el judici d’Assange significarà la fi de les investigacions públiques de la premsa sobre els crims de les elits governants. Fonamentarà en el seu lloc una espantosa tirania corporativa. Publicacions com The New York Times i The Guardian, que van dedicar pàgines a les revelacions de WikiLeaks i que més tard van amplificar i van legitimar la difamació d’Assange, curosament orquestrada per Washington, no estan menys aterrides. Aquest és l’assalt més greu a la llibertat de premsa de la meva vida.

L’editor de WikiLeaks va estar atrapat durant gairebé set anys a l’ambaixada equatoriana, on se li havia concedit asil polític. Tenia por de ser enviat a Suècia per enfrontar-se a acusacions de delictes sexuals, cosa que ha negat, i després extradit als Estats Units. Fa dos mesos, tot i que les missions diplomàtiques són considerades territori sobirà, va ser tret a ròssec de l’ambaixada per la policia britànica quan el nou govern d’Equador va revocar el seu asil i la ciutadania equatoriana que se li havia concedit (Assange conserva la seva ciutadania australiana). Va ser transportat a la cort al cap de tres hores del seu arrest, li van donar 15 minuts per preparar una defensa i sumàriament es va dictar una sentència de 50 setmanes per una dubtosa violació de la llibertat sota fiança. Va ser enviat a Belmarsh, una famosa presó d’alta seguretat al sud-est de Londres.

Dijous, el dia anterior a la compareixença d’Assange davant del tribunal, el secretari de l’Interior britànic, Sajid Javid, va avançar el procés per a la seva expulsió als Estats Units mitjançant la signatura d’una sol·licitud d’extradició. És un senyal clar als tribunals de la posició del Govern britànic.

Sabem el que es farà a Assange. S’ha fet a milers de persones segrestades i després tancades en emplaçaments negres a tot el món. S’utilitzaran tècniques sàdiques i científiques de tortura en un intent de convertir-lo en un zombi. Assange, en mal estat de salut, va ser traslladat fa dues setmanes a l’ala hospitalària de la presó. A causa de que va ser mèdicament incapaç de participar quan inicialment s’anava a celebrar l’audiència, el 30 de maig, el procediment es va prorrogar. L’audiència de divendres, en què es va mostrar fràgil i va parlar amb vacil·lació, encara que amb lucidesa, va fixar el calendari del seu judici d’extradició, que està previst que se celebri a finals de febrer. Tots els estats totalitaris busquen trencar els seus presos polítics per fer-los obedients. Aquest procés determinarà la vida d’Assange en els propers mesos.

L’estat psicològic i físic d’Assange, que inclou una dramàtica pèrdua de pes que va ser evident el divendres, es va manifestar quan Nils Melzer, el relator especial de Nacions Unides sobre la tortura, va parlar després que ell, amb dos metges, va anar a la presó de Belmarsh per avaluar Assange. Melzer va dir que Assange havia patit una perllongada tortura psicològica. A continuació, va criticar el que va anomenar la “persecució judicial” d’Assange per part de Gran Bretanya, els Estats Units, l’Equador i Suècia. Va advertir que Assange s’enfrontaria a un judici fictici polititzat als Estats Units si fos extradit per enfrontar-se a 17 càrrecs sota la Llei d’Espionatge, cadascun dels quals comportaria una sentència potencial de 10 anys, pel seu paper en la publicació de cables, documents i vídeos militars i diplomàtics classificats que exposaven els crims de guerra dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan.

Un càrrec addicional de conspiració per piratejar un ordinador del govern comporta una sentència màxima de cinc anys.

A l’audiència de la setmana passada, Assange va parlar breument.

No té accés a un ordinador, i els seus advocats s’han queixat que les fortes restriccions que li han imposat fan que li sigui gairebé impossible preparar el cas.

“Sé que s’ha presentat una acusació contra mi”, va dir Assange a través del sistema de videoconferència. “Els meus advocats encara no m’han donat els papers.”

Va presentar objeccions a l’acusació del fiscal que ell i WikiLeaks van intentar piratejar un ordinador del govern dels Estats Units, insistint que “WikiLeaks només és un editor”. Estats Units l’ha acusat de oferir-se a hackejar un ordinador del govern per ajudar Chelsea Manning –que va passar els arxius i documents a Wikileaks– a ocultar la seva identitat. El govern reconeix, però, que mai s’ha produït un atac d’aquest tipus.

“El fiscal li va dir ahir a la BBC que em buscaven als Estats Units per pirateria informàtica”, va dir. “Això és inqüestionablement fals. Fins i tot els Estats Units admeten que no hi va haver cap pirateig. No es van trencar contrasenyes. No hi ha proves que jo, WikiLeaks o Chelsea Manning ens dediquéssim al hacking. Tinc 175 anys de la meva vida en joc. És un senyal que la fiscalia tergiversarà els càrrecs per enganyar la premsa “.

La jutgessa, Emma Arbuthnot, el va tallar dient que “aquest no és el moment de parlar d’això”.

En comentar sobre el que ha passat el 2018 quan els advocats d’Assange van demanar que es retirés l’ordre d’arrest, Arbuthnot va dir: “Estic d’acord que el Sr. Assange havia expressat la seva por de ser retornat als Estats Units des d’una etapa molt primerenca del procediment d’extradició suec, però, a falta de qualsevol prova per part del Sr. Assange sota jurament, no crec que els temors del Sr. Assange fossin raonables”.

Aquesta declaració de la jutgessa capta la naturalesa d’Alícia al País de les Meravelles sobre la persecució judicial d’Assange. Ella descarta com irraonable la por d’Assange que si abandonava voluntàriament l’ambaixada equatoriana seria arrestat per la policia britànica i extradit als Estats Units perquè no va comparèixer davant el tribunal per expressar-ho. I no obstant això, ara presideix el judici d’extradició.

Aquesta lògica circular no és l’únic aspecte pertorbador de la supervisió del cas Assange per part de la jutgessa Arbuthnot. Està casada amb James Arbuthnot, que ocupa un escó a la Cambra dels Lords, és un polític del Partit Conservador Britànic, va ser ministre d’Estat al Ministeri de Defensa i durant nou anys va ser president del Comitè Selecte de Defensa a la Cambra dels Comuns, un comitè que supervisa el funcionament del Ministeri de Defensa i les forces armades. Arbuthnot, que va ser amonestat quan era membre del Parlament per desviar fons públics per al manteniment de les seves dues cases, és director de SC Strategy, creada per John Scarlett, excap del servei d’intel·ligència exterior britànic MI6. El polític també forma part del consell assessor de Thales UK, un gran fabricant d’armes les pràctiques comercials corruptes del qual, que incloïen suborns massius a caps d’estat a canvi de contractes d’armes, van ser exposades quan alguns dels seus documents interns van ser publicats per WikiLeaks.

La jutgessa “té un fort conflicte d’interessos”, va dir Melzer des de Viena quan el vaig entrevistar per vídeo per al meu programa de televisió “On Contact”. “El seu marit havia estat descobert per WikiLeaks”.

Els advocats d’Assange han demanat a la jutge que s’inhibeixi. Ella s’hi ha negat.

“Vaig poder visitar el Sr. Assange a la presó de Belmarsh”, va dir Melzer a l’entrevista. “M’acompanyaven dos metges experts: un expert forense i un psiquiatre. Tots dos es van especialitzar en identificar, examinar i documentar la tortura psicològica i física. El que vam trobar va ser que el Sr. Assange va mostrar tots els símptomes que són típics d’una persona que ha estat exposada a tortura psicològica perllongada. Del que estem parlant és de traumatismes severs. Ansietat crònica. Estrès intens i constant, i una incapacitat per relaxar-se o concentrar-se, per pensar de forma lineal i estructurada. Algú que està en una situació constant d’hiperestimulació i ja no pot relaxar-se”.

“La tortura psicològica pot tenir diverses conseqüències”, va continuar Melzer. És difícil predir exactament com evolucionarà la situació. El que vam veure ara, durant la meva visita, ja era alarmant. El que hem vist des de llavors és que el seu estat de salut s’ha deteriorat dramàticament com va predir el psiquiatre que va acompanyar la meva visita. El que pot ocórrer durant la prolongació és que pot tenir danys irreversibles, fins i tot a nivell físic. Primer a nivell psicològic i emocional. Però també a nivell físic pot portar a un col·lapse nerviós i a danys cardiovasculars que ja no són reversibles”.

Melzer, que és advocat, va examinar detingudament les acusacions sueques de 2010 contra Assange. Va dir que va trobar una sèrie d’anomalies judicials preocupants i indicis que les autoritats sueques estaven manipulant els càrrecs d’agressió sexual per extradir l’editor als Estats Units.

Quan es van iniciar procediments judicials contra Assange, per exemple, es van fer públics immediatament. Assange es va assabentar de les acusacions per la premsa.

“Estava a Suècia en aquell moment”, va dir Melzer. “Immediatament va anar a una comissaria i va dir: ‘Podria fer la meva declaració i participar en això?’ La llei sueca prohibeix la publicació del nom del demandant i del presumpte delinqüent en un cas de delicte sexual. Se li va prendre declaració. Dos o tres dies després, el fiscal va tancar el cas, dient: ‘No hi havia proves que s’hagués comès cap delicte’.”

Però uns dies després, el cas va ser reobert per un altre fiscal.

“El Sr. Assange es va quedar voluntàriament a Suècia durant tres setmanes, dient: ‘Estic a disposició de la fiscalia per a qualsevol pregunta que hagi de fer'”, va dir Melzer.

Assange tenia un compromís a Gran Bretanya i, segons Melzer, va rebre permís del fiscal per abandonar Suècia. No obstant això, una vegada que va arribar al Regne Unit, Suècia va emetre una ordre de detenció, al·legant que estava tractant d’evitar l’interrogatori.

“Li van demanar que tornés a Suècia per interrogar-lo“, va dir Melzer. “Llavors el Sr. Assange va sospitar una mica. Vaig pensar que ja ho havíem solucionat.” Tenia por que el cridessin perquè Suècia el lliurés als Estats Units”.

Suècia ha lliurat en diverses ocasions ciutadans estrangers a la CIA sense el degut procés, incloent el lliurament de dos ciutadans egipcis, Mohammed al-Zari i Ahmed Agiza, a agents de la CIA el 18 de desembre del 2001, per al seu trasllat d’Estocolm al Caire. Els homes buscaven asil a Suècia. Una vegada que van tornar a Egipte, van ser empresonats i torturats. L’enviament de sol·licitants d’asil a països dels quals se sap que practiquen la tortura constitueix una violació del dret internacional.

Quan els advocats d’Assange van demanar una garantia que no seria extradit als Estats Units, les autoritats sueques s’hi van negar. Els advocats d’Assange van dir que estaria disposat a sotmetre’s a un interrogatori per vídeo des de Gran Bretanya, una proposta que Suècia va rebutjar tot i haver utilitzat aquest procediment en casos penals anteriors. Assange va proposar ser interrogat per funcionaris suecs a Gran Bretanya. Aquesta oferta també va ser rebutjada. Les autoritats sueques van insistir que tornés a Suècia.

“És per això que el Sr. Assange va buscar refugi a l’ambaixada equatoriana una vegada que els procediments d’extradició a Suècia no van anar a favor seu a la Cort Suprema del Regne Unit”, va dir Melzer.

“El que s’anomena una acusació de violació [en el cas suec] no és el que es diria una violació en anglès o suec o en qualsevol altre idioma del món”, va dir Melzer. “Sé del que parlo perquè parlo suec. Al que es refereix l’acusació de violació és a una ofensa que no involucra cap violència. Se l’acusa d’haver trencat intencionadament un preservatiu durant una relació sexual consentida amb una dona. Ella va dir que va ser intencional. Ell va dir que va ser un accident. Com era d’esperar, això és una cosa que ningú podrà provar. L’element de prova presentat per l’acusació, el preservatiu, va ser examinat i no contenia ADN d’ell, ni de la denunciant, ni de cap altra persona “.

“No hi ha proves que hagi comès un delicte sexual…” va dir Melzer. “Tota aquesta narració és extremadament important. Va dominar la seva presència a l’ambaixada equatoriana durant set anys”.

Un intercanvi de correus electrònics filtrat entre les autoritats judicials sueques, que van intentar abandonar el cas quatre anys abans que abandonessin formalment els procediments el 2017, i la Fiscalia General de la Corona britànica, que s’ocupava del cas Assange, va incloure un missatge als suecs advertint-los que no s’acovardissin.

La sentència de 50 setmanes d’Assange és per violar les condicions de la seva fiança al negar-se a lliurar-se a les autoritats britàniques i acceptar l’extradició a Suècia. Després de sol·licitar i obtenir asil polític a l’ambaixada equatoriana, el govern britànic li va negar el pas segur a l’aeroport, entrampant-lo al complex equatorià. El poder judicial suec, que va reobrir convenientment el seu cas contra Assange en el moment en què va ser tret de l’ambaixada, ha desestimat la seva sol·licitud d’extradició, aclarint el camí per a la seva extradició als Estats Units.

El 2017, Lenin Moreno va ser elegit president de l’Equador. Va tractar de reparar les relacions amb els Estats Units i va acceptar revocar unilateralment, aparentment a canvi de l’alleujament del deute, la condició d’asil d’Assange i la ciutadania equatoriana que li havia estat atorgada sota el govern anterior. L’Equador va rebre un paquet d’alleujament del deute de 4.200 milions de dòlars del Fons Monetari Internacional tres setmanes abans que Moreno autoritzés la policia britànica a entrar a l’ambaixada de Londres.

El jutge Michael Snow va anomenar a un malgirbat Assange “un narcisista que no pot anar més enllà dels seus propis interessos” quan va comparèixer davant el tribunal tres hores després de ser tret de l’ambaixada l’11 d’abril. Les úniques paraules que Assange va dir durant l’audiència van ser: “Em declaro innocent”. La sentència de 50 setmanes que va rebre per violació de la llibertat sota fiança és només dues setmanes menor que el màxim establert per la llei.

“Això demostra la condemna desproporcionada i la parcialitat en contra seu”, va dir Melzer. “Normalment una violació de la fiança acabaria en una multa i potser en un cas molt greu en una sentència de presó curta [molt menys de 50 setmanes]”.

Melzer va dir que està convençut que Assange no pot “tenir un judici just als Estats Units” després de gairebé una dècada d'”assetjament públic desenfrenat, intimidació, crides al seu assassinat i instigació a la violència contra ell”.

“Ha estat exposat al ridícul públic, fins i tot per part de funcionaris en actiu i antics funcionaris del govern, per part de personalitats prominents”, va dir Melzer.

“Un judici just requereix legalitat, és a dir, que se l’acusi d’alguna cosa que és punible”, va dir Melzer. “17 dels 18 càrrecs estan sota la Llei d’Espionatge. Tots ells es relacionen amb activitats que qualsevol periodista d’investigació duria a terme i que estarien protegides per la Primera Esmena de la Constitució dels Estats Units. El càrrec número 18, l’anomenat càrrec de pirateria informàtica, no té res a veure amb ell. Els Estats Units no afirmen que hagi piratejat un ordinador per obtenir informació. Va obtenir tota la informació que va publicar [de] algú que tenia autorització total. Ell va rebre aquesta informació. Potser va encoratjar la font, com faria qualsevol periodista, a que li donés la informació i després la publiqués. L’acusació de pirateria es relaciona amb l’intent infructuós d’ajudar la font a desxifrar una contrasenya que li hauria permès cobrir les seves empremtes. Però no va tenir èxit”.

“No veig cap possibilitat que el Sr. Assange sigui absolt als Estats Units o que rebi una sentència molt lleu de sis setmanes de presó”, va dir Melzer. “Això és totalment irrealista, especialment sota l’anomenat tribunal d’espionatge, al Districte Est de Virgínia, on ha estat acusat. No hi ha hagut cap acusat que hagi estat absolt de càrrecs de seguretat nacional”.

“Un judici just requereix igualtat davant la llei”, va dir Melzer. “Quan un govern enjudicia un denunciant, per no parlar d’un periodista, per haver denunciat crims greus comesos per agents del govern –estem parlant de crims de guerra–, i després aquests crims de guerra no estan sent processats [això no és igualtat davant la llei]”.

“Ja no hi ha estat de dret”, va dir Melzer. “Ja no hi ha igualtat davant la llei. Ja no hi ha procediments judicials transparents quan hi ha un gran jurat secret i una sessió secreta en què es debaten proves classificades. Aquests són procediments esbiaixats contra l’acusat. No crec que Julian Assange tingui un judici just”.

“Gran Bretanya, Suècia i Equador han violat la convenció contra la tortura”, va dir Melzer. “Haurien d’alliberar el Sr. Assange. Poden interrogar-lo en resposta a les acusacions sexuals. Francament, no crec que hi hagi molt darrere d’això. Si hi ha alguna cosa, crec que ja ha patit més del que li corresponia per aquests maltractaments. Hauria de ser alliberat. Hauria de ser compensat i rehabilitat per aquests Estats “.

Font: Truthdig