Hi ha hagut moltes crítiques deshonestes a aquells que, com jo, pregunten per què els mitjans de comunicació corporatius occidentals han ignorat calculadament l’última investigació del reconegut periodista Seymour Hersh a Síria. Hersh va haver de publicar el seu treball en un diari alemany, Welt am Sonntag, després que tots els mitjans estatunidencs i del Regne Unit rebutgessin el seu article. I no es va mencionar la seva investigació fins una setmana després.
Els qui donen suport, explícitament o implícitament, a la intromissió en assumptes de Síria de les potències estrangeres hostils estan, per descomptat, encantats que les revelacions de Hersh estiguin fora del focus mediàtic. No volen que ho sentin els dos costats, només un. I aquells de nosaltres que esperem que totes les proves siguin conegudes, perquè no ens acorralin en una altra “intervenció” desastrosa a l’Orient Mitjà, som denunciats maliciosament com a fidels d’al-Àssad.
Un bon exemple d’aquesta tergiversació és el de Brian Whitaker, l’antic editor de The Guardian a l’Orient Mitjà. En una publicació recent del seu blog, m’acusa a mi i a Media Lens, entre d’altres, de ser “partidaris fidels de Hersh” -i per insinuació del líder sirià Baixar al-Àssad- de ser “negacionistes del sarín” i de mostrar una flagrant hipocresia aprovant l’ús de fonts anònimes de Hersh quan ens oposem a la dependència d’aquestes fonts per part d’altres periodistes.
Abans d’abordar aquestes crítiques, repassem breument el que ha trobat la investigació de Hersh.
Les seves fonts en l’establishment d’intel·ligència estatunidenc han contrarestat una narrativa oficial -propagada pels governs occidentals i els mitjans de comunicació corporatius- que assumeix que al-Àssad estava darrere d’un atac amb armes químiques a la ciutat de Khan Sheikhoun el 4 d’abril. L’informe de Hersh suggereix que Síria va utilitzar una bomba convencional per atacar una reunió gihadista a la ciutat, provocant explosions secundàries en un magatzem que contenia plaguicides, fertilitzants i descontaminants basats en clor. Es va crear un núvol tòxic que va causar símptomes similars als del sarín per a aquells que eren a prop.
Trump estava tan convençut que al-Àssad havia utilitzat sarín a Khan Sheikhoun que va violar el dret internacional i va disparar 59 míssils Tomahawk a una base aèria siriana com a càstig, tot i que, segons Hersh, la seva pròpia comunitat d’intel·ligència va discutir que això era el que havia passat. Atès que Vladímir Putin està estretament aliat amb al-Àssad, el moviment tenia el potencial d’arrossegar Rússia a una confrontació perillosa amb els Estats Units.
Fidel només al debat honest
Deixeu-me respondre les al·legacions de Whitaker.
1/ Ni jo ni Media Lens som “partidaris fidels” de Hersh o al-Àssad. Whitaker s’està projectant. Ha escollit un costat a Síria, el que de manera simplista anomena els “rebels”, ara dominats per les filials d’Al-Qaida i l’ISIS, recolzats per una aliança profunda de l’Aràbia Saudita, els Estats Units, Europa, Israel i Turquia. Però no tothom que s’oposa als extremistes islàmics o al grup d’intervencionistes occidentals de Whitaker ha triat el costat d’al-Àssad.
Es pot triar el costat del dret internacional i el respecte a la sobirania dels estats-nació, i oposar-se als estats que fomentin les guerres a través de tercers per desestabilitzar i destruir altres règims.
I encara més, es pot optar per mantenir una distància crítica i, basant-se en l’experiència, mantenir-se extremadament cautelós amb les narratives oficials i autosuficients promogudes pels estats més poderosos del món. Alguns de nosaltres pensem que hi ha lliçons a aprendre de les mentides que ens van parlar de les armes de destrucció massiva a l’Iraq o d’una massacre suposadament imminent per part de Moammar al-Gaddafi de Libia a Bengasi.
Aquests exemples d’enganys han de ser recordats quan intentem avaluar quines probabilitats hi ha de què al-Àssad volgués encara més interferències destructives al seu país de les potències estrangeres gasejant el seu propi poble i sense cap avantatge estratègic o militar obvi. Si m’enganyen dues vegades, la culpa és meva. Si me n’enganyen tres, només podria admetre que sóc un ximple culpable.
Jo i Media Lens (si puc presumir de parlar en nom seu com a seguidor de fa molt de temps) no argumentem que l’informe d’Hersh ha de ser correcte. Només que mereix atenció, i que hauria de formar part del discurs mediàtic/públic. El que ens preocupa és la inadmissibilitat de la informació rellevant en l’àmbit públic i els esforços concertats per frenar el debat. El pensament únic fabricat, com s’ha demostrat repetidament, funciona en benefici dels poderosos, els qui promouen els interessos destructius d’un complex militar-industrial actualment global.
Whitaker i els intervencionistes només volen que es permeti la narració oficial, la que serveix per a la seva tèrbola agenda política; nosaltres volem que les veus diferents siguin escoltades. Això no ens fa fidels a ningú. Ens fa ser fidels només a la recerca de transparència i veritat.
Qui és realment inconsistent?
2/ Whitaker suggereix que jo i Media Lens hem atribuït el fiasco dels mitjans de comunicació corporatius per informar sobre la investigació de Hersh a una “conspiració”. Argumenta que Hersh ha estat ignorat perquè “els editors han trobat inconsistents [els seus últims informes de Síria]”.
Ni jo ni Media Lens, per suposat, afirmem que la decisió dels mitjans de comunicació corporatius sigui una conspiració. Com la majoria dels periodistes tradicionals, Whitaker mostra que ignora la crítica més famosa de la seva pròpia professió: Noam Chomsky and Ed Herman’s Propaganda Model. Això no és degut a una conspiració per part dels periodistas, sinó a factors estructurals que fan que els mitjans de comunicació corporatius depenguin de la publicitat corporativa, incapaços de permetre un pluralisme significatiu que pugui amenaçar els seus propis interessos bàsics. Això més que declarar una conspiració seria argumentar que les empreses estan impulsades per beneficis. Simplement, es reconeix la naturalesa de la bèstia.
A part d’això, Whitaker tracta Hersh com si fos una persona única: una veu solitària i no creïble amb una agenda oculta a favor d’al-Àssad, usant fonts anònimes del món de la intel·ligència dels EUA, presumiblement amb la mateixa agenda oculta. Aquells com jo que volen que l’informe de Hersh sigui visible són rebutjats com a “negacionistes del sarín”, partidaris encegats pel nostre secret amor a al-Àssad que no volem admetre l’evidència que tenim al davant.
Però Whitaker està caracteritzant incorrectament l’evidència. Els dubtes plantejats per l’informe de Hersh són compartits per ex alts oficials d’intel·ligència i seguretat, com ara Lawrence Wilkerson, Philip Giraldi i Ray McGovern, així com periodistes amb contactes extensos en el camp de la intel·ligència, com Robert Parry i Gareth Porter.
Dubtes amb la narrativa oficial també han estat plantejats per experts indubtables en temes d’armes balístiques i químiques, com Ted Postol i Scott Ritter. Dubten d’un atac sarín per part de les forces d’al-Àssad, sobre la base de qüestions tècniques per a les quals estan ben situats per jutjar.
Recordeu que Ritter, un inspector d’armes a l’Iraq, va advertir que Saddam Hussein no tenia armes de destrucció massiva, com els Estats Units i el Regne Unit afirmaven falsament per justificar la guerra. La veu de Ritter va ser exclosa dels mitjans de comunicació corporatius durant el període 2002-03, precisament quan podria haver fastiguejat els plans dels qui es trobaven en l’establishment polític i mediàtic animant la desastrosa invasió dels Estats Units i el Regne Unit a l’Iraq.
Whitaker i els intervencionistes argumenten, amb una cara aparentment impassible, que aquesta vegada els mitjans de comunicació corporatius silencien Hersh només per una suposada “inconsistència” en el seu periodisme. Llavors, com expliquen el fet que el 2002-03 els mateixos mitjans van silenciar experts com Ritter i Hans Blix, ex caps de l’agència de les Nacions Unides que controlava el programa d’armes de l’Iraq, mentre que promovien de manera agressiva individus completament inconsistents com el suposat “líder de l’oposició” iraquiana Ahmed Chalabi? Si els mitjans de comunicació consideraven Ritter i Blix, però no Chalabi, com a inconsistents en la fase prèvia a la invasió il·legal d’Iraq, potser és el moment que Whitaker i els editors com ell revaloritzin el significat d’”inconsistent”.
No hi ha hipocresia sobre les fonts
3/ Finalment, qui diu que és hipòcrita permetre les fonts anònimes de Hersh quan no les aprovem en altres casos?
En primer lloc, el problema d’utilitzar fonts anònimes no ha de ser jutjat d’acord amb els nostres propis estàndards, sinó amb els dels mitjans corporatius. Els editors principals han demostrat repetidament que no tenen absolutament cap problema en utilitzar fonts anònimes quan recolzen la narració oficial, que promou la guerra. La premsa liberal com el New York Times està plena la majoria dels dies amb històries d’oficials sense nom, ens diuen el que se suposa que hem de creure. Les falses “revelacions” de les armes de destrucció massiva de Saddam van ser obtingudes durant molts mesos per part d’oficials anònims. El propi Whitaker va treballar com a editor de The Guardian quan va publicar històries igualment no verificables a partir de fonts anònimes.
Per tant, les nostres queixes sobre el tractament de Hersh es basen, en part, en la hipocresia evident de periodistes com Whitaker. Per què estan bé les fonts anònimes quan confirmen la narració de l’estat de seguretat, però són problemàtiques -“inconsistents”- quan el desafien? Whitaker no té cap problema amb Hersh per utilitzar fonts anònimes, igual que el Guardian, New York Times, New Yorker o London Review of Books. Tenen un problema amb Hersh utilitzant fonts anònimes quan aquestes fonts diuen coses que se suposa que no han de dir.
I en segon lloc, hi ha una diferència enorme entre utilitzar fonts anònimes per revelar coses que els poderosos no volen que se sàpiguen i utilitzar fonts anònimes que diuen exactament el que vol dir l’estat de seguretat, però de les quals no en vol ser responsable.
Els denunciants i els qui desafien els poderosos sovint necessiten protecció en forma d’anonimat davant la possible represàlia dels actors estatals. L’anonimat mai és ideal, però de vegades és necessari. I quan sigui necessari, com en el cas dels denunciants, s’han d’establir proteccions. Sembla haver estat el cas en la investigació de Hersh. Controladors com Scott Ritter es van utilitzar per assegurar que la història era tècnicament plausible i els editors de Welt diuen que se’ls donava la identitat de les fonts de Hersh. Els funcionaris d’intel·ligència que van parlar amb Hersh poden ser desconeguts per al lector, però són aparentment coneguts pels editors que supervisen la publicació de la història.
En contrast amb això hi ha l’anonimat del govern, funcionaris militars i d’intel·ligència que freqüentment informen els periodistes de manera anònima, sovint per difondre el que resulta ser una desinformació. No hi ha cap raó per la qual qualsevol funcionari no hagi de ser anomenat quan actua com a representant del seu govern. L’única protecció que confereix aquest anonimat és la protecció de la rendició de comptes.
Esquinçant l’esquerra
Finalment, val la pena assenyalar que Síria s’ha convertit en un assumpte molt divisiu a l’esquerra, com abans ho va ser Líbia. Ha deixat l’esquerra totalment incapaç de promoure cap tipus de crítica de l’imperialisme occidental i la seva actual ronda d’interferència violenta a l’Orient Mitjà.
L’esperit que va impulsar les marxes mundials l’any 2003 contra l’atac a l’Iraq s’ha dissipat. La confusió de l’esquerra va permetre que Líbia es trenqués amb el pretext d’una amenaça inexistent a Bengasi. I ara, Síria està sent destrossada per guerres a través de tercers en què occident és un actor central, en gran part ocult.
Res d’això és accidental. Des de fa molt de temps, els Estats Units tenien un pla per desestabilitzar i separar l’Orient Mitjà –a vegades mencionat pels funcionaris com a “remodelar”- per controlar millor els recursos de la regió. I aquest pla va acompanyat dels esforços per desestabilitzar i separar els qui haurien de ser dissidents dels últims combats de l’imperialisme occidental.
Jonathan Cook ha guanyat el Premi Especial Martha Gellhorn per al Periodisme. Els seus últims llibres són “Israel i el xoc de civilitzacions: Iraq, Iran i el Pla de remodelació de l’Orient Mitjà” (Pluto Press) i “Fent desaparèixer Palestina: els experiments d’Israel en la desesperació humana” (Zed Books). El seu lloc web és www.jonathan-cook.net.