Els petits no som impotents davant la increïble impunitat de la qual gaudeixen “les nostres” elits

En aquesta tercera part analitzaré la decisiva importància d’una cosa absolutament necessària en l’actualitat: un lúcid discerniment interior davant els transcendentals esdeveniments que la humanitat està vivint. Esdeveniments que per a molts d’aquells que considero els millors especialistes mundials en geopolítica estan a punt de dur-nos ja a l’Harmagedon

Ja en els meus anys joves de dedicació gairebé exclusiva a l’espiritualitat, havia rebut el següent ensenyament de part d’aquell home de Déu que, per gràcia, vaig conèixer aquells dies:

“La prova d’una veritable maduresa espiritual no es troba en la realització de miracles. Joan el Baptista no va realitzar mai cap miracle. La seva missió tan sols va consistir en ser una veu que, en el desert, clamava per la conversió, la justícia i la misericòrdia. Tanmateix, Jesús va dir que no havia nascut ningú  més gran que ell (Lluc 7, 28). Tampoc es troba en cap mena d’experiència espiritual, per molt elevada que sigui. Ni tan sols es troba en l’experiència tabòrica (en referència a la transfiguració al mont Tabor – Mateu 17, Marc 9, Lluc 9). La prova d’una veritable maduresa espiritual es troba en el do del discerniment.”

Que n’és de necessari el discerniment ara, estant immersos totalment en l’Imperi de la Mentida, immersos en un Occident en el qual tota la “informació” és en mans unes poderoses elits que, per a concentrar cada dia un major control i poder, han generat financerització i guerres permanents, unes elits que no només han segrestat els gran mitjans o Hollywood, sinó fins i tot les grans ONG, a les quals també utilitzen per a la seva guerra cognitiva !

Segon tipus d’exigències: lúcid discerniment interior

La qüestió que ara ens ocupa és aquesta: les fermes certeses superiors a les que he dedicat la segona part d’aquest article són permanentment confrontades amb la necessitat de prendre decisions concretes en el dia a dia. Per això mateix es fa necessària l’escolta permanent d’allò que mahatma Gandhi anomenava la suau veu interior. És el que va fer Jesús davant les injustes realitats socials que li va tocar viure, davant les autoritats imperials i políticoreligioses jueves amb les quals es va enfrontar decididament. Autoritats que el van acabar crucificant.

La sal que no es fa servir per a salar quotidianament els aliments,  no serveix per a res, igual que una llum que, en comptes de ser col·locada en un lloc des del qual il·lumini tota la casa, és ocultada sota un calaix (Mateu 5, 13-15). El mateix passa amb uns principis i certeses que, per molt fermes i superiors que siguin, no serveixen per a discernir els esdeveniments i transformar els nostres comportaments quotidians.

Discerniment i denúncia en el Jesús dels evangelis

Als quatre evangelis hi trobem múltiples referències a aquest lúcid discerniment interior que posseïa Jesús, fins al punt que aquelles perverses autoritats mai el podien enganyar, perquè Ell sabia bé el que  amagaven en els seus cors. Però no només ho sabia, sinó que també ho denunciava amb una energia que encara avui continua desconcertant els “cristians benpensants”:

“Serps! Cria d’escurçons! Com us escapareu del judici de l’infern? Per tant, mireu, jo us envio profetes, savis i escribes: a uns els matareu i crucificareu, i a uns altres els assotareu a les vostres sinagogues i els perseguireu de ciutat en ciutat, perquè recaigui sobre vosaltres la culpa de tota la sang justa vessada sobre la terra, des de la sang d’Abel el just fins a la sang de Zacaries, fill de Berequies, a qui vau assassinar entre el temple i l’altar (Mateu 23, 33-35).”

La teologia de l’alliberament

I no s’equivocava. Igual que van acabar amb Ell (per un temps breu, perquè finalment va ser Ell qui va acabar triomfant), gairebé han aconseguit acabar de moment amb un moviment que representa com pocs la importància d’aquest lúcid discerniment interior que jo estic qualificant ara com la segona exigència perquè els petits arribem a acabar amb la insuportable impunitat de “les nostres” elits: la teologia de l’alliberament. Hi ha sobre ella un ja antic però excepcional documental de Televisió espanyola. Un documental que avui, amb el control absolut de tots els grans mitjans per part de “les nostres” elits, seria totalment impossible de realitzar i publicar.

Com l’assassinat del jesuïta basc Ignacio Ellacuría, rector de la Universitat d’El Salvador, tants altres teòlegs i seguidors de la teologia de l’alliberament tenien molt clar que, “a partir del missatge de l’Evangeli, cal utilitzar les ciències socials, les ciències humanes i les ciències polítiques per a transformar la realitat” (minut 8:50 del vídeo anterior). Dom Hélder Câmara ho formulava d’una manera sintètica i pedagògica: “Quan dono menjar als pobres em diuen sant, però quan em pregunto per què hi ha tants pobres em diuen comunista”.

Han aconseguit gairebé acabar amb aquest corrent teològic, de moment, fins i tot en àmbits antiglobalistes, en els quals, per falta d’una bona formació teològica cristiana, no s’acaba d’entendre que els anhels evangèlics dels teòlegs i seguidors d’aquesta teologia no tenen res a veure amb la recent cultura woke promoguda i potenciada des de les elits financieristas/”progressistes”. No hi tenen res a veure, per més que en la cultura woke s’utilitzin de manera manipuladora qüestions com la de l’ecologia, la del feminisme, etc., que també han de tenir, lògicament, el seu lloc en un paradigma integral d’alliberament.

Joan Pau II i monsenyor Romero

Però no només van ser el liberalisme i les dictadures les que van assassinar monsenyor Romero, els jesuïtes d’El Salvador, etc. Igual que li va passar a Jesús, van ser també els homes de les institucions religioses. La trista imatge de Joan Pau II renyant Ernesto Cardenal, de manera pública i humiliant, és tot un símbol d’això. Un Joan Pau II que mai va superar tota la seva russofòbia i que, mentre maltractava sacerdots dignes com Ernesto Cardenal, o es negava a rebre un profeta com monsenyor Romero, col·laborava molt estretament amb Reagan i la Thatcher.

En un desolador article María López Vigil va explicar magistralment el gran sofriment que monsenyor Romero va haver de suportar el 1979 per tota la humiliació amb la qual Joan Pau II el va maltractar. La veritat és que, amb esdeveniments com el de la canonització de monsenyor Romero, el Senyor ha desautoritzat finalment tals comportaments. I tot això passava mentre que, per exemple, el compulsiu depredador sexual Marcial Maciel, fundador dels Legionarios de Cristo, es movia a l’interior del Vaticà, amb tots els seus milions de dòlars, com si fos a casa seva.

Si bé és cert que finalment Joan Pau II va acabar agenollant-se i pregant anys més tard davant la tomba de monsenyor Romero, he volgut recordar aquests esdeveniments perquè el rebuig i la crítica a la teologia de l’alliberament, malgrat que la seva arrel sigui profundament evangèlica, segueixen encara massa vius i actius entre molts sectors catòlics en els quals l’enorme sofriment de les víctimes d’aquest món no és per a res un assumpte prioritari. I, per descomptat, des de l’agressió “no provocada” de Rússia a Ucraïna, també continua més viva i activa que mai una russofòbia, generada molt astutament i elaborada, que podria acabar portant el món a l’Harmagedon.

L’opció preferencial pels pobres

Ni Ell ni la teologia de l’alliberament mereixen acusacions com aquella que exclouen els rics de la salvació. Malgrat que, com veurem  a la Quarta part, Ell mateix va afirmar inequívocament que els rics no entraran al Regne dels Cels, la seva praxi va ser molt més matisada (perquè, entre altres raons, els rics, com Zaqueu, el cap de publicans, Lluc 19, 1-10, poden convertir-se). Ho vaig exposar a l’apartat “Jesús i l’Imperi” del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?.

En ell vaig analitzar la seva desconcertant elecció d’un publicà com un dels seus dotze deixebles més pròxims o els elogis que va dedicar a la fe del centurió romà. La teologia de l’alliberament sempre va utilitzar el terme “preferencial” en un dels seus principis fundacionals: l’opció preferencial pels pobres. “Preferencial” és un terme que no implica exclusió, és un terme que segueix fidelment les freqüents valoracions de Jesús sobre els pobres, la riquesa, etc.

Una altra cosa és que tal missatge sigui tan incòmode que, entorn d’ell,  passin coses estranyes. Com aquella que la dictadura argentina, en un acte oficial durant la visita del papa Joan Pau II a Buenos Aires, eliminés del Magníficat de Maria els dos versicles que diuen així: “Derroca els poderosos del soli i exalta als humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

La teologia de l’alliberament i la desmitologització

L’ateisme del marxisme sembla ser per a molts eclesiàstics el mal absolut. Fins i tot sembla ser l’únic perill contra el qual diuen que se’ns alerta en les aparicions marianes, una cosa que no es correspon amb la realitat. Però el dictamen sempre sempre és el del Senyor, dictamen que no sembla anar per aquests camins. Quan, en la seva paràbola del judici final, va voler explicar-nos el que és realment important i el que ens introdueix realment al seu Regne, ens va proposar uns criteris molt diferents: donar menjar al famolenc, vestir el despullat, etc. (Mateu 25, 31-46).

No desconec que en diversos d’aquests teòlegs s’han donat aquell racionalisme i aquella desmitologització bultmaniana (que tantes vegades he lamentat) que es desentenen o fins i tot rebutgen la historicitat dels miracles relatats al Nou Testament, i fins i tot les aparicions tangibles del Senyor ressuscitat. Però si se m’obligués a optar, sempre seré amb les víctimes i amb aquells que donen la seva vida per elles, fins i tot si es tracta d’ateus. És una opció que es dedueix clarament de la citada paràbola: en ella el coneixement de Jesús i la fe en ell no semblen ser decisius. En un altre moment Jesús dirà:

“No tot el qui em digui: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne dels Cels, sinó el qui faci la voluntat del meu Pare celestial. Molts em diran aquell Dia: ‘Senyor, Senyor, no vam profetitzar en el teu nom, i en el teu nom vam expulsar dimonis, i en el teu nom vam fer molts miracles?’ I llavors els diré: ‘No us conec’ […]’ (Mateu 7, 21-23).”

I podríem concloure recordant que la voluntat del seu Pare, el principal manament, no és un altre que el de l’amor. L’amor a Déu i als nostres semblants (Mateu 22, 34-40). Davant la qual cosa, l’apòstol Joan afirma (1 Joan 4, 20) que és impossible que algú estimi veritablement Déu, a qui no ha vist, si primer no estima al seu germà, a qui sí que pot veure. Tornem així a la paràbola del judici final.

Si se m’obligués a optar, estaré sempre no amb els covards sinó amb els valents, fins i tot si es tracta d’ateus que han optat per la lluita armada. És el que hagués fet el mateix pare de la no-violència, mahatma Gandhi, com explica el lúcid i valent jueu antisionista Norman Filkenstein a l’extraordinari vídeo principal del meu article anterior.

Les aparicions marianes i les profecies que les acompanyen

I hi ha  els sectors molt donats a tot això de les aparicions i profecies marianes. En aquests sectors, a més de donar-se sovint una certa deficiència d’una sòlida exegesi i teologia neotestamentàries, se sol desconèixer o “oblidar” que fins i tot a l’interior d’aquest món entorn de tals profecies, al caire del que és paranormal o barrejat amb ell, també existeixen altres profecies que van en sentit absolutament oposat a aquelles que una vegada i una altra ens alerten sobre el perill del comunisme. Així com algunes profecies que van fins i tot en un sentit absolutament oposat a aquests missatges sobre el comunisme.
De fet, del que alerta el segon i més important missatge marià de les impressionants aparicions marianes de Garabandal és de la corrupció en els nivells jeràrquics superiors de l’Església Catòlica. Serà per això que les quatre nenes vidents d’aquest recòndit poblet càntabre van patir un assetjament tan despietat i pel que ha estat silenciat aquest missatge? Curiosament, alguns dels pocs que van conèixer l’última part del missatge de Fàtima, mai feta pública, afirmen que coincideix amb aquest de Garabandal. I fins i tot s’atreveixen a preguntar-se si la Senyora de Fàtima, davant tanta oposició eclesiàstica i davant el silenciament del seu missatge, no hauria optat per unes noves aparicions.

El famós pare Pius va desemmascarar la russofòbia

En el cas del famós pare Pius, que va encertar sempre, com cap altre vident, sabem que a la dècada de 1940 va afirmar que Rússia es convertiria abans que els Estats Units i que li donaria una lliçó de conversió. D’altra banda, no seria honest utilitzar ara contra l’actual Rússia el missatge de Fàtima del 1917, que alertava sobre els pròxims i tràgics esdeveniments a la Unió Soviètica i els seus errors com el de l’ateisme.

Tampoc crec que, en les aparicions marianes posteriors, la Senyora hagi estat tan despistada que no hagi vist els horrors causats pel nazisme o per “les nostres” elits anglo/occidentals després de la seva victòria contra ell, però sí els causats per Rússia després de la Gran Guerra Pàtria en la qual van morir 27 milions dels seus ciutadans. Estaria ben despistada si responsabilitzés Rússia de la Segona Guerra Mundial, la ràpida arribada de la qual va profetitzar a Fàtima. Fins i tot quan hi ha alguna al·lusió al fet que Rússia podria ser la futura executora del “càstig” diví, no veig cap incompatibilitat entre tal missatge i l’anàlisi geopolítica que desemmascara la gran falsedat de l’agressió “no provocada” a Ucraïna.

No desitjo allargar més aquest article i menys amb qüestions gairebé esotèriques com aquesta, però seria bo que aquells que se sorprenen amb aquestes afirmacions del pare Pius, estudiïn el fenomen del renaixement de la fe ortodoxa a la Rússia liderada pel cristià Vladímir Putin, alhora que el fenomen de la creixent decadència econòmica i moral als Estats Units, destrossats al llarg de més d’un segle per unes elits que són les responsables d’una financerització que abans o després esclatarà, unes elits perverses que fins i tot juguen amb el satanisme o cauen de ple en ell.

Tinc un deure de gratitud cap a molts dels líders de la teologia de l’alliberament

Personalment, dec a aquests herois tan injuriats i silenciats un homenatge de gratitud: van ser molts d’ells els qui, realment dolguts per les injustícies i sofriments que patia (i continua patint) la mare Àfrica, van secundar decididament la meva candidatura al Nobel de la Pau el 1999.

A més, a la fi de la dècada dels noranta, Serge Desouter, president del Comitè de tots els Instituts Missioners cristians de Bèlgica, amb rang de testimoni davant el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i expert en la història de Rwanda, em va convèncer de la importància que intentés anar introduint aquest paradigma teològic llatinoamericà en la “lluita” per l’alliberament dels pobles de l’Àfrica Central. I Serge no era ni és un qualsevol. El seu currículum és dels més impressionants que he conegut.

És un dels més profunds coneixedors del dossier ruandès. Per això, al llibre Àfrica, la mare ultratjada, cito reiteradament els seus escrits. Pare Blanc, va viure vint-i-set anys a l’Àfrica, divuit dels quals a Rwanda. Amb estudis en filosofia, teologia, etnografia, zootècnia i veterinària, havia escrit ja llavors una desena de llibres i un centenar d’articles sobre l’Àfrica en general i sobre Rwanda especialment. Ha estat consultor d’organitzacions internacionals com la FAO, HCR, PNUD, FENU, etc., i fundador i membre de diverses ONG per al Tercer Món.

Una qüestió que és fonamental, avui més que mai: la guerra cognitiva

D’altra banda, tants assassinats d’aquells que tan sols eren una veu contra les mentides del poder, una veu certament demolidora però desarmada, són l’evidència d’alguna cosa que no sembla ser entès des de la burgesa mentalitat consumista, materialista i racionalista d’aquells conciutadans nostres que no fan el més petit esforç per accedir a una informació no manipulada: la guerra cognitiva és per a “les nostres” elits encara més important que la repressió policial i el poder militar. Possiblement fins i tot és tan important o més que el control dels diners.

Però és una cosa que no semblen entendre ni tan sols aquells “espirituals” que afirmen maldestrament que la política està corrompuda i que, per tant, l’activisme no serveix per a res. I en un Occident com és l’actual, amb una poderosíssima propaganda tan hipnotitzadora com la que ha emmetzinat les ments dels nostres, el discerniment ens exigeix, absolutament, esforç i dedicació per a obtenir una informació veraç que ens alliberi de l’encanteri que ens està destruint.

La guerra cognitiva i el Nobel de la Pau de 1999

Després d’un quart de segle potser ja és hora que em refereixi a la qüestió del Nobel de la Pau de 1999 sense que les persones més lúcides interpretin que les meves anàlisis són fruit de la frustració perquè el premiat fos Metges Sense Fronteres i no jo. Aquell any, les epidèmies i la mort arrasaven els campaments de refugiats hutus ruandesos a l’est del Zaire, on els atenien els generosos sanitaris de Metges Sense Fronteres. Però, just uns dies abans que els assassins de l’FPR, a les ordres del monstre Kagame, iniciessin els seus bàrbars bombardejos d’aquests camps, ni més ni menys que amb armes pesants, els directius mundials d’aquesta gran organització sanitària els van ordenar partir.

El motiu: no calia auxiliar els genocides. Exactament el missatge que Kagame, i sobretot els seus grans padrins “anglos”, bolcaven a tots els seus grans mitjans internacionals a fi de justificar l’extermini d’aquells desgraciats que estaven obstaculitzant el pillatge dels extraordinaris recursos naturals de l’immens Zaire. És a dir, calia abandonar els molts centenars de milers de dones, ancians i nens que, sota els rètols de l’ACNUR, malvivien sota plàstics i teles. Calia permetre que fossin bombardejats, perseguits i assassinats sense misericòrdia. La valoració com a “genocides” d’aquests molts centenars de milers de civils que anaven morint dia a dia, va legitimar el genocidi. Fa un parell de setmanes vaig escriure això en un correu dirigit als meus amics més pròxims:

“Sabeu qui són els grans finançadors de Metges sense Fronteres? Perquè són els mateixos bancs i poderoses elits interessades en els recursos del Zaire. Sabeu que van abandonar centenars de milers d’ancians, dones i nens moribunds, declarant als mitjans, com els van indicar els seus finançadors, que no calia ajudar genocides? No sabeu que per a eliminar jueus, hutus o palestins primer cal deshumanitzar-los (com es pot veure als vídeos que acompanyen aquest article de Haaretz publicat a www.l-hora.org. La inversió en Metges sense Fronteres els va resultar molt barata i rendible a aquests poderosos: va ser de summa importància per a guanyar la guerra cognitiva.”

Els finançadors de les grans ONG són els qui decideixen per elles

Aquest mateix dia els vaig enviar també alguns paràgrafs del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega? referents a aquestes mateixes qüestions, paràgrafs en els quals detallava una mica més sobre la qüestió del finançament de Metges Sense Fronteres. Des de fa anys intento obrir els ulls d’aquells, almenys els d’aquells als quals el meu missatge pugui arribar, sobre el greu que és el fet que les grans ONG de Drets Humans amb seu a Londres (HRW i Amnistia) hagin estat convertides en instruments de les elits en la seva guerra cognitiva. Ara toca referir-me també a les ONG humanitàries. Aquests eren els paràgrafs que els vaig enviar:

“El nostre amic el missioner mallorquí Miquel Parets va saber comprendre i practicar tot això [la centralitat de la Veritat en el cristianisme]. Per això no sols va romandre al costat de les víctimes, sinó que enviava contínuament a Mallorca els seus articles i denúncies. Igual que van romandre al costat d’aquestes mateixes víctimes els sis missioners espanyols assassinats (a més de tres membres de Metges del Món) per les hosts del Front Patriòtic Ruandès. Tots ells van ser testimonis incòmodes d’uns crims massius que es volien silenciar. Tots ells van romandre al costat de les víctimes (unes víctimes criminalitzades com a ‘genocides’ abans de ser assassinades amb total traïdoria i impunitat).

Tot el contrari del que va fer Metges sense Fronteres, que va abandonar els camps en els quals aquests refugiats malvivien. Els va abandonar en ‘casual’ coincidència amb els grans interessos miners internacionals àvids dels riquíssims recursos de l’est del Zaire. I més en concret, en ‘casual’ coincidència amb el pla que cercava fer desaparèixer d’allà els testimonis internacionals que acompanyaven als refugiats hutus (pla deixat en evidència per l’advocat canadenc Christopher Black).

I, cosa que és més greu encara, els va abandonar amb l’excusa que no volia continuar atenent genocides. Posicionant-se així al costat de la versió oficial de ‘el genocidi de Rwanda’ que criminalitza col·lectivament l’ètnia hutu i el Govern de majoria hutu. Un govern que es va negar al fet que Rwanda servís de base estatunidenca per a la conquesta del Zaire i va patir per això unes terribles conseqüències. Pocs dies després de la marxa de Metges sense Fronteres, els ‘genocides’ (centenars de milers de dones, nens i ancians, tan ‘perillosos’ com aquells als quals es refereix Miquel en el seu article) eren bombardejats amb armes pesants amb el beneplàcit estatunidenc i occidental. I un parell d’anys després Metges sense Fronteres rebria el Premi Nobel de la Pau. La qual cosa no és gens estrany coneixent el llistat dels seus benefactors i finançadors. Com ja va escriure Tony Cartalucci el 2013:

‘Per a començar, MSF és finançada íntegrament per les mateixes institucions financeres que hi ha darrere Wall Street i la política exterior comuna de Londres [i altres potències occidentals] incloent el canvi de règim a Síria i a l’Iran veí. El mateix informe anual d’MSF esmenta com a donants Goldman Sachs, Wells Fargo, Citigroup, Google, Microsoft, Bloomberg, Bain Capital, l’empresa de Mitt Romney i una miríada d’altres empreses financeres. Metges sense Fronteres també presenta banquers en el seu Comitè de Suport, entre els quals Elizabeth Beshel Robinson, de Goldman Sachs.’

I com postil·la Marie-Ange Patrizio en un recent article de Manlio Dinucci:

‘A partir de la pàgina 36 de l’informe financer de 2010 (per no haver trobat els següents a la pàgina web d’MSF), es veu en la llarga llista de donants alguns altres contribuents com, per tan sols citar els més coneguts, la Fundació Bill Clinton i Richard Rockefeller, tan generosos (partides de 100.000$ i 499.999$ respectivament) com políticament independents.’

Però el que aquests poderosos ignoren i no controlen (ells que tenen tanta informació privilegiada i que creuen controlar-ho tot) és precisament el que de veritat importa en aquesta vida: la fraternitat, la veritat, la justícia, la misericòrdia… Miquel, amb totes les penalitats que va haver de suportar, va viure una vida tan plena que aquests poderosos són incapaços ni tan sols d’entrellucar-la. Gràcies Miquel!

He tractat extensament aquest testimoniatge dels refugiats a Tanzània, als quals acompanyava Miquel Parets, com a exemplificació de les moltes situacions semblants que hem tingut el privilegi de viure. Han estat molt nombrosos els supervivents d’aquells refugiats de Tingi-Tingi que, des de fa gairebé tres dècades, ens han manifestat el seu agraïment pel que vam fer per ells. A una d’ells fins i tot li vaig escriure el pròleg de la versió en castellà del seu preciós llibre-testimoni sobre el malson que va viure: Beatrice Umutesi.”

Els petits podem aturar els genocidis

Paral·lelament, un grup internacional d’amics meus i de persones en xoc per semblant carnisseria, iniciava i duia a terme la que ha de ser la campanya per al Nobel de la Pau que hagi aconseguit uns suports més multitudinaris per a un espanyol. Al meu ja citat últim llibre relato més extensament el remolí d’esdeveniments que vam viure  aquells dies de l’hivern de 1997 fins que, després de 42 dies de dejuni a Brussel·les, a la porta de l’edifici del Consilium, es va reunir el Consell de ministres d’Exteriors de la Unió Europea.

Aquest dia la comissària Emma Bonino es va acostar una vegada més a nosaltres, envoltada aquesta vegada d’un bon nombre de periodistes i càmeres de televisió, i ens va dir: “Ho hem aconseguit. L’ACNUR i les organitzacions humanitàries podran aportar als centenars de milers de refugiats l’ajuda que necessiten”. Els dies següents vaig escriure un llarg article, que va ser publicat el 3 de març als diaris El dia del món i Avui, del qual ara en transcric tres paràgrafs:

“‘Hem aconseguit una cosa molt important [ens va dir la comissària Bonino], hem aconseguit reobrir el dossier que havia estat tancat el desembre per motius sòrdids i fins i tot amb mentides. Quan alguns havien arribat a fer creure a l’opinió pública que ja pràcticament no quedaven refugiats al Zaire, quan havien aconseguit desactivar la intervenció internacional tan difícilment acordada, quan s’havien desmobilitzat aquells grups socials que abans havien reaccionat, quan fins i tot moltes de les ONGs més actives s’havien rendit impotents, alguns com vosaltres i nosaltres, acusats de visionaris, hem aconseguit que es reconegui l’existència d’aquells que no existien i que ara es reobri el dossier.

[…]

L’opinió pública pot aturar el genocidi al Zaire, Rwanda i Burundi. Es pot arribar  a dalt de tot. No ens cansem de repetir-ho. Nosaltres  hi hem arribat. Encara que per a això hàgim hagut de tocar abans el cor de 18 premis Nobel, de la Comissària Bonino, del Parlament Europeu, amb el Sr. José María Gil Robles al capdavant, del secretari de l’Estat Belga per a la cooperació, Sr. Moreels, del Consell Insular de Mallorca, de la jerarquia de l’Església belga amb el cardenal Danneels al capdavant, i de tantes altres personalitats i ONG que no podem enumerar.

Però al mateix temps, avui més que mai, amb la carta d’una victòria parcial però important a les mans, volem continuar parlant no tant de resultats concrets com de solidaritat i empatia gratuïtes i ineficaces. En aquesta hora en la qual fins i tot el Sr. Matutes [ministre espanyol d’Afers Exteriors]  diu que es treu el barret davant nostre, volem continuar insistint en la importància de la dignitat i de la coherència, de la denúncia i de la resistència no-violenta. I això sobretot en els moments en els quals cal obrir la marxa, en els quals el risc d’un fracàs en paralitza més d’un, en els quals potser hi ha massa incomprensions i sospites.”

Pintura: La resurrecció – La darrera estació del Via crucis llatinoamericà elaborat per Adolfo Pérez Esquivel l’any 1992 amb motiu dels 500 anys de la conquesta d’Amèrica.

Teologia de l'alliberament (Televisió espanyola)