Crida a les organitzacions de defensa dels drets humans i al fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda

  • “Dos fets remarcables romandran tanmateix significatius la vetlla del 6 d’abril de 1994:

    • El 5 d’abril de 1994 l’FPR posava oficialment en dubte la imparcialitat del Sr. Roger Booh Booh, el representant especial del secretari general de les Nacions Unides a Kigali, presentant una denúncia contra ell al Consell de Seguretat i rebutjant des d’aleshores la seva mediació.

    • Un dia després de la denúncia, que estava d’altra banda enviada per fax des de Mulindi (seu de l’FPR a l’època), l’avió del president Habyarimana fou abatut el 6 d’abril de 1994. Aquest trist esdeveniment abocava de cop Rwanda en una cruel guerra fratricida.

Aquests dos fets principals, minuciosament planificats en el temps i en l’espai, executats amb mà de mestre sense la més petita falla, només es podien dur a terme amb la complicitat de potències estrangeres, però quines? Les Nacions Unides n’estaven al corrent? Si no, romanen incapaces fins avui d’assenyalar els responsables de la tragèdia que ha arrossegat Rwanda i Burundi cap a una guerra absurda que apuntava en realitat a desestabilitzar tota l’Àfrica negra a partir del Centre?

A qui beneficiava des d’aleshores un crim com aquest? Es tractava d’un complot imperialista d’un estil nou, sàviament maquillat per falsos pretextos de tribalisme, etnisme, feixisme i un altre nazisme?”1.

Per inversemblant que sembli, aquest extracte no està tret d’un llibre escrit per un genocida negacionista i revisionista. Està tret del llibre de Gilbert Ngigol, alt funcionari de les Nacions Unides, present a Rwanda el 1993-94. Es tracta, doncs, d’un testimoni de primera mà d’una persona particularment ben situada com a observador, puix es tracta de l’assistent especial del representant especial del secretari general de les Nacions Unides.

El mateix testimoni prossegueix:

“Abans del desencadenament total de l’ofensiva de l’FPR, els dos bel·ligerants es van lliurar primer de tot a una guerra de posició al voltant de Kigali. Aquesta guerra consistia en reforçar les seves posicions a les zones ocupades, matant sistemàticament i sense distinció d’edat o sexe totes les persones de l’ètnia hostil o simpatitzant amb ella. És així com les Forces Armades Ruandeses, que ocupaven els barris rics de Kiyovu i Kimihurura, van matar tots els tutsis i els seus simpatitzants que hi habitaven. L’FPR, que controlava els barris de Remera i Kacyiru, va fer el mateix amb els hutus. Així, tot ruandès que no es trobava en una zona que li fos favorable era abatut automàticament. Hutus i tutsis es van lliurar a depuracions ètniques sistemàtiques en les zones ocupades. A l’interior del país s’havien observat reagrupaments de poblacions per afinitat ètnica; però molts ruandesos que no comprenien veritablement les raons d’aquesta guerra no es van moure i malauradament van ser assassinats quan simplement no es trobaven en la zona controlada pels combatents de la seva ètnia. La regió de Kigali estava ocupada per hutus i tutsis, malgrat la pressió dels combats. El hutus, tement la potència de foc de l’FPR provinent de la frontera ugando-ruandesa, fugien cap a l’oest, el nord-oest i el sud-oest, el centre i el sud de Rwanda. D’aquí les fortes concentracions de població hutu a les ciutats de Gisenyi, Kibuye, Cyangugu, Gikongoro i Gitarama abans d’exiliar-se al Zaire.

Pel que fa a la població d’ètnia tutsi, tement la reacció dels hutus de Burundi, van preferir reagrupar-se al nord (Mulindi, Byumba), al nord-est (Nyagatare, Ngarama, Gabiro), a l’est (Rwamagana) i al sud-est (Kibungo). Amb la radicalització de l’odi, els tutsis i els hutus van executar despietadament i sense distinció de pertinença ètnica tota persona sospitosa de col·laborar amb l’enemic. Pels hutus, eren enemics tots aquells que s’acostaven als tutsis, i pels tutsis els enemics eren tots els ruandesos que no eren militants o simpatitzants de l’FPR.”2

Després de llegir aquest testimoni, ¿no s’estaria temptat de veure-hi la raó per la qual està prohibit als representants de les Nacions Unides de donar testimoni davant el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda? S’endevina igualment per què la comunitat internacional s’atribola davant les revelacions confirmant aquesta mena de testimoniatge per part de Jean-Pierre Mugabe, un oficial tutsi de l’FPR encarregat especialment de la informació en el moment de la guerra. Passa el mateix amb l’informe de la investigació de Michael Hourigan, un investigador de Nacions Unides, que implica Kagame, el seu exèrcit i els seus padrins estrangers en el complot que va menar al “Sarajevo ruandès” del 6 d’abril de 1994.

La pregunta pertinent que es fa avui, en el moment en què la pista anomenada dels “extremistes hutus nazis” (expressió de Jean-Pierre Chrétien) està definitivament bandejada, és la següent:

Si les organitzacions de defensa dels drets humans i el fiscal del TPIR no reconeixen la responsabilitat de l’FPR en l’organització i planificació de les greus matances que van començar el 6 d’abril de 1994 (sense parlar dels esdeveniments anteriors) i de les quals els hutus en van ser les primeres víctimes (els presidents de Rwanda i Burundi i el seu seguici), per què i com aquestes organitzacions i el fiscal mantindran honestament la seva tesi d’ahir acusant els hutus d’haver planificat i provocat aquestes matances? Aquest és l’objectiu d’aquesta crida.

Memòria dels fets

Naturalesa del conflicte a Rwanda

La Revolució social de 1959-1961 va alliberar el poble ruandès de l’esclavatge en què la majoria de la població, més del 90%, estava subjecta per una minoria despietada. L’aristocràcia tutsi desposseïda del poder va llençar, a partir dels països veïns, múltiples atacs assassins, el darrer dels quals és el de l’1 d’octubre de 1990.

L’amplada de les conseqüències d’aquest darrer atac, a les quals assistim actualment, mostra que el que es va presentar al començament com una simple aspiració dels exiliats ruandesos a tornar al seu país, formava part d’un pla de conjunt amb l’objectiu d’acaparar per les armes un poder que no podien obtenir d’altra manera. La història dirà que durant la dècada de 1990 aquests vassalls cobdiciosos del feu van frapar el cor de l’Àfrica, a Rwanda (atiant i aprofitant l’antagonisme latent hutu-tutsi), al Congo (enfrontant Kabila i Mobutu), a Angola (girant la casaca entre Savimbi i Dos Santos), etc. Van fer massacrar milions d’éssers humans, condició sine qua non per a imposar un ordre nou, fort i temible.

El conflicte de Rwanda durant la dècada de 1990 apareix, doncs, com una agressió exterior, doblada per una guerra civil, que ha degenerat en matances i genocidis, l’objectiu aparent de la qual era el restabliment d’una dictadura.

Resulta igualment, en contradicció amb testimonis de primera mà, que existeix un nucli dur d'”experts- testimonis” que s’ha atorgat la missió de fer acreditar l’única tesi d’un pla de genocidi hutu contra els tutsis, concebut i preparat des de fa temps per l’elit hutu i l’Estat ruandès (enteneu hutu). Tanmateix, tant els hutus com els tutsis han estat víctimes d’aquest conflicte sagnant, al qual s’hi afegeixen avui milions de congolesos.

Les víctimes humanes (hutus, tutsis, twas i estrangers)

S’han donat xifres: de 500.000 a 800.000 tutsis i de 30.000 a 50.000 hutus anomenats moderats, massacrats entre l’abril i el juliol de 1994 pels extremistes hutus. Altres fonts han parlat de més de 2.000.000 de hutus, víctimes directes i indirectes dels extremistes de l’FPR. Avui, es dóna la xifra de 6.500.000 víctimes per tota la regió dels Grans Llacs.

Així doncs, en termes d’ètnies i de víctimes hi hauria, d’un costat, 850.000 tutsis i hutus anomenats moderats, segons Gérard Prunier, i de l’altre 2.300.000 hutus, segons James Gasana (veure les audicions de Gérard Prunier i James Gasana en l’informe de la Missió francesa d’informació sobre la tragèdia ruandesa). Qui massacra qui, qui genocida qui?

A falta d’una investigació específica sobre el nombre exacte de víctimes, les xifres donades són objecte d’especulacions polítiques i són contestades segons el camp a què es pertanyi, i això amb l’objectiu de monopolitzar la qualitat de víctima. En tot cas, aquestes xifres donen l’amplada del mal que ha colpit el poble ruandès, del qual els hutus, els tutsis, els twas i alguns amics del poble ruandès n’han estat víctimes. En vides humanes, això representaria el 40% de la població, delmada en un decenni. Pretendre, l’any 2000, amb tot el que se sap avui, que a Rwanda hi ha una ètnia de víctimes i una ètnia de botxins és jugar brut amb la realitat. Més aviat hom està legitimat per fer la següent pregunta: es tracta d’un genocidi (d’una sola ètnia, amb majúscules), uns genocidis (en què els hutus, els tutsis i els twas n’han estat víctimes), massacres interètniques o massacres de conquestes econòmiques i geoestratègiques per part de les grans potències d’aquest món amb menyspreu de la vida, etc…?

Altres testimonis a més del d’aquest alt funcionari de les Nacions Unides autoritzen a fer amb tota justícia aquesta pregunta:

«Quan es parla del genocidi ruandès, la població de Byumba només pensa en el dels hutus d’aquesta regió per les tropes de l’FPR. És aquell al qual ha assistit des de l’avanç de les tropes de l’FPR. Les matances selectives i sistemàtiques i les diferents tècniques de tortura infligides a la població civil de Byumba, però també de Ruhengeri, entre 1990 i 1994, havien llençat els supervivents als camins de l’èxode. El 1994, s’estimava que eren pels volts d’un milió els desplaçats de guerra que estaven amuntegats als camps de ventura de Nyacyonga, a les portes de la capital, Kigali, i a les prefectures de Byumba, Kigali i Ruhengeri. Els seus testimoniatges feien esment de matances sistemàtiques de civils hutus, dones esventrades, homes castrats, nens morts amb el cap esberlat. Aquests testimoniatges s’haurien pogut considerar com “increïbles” si no s’haguessin sentit durant el genocidi ruandès de 1994 d’abril a juny de 1994 i durant el dels refugiats ruandesos al Congo-Zaire des de l’octubre de 1996 fins ara!

Durant tot el seu trajecte per la conquesta del poder, l’FPR va ser culpable de matances sistemàtiques de població civil hutu a les prefectures de Byumba, Kibungo, Kigali, Butare i Gitarama. Només a la prefectura de Gitarama, es van comptar 18.000 víctimes durant els tres primers mesos del règim de l’FPR. Agrupats en simulacres de reunions, es triava la gent per grups ètnics i els hutus eren sistemàticament eliminats. Els cadàvers eren cremats, llençats als rius o apilotats.”3 

El complot que va dur a l’atemptat del 6 d’abril de 1994 contra el president Habyarimana, com a circumstància particular que va provocar les matances d’abril a juliol de 1994

L’atac de Rwanda l’1 d’octubre de 1990 va ser viscut per tots els ruandesos com una gran desgràcia, però també com un delicte internacional pel suport que van rebre els agressors per part de les grans potències mundials. Després de tres anys de guerra imposada, l’acord de pau, signat a Arusha el 4 d’agost de 1993, malauradament va ser de curta durada, un simple respir o un ardit per preparar una victòria militar total. En efecte, en menys d’un any, un complot (veure, per exemple, el testimoni del coronel Christophe Hakizabera) que està clar que no es va preparar en un dia, va portar a l’atemptat del 6 d’abril de 1994 contra l’avió del president Habyarimana. Aquest atemptat va provocar el mateix terror que el de l’1 d’octubre de 1990 i va sumir el país en l’horror que es coneix. Aquest atemptat, destinat a decapitar l’Estat ruandès i el seu exèrcit, havia de crear el caos, enmig del qual el poder seria pres al carrer i en el bany de sang. La continuació és tràgicament coneguda.

Pretendre avui que la justícia pot continuar sense fer la llum sobre aquesta qüestió de les responsabilitats en l’atemptat del 6 d’abril de 1994, és el mateix que dir: d’acord, el sol gira al voltant de la Terra, pitjor per a Galileu…perdó, per als hutus!

D’altra banda, totes les investigacions contradiuen aquesta posició, ja que totes s’han interessat en aquesta responsabilitat dels planificadors i els autors de l’atemptat del 6 d’abril de 1994, però les conclusions han estat trafiquejades per un nucli dur d’experts que han blanquejat una mentida històrica, com es veurà més endavant.

Malgrat això, l’informe del Senat de Bèlgica és categòric i explícit en aquest punt. La recomanació nº 52 estipula això:

“Les Nacions Unides han de prendre la iniciativa de menar una investigació internacional sobre l’assassinat dels presidents de Burundi i Rwanda l’abril de 1994.

El Senat belga insisteix sobre l’oportunitat de procedir a tal investigació perquè és l’única possibilitat que hi ha de confirmar o invalidar una o vàries de les hipòtesis exposades. En efecte, si tinguéssim coneixement de les dades relatives a l’assassinat del president podríem donar una idea i una interpretació més clares dels esdeveniments posteriors, tant pel que fa a l’assassinat del president com a l’assassinat dels cascos blaus o respecte al genocidi. En efecte, és l’atemptat contra l’avió presidencial el que va constituir l’esquer dels esdeveniments ulteriors…”

França, que va perdre tres pilots en aquest atemptat del 6 d’abril de 1994, volia guardar un mutisme prudent, però hi ha hagut la querella de les famílies d’aquests pilots. Una investigació com cal s’està duent a terme actualment pel jutge Bruguière.

La investigació realitzada sota la direcció de la Sra. Alison Des Forges i redactada per ella pel compte de HRW/FIDH, aborda també aquesta qüestió de la responsabilitat dels autors de l’atemptat del 6 d’abril de 1994 en els esdeveniments posteriors, però la qüestió ha estat hàbilment eludida de la següent manera:

“Establir la responsabilitat de la mort de Habyarimana és un problema important, però és diferent del que concerneix a la responsabilitat del genocidi. Sabem poca cosa sobre els autors de l’assassinat de Habyarimana. En sabem més dels qui van utilitzar aquest assassinat com a pretext per a desencadenar matances preparades des de feia mesos”4.

Però, maliciosament, la mateixa Sra. Alison Des Forges dóna paral·lelament el següent testimoni davant la Missió francesa d’Informació, per sostenir la pista hutu:

“Els extremistes hutus estaven obligats a actuar, àdhuc si no estaven del tot a punt, cosa que explicaria la confusió aparent de les primeres hores”5.

Un altre expert-testimoni del nucli dur dels experts, Gérard Prunier, també davant la Missió francesa d’Informació, encara és més categòric en les seves afirmacions i conviccions:

“Sobre aquest punt (la pista hutu en l’atemptat del 6 d’abril de 1994), el Sr. Gérard Prunier ha precisat que romania convençut que són els extremistes hutus els qui van assassinar Habyarimana, afegint que disposava d’elements que malauradament no podia comunicar a la Missió d’Informació (francesa), per raons de seguretat personal. Estranyats de veure que el Sr. Prunier era el primer a afirmar que tenia conviccions quan tots els qui la Missió havia escoltat només havien formulat hipòtesis, Gérard Prunier ha respost que era perfectament conscient de la importància del paper d’aquest atemptat en el desencadenament del genocidi i que si li fos possible d’aportar elements precisos al respecte ho faria.”6.

Totes aquestes preses de posició sobre l’esdeveniment del 6 d’abril de 1994 mostren fins a quin punt aquest esdeveniment constitueix el punt central de les interpretacions dels esdeveniments que se’n van derivar, en particular les matances d’abril a juliol de 1994 que són competència del TPIR. El poble ruandès i el món sencer entenen que només una investigació judicial feta com cal pel despatx o sota l’autoritat del despatx del fiscal del TPIR, pugui negar o confirmar la tesi de la pista dels hutus anomenats radicals. En efecte, depenent de si el complot que ha conduït a aquest atemptat del 6 d’abril de 1994 és obra de l’FPR o dels oponents hutus, la qüestió de saber qui ha planificat tal cosa, qui ha provocat tal altra és del tot justa. L’emperador Neró volent fer massacrar els cristians (el primer genocidi religiós de l’era cristiana), va cremar la ciutat de Roma i després va acusar els cristians. En el cas de Rwanda i segons el nucli dur, els hutus “nazis” van assassinar el seu “Hitler” (el president Habyarimana) per fer-ho pagar als tutsis (un genocidi planificat). Aquesta tesi és coneguda sota el nom de “Nazisme tropical” o “Hutu power”, de la qual el llibre Rwanda les médias du génocide en constitueix la Bíblia. Tesi que la senyora fiscal sembla haver fet seva! Es podia esperar de part seva una opinió més ferma!

Pel que fa al darrer informe de l’OUA, deixa entreveure el mal pas en què es troben els qui sostenen la tesi d’un pla hutu. Pretenent no tenir els mitjans per saber qui és l’autor del complot que va desembocar en aquest atemptat de l’avió del president Habyarimana, l’informe classifica aquest atemptat entre les proves de la planificació del genocidi pels hutus, incloent-hi l’aparell de l’Estat, l’elit intel·lectual hutu, etc.

En la confusió, el nucli dur dels experts exposa alguns elements per sostenir la seva tesi de “nazisme tropical”, comparant-ho amb la situació dels jueus sota l’Alemanya de Hitler. Els elements considerats s’exposen a mitges, cosa que perjudica la seva comprensió. Exemples:

  • El fet que els tutsis constituïen una minoria, sense recordar que es tractava d’una minoria dominant, que va monopolitzar el poder durant quatre segles i que va refusar de reconèixer el veredicte del poble ruandès emès arran del referèndum del 25.09.1961 organitzat per l’ONU. Aquesta minoria gaudia el 1994, a l’interior del país, d’un poder econòmic segur.

  • L’existència d’un carnet d’identitat mencionant l’ètnia que duia a l’exclusió dels tutsis, sense recordar els orígens d’aquest carnet. El carnet d’identitat mencionant l’ètnia va ser instituït el 1936 per l’administració belga, a demanda dels tutsis, per garantir el traspàs dels seus privilegis de pare a fill.

  • L’existència d’un odi expressat als diaris i la ràdio, sense recordar que aquest odi és la conseqüència de la guerra desencadenada l’octubre de 1990 contra Rwanda.

  • El fet de pretendre que els hutus deshumanitzen els tutsis tractant-los d’Inyenzis, paraula traduïda per escarabat, sense recordar que el nom Inyenzi és un nom de guerra i glòria que els combatents tutsis dels anys 60 es van donar a ells mateixos arran dels seus atacs sagnants per la reconquesta del poder. És comprensible que aquest nom hagi pres un sentit pejoratiu en boca de les víctimes hutus.

  • El fet de voler projectar a qualsevol preu la criminalitat de tipus nazi alemany als esdeveniments de Rwanda condueix a “arreglar el fets” per provar la tesi d’un genocidi planificat a l’alemanya, fent creure per exemple:

    • Que la guerra civil no ha jugat cap paper en els esdeveniments de Rwanda.

    • Que les ètnies a Rwanda són una invenció dels colonitzadors, quan aquests colonitzadors només van legalitzar el 1936 el que ja existia des de feia segles.

    • Que els carnets d’identitat mencionant l’ètnia estaven reservats exclusivament als tutsis, com l’estrella groga dels jueus alemanys, quan l’ètnia dels hutus i els twas també era mencionada des de 1936.

    • Més greu, fins i tot l’oficina del fiscal, de cara a obtenir els processos col·lectius, va arreglar l’operació de confessió del senyor Jean Kambanda, amb la complicitat del seu advocat. La poca seriositat amb què fou tractat l’assumpte Barayagwiza, la detenció corrents del general Ndindiliyimana (per permetre la visita del primer ministre belga a Rwanda), i el seu expedient d’inculpació sense cap acusació precisa, fa pensar que el cas Kambanda no és l’única deriva del tribunal.

Breu, d’una manera estratègica el nucli dur ha exposat raons menors destinades a distreure l’atenció sobre les veritables causes que han fet possible el que ha succeït a Rwanda, a saber:

    1. El retorn per les armes dels exiliats tutsis per a la reconquesta del poder perdut el 1959.

    2. 
La destrucció progressiva de l’autoritat de l’Estat i les Esglésies en particular.

    3. 
El desequilibri de les forces militars a la sots-regió, després del cop d’Estat a Burundi (el 21 d’octubre de 1993) i la sortida del darrer contingent de l’exèrcit francès el desembre de 1993.

    4. 
El “Sarajevo ruandès” del 6 d’abril de 1994, la gota d’aigua que va fer vessar el got, decapitant l’exèrcit i l’Estat ruandès. En efecte, els carnets d’identitat mencionant l’ètnia, la guerra desencadenada l’octubre de 1990, l’odi en els mitjans de comunicació engendrat per la guerra, les matances i els assassinats diversos i variats al llarg del conflicte ruandès no havien impedit la signatura el 4 d’agost de 1993 de l’Acord de Pau d’Arusha entre l’FPR -un moviment d'”alliberament dels tutsis”- i el govern ruandès (enteneu “una república dels hutus”).

El fet major ocorregut després de la signatura de l’Acord d’Arusha és el complot que va conduir a l’assassinat dels presidents de Rwanda i Burundi, el cap de l’estat major de l’exèrcit i una dotzena d’altres personalitats altes del règim. No van caldre tants assassinats a Sarajevo el 1914 per desencadenar la primera guerra mundial. La constatació és que aquest únic fet va trencar de facto l’Acord de Pau d’Arusha i va provocar la tragèdia que ja es coneix. Es tracta, doncs, d’un crim contra la pau. Qui va planificar què, qui va provocar qui, qui va provocar què?

És sorprenent veure la posició del fiscal del TPIR, la Sra. Carla del Ponte, sobre aquest esdeveniment quan declara el següent:

“que és veritat que (aquest atemptat) és l’episodi que ho ha desencadenat tot. Però com a tal, el fet d’atacar l’avió i abatre el president no és un acte que entri en els articles que ens donen competència jurisdiccional. Naturalment, seria interessant saber-ho. Però jo he d’investigar sobre el genocidi, sobre qui el va programar, organitzar, planificar i executar, no sobre qui va matar el president. Fins i tot si són els mateixos i si demà tinc proves que són els mateixos, les he de donar a les autoritats ruandeses perquè són elles que en tenen la competència”7.

L’atemptat del 6 d’abril de 1994 és presentat en totes les investigacions i per tots els observadors com la clau de volta del que ha estat qualificat com a genocidi dels tutsis. Com, un esdeveniment com aquest, pot ser considerat com un fet qualsevol que no interessa la Justícia Internacional? Si la posició de la senyora fiscal no respon a una estratègia de protecció d’una investigació en curs, la història podrà interpretar aquesta posició com el preu que el fiscal ha pagat per fer-se rehabilitar davant Paul Kagame. Avui, quan la responsabilitat de Kagame està demostrada en el complot que va conduir a l’atemptat del 6 d’abril de 1994, i els qui sostenien la pista hutu estan definitivament deixats de banda, quant de temps la senyora Carla del Ponte podrà mantenir aquesta posició absurda?

Sortir d’una xarxa de blanqueig d’una mentida històrica!

El postulat segons el qual els hutus van abatre l’avió del seu president per provocar la matança dels tutsis, un “genocidi planificat”, és una mentida que no resisteix l’anàlisi dels testimoniatges presentats pel nucli dur dels “experts” que mantenen aquesta tesi.

La tècnica, que consisteix en presentar una informació falsa (una mentida deliberada i treure’n les conseqüències, o sigui una conclusió que es presenta de seguida) com una veritat, ha estat utilitzada molt hàbilment en el cas d’aquest atemptat del 6 d’abril de 1994.

Colette Braeckman, del diari belga Le Soir, en el seu llibre Rwanda, Histoire d’un génocide8, reconeix que fou la primera a popularitzar que van ser realment els hutus els qui van abatre l’avió del seu president per provocar un “genocidi planificat” des de feia temps. Colette Braeckman diu que:

“Cap a mitjan juny, quan l’amplada del genocidi gairebé havia fet oblidar l’esdeveniment que n’havia estat el detonador, em va arribar un testimoni de Kigali. Sorprenent en el seu contingut, trasbalsador en la forma. Es tractava d’una carta manuscrita datada del 29 de maig que havia estat lliurada al meu despatx per un portador. Una senzilla fulla de paper quadriculat, plegada vuit vegades i dissimulada en un sobre que no era més que un paper enganxat malament. Una escriptura estranya, deformada per les lletres majúscules però molt llegibles, assegurava que: “l’avió del president Habyarimana ha estat abatut per dos militars francesos del DAMI (Departament d’Assistència Militar d’Instrucció) al servei de la CDR, amb l’objectiu de desencadenar la carnisseria. La mort de Gatabazi és igualment el seu crim, amb aquest objectiu i per provar l’ONU. No hi havia gaire gent de la CDR al corrent d’aquest complot, quatre persones més els dos francesos, ningú de la família del president, quatre caps de la CDR, entre els quals jo mateix”.

Colette Braeckman, certament, no s’ha pas inventat aquesta “confessió”. Ha arribat oportunament al lloc adequat, a un jornal de masses com Le Soir, i a un bon moment, precisament el juny de 1994, durant la missió d’investigació del relator especial de Nacions Unides, René Dégni-Ségui. Aquest preparava generalment la seva investigació a partir de Brussel·les, carrer Royale, orientat per l’activista de l’FPR, Gasana Ndoba.

Aquesta confessió estava destinada, manifestament, al consum primer d’aquesta missió d’investigació de Nacions Unides, i aquesta missió l’ha ben consumit. El relator especial de Nacions Unides no para de confirmar i reafirmar davant totes les instàncies d’investigació, incloent-hi el TPIR a Arusha, que l’atac contra l’avió presidencial constitueix la causa del desencadenament de les matances dels tutsis i els hutus moderats l’abril de 1994. René Degni-Ségui confirma en la mateixa ocasió que els hutus anomenats radicals en són realment els autors. Aquest fet constitueix, doncs, el postulat d’un genocidi dels tutsis planificat pels hutus extremistes. Els autors del llibre “Rwanda les Média du génocide”, que constitueix la bíblia del nucli dur en la matèria, han il·lustrat hàbilment aquest postulat. Responent a una crítica de la revista Dialogue, on es retreu a aquests autors d’haver fet creure falsament als seus lectors “que el coronel Théoneste Bagosora ha estat citat per la justícia belga en l’assumpte de l’atemptat del 6 d’abril de 1994”, aquests autors repliquen en un dret de resposta aparegut al nº 190 de la revista Dialogue:

“En fi, com no quedar aclofats davant les quinze línies consagrades poc o molt a la defensa del coronel Bagosora! Tots els observadors reconeixen el rol eminent d’aquest personatge en el desencadenament de l’«apocalipsi», incloent-hi l’atemptat del 6 d’abril, l’establiment del govern interí i l’engegada de la màquina genocida”.

Malauradament per a Jean-Pierre Chétien, un dels caps de fila del nucli dur dels “experts”, el professor Filip Reyntjens, un altre expert-especialista de Rwanda, escrivia això al mateix temps9:

“Stephen Smith, periodista de Libération, és el primer que ha tingut la independència d’esperit per qüestionar la tesi escampada a la premsa de la responsabilitat dels radicals hutus. Just després del genocidi calia tenir coratge, en efecte, per anar a la contra d’una convicció àmpliament escampada -i que jo mateix he compartit molt de temps-, que els responsables del genocidi eren igualment els qui havien abatut l’avió…”

Malgrat això, la posició del nucli dur dels “experts” resta dominant en l’opinió en la mesura en què aquests experts han testimoniat arreu assíduament, indirectament a través dels seus escrits o directament com a testimonis de càrrec. Avui, que la mentida que han vehiculat ha estat descoberta, està demostrat que aquests il·lustres “experts” s’han deixat implicar en una xarxa de blanqueig d’una mentida històrica, com vulgars traficants de droga.

El problema no té res a veure amb els crims horribles comesos contra els tutsis, els hutus, els twas i alguns estrangers, sinó sobre aquesta acusació de l’existència d’un pla hutu de genocidi concebut i organitzat per l’Estat ruandès, del qual l’elit hutu política, militar, administrativa, intel·lectual i d’altres, en seria automàticament presumpte còmplice; l’existència d’aquest pla estaria precisament demostrada, segons el nucli dur dels experts, per aquest complot dels “hutus nazis” assassinant “el seu Hitler” per provocar el genocidi dels tutsis per la còlera del poble hutu.

A propòsit d’aquest pla, una crítica apareguda al nº 211 de la revista Dialogue, signada per Bénédicte Kayibanda, mereix ser meditada:

“En el cas del llibre de Human Rights Watch, «No ha de sobreviure cap testimoni”, massa sovint es té la impressió que els autors volien demostrar a qualsevol preu que el genocidi estava planificat des de feia temps, i que el conjunt de l’aparell del poder polític, administratiu, militar i civil n’era l’actor conscient i consentidor. L’error resideix, sens dubte, en el fet que els autors donen la impressió de voler provar la seva tesi i no verificar una hipòtesi, cosa que és científicament, intel·lectualment i humanament inacceptable (…). Aquesta crítica té com a objectiu essencial dir que la veritat sovint parla millor d’ella mateixa, i que massa comentaris i interpretacions, massa voluntat de convèncer d’una tesi o una altra, acaba per desacreditar els autors, però sobretot, i és molt més dramàtic, la veritat mateixa…”.

Es pot construir una tesi, en aquest cas la d’un pla hutu de genocidi, basant-se en una mentida com aquesta?

Quan les premisses resulten ser falses, no cal tenir el coratge per canviar també les falses conclusions que se’n deriven? No s’acusa un poble de genocidi sense haver tingut el coratge d’anar fins al final en la recerca de la veritat. Quant a això, per què l’ONU es troba en un compromís per acusacions que pesen sobre el Front Patriòtic Ruandès?

Per què l’FPR, les Esglésies, Bèlgica, els Estats Units, França, la Secretaria i el Consell de Seguretat de l’ONU, els Estats membres de l’OUA i l’ONU haurien tapat un pla hutu de genocidi conegut, segons el nucli dur, des de feia temps?

El general Dallaire, per la seva posició i els mitjans a la seva disposició, era l’home normalment més informat del que passava en els dos camps bel·ligerants. El 13 de maig de 1994 va conduir unes negociacions d’alto el foc entre l’FPR i l’exèrcit ruandès. Van ser aquest tipus d’iniciatives les que van portar a la resolució 918 (1994) del Consell de Seguretat de Nacions Unides votada la nit del 16 al 17 de maig de 1994. Aquesta resolució establia una força d’intervenció de Nacions Unides per socórrer immediatament les persones en perill a Rwanda. Ordenava igualment als bel·ligerants de signar un alto el foc. Aquest fou signat a Tunis el 15 de juny de 1994 entre l’FPR i el govern ruandès, sota l’ègida dels caps d’Estat presents en ocasió de la seva cimera anual. Però al mateix temps i potser principalment, aquesta resolució decretava l’embargament de les armes destinades al govern ruandès; el Front Patriòtic Ruandès no estava afectat per aquest embargament. Per què?

Aquest alto el foc va anar seguit de la visita del cardenal Etchegaray, enviat del Papa, mentre s’establia l’operació de les tropes de Nacions Unides, sota comandament de França. Els ruandesos, de bona fe, creien en aquestes iniciatives de la comunitat internacional, i avui el nucli dur dels “experts” ens voldria fer creure que tot això només eren mentides i enganys i, pitjor, que el general Dallaire i el seu equip, el Consell de Seguretat, l’Organització de la Unitat Africana, l’Església catòlica, Bèlgica, els Estats Units, França, etc., haurien estat còmplices d’aquest pla de genocidi preparat pels hutus i conegut des de feia temps.

No està permès de pensar que en aquells moments aquestes iniciatives reflectien, al contrari, la visió real dels esdeveniments, a saber, que la guerra constituïa el primer factor d’inseguretat del qual se n’aprofitaven els criminals de tota mena per atacar els més febles i els més vulnerables que es trobaven a la zona que no els era ni políticament ni ètnicament favorable.

Si hi havia complicitat, el fiscal del TPIR estaria disposat a batre’s per afegir als seus processos col·lectius a Arusha, el general Paul Kagame i el seu exèrcit que sembren el terror i la mort a la regió dels Grans Llacs africans des de fa un decenni? És que el fiscal lluitarà per afegir als seus processos el general Dallaire, Roger Booh Booh, Kofi Annan, Willy Claes, Léo Delcroix i els altres?

O aleshores, els seus processos col·lectius, que violen d’altra banda el principi de la responsabilitat penal individual, estan exclusivament dirigits contra l’elit hutu?

Tres observacions, una conclusió

1ª observació: Tres actors del drama ruandès han estat assenyalats a nivell de les investigacions:

    • El camp hutu, anomenant cruament milícies hutus o hutu power. En termes oficials, aquest camp és anomenat l’Estat ruandès, representat pel seu govern, el seu exèrcit i la seva administració. Hom observa que la gran majoria de la població ruandesa hi és assimilada com a conseqüència d’una manca evident de matisos.


    • El camp tutsi, anomenat púdicament FPR (Front Patriòtic Ruandès).

    • La comunitat anomenada internacional, amb la Secretaria General i el Consell de Seguretat de l’ONU al capdavant.

El drama del poble ruandès és la concurrència d’accions i reaccions d’aquests múltiples actors. Avui, a l’hora de passar comptes, aquests actors no es troben en la mateixa situació. El camp hutu ha estat militarment vençut i està sotmès a la dictadura. El camp tutsi ha guanyat la guerra que ha desencadenat gràcies al suport de potències estrangeres. Els representants de l’ONU a l’època dels esdeveniments gaudeixen d’immunitat i els està prohibit donar testimoni; la comunitat internacional s’ha evaporat quan no s’ha transformat en justiciera.

2ª observació: La tesi d’un pla hutu de genocidi contra els tutsis

L’Estat ruandès (enteneu hutu) està acusat pel nucli dur dels experts d’haver planificat, organitzat i executat un genocidi contra els tutsis. Aquesta tesi coincideix, com per casualitat, amb la del vencedor, l’FPR. Aquesta tesi està, com s’acaba de demostrar, viciada per un postulat i unes premisses manifestament orientades i incompletes, per tant falses.

3ª observació: La tesi de la provocació, coneguda sota l’apel·lació de còlera espontània de la població

Els rars testimonis de descàrrec que els investigadors han volgut escoltar exposen la tesi d’una guerra que va degenerar en assassinats, matances i genocidis, com a conseqüència de l’agressió que van patir les poblacions interiors per part dels exiliats sostinguts per potències estrangeres, executant els seus propis plans. L’atemptat del 6 d’abril de 1994 va constituir per a aquestes poblacions l’acte fatal que va fer traspassar el llindar de la frustració a l’innombrable que ja es coneix.

Conclusió: Qui ha planificat què, qui ha provocat qui, qui ha provocat què?

Sigui quina sigui la veritat que el Tribunal Penal Internacional fixarà, la realitat és que durant tot un decenni hi ha hagut més de sis milions de víctimes a la regió dels Grans Llacs africans, una de les regions més poblades de l’Àfrica. Aquestes víctimes són, abans que tot, éssers humans; és trist veure’s obligat a recordar-ho. Després són ruandesos, burundesos, congolesos, ugandesos i alguns estrangers. I en darrer terme són hutus, twas, tutsis, belgues, bashis, babembes, etc. En tant que éssers humans, totes aquestes víctimes tenen dret a la justícia, independentment de la seva pertinença, nacional, racial, ètnica, social o política.

Després de llegir nombrosos informes d’investigacions i testimoniatges, hom roman impressionat de veure que hi ha qüestions fonamentals que mai han estat abordades. Per exemple:

    • El fet de la guerra d’octubre de 1990.

    • La bastonada orientada de la premsa internacional.

    • Les matances de les poblacions civils a les zones conquerides per l’FPR.

    • El comportament de la MINUAR.

    • L’assassinat d’un president democràticament elegit a Burundi i les seves conseqüències sobre la visió de la democràcia a la regió.

    • Els mitjans de comunicació de l’FPR, entre els quals Radio Muhabura.

    • L’oportunisme personal tant dels actors africans com internacionals.

    • L’interès geoestratègic de la regió en mutació, després de la recerca d’un substitut per al cap d’Estat zairès moribund.

No es presenta cap visió global pel que fa referència, per exemple, a la qüestió de l’equilibri militar a la regió, que hauria pogut assegurar la coexistència pacífica entre els protagonistes. Així mateix, l’evolució de la criminalitat lligada a la destrucció progressiva de l’autoritat moral en cas de guerra no ha estat suficientment posada en evidència. Tanmateix, la decapitació de la cúpula de l’Estat ruandès i de l’exèrcit el 6 d’abril de 1994, mostra prou bé la banalització del crim com a arma política. Igualment, la mentida històrica fins a l’extrem sustentada al voltant d’aquest atemptat confirma que el recurs al crim i a la mentida està considerat com una arma política banal.

RECOMANACIONS

Aquesta crida està dirigida a totes les organitzacions de defensa dels drets humans, al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i l’exIugoslàvia i a tota persona interessada per la pau a la regió a fi de demanar:

      1. Reconèixer que la versió actual dels esdeveniments de Rwanda, imposada per l’FPR i els seus simpatitzants, és una versió centrada en la manipulació i en una veritat truncada.

      1. 
Tenir el coratge de reexaminar i reescriure amb objectivitat les conclusions de les investigacions, ja que fins ara parteixen de premisses viciades.

      2. 
Vetllar per la imparcialitat dels judicis del TPIR, ja que tan sols uns judicis equitatius i incontestables podran crear les bases d’una pau duradora a la regió dels Grans Llacs africans. Cal que tots els responsables siguin jutjats.


      3. Evitar qualsevol forma de globalització simplista que reforci les frustracions de tothom, provocant així oposicions recíproques i la negació dels drets més elementals d’una població tan afectada. Una actitud objectiva i no partidista contribuirà a acostar els diferents components de la població ruandesa, i amb ella la de l’Àfrica central.

Christiaan DE BEULE Martine SYOEN

NOTES

1. Gilbert Ngigol, Autopsie des génocides rwandais, burundais et l’ONU, Présence Africaine, Paris, 1998, pp 76-77.

2. Idem, p.85.

3. Extracte del Memoràndum del 20 de gener de 1998, del Centre de Lutte contre l’Impunité et l’Injustice au Rwanda, en ocasió de la visita a Bèlgica del general Paul Kagame, signat per Joseph Matata.

4. HRW i FIDH, Aucun témoin ne doit survivre, Paris, Editions Karthala 1999, p.218.

5. Veure : Audició de la Sra. A. Des Forges, Enquête sur la tragédie rwandaise (1990-1994), Tom III, Volum 2, pp.61-85.

6. Idem, pp. 181-211.

7. Declaració de la Sra. Carla Del Ponte, a Ubutabera n° 76.

8. Colette Braeckman, Rwanda – Histoire d’un génocide, Paris, Fayard 1994, p.188.

9. Filip Reyntjens, Rwanda – Trois jours qui ont fait basculer l’histoire, p.26.