És insostenible una causa basada en falsedats com la de donar més rellevància als inexistents 40 nens israelians decapitats que als 6.000 nens palestins realment destrossats

La situació a la franja de territori que va des del riu Jordà fins al mar Mediterrani s’ha tornat tan explosiva que és molt alta la probabilitat que només en un lustre hi vegem grans esdeveniments. O potser, fins i tot, els vegem a tot l’Orient Mitjà. Per no dir a tot el planeta, si, a més de l’alarmant conflicte existent en aquesta estreta franja de territori, tenim en consideració ja sigui la gran col·lisió entre els puixants BRICS i un Imperi anglo-occidental en evident estat de descomposició; o l’altre greu conflicte entre l’OTAN i Rússia a Ucraïna (que es podria estendre en qualsevol moment); o els altres molts conflictes existents al món.

Segur que és tan factible, com creuen alguns, l’aniquilació total de l’“ens sionista”?

Són diversos els possibles desenllaços de la tragèdia que es viu a l’antiga terra de Canaan, tan disputada des de temps immemorials. Però avui em centraré tan sols en aquell desenllaç que alguns donen pràcticament com a inevitable (des dels antisionistes més radicals fins al recentment mort Henry Kissinger): el de la desaparició d’Israel. Segur que és tan factible, com molts antisionistes creuen, la destrucció total de l’“ens sionista”?

No serà, més aviat, que els qui aposten estan caient en un perillós error i estan actuant realment com a piròmans, encara que sigui sense pretendre-ho intencionadament? Un escenari per al 2030 en què només hi hagi un Estat palestí em sembla que té menys probabilitats que el d’un gran conflicte que arrasés tot l’Orient Mitjà, com a mínim.

O menys possibilitats també que un escenari en què l’actual poder israelià vagi patint un gradual i considerable desgast i afebliment els propers anys. Un escenari en què, després de la dura experiència d’un govern tan extremista com l’actual, una majoria dels israelians es convencés per fi que intentar el sotmetiment dels palestins els serà més dolorós i car que intentar una entesa amb ells.

Any 2030: poderoses forces en col·lisió

Unes perverses i fantasioses elits anglo-occidentals que tenen la pretensió de monopolitzar el realisme (basant-se en com n’ha estat d’eficaç per a elles, tan sols durant el breu període d’un parell de segles, el control dels bancs centrals i les finances occidentals), unes elits que tenen també la pretensió de gaudir del dret a prendre per tots nosaltres les grans decisions (algunes tan importants com la de fixar el nombre de milers de milions d’humans que estan de més al nostre planeta), o que tenen fins i tot la pretensió d’autoadjudicar-se a si mateixes el títol de grans “filantrops” de la humanitat (segurament fins i tot s’ho han arribat a creure ells mateixos)… han fixat la data del 2030 per començar a implementar el gran sistema, emmascaradament totalitari, més global que hi hagi hagut mai.

I, justament, també l’Orient Mitjà té un paper rellevant a l’Agenda 2030. Especialment com a nexe d’unió entre tres continents, com a tram central del Corredor Econòmic Índia-Orient Mitjà-Europa i com a important enclavament en una estratègica regió excepcional en recursos energètics.

Però, per una més d’aquelles sincronicitats que tantes vegades s’han donat des del Big Bang (i que han donat origen a l’Univers, a la Vida i a la Consciència), l’any 2030 es compliran precisament 2.000 anys de l’aparició pública d’algú amb pretensions encara més exorbitants que les d’aquests pretensiosos filantrops. Em refereixo a aquell que un dia es va atrevir a proclamar: “Quan sigui aixecat de la terra [en un denigrant tros de fusta elegit i preparat per a una crucifixió], atrauré tothom cap a mi” (Joan 12, 32-33). Parlo, per descomptat, de Jesús de Natzaret, que en aquell moment s’estava referint a la manera com moriria.

Havia de saber molt bé de que parlava, ja que durant dos mil·lennis la seva imatge crucificada ha atret les mirades i els cors commoguts de milers de milions d’éssers humans de tot continent i cultura. Es referia a una atracció que, tot i que va a menys al decadent Occident on hi tenen la seu les institucions de la cristiandat (una realitat força diferent del cristianisme), va a més en el conjunt del món.

El Temple de Salomó i la Mesquita d’Al-Aqsa a l’ull de l’huracà des de fa mil·lennis

Parlo d’Aquell que també, curiosament, va anticipar amb llàgrimes el tràgic destí de Jerusalem i del poble jueu (Lluc 19, 41-43 i Mateu 23, 37). Aquell que va anunciar amb dècades d’anticipació (com confirma cada dia més l’exegesi del Nou Testament), que no quedaria pedra sobre pedra del Temple, que ell considerava la casa del seu Pare, casa de pregària i no de mercantilisme.

És el mateix Temple que ara els fanàtics religiosos que sostenen el Govern de Netanyahu estan convertint en causa central del conflicte entre el seu delirant supremacisme i Hamàs, juntament amb altres faccions palestines establertes no només a Gaza. Un Hamàs que va donar precisament al seu atac del 7 d’octubre el nom d’“Inundació d’Al-Aqsa”, per la famosa Mesquita que ocupa el lloc central sobre l’esplanada del Temple. Mesquita ultratjada el gener passat per la intempestiva intrusió d’aquests mateixos fanàtics sionistes.

Per a tot musulmà, la provocadora intromissió en aquella esplanada del titular sionista de la cartera de Seguretat, Itamar Ben Gvir, va suposar un desafiament intencionat. I el càstig infringit a Israel per Hamàs i altres faccions el 7 d’octubre certament haurà significat un punt d’inflexió decisiu tant per a Gaza com per a Israel, com a mínim.

Els possibles errors dels qui aposten decididament per aniquilar l’“ens sionista”

Avui em referiré especialment als possibles errors dels qui aposten per la destrucció total de l’“ens sionista”. Errors que, si fossin certs, convertirien en piròmans els partidaris de tal aniquilació total. Sense pretendre una crítica als partidaris d’aquesta opció radical, tan sols intento fer una crida d’atenció, una invitació a l’aprofundiment en les anàlisis que fem d’aquesta sagnant qüestió tots aquells que sentim al capdavall la gran tragèdia que està vivint el poble palestí.

Un primer factor que no ha de ser menyspreat: la importància de la ideologia

El primer d’aquests errors que enumeraré és el de no tenir en compte el paper fonamental de la ideologia. Crec que massa sovint no es fa una justa avaluació de la importància que en aquest gran conflicte hi té la ideologia. Em limitaré a una cita d’autoritat. És el mateix Ilan Pappé, del qual al meu anterior article hi citava el seu escepticisme respecte a esperar res de qualsevol negociació relacionada amb la solució de dos estats (i, per tant, només deixava l’alternativa de la lluita armada palestina), el qui reconeix que “el principal obstacle per a la pau a Palestina no és la política israeliana sinó la ideologia israeliana” (veure des del minut 45:00 al 46:10 d’aquesta conferència).

L’impactant episodi de Masada és un precedent d’aquesta radicalitat jueva que inclou el suïcidi col·lectiu com a opció possible. Un precedent que no podria ser considerat fruit d’un fanatisme agressiu i supremacista com el de l’actual sionisme, sinó d’un heroisme antiimperialista en línia amb el dels Macabeus, per exemple. Però, en tot cas, és un episodi històric que il·lustra en bona mesura el caràcter decidit i resolutiu de molts jueus, fins i tot d’aquells que no han caigut en el fanatisme d’aquesta ideologia sionista supremacista basada en una manera errònia i perversa d’entendre i utilitzar l’elecció divina (suposada o real) d’Israel.

El segon factor que cal tenir en compte: el fanatisme sionista

Si a aquest important factor que és la ideologia hi sumem el del fanatisme, ens trobem davant d’una entitat nova no reductible a cap dels seus dos components. D’aquí que consideri com el segon d’aquests errors no valorar prou aquell factor que podríem qualificar com a fanatisme ideològic en l’actual Govern sionista, el més fanàtic dels darrers governs israelians.

Aquests exaltats no són comparables amb els poc ideologitzats i poc fanatitzats colons francesos a Algèria, per exemple, malgrat que la derrota d’aquests i la seva sortida sigui posada sovint com a model no només del que els pot passar als israelians, sinó fins i tot del que els passarà irremeiablement. Es tracta d’un fanatisme confirmat per molts des de l’interior mateix d’Israel, com ara el diputat doctor Ofer Cassif (del minut 13:00 al 21:30 i del 28:30 al 33:40).

El tercer element que no s’hauria d’oblidar: per a milions de jueus, la preservació d’Israel és personalment una qüestió existencial

A diferència del que va passar amb els colons francesos a Algèria, segurament serien milions els jueus que no fugirien d’Israel quan la situació es posés difícil. Les càrregues històriques i emocionals són en aquest cas molt més grans. No només en la gent del nucli dur del sionisme, sinó en una part considerable de la societat jueva. La gran majoria de les racionals anàlisis purament cientificistes d’aquest conflicte són pobres i reduccionistes i no recullen aquest altre nivell de psiquisme profund.

I cal no oblidar la irracional però massiva set de venjança que, segons l’esmentat doctor Ofer Cassif, impera en ¾ parts dels set milions de jueus israelians. A això s’hi afegeixen les grans ajudes econòmiques i de tota mena que aquests rebrien tant dels seus familiars d’arreu del món com del poderós lobby jueu internacional.

Un quart factor que cal tenir en compte: les característiques de les noves armes nuclears

El quart error és el de no ser conscient que les modernes armes nuclears fan que la fanàtica doctrina Samsó sigui una possibilitat real. Es tracta d’una doctrina que preconitza, si cal, l’autodestrucció alhora d’Israel i dels palestins, per no ser derrotats per ells, descendents dels filisteus amb els qui va acabar Samsó en el llegendari episodi bíblic en què ell mateix es va autosacrificar.

Els míssils actuals amb caps nuclears, d’una gran precisió, una major eficiència i una destrucció més limitada a l’objectiu atacat, fan més propera i “temptadora” la possibilitat d’un atac als països que, en suport al poble palestí, podrien enfrontar-se a Israel. Es podria tractar d’un atac no només als països veïns sinó fins i tot a d’altres més allunyats, com ara Turquia o fins i tot altres d’Europa.

El combat cos a cos contra els palestins: una cosa cada cop més difícil per als israelians

Pel que fa a Gaza, no hi ha necessitat d’un atac nuclear com aquest. Com és ben sabut, dues terceres parts de Gaza ja han estat arrasades amb un equivalent destructiu al que haurien provocat dues bombes atòmiques. I pel que fa a Cisjordània, és un Bantustan tal, esquitxat cada cop més dels enclavaments dels fanàtics colons, que tampoc no seria viable l’opció de l’atac nuclear.

De vegades es diu que els soldats israelians són covards. El gener del 2009 jo mateix ja em vaig referir a la seva paulatina pèrdua de moral de combat, a diferència de centenars de milers de palestins moguts per la força interior que el seu patiment extrem va augmentant. Però, com acabo d’exposar, una cosa és la batalla cos a cos entre palestins i israelians i una altra cosa és la guerra amb una tecnologia tan sofisticada com la nuclear entre Israel i els països que donen suport als palestins. Passés el que passés entre el Jordà i el Mediterrani, aquesta altra guerra entre nacions podria significar una catàstrofe inimaginable. La hipotètica covardia dels soldats israelians no seria tan decisiva com alguns pensen.

Aquest conflicte no es juga només en la lluita cos a cos, ni entre palestins i israelians

Al meu parer, l’error dels qui creuen que serà relativament fàcil acabar amb l’actual “ens sionista” sense que els esdeveniments incendiïn tot l’Orient Mitjà, i fins i tot possiblement tot el planeta, em sembla un error comparable al d’aquests fanàtics sionistes que estan convençuts que podran massacrar i expulsar tots els palestins de Gaza i Cisjordània, com Saül va fer amb els amalequites, i instaurar el Gran Israel bíblic, a costa fins i tot del Líban, Síria, Jordània i Egipte, sense que es produeixi igualment aquesta mateixa catàstrofe planetària.

Certament estic amb tants palestins que afirmen que Palestina no serà derrotada. La seva causa és justa i el patiment clama al Cel. Com el clam del poble jueu oprimit va ser escoltat per Jahvè (Èxode 3, 9). Per contra, és insostenible una causa basada en falsedats com la de donar més rellevància als inexistents 40 nens israelians decapitats que als 6.000 nens palestins realment destrossats. És tan insostenible com la causa de l’Alemanya nazi. Però això no va impedir que aquella, en el seu esfondrament, arrossegués amb si mateixa a mig món. El mateix que estic exposant que podria passar ara amb Israel.

Com serà el 2030 el mapa de l’antiga Canaan?

Imaginar un mapa de Palestina en què Israel n’hagi estat totalment esborrat em sembla tan poc probable com el mapa presentat recentment per Netanyahu al ple de l’Assemblea de les Nacions Unides, en què Gaza i Cisjordània havien desaparegut. L’única solució, en definitiva, que segueixo veient possible és la d’una convivència pacífica molt difícil i gairebé miraculosa. Concretament, la solució dels dos estats.

Aquesta solució implicaria per a Israel moltes i molt dures mesures, com la de la sortida de tots els colons de la Cisjordània. Tot i que és molt més dur encara per al poble palestí haver de renunciar a la meitat del seu territori. Però em segueix semblant l’única solució realista, malgrat les enormes dificultats que existirien per assolir-la i malgrat que durant massa dècades ha estat usada com un esquer per Israel, per les potències que el recolzen activament i per aquelles moltes altres que, amb una complicitat silenciosa, consenten els seus excessos.

Hi ha d’altres claus ocultes per entendre què està passant des del 7 d’octubre?

El 28 de novembre, Thierry Meyssan publicava un interessant article en què posava en relleu “set contradiccions fonamentals en la versió oficial sobre la guerra entre Israel i Hamàs” i concloïa que “aquesta versió planteja més interrogants que respostes”. Interrogants que el duien a una única hipòtesi: els Estats Units i el Regne Unit estan movent ocultament els fils amb un objectiu inconfessable. Aquesta és la seva hipòtesi:

“Tot el conjunt de l’operació Hamàs-Israel és dirigit per estatunidencs, potser sota la batuta del straussià Elliot Abrams i de la seva Vandenberg Coalition, el think tank successor del Project for New American Century. La Germandat Musulmana i els sionistes revisionistes, aparentment enemics irreconciliables, són en realitat còmplices, a esquena dels combatents que conformen la base de Hamàs, a esquena del poble palestí i també a esquena dels soldats israelians. I aquest seria el pla d’aquests elements: presentar Hamàs com l’única força realment eficaç davant l’opressió que pateix el poble palestí, però que alhora justifica l’acció d’Israel per liquidar l’esperança de veure néixer un Estat palestí mentre que la Germandat Musulmana, gràcies a l’aurèola creada pel sacrifici dels palestins, s’instal·la en el poder al món àrab.

Tant els caps de l’ala militar de Hamàs com els de la seva ala política estan subordinats al Guia de la Germandat Musulmana a Gaza, Mahmud Al-Zahar, el successor del xeic Ahmed Yassine, personatge que ningú no esmenta. Des del seu punt de vista, la Germandat Musulmana serà la gran guanyadora de l’Operació Inundació d’Al-Aqsa… encara que Gaza sigui arrasada i els palestins siguin expulsats definitivament de la seva terra.

És molt important recordar que Hamàs està dividit avui en dues faccions.

  – La primera, encapçalada per Ismail Haniyeh, continua mantenint la línia de la Germandat Musulmana. El seu objectiu no és alliberar Palestina de l’ocupació israeliana ni fundar un Estat palestí sinó instaurar un califat que governaria tots els països de l’Orient Mitjà.

– La segona facció sorgida dins de Hamàs, liderada per Khalil Hayya, ha deixat enrere la ideologia de la Germandat Musulmana i lluita per posar fi a l’opressió israeliana sobre el poble palestí.

La Germandat Musulmana és una societat secreta de naturalesa política, organitzada pels serveis d’intel·ligència britànics, seguint l’esquema de la Gran Lògia Unida d’Anglaterra. A poc a poc, la CIA estatunidenca va recuperar la Germandat Musulmana, fins a l’extrem que aquesta secta va arribar a estar representada al Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units.

[…]

L’objectiu de la Germandat Musulmana és prendre el poder a tots els països àrabs, com va aconseguir fer-ho breument a Egipte, el 2012-2013. Precisament, és important recordar que, contràriament a la falsa imatge creada a Occident, el membre de la Germandat Musulmana Mohammad Morsi –amb nacionalitat estatunidenca– no va ser electe democràticament com a president d’Egipte. El veritable guanyador de l’elecció presidencial egípcia va ser el general Ahmed Chafik. Però la Germandat Musulmana havia amenaçat de mort els membres de la Comissió Electoral Nacional i les seves famílies. Després de resistir pressions durant 13 dies, els membres de la Comissió Electoral finalment van proclamar president Mohammad Morsi, ignorant el veredicte de les urnes. Així va arribar a la presidència d’Egipte el membre de la Germandat Musulmana Mohammad Morsi… fins que, el 2013, 40 milions d’egipcis van sortir als carrers per condemnar el president Morsi i exigint a l’exèrcit egipci que l’expulsés del poder. I així ho va fer el general Abdel Fatah al-Sissi.

Avui dia, la Germandat Musulmana es manté al poder únicament a la Tripolitània líbia (a l’oest de Líbia), on va ser instal·lada per l’OTAN. Els membres de la Germandat Musulmana no són benvinguts a gairebé enlloc, només a Qatar i a Turquia –i aquest darrer país no és un Estat àrab. La Germandat Musulmana està fins i tot prohibida a la majoria dels estats àrabs, principalment a l’Aràbia Saudita, on va intentar derrocar el rei el 2013, i als Emirats Àrabs Units –la qual cosa va provocar la crisi entre Qatar i els altres estats del Golf Pèrsic. A Síria, la Germandat Musulmana va intentar derrocar el govern el 1982 i posteriorment va participar, juntament amb l’OTAN i Israel, en l’agressió occidental contra l’Estat sirià, del 2011 al 2016. A Tunísia, la Germandat Musulmana està a punt de ser prohibida, després d’haver governat aquest país durant un decenni.

Si el veritable objectiu del que està succeint a Gaza no és el futur de Palestina sinó qui regirà les destinacions dels estats àrabs en general, segurament veurem a l’Orient Mitjà una onada de canvis de règim, sempre a favor de la Germandat Musulmana, una mena de segona primavera àrab.

Com a la primavera àrab, els serveis secrets britànics garanteixen la propaganda de la Germandat Musulmana. Només cal recordar com van garantir a Líbia la promoció d’Abdelhakim Belhaj, també membre de la Germandat Musulmana o els magnífics logos que van dissenyar per als nombrosos grups gihadistes que van implantar a Síria. Tot això s’ha confirmat després per filtracions provinents de la diplomàcia britànica.

Aquesta vegada, han creat un nou personatge, Abu Obeida, el portaveu del braç armat a Gaza. Desconegut fins fa poc, aquest home s’ha convertit en una estrella al món musulmà, on les samarretes amb la seva foto es venen com pa calent. És un home pel que sembla entrenat per fer ús de la paraula en públic, fa servir els símbols amb una facilitat sense precedents entre els líders sunnites.

Per tot això, els governs àrabs estan actuant amb prudència: donen suport a la creació d’un Estat palestí, però es mantenen a distància de Hamàs. Mentre que Hamàs fa tot el possible perquè sigui impossible la creació d’un Estat palestí.”

Aquesta tesi, després d’haver exposat extensament les set contradiccions de la versió oficial del conflicte, provocarà el total rebuig dels qui creuen que l’únic complot realment existent és el que va en sentit contrari: dividir els palestins, separar Hamàs de la resta del poble palestí.

Però, per una banda, Thierry Meyssan no desqualifica els combatents de Hamàs: “els combatents de la base ignoren el que planegen els seus dirigents [que, estranyament viuen segurs a Qatar, gran aliat d’Israel]”. I de l’altra, és difícil acusar de cooperar amb aquest complot algú que, posant en perill la seva pròpia vida, va acompanyar decididament el poble de Líbia o el de Síria (on Hamàs va estar al costat dels criminals agressors).

Es podrà opinar que s’equivoca, però no podem jutjar-lo més enllà d’això. En tot cas, el temps posarà les coses al seu lloc. Tot i que és de savis i prudents estar atents a tots els senyals que apareixen davant nostre, intentar-ne fer una justa valoració i esperar el proper desenvolupament dels esdeveniments.

Foto: Mont del Temple / Esplanada de les Mesquites

Guerra Civil i més massacres: El futur fosc d'Israel (Dr. Ofer Cassif – membre de la Knesset, 02.12.2023)