A mesura que aquest estiu turbulent avança, i el món comença a commemorar el 75 aniversari de la creació i ús de les primeres bombes atòmiques, molts dies especials, o especialment tràgics, cridaran especialment l’atenció. Inclouran el 16 de juliol (primera prova de l’arma a Nou Mèxic), el 6 d’agost (bomba llançada sobre Hiroshima) i el 9 d’agost (sobre Nagasaki). Segurament molts menys als mitjans de comunicació i a d’altres llocs marcaran una altra data clau: el 3 de juliol.

El 3 de juliol de 1945, el gran científic atòmic Leo Szilard va acabar una carta/petició que es convertiria en l’intent real més sòlid (pràcticament l’únic) d’aturar la marxa del president Truman per utilitzar la bomba atòmica –encara a gairebé dues setmanes de la seva primera prova a Trinidad– contra les ciutats japoneses.

Poques vegades sentim que mentre la Casa Blanca de Truman feia plans per fer servir les primeres bombes atòmiques contra el Japó l’estiu del 1945, un gran grup de científics atòmics, molts dels quals havien treballat en el projecte de la bomba, van alçar les seves veus, o almenys els seus noms, en protesta. Van ser liderats pel gran físic Szilard que, entre altres coses, és l’home que va convèncer Albert Einstein que escrivís la seva famosa carta “sí, es pot fer” al president Franklin D. Roosevelt, posant en marxa el projecte de la bomba.

El 3 de juliol va acabar una petició al nou president perquè els seus col·legues científics la consideressin. Anomenava les bombes atòmiques “un mitjà per a l’aniquilació despietada de ciutats” i demanava al president “que dictamini que els Estats Units no recorreran, en la fase actual de la guerra, a l’ús de bombes atòmiques”. Dotzenes dels seus companys del Projecte Manhattan van signar.

L’endemà va escriure aquesta carta de presentació (veure a baix). Aquest mateix dia, Leslie Groves, cap militar i director general del Projecte Manhattan, va iniciar una campanya per combatre Szilar –incloent una forta vigilància de l’FBI– i retirar-lo del projecte de les bombes. Groves també es va assegurar que la petició no arribés mai a l’escriptori de Truman. En qualsevol cas, mai es va prendre cap mesura al respecte.

La bomba seria llançada sobre Hiroshima el 6 d’agost, sense que gairebé ningú proper a Truman o en una posició militar elevada li demanés que la retardés o reconsiderés (el general Dwight D. Eisenhower n’és una excepció important). Per haver participat en la creació de la bomba i després no haver aturat el seu ús contra les persones, Szilard proclamaria més tard que podria merèixer l’etiqueta de “criminal de guerra”.

Szilard m’agrada molt pels seus principis, per la qual cosa ha jugat un paper clau en el meu nou llibre, The Beginning or the End: How Hollywood–and America–Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. És la història de com Truman i Groves van sabotejar la primera pel·lícula sobre la bomba atòmica, de MGM, el 1946, transformant-la d’un advertiment contra la construcció de més i més grans bombes en una propaganda pro-bombes. Els cineastes van aconseguir obtenir el permís de Szilard per aparèixer a la pel·lícula, però no van esmentar la seva petició ni la seva oposició a l’ús de la bomba per part de Truman.

De fet, MGM es va veure obligada a fer nombroses revisions clau sota la pressió de Truman i Groves, que disposaven de l’aprovació del guió, per a recolzar l’ús de l’arma contra les ciutats japoneses.

Aquesta és la carta per als seus col·legues:

Estimat xxxxxxxxxxxx,

S’adjunta el text d’una petició que es presentarà al president dels Estats Units. Com veuran, aquesta petició es basa en consideracions purament morals.

És molt possible que la decisió del president d’utilitzar o no bombes atòmiques en la guerra contra el Japó es basi en gran mesura en consideracions de conveniència. Sobre la base de la conveniència, es podrien presentar molts arguments tant a favor com en contra del nostre ús de bombes atòmiques contra el Japó.

Aquests arguments només podrien considerar-se en el marc d’una anàlisi exhaustiva de la situació a la qual s’enfrontaran els Estats Units després d’aquesta guerra i s’ha estimat que no serviria de res considerar els arguments de conveniència en una petició breu.

Per petita que sigui la possibilitat que la nostra petició pugui influir en el curs dels esdeveniments, personalment considero que seria important que un gran nombre de científics que han treballat en aquesta esfera deixin constància clara i inequívoca de la seva oposició per motius morals a l’ús d’aquestes bombes en la present fase de la guerra.

Molts de nosaltres ens inclinem a dir que els alemanys comparteixen la culpa dels actes que Alemanya va cometre durant aquesta guerra perquè no van alçar les seves veus en protesta contra aquests actes. La seva defensa que la seva protesta no hauria servit de res sembla difícilment acceptable, encara que aquests alemanys no poguessin protestar sense córrer riscos per a la vida i la llibertat. Estem en posició d’alçar les nostres veus sense incórrer en tals riscos encara que puguem incórrer en el disgust d’alguns dels que actualment estan a càrrec del control dels treballs sobre l‘“energia atòmica”.

El fet que el poble dels Estats Units no sigui conscient de l’elecció a la qual s’enfronta augmenta la nostra responsabilitat en aquest assumpte, ja que els que han treballat en l‘“energia atòmica” representen una mostra de la població i són els únics que estan en condicions de formar-se una opinió i declarar la seva postura.

Qualsevol que desitgi deixar constància de la seva signatura en la petició ha de tenir l’oportunitat de fer-ho i, per tant, s‘agrairia que donés a tots els membres del seu grup l’oportunitat de signar.

Leo Szilard

Greg Mitchell és autor d’una dotzena de llibres, l’últim The Beginning or the End: How Hollywood–and America–Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (The New Press).

Font: AlterNet