A finals de febrer del 2024, la guerra de conquesta que Paul Kagame va revifar a l’est de la República Democràtica del Congo (RDC) el 2022, aquesta vegada per apoderar-se i ocupar definitivament la província del Kivu del Nord, està en ple apogeu. En un moment en què Paul Kagame i els seus subalterns congolesos de l’M23, recolzats pel seu exèrcit de les Forces de Defensa de Rwanda (FDR), ja han conquerit gairebé tota la província excepte la seva capital, la ciutat cercada de Goma, sempre és interessant tornar a analitzar la situació, perquè el desenllaç previsible no és tan obvi, tot i que certs senyals són motiu de preocupació.

En aquesta anàlisi, ens centrarem en dos aspectes que resulten evidents a finals de febrer del 2024, és a dir, que la guerra es troba en la seva fase crucial i que l’horitzó diplomàtic s’aclareix, però que hi ha motius per sospitar de dobles discursos i maniobres de distracció per part de certes potències.

La fase crucial d’aquesta guerra

El 7 de febrer del 2024, l’M23/FDR de Kagame va llançar una nova ofensiva llampec al Kivu del Nord, amb un arsenal impressionant.

Aquest arsenal inclou una varietat d’armes com fusells d’assalt, metralladores lleugeres i pesades, diferents tipus de llançacoets, coets, llançagranades, fusells sense reculada, granades de morter, equips de visió nocturna i molts altres. L’equipament d’aquest grup terrorista armat per Paul Kagame s’ha reforçat considerablement els darrers mesos, com ho confirma el fet que es tracta de material totalment nou.

Entre les armes més recents figuren granades antipersona de 40 mm fabricades el 2021. Els experts de l’ONU també informen d’armes noves a la RDC, com fusells d’assalt del tipus Galil (israelià) i AK-103 (rus), i morters guiats de 120 mm. L’ús de morters guiats de 120 mm per un grup terrorista és especialment preocupant. A diferència dels morters convencionals, els morters guiats estan equipats amb sistemes de guia que permeten controlar amb precisió la trajectòria del projectil cap al seu objectiu. Aquesta formidable arma és capaç d’assolir objectius precisos, com ara posicions enemigues fortificades o vehicles blindats. Dotada d’elements de mesura làser i d’una capacitat d’atac precisa, és altament letal, especialment en mans de terroristes com els de l’M23/FDR, que no dubtarien a atacar instal·lacions civils o humanitàries: camps de desplaçats, escoles, hospitals i centres de salut, combois de la Creu Roja o de la MONUSCO.

17 de febrer: l’aeroport internacional de Goma (RDC) va ser blanc dels atacs dels drons de Paul Kagame disparats des de Rwanda. Aquest atac va marcar un punt d’inflexió en la guerra, ja que no només va posar fi al control de l’espai aeri per part de la força aèria de la RDC, sinó que també va ser una oportunitat perquè Paul Kagame “mostrés el seu múscul” i digués que ara disposa de l’armament antiaeri més sofisticat. Alhora, les seves tropes sobre el terreny completaven l’escanyament de la ciutat de Goma tallant les rutes Sake-Butembo, Goma-Bukavu i Sake-Walikale, a més de la ruta Goma-Rutshuru, tallada des de feia mesos. Això vol dir que la ciutat de Goma (un total de 2 milions d’habitants, amb desplaçats amuntegats a l’aire lliure pertot arreu) ja no podia proveir-se d’aliments frescos excepte per… Gisenyi-Rwanda!

Aquesta avaluació de la situació operativa, que demostra que la relació de forces està a favor de l’M23/FDR de Kagame, brinda l’oportunitat a certs mitjans i entitats interessats i tendenciosos de pressionar indirectament l’agressor (la RDC) i d’acudir en ajuda de l’agressor disfressat (Paul Kagame).

El 18 de febrer, per exemple, el diari belga Le Soir, escrivint a la columna de Colette Braeckman, com si volgués dir a la RDC que capitulés i les seves forces que es rendissin a les de Paul Kagame per després negociar la seva supervivència, va arribar a afirmar (amb tota raó) que Goma estava assetjada i que, per tant, els congolesos segueixen sent vulnerables i estan a mercè dels invasors perquè no estan defensats o estan mal defensats.

A més, s’ha produït un clar canvi en la denominació del conflicte als titulars dels principals mitjans de comunicació occidentals. Els titulars diuen ara “crisi a l’est de la RDC” en lloc de “conflicte entre la RDC i Rwanda amb l’M23” o “inseguretat a l’est de la RDC causada per grups armats, entre ells l’M23, recolzats per Rwanda”. Tots aquests titulars i noms han desaparegut de RFI, TV5 Monde, France 24, Arte… O a Le Soir, La Libre Belgique, Le Monde, Libération, etc i han estat substituïts per “crisi a l’est de la RDC”, que és més vague i menys precís, i per tant serveix per a tot! Així serà més fàcil obligar la RDC a negociar amb l’M23/FDR abans que es retiri i es desarmi dient que és l’única solució per resoldre “la crisi a l’est de la RDC”, en lloc de dir “alliberar les parts del territori nacional ocupades per l’enemic”.

El 25 i 26 de febrer, per tal de crear una distracció i minar les forces que suposadament havien d’ajudar la RDC a reconquerir les zones conquerides per Kagame a la RDC amb el seu M23/FDR, Burundi es va convertir en una víctima ideal i més vulnerable. La nit del 25 al 26 de febrer del 2024, l’exèrcit de Kagame va llançar una operació en un emplaçament administratiu del nord-oest de Burundi, a la frontera amb la RDC i Rwanda, en què van morir una dotzena de civils innocents, entre ells dones i nens. El grup terrorista Red Tabara, amb base a Rwanda i desplegat al Kivu Sud, va reivindicar immediatament l’atemptat i va amenaçar de dur a terme altres atacs més mortífers en sòl burundès. Òbviament, Burundi haurà de mobilitzar les seves forces de defensa per contrarestar aquesta amenaça directa de Paul Kagame. Però en fer-ho, reduirà els esforços i recursos que dedicava a donar suport a la RDC. Això significa que Paul Kagame guanyaria en tots els fronts: desestabilitzant Burundi i privant la RDC de suport militar. És a dir, que el Burundi democràtic està tan amenaçat d’extinció, si més no, que l’est de la RDC, per la mateixa dictadura que governa Rwanda i la regió des de fa 3 dècades. Correspon als veritables patriotes de Burundi adonar-se’n i no escatimar res per defensar-se, ja que en depèn la supervivència, sigui quin sigui el disgust dels burundesos traïdors al seu país i a la nació que faciliten a Paul Kagame i la seva camarilla Hima-Tutsi el domini de tota la regió.

L’horitzó diplomàtic s’aclareix. Però hi ha raons per sospitar que les potències occidentals fan servir un doble llenguatge

L’ambigüitat de la posició dels Estats Units sobre aquesta invasió de la RDC per Kagame, durant molt de temps el seu preuat peó a la regió, està avergonyint tothom, preocupant els uns i delectant els altres. Quin d’ells deu haver tingut raó? Analitzem aquest aspecte en 5 punts.

* En primer lloc, el comunicat del Departament d’Estat estatunidenc publicat el 17 de febrer de 2024, en què s’anomena la Rwanda de Paul Kagame com a invasora de la RDC i se li demana, entre d’altres coses, que retiri immediatament les seves tropes de la RDC. Els Estats Units van reconèixer i denunciar l’ús per part de Kagame de míssils antiaeris i drons armats a l’espai aeri de la RDC.

En resposta, la nit del 18 al 19 de febrer de 2024, el govern de Kagame va publicar un incendiari comunicat en què Rwanda anunciava que reprendria els Estats Units i sermonejaria els seus representants a tot arreu pel comunicat emès pel seu Departament d’Estat el 18 de febrer del 2024.

Com qualsevol nen mimat que sempre esgrimeix una gran mentida per excusar-se de les seves ximpleries, Paul Kagame esgrimeix una altra mentida que li ha permès enganyar durant un temps els Estats Units sobre la seva obsessió malaltissa: les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR).

El març del 1999, uns turistes estatunidencs van ser assassinats per homes armats al bosc de Bwindi, a la frontera entre la RDC, Uganda i Rwanda, al costat ugandès. En aquell moment, Kagame va exclamar que els assassins “eren hutus de les FDLR” i que, per tant, els Estats Units devien ajudar-lo a perseguir i erradicar aquest grup terrorista, com ell anomena les FDLR. Fins i tot es va afanyar a extradir als Estats Units tres joves hutus ruandesos, al·legant que eren els assassins dels turistes estatunidencs que havia detingut. L’antic rebel ugandès, que no tenia cap noció de la llei però es va convertir en cap d’Estat a instàncies dels Estats Units, no només va violar la Constitució del país conquerit, que estipulava que “Rwanda no extradita als seus nacionals”, sinó que va ignorar el fet que els seus creadors estatunidencs disposaven de mitjans per descobrir el que el seu lacai Kagame els amagava.

Així, després de diversos mesos d’investigacions i peritatges, els serveis estatunidencs van establir que, efectivament, els agents que deien haver detingut els presumptes assassins eren els qui en realitat havien assassinat els turistes. És a dir, els mateixos combatents de Kagame. Així doncs, els tres joves hutus van ser exculpats i alliberats, i fins i tot els Estats Units els van trobar un refugi segur lluny de la Rwanda de Kagame, on hi segueixen vivint.

I ara, 25 anys després, el nen mimat dels Estats Units els explica la mateixa mentida sobre les FDLR, tot i que no va funcionar el 1999! Els Estats Units no han inclòs mai les FDLR en la seva “llista de moviments terroristes”. El més alarmant i simptomàtic de l’estat mental de Paul Kagame és que cregui que, amb la seva mentida del 1999, els Estats Units no han de donar-li una estirada d’orelles pels disbarats criminals que està cometent a la RDC. Kagame ha arribat fins i tot a sermonejar i reprendre el govern estatunidenc per atrevir-se a donar suport al comunicat del Departament d’Estat del 17 de febrer del 2024. És el món al revés!

L’altra indicació que cal extreure d’aquesta protesta de Paul Kagame davant dels seus creadors i amos, els Estats Units, és perceptible en una de les darreres frases del comunicat del govern de Kagame. Diu així: “… cal preguntar-se si el contingut d’aquest comunicat significa que els Estats Units han canviat de posició respecte a Rwanda i l’harmonització de les posicions dels dos Estats, o si es tracta d’una cacofonia en el si dels diferents esglaons de la seva Administració”!

Per dir-ho clarament, mitjançant una il·lustració de la vida real, Paul Kagame és com un nen mimat el germà gran del qual li diu que els seus pares li prohibeixen seguir abocant llet a terra, i que llavors va i es queixa als seus pares, cridant que no entén com s’atreveixen a prohibir-li jugar a un joc al qual sempre ha jugat. I els preguntaria si el seu germà gran no ha entès el missatge que se suposa que havia de transmetre! Però per a qualsevol que conegui el funcionament de les institucions estatunidenques, especialment en matèria de política exterior, Paul Kagame s’adreça aquesta vegada als seus poderosos lobbys, preguntant-los si s’hauran adormit fins al punt de permetre que l’administració Biden el denunciï, encara que sigui amb moderació i sense gaires conseqüències. El futur proper ens dirà si aquests lobbys s’han despertat i, en cas afirmatiu, no passarà gaire temps abans que l’administració Biden retiri la seva paraula o la matisi substancialment fins al punt de deixar-la sense sentit.

Una altra lliçó que cal aprendre d’aquest episodi és tenir en compte que la posició dels Estats Units davant qualsevol règim del món depèn molt menys de la naturalesa del règim, dels seus arguments lògics, del dret internacional i humanitari o dels principis morals. Però la seva posició depèn molt més del pes dels lobbys que el règim en qüestió té als Estats Units. En el cas de la RDC i Rwanda, els lobbys que Paul Kagame ha adquirit als Estats Units condicionen més la posició de l’Administració cap al règim de Kagame que els bons arguments de les víctimes, la RDC i la seva població.

És cert que aquests lobbys són econòmicament costosos d’adquirir i mantenir, però en un món unipolar dominat per una única superpotència les decisions de la qual dicten, donen els seus fruits en els moments crítics. La RDC actual hauria d’aprendre aquesta lliçó i esforçar-se per tenir també poderosos lobbys als Estats Units, o reactivar els que van tenir règims anteriors (Mobutu, Kabila Jr.), encara que fossin molt menys freqüentats i els defensessin durant molt de temps.

* Com de costum, la cimera anual de la Unió Africana es va celebrar a la seva seu d’Addis Abeba del 17 al 18 de febrer de 2024. Aquesta 37ª cimera de la UA no va mostrar res de nou ni especial en comparació amb les anteriors: una oportunitat donada a caps d’Estat africans poc habituals o il·lustres desconeguts per aparèixer al costat dels més famosos i respectables. Dit d’una altra manera, la famosa foto de família és l’objectiu últim d’aquesta reunió anual a un gran cost. Pel que fa a la guerra de Paul Kagame a l’est de la RDC, el conflicte es va esmentar furtivament en els discursos dels dirigents de la UA (president de la Comissió, president en exercici sortint, etc.) entre una dotzena més que van sacsejar el continent, però sense que se li prestés especial atenció.

Només els observadors informats i interessats s’hauran adonat que aquesta guerra a la RDC va ser objecte d’una minicimera presidida pel mediador designat per la UA, el president angolès Joao Lourenço. Però aquesta minicimera va ser un diàleg de sords, perquè Paul Kagame no va voler escoltar el que Fèlix Tshisekedi havia de dir, i viceversa.

De la mateixa manera, les reunions al marge de la cimera entre els Estats de la regió van mostrar que la CAO (Comunitat de l’Àfrica Oriental) estava completament dividida a conseqüència de la guerra de Kagame a la RDC. Ara hi ha un bàndol que recolza incondicionalment Paul Kagame en la seva agressió. Aquest bàndol inclou els països còmplices o aliats en aquesta agressió, als quals cal afegir-hi els mini o pseudoestats que els estan obligats. Aquest camp inclou Rwanda, Uganda, Kenya i, per cert, Sudan del Sud i Somàlia. Un altre bàndol que ha sorgit a la CAO està format per països que no donen suport a l’agressió de Kagame i estan disposats a ajudar la RDC a alliberar els seus territoris conquerits per l’enemic. Es tracta de la RDC, Tanzània i Burundi.

Finalment, una simbòlica minicimera tripartida a Addis Abeba va fer tremolar Paul Kagame. El president de la RDC, Félix Tshisekedi, es va reunir amb el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphoza, i amb el president de Burundi, Evariste Ndayishimiye. Atès que Burundi i Sud-àfrica estan en procés de desplegar les forces armades a l’est de la RDC , un en virtut d’un acord bilateral de defensa, l’altre en virtut de la Comunitat pel Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC), de la qual la RDC n’és membre, és clar que el senyal era fort.

* El 20 de febrer, França va seguir als Estats Units en demanar a Kagame que retirés el seu exèrcit de la RDC i a l’M23 que deixés de lluitar.

Però França va afegir que la RDC també ha de deixar de col·laborar amb les FDLR, una força formada per combatents amb una mitjana d’edat de 25 anys, dels quals es diu que van cometre genocidi contra els tutsis fa 30 anys!

Al comentari de la RDC que les exigències a Kagame de cessar tot suport al seu M23 i de retirar el seu exèrcit de la RDC haurien d’anar acompanyades de sancions en cas de negativa a complir-les, com és el cas, la França de Macron treu importància a la situació, però revelant de passada la seva submissió diplomàtica al règim de Kagame i la por d’ofendre’l per no treure a la llum l’acusació de “genocidi dels tutsis per polítics i militars francesos a Rwanda” que, des de Nikolas Sarkozy i sobretot sota Emmanuel Macron, ha silenciat França i l’ha sotmesa al dictador tutsi Paul Kagame.

Preguntat sobre això, Christophe Lemoine, portaveu del Ministeri francès d’Afers Estrangers, va respondre: “La qüestió de les sancions no s’ha plantejat de moment. Un cop més, el marc de les discussions és el procés de Luanda i no s’ha esmentat cap sanció”. Això és pur doble llenguatge: el qui ho entengui, ho entendrà!

* A això s’hi afegeix el fet que l’ONU estarà encara més paralitzada quan es tracti de la guerra de Paul Kagame a la RDC. Com és habitual, el Consell de Seguretat, que se suposa que ha de mantenir la pau al món, no pot prendre cap decisió que afecti un país concret si un dels cinc membres permanents amb dret a veto s’hi oposa. Així que les probables sancions de l’ONU contra Kagame i el seu règim pel crim d’agressió contra la RDC, país sobirà i membre de les Nacions Unides, seran impensables i ni tan sols figuraran en l’ordre del dia fins a finals de maig del 2024 com a mínim.

De fet, la presidència rotatòria del Consell de Seguretat estarà pràcticament en mans de les potències que van crear Kagame i les que serveix (EUA, Regne Unit, UE) o dels Estats fallits que s’han convertit en les colònies de Kagame a l’Àfrica.

Per exemple, la Presidència tornarà a les mans del Japó el març. Serà com si l’exercís el seu poderós aliat i protector, els Estats Units, que segueix sent el seu amo en qüestions de política internacional. Després, a l’abril, la Presidència tornarà a Malta, una minúscula illa mediterrània membre de la UE que es limita a transmetre les decisions dels Estats i estaments que manen a la UE (França, Bèlgica, Alemanya, la Comissió i el Consell). Al maig, Moçambic assumirà la Presidència del Consell de Seguretat. Com que aquest país del sud de l’Àfrica, que es va alliberar de la colonització portuguesa amb dificultat i més tard que altres països africans el 1975, és ara de nou una colònia de la Rwanda de Paul Kagame, cap tema que tracti de la Rwanda de Paul Kagame tan sols podrà figurar a l’ordre del dia del Consell durant la seva presidència.

* El “mediador” designat, l’angolès Joao Lourenço, té molta feina per davant i poc marge de maniobra.

El president d’Angola, com a mediador en aquesta guerra, està sota la pressió de les “brigades de bombers piròmans” dels Estats Units, el Regne Unit, l’ONU, la UE, la UA, etc. per obligar la RDC a negociar amb el grup terrorista de Kagame utilitzant un doble raser.

Il·lustració d’aquest doble llenguatge i de la utilització contínua de Paul Kagame per part d’aquestes potències per saquejar la RDC i, si cal, desmembrar-la.

El 20 de febrer del 2024, la Unió Europea va signar un acord amb Rwanda sobre l’explotació de matèries primeres rares i estratègiques. Entre elles hi ha la tantalita i el niobi, dos metalls coneguts també com a coltan, estratègics per a la fabricació de tecnologies modernes com smartphones i ordinadors, atès que aquests minerals amb prou feines es troben en sòl ruandès. Fins i tot si n’hi hagués rastre en aquest mocador de butxaca de menys de 27.000 km², no serien res comparats amb els que es troben al Kivu del Nord i del Sud i a Ituri, que són 20 vegades més grans que la Rwanda de Kagame. Així doncs, la UE sap d’on procediran aquests minerals en signar amb Rwanda un acord que es resistia a signar amb la RDC. Seria com si la UE firmés un acord amb Egipte per gestionar les pistes d’esquí del Sinaí, sabent que són a Noruega. Però el sentit comú no és un ingredient de la geopolítica.

Per donar suport i justificar els crims de Paul Kagame i seguir-lo utilitzant, Occident es mou sovint en la irracionalitat més que en la ciència. En efecte, és estrany que siguin diplomàtics els que descobreixin jaciments de minerals rars allà on cap geòleg, ni tan sols el més ben equipat, els havia localitzat mai.

La “feblesa” de les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC), descrites com a “compostes en particular per antics membres de diverses milícies, que han desertat o s’han integrat a l’exèrcit després de negociacions polítiques. A més, l’exèrcit congolès està considerat com un dels exèrcits pitjor equipats i pitjor pagats del món, amb una estructura interna defectuosa i un equipament i un finançament totalment inadequats”. Això no ofereix una sortida al mediador designat, mentre que les FARDC no inverteixin la relació de forces a favor seu sobre el terreny recuperant les zones del seu país ocupades per l’enemic. En aquestes condicions, fins i tot amb la bona voluntat més gran del món, el mediador no pot fer valer els arguments de la RDC agredida.

Finalment, la seva autoritat per fer un balanç fred del procés de Luanda i assenyalar amb el dit qui l’ha tirat per terra no és evident. D’una banda, abans de prendre posició sobre qualsevol cosa que concerneixi Paul Kagame, el president angolès ha d’assegurar-se que no ofendrà el dictador ruandès o certes figures angoleses influents del seu entorn. Des de fa alguns anys, Kagame ha pogut establir aliances amb l’entorn més proper de Joao Lourenço, bé a través d’enllaços comercials amb el seu extens holding Cristal Ventures, bé a través de llaços de sang en convertir-se en el seu cunyat o sogre. D’altra banda, per a la seva credibilitat com a potència local que compta, ja sigui al si de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Central (CEEAC) o de la SADC, es deu a si mateix com a mínim escoltar la veu de la RDC, víctima innocent que el sentit comú i la humanitat recomanen escoltar. D’aquí ve el seu dilema cornelià.

La primera prova que haurà de superar el mediador angolès és ser capaç de reunir Félix Tshisekedi i Paul Kagame. A la cimera de la UA, es va comprometre a fer-ho. Per això, el president de la RDC va viatjar a Luanda el dimarts 27 de febrer del 2024. Va parlar profusament amb Joao Lourenço sobre el tema. Però, per a sorpresa dels observadors, la presidència angolesa no va precisar si Paul Kagame també estava citat a Luanda, ni quan.

Alguns dirien que es tracta del primer pas en fals de l’artista angolès. Caldrà esperar a veure d’aquí a uns dies, setmanes o mesos.

En conclusió

Les úniques consignes dels dirigents congolesos i el leitmotiv del poble i de les seves forces de defensa han de ser:

– Mobilitzar totes les energies per expulsar l’enemic del territori nacional i desarmar els seus auxiliars congolesos.

– Reinstal·lar a casa les poblacions desplaçades.

– Rebutjar qualsevol negociació amb l’enemic (M23/FDR) o els seus còmplices congolesos, com el meteorit polític Corneille Nangaa que orbita la RDC amb la seva Aliança del Riu Congo, però que es desintegrarà en entrar a la seva atmosfera…, abans que es compleixin aquestes condicions; perquè es tractaria d’una maniobra de distracció que oferiria un respir a l’enemic.

– Adonar-se que la CAO està dividida i que els pesos pesants en influència (Uganda, Kenya i els seus aliats Sudan del Sud i Somàlia) s’han posat del costat de l’enemic, Paul Kagame de Rwanda, i treure’n les conseqüències.

– Seguir i analitzar en profunditat l’evolució de la posició de les potències occidentals respecte a aquesta guerra, aliades tradicionals de Paul Kagame, perquè són ambigües a ultrança, i treure’n les conseqüències pel que fa a l’actitud que cal reservar en interès de la nació congolesa que cal defensar. En resum, és important no perdre de vista que:

Tot i les aparences, Paul Kagame està desesperat i cerca una sortida a l’embolic en què s’ha ficat.

Els seus creadors i amos també en són conscients, però no hi han renunciat totalment. Per salvar-lo, i també per salvar la cara, el millor seria desvincular-lo de l’M23, i això és possible si es pressiona prou la RDC perquè negociï amb l’M23 en l’aspecte militar i amb Kagame en el diplomàtic i sobre les relacions bilaterals entre dos Estats. Aquestes són les maniobres en curs.

Com que la RDC és un país sobirà, els seus dirigents legítims poden optar per un enfocament o un altre per portar la pau i la seguretat a l’Est.

Però aquests dirigents han de tenir sempre present que en qualsevol guerra, quan hi ha negociacions o converses, és l’equilibri de forces militars sobre el terreny el que guia i dóna pes als arguments i les exigències dels negociadors. Ignorar o descuidar aquest principi seria suïcida no sols per a ells, sinó sobretot per al poble i la nació que se suposa que defensen i representen.

Ningú podrà dir que no estava avisat. I “falta un minut per a mitjanit”.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Rebels de l’M23 en una camioneta a Kibumba, a l’est de la República Democràtica del Congo, el 23 de desembre de 2022 (AP/Moses Sawasawa).

Escalada del conflicte a l'est del Congo: els rebels de l'M23 avancen cap a Goma (Al Jazeera, 21.02.2024).
Es poden activar els subtítols automàtics