Que un funcionari públic pretengui exercir la professió sense voler comunicar-se amb la llengua materna de la majoria dels ciutadans d’una comunitat només es dóna en països sotmesos a una ocupació colonial. És igual si es tracta d’un treball administratiu o en l’àmbit de la sanitat pública, els drets dels ciutadans sempre han d’estar per sobre dels drets dels funcionaris públics, que en són servidors. Els detractors de l’exigència d’uns coneixements elementals del català per accedir a la sanitat pública afirmen que el més important és que el sanitari sigui un bon professional. D’acord, però el sanitari que es nega a entendre la llengua materna del seu pacient difícilment serà un bon professional. Perquè, en l’exercici de la medicina, naturalment que són imprescindibles els coneixements, la tècnica o estar al dia en els avenços científics, però com en cap altra professió és necessària l’empatia, la connexió i la comprensió amb el malalt. I aquestes, difícilment poden existir si el funcionari es posa a un nivell superior o de domini sobre el malalt. Ho hem pogut comprovar en nombroses situacions, quan qualcú se’ns dirigeix o ens contesta en la nostra llengua materna (encara més si es nota que no és la seva primera llengua) s’estableix un corrent de simpatia i de confiança, condicions molt necessàries per diagnosticar correctament i per facilitar la curació del malalt.

D’altra banda, ens hauran de permetre que dubtem de la capacitat intel·lectual d’una persona si és incapaç de comunicar-se en una llengua cooficial d’un territori després de dos anys de viure-hi i exercir-hi la professió (dos anys és el termini que els dóna l’Administració). Que em perdonin, però, o no és gaire llest o, encara pitjor, té prejudicis lingüístics contra la majoria de ciutadans d’aquell territori, els quals, obligatòriament, interferiran en la bona pràctica de la professió. Me da tanta pereza sacarme el certificado, escrivia un dels opositors. Sincerament, negar-se a aquesta exigència mínima és una autèntica grosseria i un menyspreu al Poble que pretenen atendre professionalment.

Resulta curiós que aquest argument de la prevalença de la professionalitat sobre els coneixements lingüístics no sigui d’aplicació en el cas del castellà, el coneixement del qual es considera obvi per accedir a qualsevol plaça de funcionari públic. En definitiva, el problema és que vivim en un Estat que, des de fa segles, ha inculcat als seus ciutadans la idea de la supremacia de la llengua castellana, la que permetia a Carles I parlar amb Déu, segons el president de RTVE. Es veu que Déu no entén les llengües «regionals». I aquesta postura és la que han adoptat els contraris a l’exigència de la comprensió lingüística dels dos idiomes oficials als funcionaris de la Sanitat pública de Balears. Actuen com els funcionaris de les metròpolis destinats a les colònies, com els amos que no tenen cap obligació amb els nadius. No, els seus motius no són en defensa d’una bona Sanitat pública. Que no ens enganyin. Simplement, defensen una postura política més vella que el pastar. En convocar la manifestació contra el Decret del coneixement del català, ho van reconèixer els representants de la plataforma «Mos movem»: «la idea de crear aquesta plataforma ciutadana va partir arran de la deriva del procés independentista a Catalunya…»,  «volem modificar l’Estatut d’Autonomia per donar més importància a les modalitats lingüístiques de les Illes». No, no són uns professionals ni uns ciutadans preocupats per la qualitat de la Sanitat a Balears, són els gonelles de tota la vida que odien la nostra llengua.