A la primera part d’aquest article vaig intentar deixar en evidència els falsos aprioris utilitzats en les campanyes per deslegitimar i assetjar el legítim Govern sirià. A la segona vaig tractar sobre la sorprenent concordança i simultaneïtat entre, d’una banda, l’agenda imperial i, de l’altra, les agendes de certs intel·lectuals d’esquerres i de les grans ONG anglosaxones de drets humans. En aquesta tercera m’estendré sobre altres fets igualment pertorbadors: el fet que destacats membres de l’elit imperial siguin alhora directius d’aquestes ONG i el fet que aquestes estiguin finançades per entitats que ni són imparcials en aquest conflicte ni són en absolut filantròpiques (per més que pretenguin enganyar l’opinió pública al respecte).
Durant els anys en què la fundació que presideixo va formar part al costat d’Amnistia Internacional d’una mateixa plataforma d’ONG, cada vegada que calia consensuar un document i apareixia la necessitat de fer una mínima anàlisi política dels esdeveniments que preteníem denunciar, sempre vaig escoltar la mateixa admonició: “Això està fora del mandat d’Amnistia, mandat que es limita exclusivament als drets humans”. Tractar sempre, únicament i exclusivament, del que és individual; mai referir-se als grans interessos geopolítics o econòmics; sempre evitar la categoria “crim contra la pau” o “agressió internacional”… tal és el mandat. Per aquest motiu, va ser gran la meva sorpresa quan anys més tard vaig conèixer que el secretari general d’Amnistia Internacional, Salil Shetty, cridava les grans potències occidentals a “intervenir” a Síria com es “va intervenir” a Líbia.
Però quan més em va costar sortir de la meva sorpresa va ser quan vaig descobrir que el principal conseller de Seguretat Nacional del president Jimmy Carter, Zbigniew Brzezinski, l’home de confiança de David Rockefeller, l’organitzador de la poderosa Comissió Trilateral, el geoestratega creador dels mujahidins, en definitiva, el polític (molt més que politòleg) que segurament més ha marcat les grans i criminals geostratègies imperials en l’últim mig segle (incloses les de Barack Obama), era un rellevant membre del Consell d’Administració d’Amnistia Internacional. A part dels seus altres càrrecs en innombrables organitzacions “filantròpiques”, per a la promoció de la democràcia i la llibertat, etc.
Semblant coincidència, per més sorprenent que pogués semblar-me, podria tractar-se exclusivament d’una anècdota si no fos perquè… es tracta tan sols d’un més dels molts casos de portes giratòries semblants! Portes giratòries de les que tant es parla quan es tracta d’intercanvi de butaques governamentals i empresarials, però pràcticament desconegudes quan es tracta d’aquest intercanvi “humanitari”, “solidari” o com se’l vulgui anomenar. Intercanvi més pervers encara si és possible que l’anterior. Ja sé que unes denúncies com les que ara estic fent produeixen no només molta incomoditat sinó fins i tot molt rebuig, podent arribar a ser percebudes inclús com una poc elegant batussa entre semblants. El problema és que el referit traginar de butaques polítiques a d’altres de solidàries i viceversa, així com la tasca d’aquestes grans ONG per deslegitimar cadascun dels “perversos” règims als quals els ha arribat l’hora del derrocament (segons el torn que li correspon en l’agenda imperial), és una cosa molt més greu del que tenim consciència: la prèvia deslegitimació, en què aquestes ONG juguen un paper fonamental, és la indispensable etapa inicial en les anomenades guerres híbrides actuals.
Les veus que denuncien públicament un fet tan greu han vingut a vegades des de l’interior mateix d’Amnistia Internacional. El professor Francis A. Boyle, membre de la direcció d’Amnistia Internacional-Estats Units i fundador del grup de coordinació d’aquesta a l’Orient Mitjà, no va suportar que la Guerra del Golf s’iniciés gràcies a l’Informe fals d’Amnistia Internacional segons el qual 312 nadons kuwaitians van ser assassinats al ser llançats de les seves incubadores per les tropes iraquianes. La seva denúncia va ser inequívoca: “Això és exactament el que va succeir. El gener de 1991 el Senat dels Estats Units va votar a favor de la guerra contra l’Iraq per només cinc o sis vots. Diversos senadors van declarar públicament que la campanya i l’informe del Secretariat d’Amnistia Internacional sobre els nadons assassinats, havien influenciat el seu vot a favor de la guerra contra l’Iraq”.
Ja fa anys que Jean Bricmont sintetitzava l’essència d’aquesta repugnant estratègia imperial en el títol del seu llibre: Imperialisme humanitari. En una recent entrevista feia aquesta precisa i dolorosa afirmació: “L’esquerra s’ha autodestruït acceptant les intervencions humanitàries”. Més tard, a partir del genocidi de Rwanda (en realitat a partir de la utilització d’una versió falsària d’ell), l’establishment perfeccionaria els seus mètodes propagandístics en establir la teoria de l’anomenada Responsabilitat de protegir. Una responsabilitat que pretén ser fins i tot preventiva: el més absolut desvergonyiment! I l’últim són les ONG ciberactivistes, com Avaaz, d’estratègies i finançament més tèrboles encara que les de les ONG clàssiques.
Es molt greu que, per exemple, Salil Shetty, secretari general d’Amnistia Internacional, tingués la barra de criticar la tebiesa de “la comunitat internacional” (tradueixi’s per “Occident”) a Síria i arengués el Consell de Seguretat de l’ONU perquè actués amb la mateixa “fermesa” amb què es va actuar a Líbia per tal d’acabar sense més demora amb la repressió del règim sirià. És molt greu no només per la criminalitat de semblant crida sinó sobretot pel gran impacte que aquestes prèdiques d’Amnistia Internacional tenen en l’opinió pública. Com ens atrevim després a menysprear les fàtues dels líders de la xaria? Campanyes encara més descarades per aconseguir que el Consell de Seguretat de l’ONU adoptés les resolucions que autoritzessin les guerres contra Líbia i després Síria, van ser dutes a terme per la directora executiva d’Amnistia Internacional-Estats Units, Suzanne Nossel, vinculada des de feia anys al Departament d’Estat, estreta col·laboradora de la bel·licista Hillary Clinton, col·laboradora de diversos think-tank del poderós món financer com el Council on Foreign Relations, etc.
Pel que fa a la qüestió del finançament, Amnistia Internacional afirma a la seva pàgina web “no buscar ni acceptar els fons per a la investigació dels drets humans per part dels governs o partits polítics”. Però la realitat és que, segons la seva pròpia rendició de comptes, entre 2008 i 2011 va rebre tan sols del Departament de Desenvolupament Internacional del Govern del Regne Unit més de tres milions d’euros. Mikel Itulain escriu al respecte: “El finançament d’Amnistia no és mostrada de forma clara, té estructures de cobertura per intentar ocultar-ho. Cal anar a una organització com Amnesty International Limited per veure com rep diners de les corporacions (per exemple, de l’Open Society del criminal financer Soros) o de governs, com el britànic, o de la pròpia Comissió Europea. Aquesta, la Comissió Europea, forma part de la Troica (al costat del Banc Central Europeu i l’FMI), que estan destruint amb les corporacions la democràcia i el nivell de vida a Europa, i curiosament financen Amnistia, cosa que ens diu molt”.
Quant a Human Rights Watch (HRW) i les seves gravíssimes responsabilitats en la deslegitimació de tants “règims” em limitaré a recordar (no és possible allargar més) que Alison Des Forges, la seva “gran” experta per a Rwanda, que va tenir durant anys un important paper en la imposició al món de la doctrina oficial sobre el genocidi ruandès, havia treballat per al Departament d’Estat dels Estats Units entre 1990 i 1992 i havia mantingut estretes relacions amb el National Security Council i el Pentàgon, serveis nord-americans molt implicats en la tragèdia ruandesa. D’altra banda, la setmana anterior ja em vaig referir a la denúncia sobre HRW del nostre company en el moviment de la no violència, el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel, i altres centenars de personalitats internacionals. Però crec que és oportú recollir-la més extensament:
“Els premis Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel i Mairead Maguire, al costat d’un centenar d’acadèmics estatunidencs i canadencs, van sol·licitar aquesta setmana a Human Rights Watch (HRW) que prengui mesures concretes per afermar la independència de l’organització, degut a què els seus principals directius posseeixen vincles amb el Partit Demòcrata, el govern d’Estats Units i fins i tot amb l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA, per les sigles en anglès), tal és el cas de Miguel Díaz, que ara és funcionari del Departament d’Estat.
Pérez Esquivel i Maguire, recolzats també per ex funcionaris de l’Organització de Nacions Unides, van enviar ahir una carta a l’actual director de HRW, Kenneth Roth, en què assenyalen que les relacions properes amb el govern d’Estats Units generen conflictes d’interessos a l’agrupació amb seu a Nova York. El primer pas que ha de donar HRW, se suggereix en la missiva, és tancar la porta giratòria a aquells que han estat funcionaris públics en la diplomàcia estatunidenca i després passen a l’equip de l’organització i als seus cossos d’assessoria o direcció.
En la carta s’esmenta que Miguel Díaz, que va ser analista de la CIA la dècada dels 90, va ocupar una cadira al consell d’assessors de HRW del 2003 al 2011 i en l’actualitat, com a funcionari del Departament d’Estat, és l’interlocutor entre la comunitat d’intel·ligència i analistes no governamentals. Tres membres de HRW que tenen vincles amb el govern són Tom Malinowki, Milers Frechette i Michael Shifter. Al seu torn, Susan Manilow s’ha declarat altament involucrada en activitats del Partit Demòcrata.”
Si això és així en les grans ONG “independents”, imaginem el que pot haver passat i pot seguir succeint en les creades directament per l’establishment imperial i finançades amb fons governamentals: Freedom House, National Endowment for Democracy (NED), International Crisis Group, USAID… Per la presidència i altres càrrecs directius i administratius d’elles hi han passat personatges com James Woolsey, director de la CIA; Samuel Huntington, actiu participant en l’entronització de les sagnants dictadures a Xile i l’Argentina, al qual Thierry Meyssan qualifica com l’ideòleg del feixisme contemporani per la seva creació de la cèlebre teoria del xoc de civilitzacions; Louise Arbour, exfiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda amb seu a Arusha i alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, dona dòcil i còmplice fins al desvergonyiment amb els grans interessos anglosaxons que han ensangonat l’Àfrica dels Grans Llacs; geoestrategues tan cínics com Henry Kissinger, Franck Carlucci, Zbigniew Brzezinski o Paul Wolfowitz…
En conclusió: les grans ONG, part integrant i fonamental del sistema imperial, són una espècie d’agències de qualificació de la legitimitat dels “règims” que han de ser derrocats. I, igual que aquelles, només poden complir la seva funció si són, suposadament, instàncies independents. Però, ja sabem massa sobre unes agències que donaven la màxima qualificació a entitats financeres que s’enfonsarien tan sols uns dies després. De manera semblant, des del dia en què Amnistia Internacional va avalar el 1990 la falsa història dels 312 nadons assassinats a Kuwait (fent possible la Guerra del Golf) fins al dia d’avui, aquestes grans ONG han incitat totes i cadascuna de les agressions internacionals dutes a terme per Occident mentre creaven doctrina sobre les posteriors violacions dels drets humans “per tots dos bàndols”. Encara que, sempre deixant clar de manera subtil, o descarada moltes vegades, quins són en realitat “els dolents”.