Massa sovint els seguidors de Jesús de Natzaret hem velat més que revelat la seva figura i missatge. Així ho han reconegut els més lúcids i íntegres homes de les institucions eclesials. I és una pena, perquè aquell home extraordinari que va passar per aquesta vida fent el bé ja fa dos mil anys, ens dóna les millors claus que conec per interpretar el que avui està succeint en aquest Occident tan cristià, democràtic i informat… És temps d’explicar contes de Nadal, com el magnífic clàssic de Charles Dickens. I és bo fer-ho aquesta hora en què una patològica avarícia i una insaciable ambició han transtornat les nostres elits. Unes elits que han perdut no ja la percepció de l’eternitat de la que ens parla Dickens, sinó el mateix sentit de la realitat, la decència i la vergonya. I que no tenen, per suposat, la més mínima empatia.
Però al Jesús al que em vull referir avui no és el del pessebre de Betlem, sinó el Jesús flagell dels poderosos hipòcrites: “Es va fer un fuet de cordes i els va fer fora a tots del Temple…” (Jn 2,15). Aquella sí que fou autèntica violència, comparada amb la de tants manifestant actuals acusats de ser “gent antisistema”. Aquest Jesús ens dóna les millors claus perquè puguem valorar i enquadrar les omnipresents i inacabables fotos de les nostres elits als seients d’honor dels recents homenatges a Martin Luther King (en el cinquantenari del seu històric discurs als peus del monument a Abraham Lincoln a Washington) i a Nelson Mandela (en els seus funerals). I aquesta no és una qüestió trivial: és altament reveladora de la radical perversió del sistema politicoeconomicomediàtic occidental. Un sistema que insisteix en idiotitzar i desmobilitzar la nostra societat. Entre altres moltes terribles invectives de Jesús contra aquestes elits (Mt 23,12-36), els evangelis recullen aquella en què les va maleir perquè mentre edificaven monuments als antics profetes assassinats pels seus pares ja estaven maquinant el seu propi assassinat.
Ja fa temps que a Occident el poder va segrestar la figura incòmoda de Jesús de Natzaret i el seu missatge subversiu. Ara s’està apropiant de figures com les de Martin Luther King o Nelson Mandela. Fa vergonya aliena veure Barack Obama intentant associar la seva imatge a la d’aquell que amb les seves denúncies frontals a la guerra del Vietnam es va enfrontar no només al govern dels Estats Units, sinó fins i tot a un sector important dels seus propis companys de lluita pels drets civils dels afroamericans. Obama, el candidat pel qual va apostar fortament Wall Street, el seductor a favor del qual es va posar en marxa la que segurament ha estat la major campanya d’imatge de la història; el promotor de tantes guerres d’agressió i de milers de crims amb sofisticats drons que assassinen, des de la distància i sense cap mena de judici, a quinze civils per cada suposat terrorista que aconsegueixen “eliminar”; el president que va posar en càrrecs decisius aquells mateixos corruptes que van provocar una crisi financera que està deixant milions de persones a les cunetes; el responsable últim d’uns serveis d’”intel·ligència” que estan violant totes les regles legals i morals… només s‘assembla a Luther King pel color de la seva pell. I sobre Nelson Mandela, ¿qui ens recorda que es podria haver evitat gairebé tres dècades de presó tan sols posant la seva signatura en un full de paper on estava redactada la seva renúncia a la lluita armada enfront d’un apartheid sostingut sobretot pels Estats Units, tot i que també pel Regne Unit, Israel i les dictadures xilena i brasilera?
Durant aquests darrers dies, exactament el 13 de desembre, ha estat condemnada a Rwanda a quinze anys de presó la candidata a la presidència Victoire Ingabire Umuhoza. També el dia 1 de gener ha estat assassinat a Sud-àfrica l’excap dels serveis d’intel·ligència de Paul Kagame, Patrick Karegeya. Sabia massa coses i estava convençut que Kagame conduïa Rwanda i la veïna RD del Congo cap al desastre. I el dia 2 s’ha assassinat el coronel congolès Mamadou Ndala. Era el comandant de les operacions en les que estaven sent derrotades les forces agressores de Rwanda i Uganda. Sense parlar dels altres molts opositors que segueixen a la presó, com Déogratias Mushayidi o Bernard Ntaganda. Si gairebé ningú a la nostra societat coneix a Victoire no és perquè la seva alçada moral i el seu lideratge no siguin comparables als de Nelson Mandela o als de la també premi Nobel birmana Aung San Suu Kyi, sinó perquè forma part d’una altra categoria: la dels líders vius que en el present són un obstacle pel pillatge dels ingents recursos de la RD del Congo. Molts dels qui coneixen la seva història creuen que l’únic responsable del seu empresonament és el criminal president ruandès Paul Kagame. Jo estic convençut que els responsables últims són certs poderosos lobbies: en el mateix moment en què ella va dir “no” a l’alt càrrec de l’administració nord-americana que li va proposar (segons la confidència que ella mateixa em va fer) que col·laborés amb ells en l’annexió per a Rwanda del ric est de la RD del Congo, aquests lobbies la van condemnar a desaparèixer.