Des de fa dos o tres anys, el cost de producció d’energia elèctrica mitjançant plaques fotovoltaiques ja és inferior al cost de producció amb combustibles fòssils. Gràcies a això, i a la necessitat de complir el Protocol de Kyoto de reducció de les emissions de gasos, la gran majoria de països desenvolupats han intensificat la implantació de plaques solars. Fa poc, gràcies a fotografies via satèl·lit, s’han detectat enormes extensions de plaques solars a zones desèrtiques de la Xina. Alemanya, actualment, instal·la deu vegades més plaques solars que Espanya, tot i que les hores d’exposició solar són menors que als països del sud d’Europa, en què el rendiment és molt superior. Doncs bé, des de fa cinc anys, primer amb el govern de Zapatero i ara amb el de Rajoy, es penalitza l’energia solar. El ministre Sebastián va reduir dràsticament les primes a la producció d’energia solar, per la qual cosa arruïnà milers de famílies que s’havien acollit als incentius que el govern havia promès via Butlletí Oficial de l’Estat, que els animà a realitzar importants inversions. Ara el ministre Soria, en el moment que les plaques solars són altament competitives, sense necessitat de subvencions públiques, vol carregar amb un impost la producció d’energia solar mitjançant una taxa que gravi l’autoconsum. És el que ja es coneix com ‘impost al Sol’, del qual fan befa tots els països del nostre entorn.

Al capdavall aquestes polítiques només tenen una explicació: la subordinació dels governs del PP i del PSOE a les grans empreses elèctriques. És de domini públic la nòmina d’alts càrrecs d’aquests dos partits, començant per González i Aznar, que han entrat als consells d’administració de les elèctriques. I, mentrestant, creixen les tarifes elèctriques i augmenten els beneficis empresarials.

És per això que el canvi, el veritable canvi, a l’Estat espanyol, significa un control públic del sistema energètic. Estar en mans dels dirigents sense escrúpols de les grans empreses suposa mantenir la dependència energètica dels combustibles fòssils, pagant una factura energètica que és una autèntica hipoteca per a tot l’Estat; significa condemnar els ciutadans a fer front a unes tarifes cares, que molts no poden assumir, i resta competitivitat a les empreses, en augmentar les seves despeses fixes. A més, contamina el medi ambient i fa impossible complir els compromisos de reducció dels gasos contaminants. Per això, és imprescindible nacionalitzar les empreses elèctriques per tal que les fàbriques estiguin al servei del sistema elèctric i no el sistema al servei de les empreses.

Actualment, l’energia és l’element més estratègic de qualsevol economia. L’Estat espanyol està en condicions d’implementar un sistema en el qual les energies renovables puguin cobrir un percentatge molt elevat de la demanda: les centrals hidràuliques, les instal·lacions eòliques –les de terra i les futures en el mar–, i sobretot, la progressiva col·locació d’instal·lacions fotovoltaiques, domèstiques i col·lectives tenen un potencial de creixement que convertirien les centrals convencionals en un element regulador del sistema elèctric, utilitzades únicament per satisfer les puntes de demanda.

D’altra banda, cal tenir en compte el potencial de creixement econòmic i de creació de llocs de feina que ens brinda el sector d’energia fotovoltaica. Així ho han entès des de fa anys països com Alemanya o Gran Bretanya, que impulsen programes de foment de l’eficiència energètica en edificis públics i privats. El retorn que obtenen les administracions públiques en forma de cotitzacions a la Seguretat Social fan que es renovin anualment aquests programes.

Això és el que hauria de regular l’esperat ‘decret d’autoconsum’, que, en comptes de penalitzar les instal·lacions fotovoltaiques, les incentivàs. No sols s’haurien de regular aquestes, sinó que s’hauria de permetre vendre a la xarxa els excedents d’electricitat produïda per particulars, empreses i edificis públics. La tarifa elèctrica de tots disminuiria considerablement. A més, els ajuntaments podrien construir o incentivar la construcció de petites instal·lacions solars, capaces de subministrar electricitat a nuclis urbans de fins a vuit mil habitants. En aquestes condicions, la demanda d’instal·lacions d’aquestes característiques creixeria exponencialment. Parlam d’un jaciment de desenes de milers de llocs de feina en un sector molt lligat a la construcció, que fins ara ha suportat la destrucció de més llocs de treball. Aquest hauria de ser el punt prioritari dels futurs programes electorals. Aquest seria el canvi més real.