Durant una visita de dues setmanes a l’Iran el novembre, vaig ser testimoni de com dones de totes les edats caminaven lliurement pels carrers sense el hijab. Però el que no se’ns diu és que fa anys que ho fan.

L’explosió de protestes a l’Iran que va començar al setembre no es referia específicament a la “llei del hijab” de la República Islàmica, sinó als abusos i excessos de l’anomenada policia de la moralitat –la Gasht-e-Ershad (també coneguda simplement com a Ershad, o en català, la “patrulla d’orientació”)– contra dones iranianes normals a les quals es considerava immodestament vestides.

La mort de Mahsa Amini, que va ser detinguda per l’Ershad i va morir mentre estava sota la seva custòdia, va ser el detonant del descontent públic.

Tot i que les imatges de vídeo difoses posteriorment per les autoritats policials iranianes van mostrar que Amini s’havia desmaiat ella mateixa –probablement a causa del seu historial de salut personal, com indica la seva autòpsia oficial, i no a causa de les suposades “pallisses”–, els iranians van argumentar que l’estrès de tot allò podria haver desencadenat aquest desmai.

Les setmanes següents, les protestes es van transformar en disturbis i hi va haver morts, tant civils com membres de les forces de seguretat. No és objecte d’aquest article si tots dos bàndols es van disparar mútuament o si hi van intervenir provocadors externs.

La qüestió és més aviat cap a on portaran a l’Iran aquests esdeveniments recents, i si els òrgans de govern del país abordaran el sentiment públic sobre el hijab, i com.

Els difusos centres de presa de decisions de l’Iran

L’Iran no és pas la “dictadura caricaturesca” que sovint descriuen els principals mitjans de comunicació occidentals. Tot i que el líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, continua sent la màxima autoritat en assumptes estratègics, és un privilegi que poques vegades exerceix per contrarestar les crítiques internes.

Per més que s’oposés a les converses nuclears iranianes amb les potències occidentals, Khamenei va permetre plenament que el govern de l’expresident Hassan Rouhani seguís endavant amb la seva agenda de negociacions, en el seu desig de normalitzar les relacions econòmiques i posar fi al llavors aïllament de l’Iran .

Probablement no hi hagi cap figura a l’Iran que s’hagi manifestat amb tanta vehemència com Khamenei, advertint que no es pot confiar mai en Occident, i que el poder més gran de l’Iran resideix en la seva autosuficiència econòmica i la seva total independència de les xarxes mundials dominades per Occident.

I, no obstant, Khamenei es va creuar de braços i va permetre que el govern de Rouhani apliqués una política que contradeia completament les seves conviccions nacionals més profundes.

Les accions del líder suprem, però, parlen de la difusió molt real inherent als processos de presa de decisions iranianes actualment. No hi ha una autoritat única a l’Estat. Les decisions es prenen en col·laboració o en disputes acalorades i sovint molt públiques que es desenvolupen als mitjans de comunicació iranians, en debats parlamentaris o a porta tancada.

En essència, l’Iran avui té tres grans centres de poder: En primer lloc, el líder suprem i els seus diversos òrgans revolucionaris estatals, que inclouen l’exèrcit, la policia, el Cos de Guàrdies Revolucionaris Islàmics (IRGC) i els milions de voluntaris de les forces Basij.

En segon lloc, el govern de l’Iran i les seves institucions estatals, que inclouen el president electe, el seu gabinet, els ministeris del país i el parlament.

I en tercer lloc, el hawza (seminari) de Qom, el centre religiós de l’Iran, format per milers d’erudits xiïtes, autoritats i persones influents que incideixen en la interpretació de la religió, les accions i els comportaments de la República Islàmica.

Els tres centres de poder influeixen en la política estatal de diverses maneres i les seves fortunes han anat i vingut en diferents moments. Dins cadascun d’aquests centres hi ha una àmplia xarxa de partidaris, institucions, mitjans de comunicació, interessos econòmics i personalitats influents. Tots ells, com en altres societats democràtiques, competeixen perquè els seus punts de vista es tinguin en compte i es posin en pràctica.

Imaginar per un segon que una sola persona o òrgan decisori pot dictar una directiva sobre una qüestió tan complexa i simbòlica com el hijab, és no tenir ni idea de la complexitat, les contradiccions i la diversitat del cos polític de la República Islàmica.

Una visió sobre el terreny

Durant una visita de dues setmanes a Teheran a finals de novembre, vaig notar diferències significatives sobre el terreny respecte a les meves nombroses visites anteriors, que van cessar el gener del 2020 a causa de les restriccions de viatge per la Covid.

Durant la meva darrera visita a la capital iraniana el 2020, de tant en tant es veia dones iranianes assegudes sense el hijab als restaurants. Avui, tanmateix, les dones caminen pels carrers, els centres comercials, l’aeroport, els basars tradicionals, les universitats i els parcs, tant al centre com a la part alta de la ciutat, sense l’habitual vel.

Aquí teniu algunes fotos aleatòries fetes per mi mateixa en diferents llocs de la ciutat:

El més important en l’acalorat discurs actual sobre el hijab iranià és que aquesta tendència a “descobrir-se” no va començar el setembre amb les protestes. Aquest detall crític passa totalment desapercebut en la narrativa dels mitjans de comunicació occidentals.

Moltes dones iranianes –en els tres anys transcorreguts des de la meva darrera visita– han abandonat el vel, i les escenes de les meves fotos de dalt han estat la norma durant anys. Hi ha ajudat la pandèmia a relaxar les normes socials durant aquests anys? Ningú a qui vaig preguntar tenia una resposta clara. “Simplement s’ha convertit en una cosa normal”.

Avui es pot veure dones iranianes –joves i grans– sense hijab, amb mocador al cap i amb el més tradicional xador fins a terra caminant juntes pels mateixos carrers; cadascuna a la seva i ocupant-se dels seus assumptes.

És fascinant, perquè a l’Iran el hijab és obligatori per llei. I, tanmateix, ningú aplica aquesta llei per la força fins que l’Ershad torna a aparèixer en escena.

Això és important, perquè l’Ershad no sempre hi és, en tot moment. Tot i que és un òrgan que funciona des del 2006, les autoritats iranianes semblen mobilitzar-lo només a intervals concrets: potser Qom s’inquieta per qüestions de moralitat, o els conservadors es disputen la influència sobre els reformistes, o hi ha tensions geopolítiques a les fronteres del país.

La qüestió és que l’Ershad mai ha estat una constant als carrers de l’Iran, sinó normalment el resultat d’una cosa que passa políticament en algun lloc del país.

Les autoritats es reuneixen per debatre sobre el hijab

Tanmateix, tres mesos de protestes i disturbis després, la qüestió del hijab sembla estar arribant a un punt crític entre els centres de poder enfrontats de la República Islàmica.

Segons la meva experiència personal, els cossos de seguretat iranians, com l’IRGC, que operen sota l’autoritat de Khamenei, són els menys bel·ligerants en la qüestió del hijab. Se centren en la infiltració estrangera, el sabotatge, les operacions antiterroristes i la guerra, no en els detalls de la vida i els comportaments quotidians.

El hijab és un “símbol” de la República Islàmica, i els símbols –com hem vist en innombrables guerres híbrides dutes a terme a l’Àsia Occidental i més enllà– són els primers i més fàcils objectius per als provocadors externs.

Ja sigui canviant els colors de la bandera nacional per simbolitzar l’oposició, o elaborant cançonetes per substituir l’himne nacional, o animant les dones a treure’s el mocador del cap i gravar-ho en vídeo, aquests són els fruits madurs de la guerra híbrida.

En una entrevista realitzada el gener del 2018 per una publicació privada iraniana que té una distribució tancada i els lectors de la qual són específicament funcionaris de seguretat i “mandataris”, em van preguntar sobre l’ús d’aquestes eines a Síria i l’Iran. La meva resposta, amb alguns retocs relacionats amb la longitud, és a continuació:

“Els eslògans simbòlics, les pancartes i els elements escenogràfics són un element bàsic de les ‘revolucions de color’ d’estil occidental. L’Iran va veure el ple impacte d’aquestes eines en el moviment ‘Verd’ durant les eleccions de 2009. L’ús d’eines visuals (una imatge val més que mil paraules) per resumir un tema o una aspiració que sigui immediatament comprensible per a un públic ampli és màrqueting bàsic. La gent fa això a les eleccions tothora, però ara aquests conceptes s’estan utilitzant eficaçment en la guerra de la informació a nivell geopolític.

L’ús de la bandera verda de l’època colonial a Síria va ser una manera fàcil d’atreure ràpidament un nombre més gran de la població siriana a les files de ‘l’oposició’. Bàsicament, es va instar tot aquell que tingués algun greuge amb el govern –ja fos polític, econòmic, social o religiós– a identificar-se amb el moviment de protesta sota l’estendard d’aquesta nova bandera. Els activistes sirians van començar a mobilitzar les masses ‘donant nom’ a les protestes dels divendres, utilitzant un llenguatge que pretenia traçar la direcció de l’oposició i islamitzar-la a poc a poc.

Els eslògans i els elements escenogràfics són trucs propagandístics fàcils de fer servir per atraure els membres ‘no compromesos’ de la població cap a una posició contrària al govern. Les eines d’identitat són un component essencial de les operacions de canvi de règim. Cal deslegitimar els símbols nacionals existents per crear-ne de nous.

A l’Iran, la imatge de la jove sense hijab es va convertir ràpidament en un dels símbols de les protestes a les xarxes socials. Irònicament, el hijab podria considerar-se un ‘element identitari‘ de la Revolució Islàmica de 1979, un símbol fàcilment identificable que identificava immediatament un punt de vista polític o religiós diferent. Com a resultat, en els atacs propagandístics a l’Iran recolzats per l’estranger, el hijab serà gairebé sempre un objectiu per deslegitimar o burlar-se‘n.” (la negreta és meva)

L’entrevista es va publicar amb una foto meva sense hijab. Unes setmanes més tard, vaig rebre un missatge d’un important analista iranià que, pel que sembla, està estretament vinculat a la Força Quds de l’IRGC. Em va enviar una captura de pantalla dels meus comentaris sobre el hijab i em va preguntar si jo ho havia escrit. Per sorpresa meva, em va dir que estava totalment d’acord amb la meva valoració.

En una altra ocasió, la publicació iraniana Javan, recolzada per l’IRGC, em va sol·licitar una entrevista juntament amb la traducció d’un dels meus articles sobre Síria per a un número especial d’una revista sobre l’Eix de Resistència regional. Altre cop, van publicar una foto meva sense el hijab.

El hijab i l’Estat

En poques paraules, el hijab no és una qüestió prioritària per al sector de la seguretat de l’Iran. Tenen peixos més importants que fregir. Però és un tema vital per als teòlegs de dins i fora de Qom.

I potser també per als milions de dones iranianes que trien posar-se’l i no volen que se les intimidi perquè no el portin, com va passar amb les seves àvies el 1936, quan el llavors monarca Reza Shah Pahlavi va prohibir el tradicional vel islàmic.

“Amb la prohibició del hijab, moltes dones van romandre durant anys dins de casa seva o en sortien només en la foscor o amagades a l’interior dels carruatges per evitar enfrontaments amb la policia, que en cas necessari faria servir la força per treure’ls el vel. Fins i tot a les dones cristianes i jueves de més edat els resultava difícil complir la prohibició del vel”, escriu Maryam Sinaee –irònicament, per a la publicació Iran International, recolzada per l’Aràbia Saudita, que actualment fa propaganda 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, dels opositors iranians.

Deixant de banda aquestes qüestions, els responsables de la seguretat iraniana tenen avui un argument inusualment sòlid per exposar al clergat: “El hijab, que respectem, ha entrat en l’àmbit de la seguretat nacional. Agendes estrangeres han convertit el hijab en una arma per promoure operacions de canvi de règim”. Amb els esdeveniments recents, el clergat no pot defensar aquesta postura.

Probablement per això, les autoritats iranianes estan considerant una sèrie d’opcions per eliminar l’amenaça, entre elles la possible suspensió o dissolució de l’Ershad, que seria substituïda per un programa general d’ensenyament i assessorament sobre la modèstia islàmica arreu del país, tant per a homes com per a dones.

L’Ershad –establerta sota l’administració de l’expresident iranià Mahmud Ahmadinejad– ja no és al carrer, des de fa moltes setmanes. I els tres principals centres d’autoritat iranians estan immersos en converses sobre com calmar les tensions residuals i abordar aquest greuge social entre segments de la població.

Curiosament, aquesta evolució reflecteix en certa manera la del seu arxirival l’Aràbia Saudita, a l’altra banda del Golf Pèrsic, on la “mutawa”, o policia religiosa saudita, va ser desposseïda el 2016 per decret real dels seus poders i privilegis, antany il·limitats. Des d’aleshores, cada vegada és més habitual veure dones sense vel en públic i sense portar la tradicional abaia negra sobre la roba habitual, tot i que mai hi ha hagut una llei escrita saudita que hi obligui.

Qom –i molts altres– mai acceptaran retractar-se de la llei del hijab. Al cap i a la fi, la seva aplicació excessiva per part d’uns quants va ser el motiu original de la discussió. Igual que moltes lleis sense dents que romanen als llibres de països de tot el món, la llei del hijab de l’Iran pot experimentar una destinació similar.

Però si bé podem esperar una mà iraniana més suau pel que fa al hijab, també anirà acompanyada d’una despietada eliminació dels qui pretenien utilitzar aquest símbol de pietat per soscavar l’Estat.

Font: The Cradle

Iran és Síria 2.0: el mateix guió de "canvi de règim". El vídeo mostra el moment en què els terroristes disparaven a les forces de seguretat i a la gent mentre les forces de seguretat seguien demanant a la gent que abandonés la zona a la ciutat iraniana d'Izeh. (Vanessa Beeley, 22.11.2022)

La meva entrevista amb RT sobre la utilització dels "drets de la dona" com a arma d'Occident per desestabilitzar l'Iran (Vanessa Beeley, 18.10.2022)
Nou Maidan a l'Iran (Katyusha 45 TV, 04.11.2022)