Només queda pendent la qüestió de si es convertirà en una guerra nuclear
Hi ha una gran quantitat de documentació oficial estatunidenca que insisteix, des de fa dècades, sobre l’absoluta “necessitat” d’impedir que qualsevol potència emergent (especialment Rússia i la Xina) es converteixi en un possible competidor (encara que només sigui regional) que faci perillar la hegemonia mundial estatunidenca. Documentació que insisteix a més en la necessitat d’impedir aquesta emergència fent servir per a això sense cap objecció tot l’espectre de “mesures” necessàries, incloses, per exemple, la guerra biològica o la guerra nuclear preventiva.
El detallat document de la Corporació Rand sobre com desestabilitzar Rússia, forçant-la a implicar-se en la defensa dels més de vuit milions d’ucraïnesos d’ètnia russa i davant la petició d’Ucraïna d’entrar a l’OTAN, és només un dels darrers. Els qui, malgrat tanta documentació feta pública, segueixin creient que Rússia ha envaït Ucraïna sense cap motiu ni cap justificació és que encara no ha fet els deures més elementals. Si tantes, tan greus i tan descarades informacions són públiques, quines coses espantoses es diran als documents top secret?
Després de dinamitar qualsevol possible aliança entre Alemanya i Rússia, que era un dels principals objectius, l’Imperi de la Mentida llança cap a l’est els nous Panzers
Un cop engegat el projecte de destruir o afeblir Rússia, l’Imperi de la Mentida avança en els seus objectius utilitzant, una vegada més, a tercers. Però el més trist és que sigui Alemanya, juntament amb Polònia, la punta de llança de la gran coalició otanista, formada per governs infiltrats i controlats per les lluciferines elits imperials. No es tracta d’alguns petits països europeus que, formant part abans de la Unió Soviètica, van poder patir al seu moment el pitjor de l’estalinisme i encara els resulti difícil interioritzar que la Rússia actual no és la Unió Soviètica.
Es tracta de la poderosa Alemanya que va provocar fa tan sols unes dècades la barbàrie més gran de la història. ¡Que dolorós que sigui ella precisament, l’Alemanya dels Panzers que ja van assolar abans Rússia, la que va ocasionar 26 milions víctimes mortals russes, la primera que hagi declarat la guerra a Rússia! Són fàcils d’imaginar els pensaments i els sentiments del poble rus davant l’aparició en escena de desenes o centenars de Leopard 2 alemanys. Drago Bosnic ho analitza amb lucidesa:
“Durant un debat a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE), la ministra de Relacions Exteriors d’Alemanya, Annalena Baerbock, va declarar sense embuts que Alemanya i els seus aliats estan en guerra amb Rússia. L’admissió inesperada, tot i que essencialment certa, és força impactant atès que molts funcionaris occidentals han insistit que no estan directament involucrats en el conflicte amb Moscou. Baerbock va fer la declaració durant una discussió sobre la tramesa de tancs pesants ‘Leopard 2’ al règim de Kíev. La majoria dels principals mitjans van ignorar convenientment les seves paraules, però nombrosos experts es van alarmar i van advertir que Berlín essencialment ha declarat la guerra a Rússia.
[…] Moscou va reaccionar immediatament als comentaris, i la portaveu del Ministeri de Relacions Exteriors de Rússia, Maria Zakharova, va dir que aquesta és una altra prova més que l’Occident polític estava planejant una guerra contra Rússia des de fa força temps.
‘Si a això hi sumem les revelacions de Merkel que estaven enfortint Ucraïna i no comptaven amb els acords de Minsk, aleshores estem parlant d’una guerra contra Rússia que estava planejada per endavant. No diguis més tard que no et vam advertim’, va dir Zakharova.
Els comentaris de Baerbock es produeixen immediatament després de gairebé un any de narrativa russofòbica directa, que inclou plans declarats obertament per a la guerra amb Rússia. A mitjan novembre, Der Spiegel va publicar documents filtrats del Ministeri de Defensa alemany, que revelen que la Bundeswehr (Forces Armades d’Alemanya) s’està preparant per a la guerra amb Rússia. L’esborrany secret titulat ‘Directrius operatives per a les Forces Armades’ va ser escrit per ni més ni menys que el mateix cap d’Estat Major alemany, el general Eberhard Zorn. Va posar èmfasi en la necessitat d’una ‘megareforma’ de l’exèrcit alemany i va identificar clarament Rússia com una ‘amenaça immediata’.
L’afirmació té poc sentit, ja que Alemanya és ara a més de 1.500 km de Rússia, amb Bielorússia, Polònia i Ucraïna entre els dos països. Si bé aquestes afirmacions tenien cert sentit en l’apogeu de la (Primera) Guerra Freda, quan la Unió Soviètica tenia més de mig milió de soldats estacionats només a l’Alemanya Oriental (a més d’altres estats membres del Pacte de Varsòvia), la situació s’inverteix avui dia. L’OTAN és la que està envaint les fronteres occidentals de Rússia, amb una expansió lenta que inclou cops i altres intervencions a diversos estats d’Europa de l’Est i postsoviètics. Després de dècades d’aquesta progressiva agressió i els intents inútils de Moscou de construir una associació integral amb l’Occident polític, Rússia s’ha vist obligada a llançar la seva contraofensiva.
A principis de març, el govern alemany va anunciar un augment dràstic en la despesa de defensa, inclòs un pressupost de 100.000 milions d’euros per a la Bundeswehr, pràcticament el doble en comparació amb el 2021. Tot i que això inevitablement exercirà una pressió addicional sobre la ja difícil economia alemanya, devastada pel boomerang de les sancions del seu fallit setge econòmic a Rússia, sembla que el servilisme suïcida de Berlín a Washington DC té prioritat. Gran part de la prosperitat d’Alemanya es va basar en l’accés a energia russa barata, ara cosa del passat gràcies al ressorgiment de la russofòbia a Berlín.
A més, Alemanya també té una responsabilitat històrica única en una escala que pràcticament cap altre país del món no té, especialment envers Rússia. Durant la Segona Guerra Mundial, va llançar una invasió brutal de la Unió Soviètica, matant gairebé 30 milions de persones i destruint-ho pràcticament tot al seu pas. Pitjor encara, després d’aproximadament 80 anys de desnazificació després de la seva derrota a la Segona Guerra Mundial, Berlín encara ha decidit recolzar la junta neonazi de Kíev, renunciant efectivament a la seva pròpia posició política oficial de postguerra. Això també inclou les armes alemanyes que estan matant els russos, tant soldats com civils.
Alarmats pel canvi dramàtic en la retòrica, molts a Alemanya ja estan assenyalant el fet que el país està repetint el mateix error històric en enemistar-se amb Rússia. Petr Bystron, membre d’AfD (Alternativa per a Alemanya) del Parlament alemany, ha recordat als seus col·legues al Bundestag les conseqüències d’enviar tancs alemanys per lluitar contra Rússia a Ucraïna:
‘És un enfocament interessant el que estan prenent aquí. Tancs alemanys contra Rússia a Ucraïna. Per cert, els vostres avis ja ho van intentar fer llavors amb els Melnyks i Banderes [col·laboradors dels nazis ucraïnesos durant la Segona Guerra Mundial] i quin va ser el resultat? Patiment incalculable, milions de morts als dos bàndols i, al final, tancs russos aquí a Berlín. I dos encara són aquí, davant del Bundestag. Hauríeu de passar davant seu cada matí i recordar-ho!’”
A les declaracions de la ministra alemanya d’Exteriors n’hi podríem anar afegint cada dia altres de noves, des dels més diversos àmbits. Declaracions que, en un notable crescendo, van confirmant la situació de guerra mundial. L’almirall Rob Bauer, per exemple, president del Comitè Militar de l’OTAN afirma que aquesta organització està a punt per enfrontar-se a Moscou directament i que cal rearmar-se i passar a una economia de guerra, ja que “els russos estaran a les nostres fronteres”. Curiosa manera de dir que l’OTAN s’ha anat acostant cada cop més a la frontera russa.
Talk and fire: “els nostres” honorables sociòpates i les seves criminals negociacions
Els qui dediquem un temps diari a estar informats i atents a la possibilitat que les nostres pròpies vides i la dels nostres éssers estimats siguin arrasades properament (encara que no ens haguem vaccinat “per solidaritat”, la solidaritat és el fil conductor de la nostra existència), coneixem coses que “les nostres” televisions no trauran mai a la llum o no ho faran sense manipular-les. Són coses tan incòmodes per a aquests canalles com el recent reconeixement per part de la cancellera Merkel que els acords de Minsk només tenien per objectiu guanyar temps per convertir Ucraïna en un considerable rival militar de Rússia. Aquesta és només l’enèsima confirmació, la darrera per ara, que el projecte anglosaxó d’“abatre” Rússia era ben real. Gairebé ho havien aconseguit… fins que una nova generació de russos, com Vladímir Putin, van despertar de l’encanteri que els feia idealitzar una civilització anglo-occidental que no és mereixedora d’aquesta idealització.
Els qui hem dedicat algun temps a conèixer el per què i el com a Rwanda i la RD del Congo es van realitzar uns genocidis (la nostra solidaritat va més enllà dels nostres propers éssers estimats) que, tot i que silenciats, són comparables al nazi (que, pel contrari, està cada dia a les pantalles petites i grans), sabem que també hi va haver llavors unes negociacions semblants a Arusha, Tanzània. Apadrinades, és clar, pel Govern demòcrata estatunidenc de Bill Clinton. Unes negociacions que, de la mateixa manera, només tenien per objecte enganyar i entretenir l’ingenu govern de Rwanda (tan ingenu com el de Rússia a les negociacions de Minsk) fins que pogués ser escapçat. Cosa que es va aconseguir amb l’atemptat del 6 d’abril del 1994, en el doble magnicidi en el que van perdre la vida els presidents hutus de Rwanda i Burundi, les seves comitives respectives i els pilots francesos.
Escapçament d’uns governs de majoria hutu, tan legítims com l’actual de Rússia, assassinant uns presidents dignes que no es van sotmetre a la barbàrie estatunidenca, com ara no s’hi sotmet el president Putin. Però sembla que aquesta vegada, amb Rússia, no ho tenen fàcil, malgrat l’horda formada pels “nostres” covards i còmplices líders polítics “democràtics”. Còmplices, massa habituals ja, en tantes i tan perverses operacions semblants. Com ho va ser la del linxament del president Gaddafi i la transformació de la pròspera Líbia en un Infern en aquesta terra. A l’entrevista que li va ser realitzada el 27 de desembre del 2022 al ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, es va referir a aquesta qüestió després de ser preguntat sobre el possible ús d’armes nuclears:
“[La primera ministra del Regne Unit] Liz Truss […] va declarar sense ombra de dubte durant el debat electoral que estava disposada a donar l’ordre per llançar un atac nuclear. Tanmateix, Washington va anar encara més lluny: alguns funcionaris anònims del Pentàgon de fet van amenaçar d’assestar un cop decapitador contra el Kremlin, i en la realitat es tracta de l’amenaça d’eliminació física del cap d’Estat rus. Si algú realment abriga aquests plans, ha de pensar molt bé sobre les possibles conseqüències d’aquests plans.
Sense parlar de les provocacions del règim de Kíev que es passen de la ratlla. Volodímir Zelenski va exigir als països de l’OTAN assestar atacs nuclears preventius contra Rússia. Això també va més enllà del permès. Tanmateix, hem sentit declaracions encara pitjors dels representants del règim.
[…] els criteris amb què Washington determina les condicions per a l’ús d’armes nuclears no té dimensions. Allà s’esmenten certs ‘interessos vitals’ que a la doctrina estatunidenca no s’especifiquen de cap manera i, aparentment, poden extrapolar-se a gairebé qualsevol terreny i circumstàncies, en cas que sigui necessari.”
Aquesta gentussa mentidera, manipuladora, perversa i cruel aconsegueix passar any rere any com els benintencionats i nobles dirigents de les nostres avançades societats occidentals. Si un trastocat psicòpata fonamentalista musulmà assassina un innocent europeu al crit d’“Al·là és gran”, és que l’Islam, a diferència del cristianisme, predica la guerra santa. Si el més trastocat encara, però que aparenta estar equilibrat, Geoge W. Bush, reuneix la seva camarilla de gentussa execrable per pregar abans de començar les enormes matances de l’Iraq i del linxament de Saddam Hussein, és que ha començat la Guerra entre el Bé i el mal. Desitjo i espero que, pel bé de la humanitat, un dia siguin jutjats tots aquests miserables, raça d’escurçons, sepulcres blanquejats!!
Necis i miserables que es diuen a si mateixos: “De mica en mica aconseguirem poder arrasar Moscou i fer-ho justificadament”
Dues coses cada vegada són més evidents: La primera és la decisió, a la qual em vinc referint, d’“abatre” Rússia. La segona fa referència a l’estratègia per aconseguir-ho: fer-ho de mica en mica, sense grans ensurts, pas a pas, l’única manera d’aconseguir un objectiu tan impactant sense provocar una reacció social. Un objectiu com intentar que Moscou sigui arrasada. Tot i que de vegades sembla que s’impacienten. Ara, per exemple, sense que encara s’hagi engegat la tramesa dels tancs, ja estan airejant amb insistència la necessitat que Ucraïna disposi d’avions de combat F-16 (que ja estan a punt per al seu ús) i míssils de llarg abast que arribarien a Moscou. L’Harmagedon una mica més a prop cada dia.
Alhora, ja comencen a preparar-se per atacar la Xina. El general de la Força Aèria dels Estats Units (EUA), Mike Minihan, va enviar als seus subordinats un memoràndum on els insta a preparar-se per a un possible conflicte amb la Xina en dos anys. A la nota adreçada a tots els comandants d’unitats de combat de la Força Aèria dels Estats Units, Minihan ordena als seus subordinats que informin a finals de febrer sobre les mesures a gran escala de preparació per a les hostilitats amb la Xina. No és estrany que Putin es referís irònicament a una falta de seny com aquesta, entossudint-se a obrir alhora dos fronts contra dues grans potències. Però hi ha “jurisprudència”: és el mateix que va fer Hitler. Segurament són en veritat uns necis, tan necis com els components de la camarilla de Hitler. Però també són uns necis tan perillosos com ells, capaços d’arrasar el món en el seu deliri lluciferí d’arrogància i odi.
En el seu perspicaç article titulat “Una victòria russa a Ucraïna no posarà fi a la guerra”, Mike Whitney fa una anàlisi de les informacions existents sobre el que pot estar passant en aquest moment al front de guerra. Després d’arribar a la conclusió que potser Rússia ja està iniciant o estigui a punt d’iniciar la seva gran ofensiva i que molt probablement en sortirà victoriosa, es pregunta si Rússia està preparada per al que seguirà. Considera que aquesta victòria serà només el primer assalt d’un combat de 10 assalts, ja que està convençut que els Estats Units “faran el que calgui” per mantenir la seva dominació global actual:
“No estem dient que tot sigui ‘tranquil’ per als russos a partir d’ara. No, hi haurà molts sots al camí per davant. Però, atesa la superioritat de Rússia en mà d’obra, potència de foc i base industrial, creiem que Rússia sens dubte guanyarà aquesta primera fase de la guerra. El problema és que, fins i tot si l’exèrcit rus neteja tot el territori a l’est del riu Dnièper i l’annexiona a la Federació Russa, això no vol dir que la lluita s’aturarà. No s’aturarà. Les forces recolzades pels Estats Units continuaran llançant atacs des de l’altra banda del riu, desplegaran comandos per atacar darrere de les línies russes, entrenaran paramilitars per iniciar una insurgència i dispararan míssils contra Crimea, Rússia i, potser, fins i tot el mateix Moscou.
Putin està a punt per això?
Washington no llançarà la tovallola perquè Rússia guanyi el primer assalt en un combat a 10 assalts. Els Estats Units encara estan totalment compromesos amb el seu pla d”afeblir’ Rússia per convertir-se en el jugador dominant al mercat més prometedor del món, l’Àsia Central. En aquest sentit, els combats a Ucraïna no han disminuït gens la determinació de Washington; de fet, creiem que el conflicte està agreujant la russofòbia generalitzada i els implacables crits de venjança. De quina altra manera expliquem la persistent escalada que encara no ha provocat ni un indici de protesta pública? I tingui en compte que els Estats Units ja han fet esclatar el Nord Stream 2, han empès Europa a una depressió severa, han sabotejat les línies de subministrament globals en el futur previsible, han descarrilat el projecte de ‘globalització’ de 40 anys i han fet tot el possible per incitar la Xina a una guerra. El que mostren aquests incidents és la importància que els Estats Units concedeix al seu paper privilegiat en l’ordre global i els riscos que està disposat a córrer per preservar aquest paper. En resum, els Estats Units faran ‘el que calgui’ per mantenir el seu control del poder.
Si jo fos Putin, em prepararia per a una lluita llarga i sagnant. Perquè això és el que li espera.”
Annalena Baerbock, ministra d'Afers Exteriors d'Alemanya, a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa: "Estem en guerra amb Rússia" (RT, 24.01.2023)
Maria Zakhàrova, directora del Departament d'Informació i Premsa del Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia: La confrontació amb l'OTAN "va en augment" (RT, 27.01.2023)
Serguei Lavrov, ministre d'Afers Exteriors de Rússia: "Els nostres socis occidentals neguen estar en guerra amb Rússia" (RT, 18.01.2023)