Han estat els mitjans de comunicació, encapçalats per The Guardian, els que han mantingut Assange entre reixes. La seva vilesa aviat serà esborrada perquè ells escriuen el guió sobre el que passa al món.

És just que tots ens prenguem un moment per celebrar la victòria de l’alliberament de Julian Assange després de 14 anys de detenció, en diverses formes, per reunir-se, per fi, amb la seva dona i els seus fills, dos nens a qui se’ls ha negat l’oportunitat de conèixer adequadament el seu pare.

Els seus darrers cinc anys els ha passat a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, mentre els Estats Units intentaven extradir-lo perquè s’enfrontés a una condemna de 175 anys de presó per publicar detalls dels seus crims d’Estat a l’Iraq, l’Afganistan i altres llocs.

Durant els set anys anteriors va estar confinat en una petita habitació de l’ambaixada de l’Equador a Londres, després que Quito li concedís asil polític per eludir les urpes d’un imperi estatunidenc infractor de la llei decidit a convertir-lo en un exemple.

El seu segrest per part de la policia britànica de l’ambaixada en nom de Washington el 2019, després de l’arribada al poder a l’Equador d’un govern més alineat amb els Estats Units, va demostrar com de clarament equivocats, o malintencionats, havien estat els que l’acusaven d'”eludir la justícia”.

Tot el que Assange havia advertit que els Estats Units li volien fer es va demostrar correcte durant els cinc anys següents, mentre llanguia a Belmarsh totalment aïllat del món exterior.

Ningú de la nostra classe política o mediàtica semblava adonar-se, o podia permetre’s el luxe d’admetre, que els esdeveniments s’estaven desenvolupant exactament com el fundador de Wikileaks havia predit durant tants anys que farien, i pel que va ser, en aquell moment, tan rotundament ridiculitzat.

Aquesta mateixa classe política-mediàtica no estava tampoc preparada per tenir en compte altres contextos vitals que demostraven que els Estats Units no intentaven fer complir cap mena de procés legal, sinó que el cas d’extradició contra Assange tenia com a únic objectiu dur a terme una venjança i donar un exemple amb el fundador de Wikileaks per dissuadir els altres de seguir-lo i fer llum sobre els crims d’Estat dels Estats Units.

Això incloïa revelacions que, fidel al seu estil, la CIA, que va ser exposada com una agència d’intel·ligència estrangera deshonesta en 250.000 cables d’ambaixades publicats per Wikileaks el 2010, havia planejat diverses vegades assassinar-lo o segrestar-lo als carrers de Londres.

Altres proves van revelar que la CIA havia estat duent a terme àmplies operacions d’espionatge a l’ambaixada, gravant tots els moviments d’Assange, incloses les reunions amb els metges i els advocats.

Només per aquest fet, els tribunals britànics haurien d’haver desestimat el cas dels Estats Units. Però el poder judicial del Regne Unit mirava per sobre de l’espatlla, cap a Washington, molt més del que acatava els seus propis estatuts.

Els mitjans no vigilen

Els governs occidentals, els polítics, el poder judicial i els mitjans de comunicació van fallar a Assange. O millor dit, van fer el que en realitat hi són per fer: impedir que la xusma –és a dir, vostè i jo– sàpiga el que realment estan fent.

La seva feina és construir narratives que suggereixin que ells en saben més, que hem de confiar en ells, que els seus crims, com els que estan recolzant ara mateix a Gaza, en realitat no són el que semblen, sinó que són, de fet, esforços en circumstàncies molt difícils per mantenir l’ordre moral, per protegir la civilització.

Per aquesta raó, hi ha una necessitat especial d’identificar el paper crític exercit pels mitjans de comunicació per mantenir tancat Assange durant tant de temps.

La veritat és que, amb uns mitjans de comunicació adequadament crítics exercint el paper que declaren per a si mateixos, com a vigilants del poder, Assange no podria haver estat mai desaparegut durant tant de temps. Hauria estat alliberat fa anys. Van ser els mitjans de comunicació els que el van mantenir entre reixes.

Els mitjans de comunicació de l’establishment van actuar com una eina voluntària en la narrativa demonitzadora que els governs estatunidenc i britànic van elaborar acuradament contra Assange.

Fins i tot ara, quan s’ha reunit amb la família, la BBC i altres mitjans continuen difonent les mateixes mentides desacreditades des de fa temps.

Entre elles s’inclou l’afirmació repetida constantment pels periodistes que es va enfrontar a “càrrecs de violació” a Suècia que suposadament van ser retirats. Aquí hi ha la BBC cometent aquest error una vegada més en la informació d’aquesta setmana.

De fet, Assange només es va enfrontar a una “investigació preliminar”, que els fiscals suecs van abandonar en repetides ocasions per manca de proves. La investigació, ara ho sabem, es va revifar i es va mantenir durant tant de temps no per Suècia, sinó principalment perquè la Fiscalia de la Corona del Regne Unit, llavors dirigida per Sir Keir Starmer (ara líder del partit laborista), va insistir que es prolongués .

Starmer va fer repetits viatges a Washington durant aquell període, quan els Estats Units estaven tractant de trobar un pretext per tancar Assange per delictes polítics, no sexuals. Però com va passar tantes vegades en el cas Assange, totes les actes d’aquestes reunions van ser destruïdes per les autoritats britàniques.

L’altre engany preferit dels mitjans de comunicació –que se segueix promovent– és l’afirmació que les publicacions de Wikileaks posen en perill informants estatunidencs.

Això és un disbarat complet, com sap qualsevol periodista que hagi dedicat un mínim de temps a estudiar els antecedents del cas.

Fa més d’una dècada, el Pentàgon va establir una revisió per identificar els agents estatunidencs morts o perjudicats com a conseqüència de les filtracions. Ho van fer precisament per ajudar a estovar l’opinió pública contra Assange.

I, tanmateix, un equip de 120 oficials de contraintel·ligència no va poder trobar ni un sol cas d’aquesta mena, com va reconèixer el 2013 davant d’un tribunal el cap de l’equip, el general de brigada Robert Carr.

Malgrat comptar amb una redacció plena de centenars de corresponsals, inclosos els que diuen que estan especialitzats en defensa, seguretat i desinformació, la BBC segueix sense encertar en aquesta dada bàsica sobre el cas.

No és cap accident. És el que passa quan els periodistes es deixen alimentar amb informació dels que suposadament vigilen. És el que passa quan els periodistes i els serveis d’intel·ligència viuen en una relació incestuosa permanent.

La difamació

Però no són només aquests errors evidents en la informació els que van mantenir Assange confinat a la seva petita cel·la de Belmarsh. Va ser que tots els mitjans de comunicació van actuar de manera concertada en la seva difamació, fent no només acceptable sinó respectable odiar-lo.

Era impossible publicar a les xarxes socials sobre el cas Assange sense que apareguessin dotzenes d’interlocutors per dir-te com n’era de profundament desagradable, com n’era de narcisista, com havia maltractat el seu gat o tacat de femta les parets de l’ambaixada. Cap d’aquestes persones, per descomptat, no l’havia conegut mai.

Tampoc se’ls va acudir mai que, encara que tot això fos cert, no hauria justificat que es desposseís Assange dels seus drets legals bàsics, com va passar amb tota claredat. Encara més, no podria justificar l’erosió del deure d’interès públic dels periodistes de denunciar els crims d’Estat.

El que en última instància estava en joc a les prolongades audiències d’extradició era la determinació del govern estatunidenc d’equiparar el periodisme d’investigació sobre seguretat nacional amb l’espionatge. El fet que Assange fos un narcisista no tenia precisament cap relació amb aquest tema.

Per què tanta gent estava convençuda que els suposats defectes de caràcter d’Assange eren de crucial importància per al cas? Perquè els mitjans de l’establishment –els nostres suposats àrbitres de la veritat– estaven d’acord amb l’assumpte.

Les calúmnies podrien no haver enganxat tan bé si haguessin estat llançades només pels tabloides de dreta. Però els periodistes suposadament de l’altra banda del passadís, sobretot a The Guardian, van insuflar vida a aquestes afirmacions amb la seva repetició incessant.

Liberals i esquerrans es van veure exposats a un flux constant d’articles i tuits menyspreant Assange i la seva desesperada i solitària lluita contra l’única superpotència mundial pel dret a no ser tancat la resta de la seva vida per fer periodisme.

The Guardian –que s’havia beneficiat en aliar-se inicialment amb Wikileaks per publicar les seves revelacions– li va mostrar precisament zero solidaritat quan l’establishment estatunidenc va trucar a la porta, decidit a destruir la plataforma Wikileaks, i al seu fundador, per fer possibles aquestes revelacions.

Perquè consti, i perquè no oblidem com s’ha mantingut confinat Assange durant tant de temps, aquests són alguns exemples de com The Guardian el va convertir a ell –i no a l’Estat de seguretat estatunidenc que viola la llei– en el malvat.

Marina Hyde a The Guardian el febrer del 2016 –quatre anys després del seu captiveri a l’ambaixada– casualment va desestimar com a “crèdules” les preocupacions d’un panell de les Nacions Unides d’experts legals de renom mundial que Assange estava sent “detingut arbitràriament” perquè Washington s’havia negat a emetre garanties que no demanaria la seva extradició per delictes polítics.

Aquell mateix dia, Joshua Rozenberg, corresponsal d’assumptes jurídics de la BBC des de fa molts anys, va obtenir espai a The Guardian per equivocar-se tant en afirmar que Assange simplement estava “amagat” a l’ambaixada, sense amenaça d’extradició (Nota: Tot i que la seva comprensió analítica del cas ha demostrat ser feble, la BBC li ha permès opinar altre cop aquesta setmana sobre el cas Assange).

Dos anys més tard, The Guardian seguia propagant la mateixa línia que, malgrat que el Regne Unit va gastar molts milions per envoltar l’ambaixada amb agents de policia per evitar que Assange “fugís de la justícia”, va ser només l'”orgull” el que el va mantenir detingut a l’ambaixada.

O què tal aquesta de Hadley Freeman, publicada per The Guardian el 2019, just quan Assange desapareixeria per als propers cinc anys en el més semblant que la Gran Bretanya té a un gulag, sobre la “intensa felicitat” que ella presumia que havia d’estar sentint el personal de neteja de l’ambaixada.

Qualsevol que no entengués l’hostilitat personal de tants escriptors de The Guardian cap a Assange necessita examinar els seus tuits, on se sentien més lliures per treure’s els guants. Hyde el va descriure com “possiblement fins i tot el més gran cabró de Knightsbridge”, mentre que Suzanne Moore va dir que era “la merda més gran”.

La constant degradació d’Assange i la burla de la difícil situació no es van limitar a les pàgines d’opinió de The Guardian. El diari fins i tot va col·laborar en un informe fals –suposadament proporcionat pels serveis d’intel·ligència, però fàcilment refutable– dissenyat per provocar l’antagonisme dels lectors del diari difamant-lo com a titella de Donald Trump i els russos.

Aquest notori engany informatiu –que afirma falsament que el 2018 Assange es va reunir repetides vegades amb un assessor de Trump i “russos anònims”, sense ser gravat per cap de les dotzenes de càmeres de circuit tancat de televisió que vigilen cada aproximació a l’ambaixada– encara és al lloc web de The Guardian.

Aquesta campanya de demonització va aplanar el camí perquè Assange fos arrossegat per la policia britànica fora de l’ambaixada a principis del 2019.

També, i de manera útil, va mantenir The Guardian fora dels focus. Perquè van ser errors comesos pel diari, no per Assange, els que van portar al suposat “crim” al cor del cas d’extradició dels EUA –que Wikileaks havia publicat precipitadament una partida de fitxers sense editar– com he explicat en detall abans.

Massa poc i massa tard

Els mitjans de comunicació de l’establishment que van col·laborar amb Assange fa 14 anys en la publicació de les revelacions dels crims d’Estat dels Estats Units i el Regne Unit només van començar a canviar tímidament el to a finals del 2022, més d’una dècada massa tard.

Va ser llavors quan cinc dels seus antics socis als mitjans de comunicació van enviar una carta conjunta al govern de Biden en què li demanaven que “posés fi a la seva persecució de Julian Assange per publicar secrets”.

Però fins i tot quan ha estat alliberat aquesta setmana, la BBC ha continuat amb el degoteig de difamació. Un titular apropiat de la BBC, si no fos simplement un taquígraf del govern britànic, podria dir: “Tony Blair: multimilionari o criminal de guerra?”.

Perquè mentre els mitjans de l’establishment s’han dedicat a fixar la nostra mirada en els suposats defectes de caràcter d’Assange, han mantingut la nostra atenció allunyada dels veritables malvats, aquells que van cometre els crims que ell va treure a la llum: Blair, George W Bush, Dick Cheney i molts més.

Hem de reconèixer un patró aquí. Quan els fets no es poden rebatre, la classe dirigent ha de disparar al missatger.

En aquest cas, va ser Assange. Però la mateixa maquinària mediàtica es va desplegar contra l’exlíder laborista Jeremy Corbyn, una altra espina clavada al costat de l’establishment. I com en el cas d’Assange, The Guardian i la BBC van ser els dos mitjans més útils per fer que les calúmnies calessin.

Lamentablement, per aconseguir la llibertat, Assange s’ha vist obligat a arribar a un acord declarant-se culpable d’un dels càrrecs que se li imputaven en virtut de la Llei d’Espionatge.

El mateix diari que va ridiculitzar tan fàcilment els anys de detenció d’Assange per evitar ser tancat en una presó de màxima seguretat dels Estats Units, ha publicat un article aquesta setmana, quan Assange va ser posat en llibertat, destacant el “perillós precedent” per al periodisme establert pel seu acord de culpabilitat.

El tracte de Washington a Assange sempre ha estat dissenyat per enviar un missatge esgarrifós als periodistes d’investigació que, si bé està bé exposar els crims dels Enemics Oficials, els mateixos estàndards no s’han d’aplicar mai al mateix imperi estatunidenc.

Com és possible que The Guardian estigui aprenent això només ara, després de no haver comprès aquesta lliçó abans, quan importava, durant els llargs anys de persecució política d’Assange?

La veritat encara més trista és que el paper de malvat dels mitjans de comunicació en mantenir tancat Assange aviat serà esborrat del registre. Això és perquè els mitjans de comunicació són els que escriuen el guió que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre el que està passant al món.

Ràpidament es pintaran a si mateixos com a sants, no pecadors, en aquest episodi. I, sense més Assanges que ens obrin els ulls, el més probable és que els creguem.

Font: Declassified UK

Foto: El fundador de WikiLeaks, Julian Assange, saluda els seus partidaris després d’arribar a l’aeroport de Canberra, el dimecres 26 de juny de 2024. (AAP / Alamy)

Julian Assange recupera la seva llibertat (JP, 26.06.2024)
Rafael Correa afirma que a Assange "li han robat 12 anys de la vida" (RT, 25.06.2024)