Ja fa més de cinc anys que una senzilla mare de família, Victoire Ingabire Umuhoza, roman a la presó. El seu crim: estimar tant el seu poble que un dia va decidir, ella hutu, entrar com a líder del major partit de l’oposició a una Rwanda en la qual regna un ferotge apartheid. Un terrible apartheid que el nostre món ignora gràcies a l’eficaç treball d’uns pocs grans “experts”. Intocables gurus intel·lectuals, que no morals, seguits sempre per milers d’altres “experts” menors. “Experts” en tot, “experts” de professió. Milers d’”experts” que, seguint “als grans”, sentin sempre càtedra, també sobre Rwanda, allà on escriuen o parlen. 

Però aquests grans experts… són en realitat tan poca cosa! Són tan sols guies cecs (voluntàriament cecs) que guien cecs. Com John Carlin, que a les pàgines del gran diari de referència al món hispanoparlant, El País, es va atrevir a escriure que el president Paul Kagame, imputat pels majors i més horribles crims, és algú “d’una generositat que ni el mateix Jesucrist hauria pogut imaginar”. I és que el fet de ser el major blanquejador i traficant del preuat coltan (entre d’altres recursos preciosos inexistents a Rwanda i saquejats al veí Congo), dóna molts-molts diners i poder. Tant com per comprar assessors de la “categoria” de Toni Blair o diaris “globals” com El País.

Durant dues setmanes vaig poder veure Victoire, aquí a Mallorca, gestant la seva difícil i extraordinària decisió. No sé si admiro més la seva generositat i la seva valentia o la seva lucidesa i atreviment. He vist moltes persones excepcionals bolcar-se per ajudar els més necessitats amb gran generositat i valentia. Però en conec poques que, amb una mirada global que no es quedi només en les conseqüències de tants crims contra la pau (violacions de drets humans, allaus de refugiats…), s’atreveixin a enfrontar-se a l’arrel del problema. Pocs s’atreveixen a seguir els passos de polítics, sí polítics, com Mohandas Gandhi o Nelson Mandela. 

Quan ella va dir “NO” a l’alt càrrec de l’administració estatunidenca que li oferia posar-la al poder a Rwanda si col·laborava amb ells en l’annexió del riquíssim est del Congo, va segellar la seva sort. “Com podia vendre un poble germà?” es preguntava ella mateixa el dia que em feia tal confidència. Certament no devia ser fàcil aquest “NO” als amos del món, els qui decideixen quins governants han de ser linxats i a quins altres s’ha de tractar amb respecte. Però encara ho devia ser menys la decisió d’entrar més tard a la seva estimada Rwanda, entrar oferint paraules i gestos de reconciliació des del mateix moment en què els seus peus van trepitjar Kigali.

A ella mai li donaran el Nobel de la Pau. Però, comparat amb ella, Barack Obama és només un penós titella. Un titella manejat per aquells mateixos que ara semblen haver-se apropiat d’una figura com Nelson Mandela, però que en el seu moment van ser els qui van sostenir l’apartheid a Sud-àfrica. Un titella d’aquells que aixequen monuments als antics profetes mentre assassinen els actuals (Evangeli de sant Mateu  23,12-36) com Victoire.

Aquest és el món que tenim. Però al cor d’aquesta misèria humana hi batega una prodigiosa vida, una consciència lúcida i un amor incondicional. És aquesta vida incontenible la que fa que Victoire, aïllada a la seva cel·la amb els vidres pintats de negre, estigui en pau amb ella mateixa i amb els seus enemics mentre transmet als seus esperança, força i coratge. Per això alguna cosa dins meu, càlida i amable, reneix al meu interior cada any per aquestes dates: quan, amb motiu del Dia Mundial de la Dona, em toca viatjar a Brussel·les per complir la meva funció de jurat del Premi Victoire Ingabire Umuhoza per a la Democràcia i la Pau, creat per l’associació ruandesa Xarxa Internacional de Dones per a la Democràcia i la Pau. Així que, el proper dissabte 13 de març, quan es publiqui aquest article a mallorcadiario.com, estaré un any més en aquesta festa de la democràcia i la pau.

És per a mi un honor formar part d’aquest jurat que ha premiat anteriorment persones com el tutsi ruandès Déogratias Mushayidi, exmembre de l’FPR (partit liderat per Paul Kagame, actualment al poder) condemnat a cadena perpètua per les seves denúncies de tants crims i tantes mentides dels suposats alliberadors del seu poble. O com el coronel belga Luc Marchal, màxim responsable a Kigali dels cascos blaus de l’ONU en el moment del magnicidi que, el 6 d’abril de 1994, va acabar amb les vides dels presidents hutus de Rwanda i Burundi. La seva rectitud i coratge el van portar a sacrificar la seva carrera professional donant testimoni del que ell mateix va veure i va escoltar en aquells terribles dies, enfrontant-se així frontalment a la falsària versió oficial de l’anomenat genocidi dels tutsis que ha estat imposada al món. O com el nostre compatriota Pere Sampol, que com a vicepresident del Consell de Mallorca, vicepresident del Govern o senador per les Illes Balears tant ha fet pel poble de Rwanda durant les dues últimes dècades.