Són diversos els motius pels quals moltes persones no exerceixen el seu dret al vot. Sovint sentim coses com aquestes: “tots els polítics són iguals”, “la política és una porqueria”, “el meu vot no servirà per a res”… Les respostes a les dues primeres objeccions em semblen tan elementals que no dedicaré gaire temps a reflexionar-hi. És evident que el mahatma Gandhi que va liderar el Congrés Nacional Indi, el partit nacionalista que va tornar a l’Índia la independència i la dignitat, no era igual que l’alemany Adolf Hitler que va arrasar el món. De la mateixa manera, no crec que sigui molt coherent criticar contínuament els sous dels polítics, per exemple, denigrant així “la política” (tal com interessa a certs poders econòmics), mentre “s’oblida” el creixent abisme entre les remuneracions dels alts executius i el salari del treballador mitjà (sense parlar de les grans evasions d’impostos i moltes altres pràctiques fraudulentes dutes a terme per les multinacionals).
Em limitaré a reflexionar sobre la sensació d’insignificança i impotència que sol envair-nos a tots davant la magnitud dels problemes contra els quals ens enfrontem i davant la magnitud del poder (econòmic, polític, militar, mediàtic…) que ha acumulat una reduïda elit de nostre món. Intentaré argumentar que tal sensació és el resultat de la nostra particular i incorrecta percepció de la realitat, percepció induïda i fomentada també des d’aquesta poderosa elit; és el resultat d’un cúmul de projeccions pròpies sobre la realitat, una realitat que la nostra mirada distorsiona, subjectivament, de manera notable; és el resultat d’una percepció en la qual ens veiem com “separats” (per dir-ho d’alguna manera) d’una realitat que està “allà fora” i que ens és aliena.
Els qui són capaços de percebre que tot està interrelacionat i és interdependent no plantegen aquestes qüestions en termes fonamentalment d'”importància” o “eficàcia”, sinó que integren aquests conceptes en una visió molt més àmplia de la realitat. Els integren en la pràctica, en el dia a dia, en una manera particular de “caminar” per aquesta vida. En aquesta manera particular de ser i actuar, el realment important és fer el que correspon, amb integritat i dignitat, encara que el que fem no “serveixi” per a res i fins i tot ens causi, freqüentment, força problemes. Una cosa tan aparentment teòrica com el que acabo d’exposar, té unes decisives conseqüències pràctiques. Així, i només a títol d’exemple, allò que solem anomenar el vot útil revela la seva veritable naturalesa. Els qui fan avançar la història són persones que, com explicava en el meu anterior article citant Albert Einstein, sempre s’han quedat sols en un moment donat. Al final, el que acaba sent important no és tenir un o cent diputats a Madrid sinó estar obert i en harmonia amb tot el que, imparablement, està passant al nostre món.
El juny de 2011 en un article al qual vaig titular “Els errors que ens estan conduint cap al desastre”, vaig enumerar els que considero que són els nostres cinc errors principals:
“1r. El desinterès per accedir a una informació veraç sobre les causes i la gravetat de la situació. […]. 2n. El miratge de què les “llunyanes” i cada vegada més nombroses guerres no ens afecten directament. […]. 3r. La sensació d’impotència davant aquesta situació. Per aquesta elit [que governa el món] la gran massa és ignorant, maldestra i fàcilment manipulable. I ho som realment si no ens informem, si no superem la nostra sensació d’impotència i si no comencem ja a actuar en consciència i per dignitat, més enllà de les suposades ineficàcia o utilitat de les nostres accions. 4t. La il·lusió que és possible una política sense dignitat. La pura submissió ‘als mercats’ no mereix ser anomenada política. Els qui, després de la publicació de milers de cables de WikiLeaks, encara no s’hagin assabentat del grau de submissió dels més alts responsables de la política espanyola a aquests ambiciosos i belicosos lobbies que estan portant el nostre món a la vora de l’abisme, ja no poden al·legar ‘jo no ho sabia’. Però a pocs dels nostres electors se’ls ocorre condicionar el seu vot a la no col·laboració dels nostres propis polítics nacionals amb aquests lobbies anglosaxons depredadors i criminals. Ells pensen globalment, la gran massa social encara no. 5è. La fantasia que és possible la dignitat sense la política. […] Les campanyes de descrèdit de la política (no dels polítics indignes sinó de la política en si mateixa) només fan el joc a aquests mateixos clubs l’objectiu final dels quals no és cap altre que el d’aconseguir que els estats (i per tant la voluntat dels pobles) quedin totalment supeditats ‘als mercats’, és a dir, a les directrius econòmiques cada vegada més opressives que ens imposen ells.”
En els meus anteriors articles a mallorcadiario.com he tractat ja força qüestions relacionades amb els dos primers punts d’aquests cinc que acabo d’esmentar. Ara estic reflexionant al voltant dels tres últims. Em refereixo en els tres casos a sensacions massa subjectives i distorsionades de la realitat, a veritables il·lusions òptiques o miratges que es converteixen en un greu obstacle per a aquella transformació del nostre món que tots anhelem. En realitat, no som en sentit estricte uns individus separats d’una realitat externa de la qual podem “passar” o a la que, si som persones solidàries, haguem de transformar. Més aviat, tan sols formem part d’una sorprenent Vida que avança inexorablement en un prodigiós procés evolutiu. I això vol dir que cal actuar com si tot depengués de nosaltres però, alhora, cal viure amb la certesa que tot segueix el seu curs des del Big Bang cap a la Consciència.
La història de la ciència en general i de la Física en particular és un continu procés d’integració o unificació de coneixements que són molt diferents entre si i fins i tot, sovint, aparentment oposats. Potser la més famosa unificació va ser la que va portar a terme Albert Einstein en la seva teoria de la relativitat: integrar l’espai i el temps i a tots dos amb la gravetat, que des d’aleshores ja no serà una misteriosa força d’atracció sinó el resultat de la curvatura que produeix la massa sobre el “teixit” espaciotemporal. Aquest geni, considerat la més important personalitat del segle XX, sempre va saber reconèixer un altre tipus d’integracions realitzades per aquell a qui considerava el veritable savi de la seva època, mahatma Gandhi. Són seves aquestes paraules amb les que resumeixo el contingut d’aquest article: “Tot el que facis a la vida serà insignificant, però és molt important que ho facis perquè ningú més ho farà”.
I, amb un contingut més explícitament espiritual, també va afirmar: “Crec en la unitat essencial de la persona humana amb tot el que viu. Per tant, si una sola persona fa un pas endavant a la vida, tota la humanitat se’n beneficia. Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota altra cosa. La pregària ha salvat la meva vida”. Mai estem sols, res ni ningú és insignificant. Només els qui traeixen la pròpia dignitat i la del seu poble surten del cabalós riu de la Vida i es queden sols (per molts aduladors que els envoltin), només aquests se separen de l’arrel i es converteixen en insignificants (per poderosos que puguin semblar). El que és paradoxal és que, moltes vegades, cometen semblant traïció en nom, precisament, del seu poble. Com abans van fer els col·laboracionistes francesos del règim de Vichy i com fan ara tots aquells que col·laboren amb l’actual imperialisme que està vessant tanta sang innocent. Malgrat tot, segueixo anhelant, un any més, Bon Nadal per a tots els cristians, pau per a tots els pobles i consol per a totes les persones afligides.