El Pròxim Orient ja no és «conservador». Més aviat s’està gestant un “Despertar” molt diferent.

La llarga guerra per reafirmar la primacia occidental i israeliana canvia de forma. En un front, el càlcul pel que fa a Rússia i la guerra d’Ucraïna ha canviat. I a l’Orient Mitjà, el lloc i la forma de la guerra estan canviant de manera diferent.

La famosa doctrina soviètica de Georges Kennan ha constituït durant molt de temps la línia de base de la política estatunidenca, primer dirigida cap a la Unió Soviètica i, més tard, cap a Rússia. La tesi de Kennan des del 1946 era que els Estats Units havien de treballar amb paciència i determinació per frustrar l’amenaça soviètica, i potenciar i agreujar les fissures internes del sistema soviètic, fins que les seves contradiccions provoquessin el col·lapse des de dins.

Més recentment, l’Atlantic Council s’ha basat en la doctrina Kennan per suggerir que les línies generals haurien de servir de base a la política estatunidenca cap a l’Iran. «L’amenaça que l’Iran representa per als Estats Units s’assembla a la que va afrontar la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, la política que George Kennan va esbossar per tractar la Unió Soviètica té algunes aplicacions per a l’Iran», afirma l’informe de l’Atlantic.

Al llarg dels anys, aquesta doctrina s’ha ossificat en tota una xarxa de concepcions sobre la seguretat, basada en la convicció arquetípica que els Estats Units són forts, i que Rússia era feble. Rússia ha de «saber això», i per això, s’argumentava, no podia ser lògic que els estrategs russos imaginessin que tenien una altra opció que sotmetre’s a la superioritat representada per la força militar combinada de l’OTAN davant d’una Rússia «feble». I si els estrategs russos perseveraven imprudentment en desafiar Occident, es deia, la contradicció inherent simplement provocaria la fractura de Rússia.

Els neoconservadors estatunidencs i la intel·ligència occidental no han sentit cap altre punt de vista, perquè estaven (i en gran mesura segueixen estant) convençuts de la formulació de Kennan. La classe política exterior estatunidenca senzillament no podia acceptar la possibilitat que una tesi tan central estigués equivocada. Tot el plantejament reflectia més una cultura profundament arrelada que qualsevol anàlisi racional, fins i tot quan els fets visibles sobre el terreny els assenyalaven una realitat diferent.

Així, els Estats Units han augmentat la pressió sobre Rússia mitjançant el lliurament progressiu de nous sistemes d’armament a Ucraïna, l’emplaçament de míssils nuclears d’abast intermedi cada vegada més a prop de les fronteres russes i, més recentment, el llançament d’ATACMS a la vella Rússia.

L’objectiu ha estat pressionar Rússia fins que se sentís obligada a fer concessions a Ucraïna, com ara acceptar la congelació del conflicte i veure’s obligada a negociar contra les «cartes» de negociació ucraïneses ideades per aconseguir una solució acceptable per als Estats Units o, alternativament, que Rússia es veiés acorralada al «racó nuclear».

L’estratègia estatunidenca es basa, en última instància, en la convicció que els Estats Units podrien entrar en una guerra nuclear amb Rússia, i vèncer; que Rússia comprèn que si es llancés a una guerra nuclear, «perdria el món». O, pressionada per l’OTAN, la ira entre els russos probablement escombraria Putin del seu càrrec si fes concessions significatives a Ucraïna. Des del punt de vista dels Estats Units, era una situació en què tots hi sortien guanyant.

Tanmateix, inesperadament, va aparèixer en escena una nova arma que allibera precisament el president Putin de l’elecció de «tot o res» d’haver de concedir una «mà» negociadora a Ucraïna, o recórrer a la dissuasió nuclear. En canvi, la guerra es pot resoldre amb fets sobre el terreny. Efectivament, la trampa de George Kennan ha implosionat.

El míssil Oreshnik (que es va utilitzar per atacar el complex Yuzhmash a Dnipropetrovsk) proporciona a Rússia una arma com no s’havia vist mai: un sistema de míssils d’abast intermedi que posa en perill l’amenaça nuclear occidental.

Rússia ara pot controlar l’escalada occidental amb una amenaça creïble de represàlia que és alhora enormement destructiva i convencional. Inverteix el paradigma. Ara és l’escalada occidental la que ha de ser nuclear o limitar-se a proporcionar a Ucraïna armes com l’ATACMS o l’Storm Shadow, que no alteraran el curs de la guerra. Si l’OTAN segueix escalant, s’arrisca a un atac Oreshnik en represàlia, ja sigui a Ucraïna o en algun objectiu a Europa, deixant Occident amb el dilema de què fer a continuació.

Putin ha advertit: «Si tornen a atacar Rússia, respondrem amb un atac Oreshnik contra una instal·lació militar en una altra nació. Avisarem perquè els civils puguin evacuar. No hi ha res que puguin fer per evitar-ho; no tenen un sistema antimíssils que pugui aturar un atac a Mach 10».

Les tornes han canviat.

Per descomptat, hi ha altres raons més enllà del desig de l’equip de seguretat permanent de gulliveritzar Trump perquè continuï la guerra a Ucraïna, per tal de tacar-lo amb una guerra que va prometre acabar immediatament.

En particular, els britànics, i altres a Europa, volen que la guerra continuï, perquè són al ganxo financer de les seves tinences d’uns 20 mil milions de dòlars de bons ucraïnesos que estan en un «estat d’impagament», o de les seves garanties a l’FMI per a préstecs a Ucraïna. Europa no es pot permetre els costos d’un impagament total. Tampoc no es pot permetre assumir la càrrega si l’Administració Trump deixés de recolzar financerament Ucraïna. Així que es confabulen amb l’estructura interagencial dels Estats Units perquè la continuació de la guerra sigui a prova d’una reversió de la política de Trump: Europa per motius financers, i l’Estat Profund perquè vol pertorbar Trump, i la seva agenda domèstica.

L’altra ala de la “guerra global” reflecteix una paradoxa especular: És a dir, “Israel és fort i l’Iran és feble”. El punt central no només és el seu apuntalament cultural, sinó que tot l’aparell israelià i estatunidenc forma part de la narrativa que l’Iran és un país feble i tècnicament endarrerit.

L’aspecte més significatiu és el fracàs d’uns quants anys pel que fa a factors com l’habilitat per entendre les estratègies i reconèixer els canvis en les capacitats, punts de vista i comprensió de les altres parts.

Rússia sembla que ha resolt alguns dels problemes físics generals dels objectes que volen a velocitat hipersònica. L’ús de nous materials compostos ha fet possible que el bloc de creuer planador faci un vol guiat de llarga distància pràcticament en condicions de formació de plasma. Vola cap al seu objectiu com un meteorit, com una bola de foc. La temperatura a la seva superfície arriba als 1.600-2.000 graus centígrads, però el bloc de creuer es guia amb fiabilitat.

A més, l’Iran sembla que ha resolt els problemes associats a un adversari que gaudeix de domini aeri. L’Iran ha creat una dissuasió basada en l’evolució d’eixams de drons barats combinats amb míssils balístics portadors d’ogives hipersòniques de precisió. Es tracta de drons de 1.000 dòlars i míssils de precisió barats que s’enfronten a caríssims aparells aeris pilotats, una inversió de la guerra que fa vint anys que es gesta.

Tanmateix, la guerra israeliana s’està metamorfosant d’altres maneres. La guerra a Gaza i al Líban ha posat a prova els recursos humans israelians. Les Forces de Defensa d’Israel han patit grans pèrdues, les seves tropes estan exhaustes i els reservistes estan perdent el compromís amb les guerres d’Israel i no es presenten a files.

Israel ha arribat al límit de la seva capacitat per posar botes sobre el terreny (mancant reclutar els estudiants ortodoxos haredim de la Ieishivà, un acte que podria acabar amb la Coalició).

En resum, els nivells de tropes de l’exèrcit israelià han caigut per sota dels compromisos militars ordenats pel comandament actual. L’economia està implosionant i les divisions internes són crues i sagnants. Sobretot per la desigualtat que suposa que morin israelians laics, mentre que altres romanen exempts del servei militar, una destinació reservada als uns però no als altres.

Aquesta tensió ha tingut un paper important en la decisió de Netanyahu d’acceptar un alto el foc al Líban. La animadversió creixent cap a l’exempció dels haredim ortodoxos corria el risc de fer caure la Coalició.

Ara hi ha –metafòricament parlant– dos Israels: el Regne de Judea davant de l’Estat d’Israel. En vista d’aquests profunds antagonismes, molts israelians veuen ara la guerra amb l’Iran com la catarsi que tornarà a unir un poble fracturat i, si en surt victoriós, posarà fi a totes les guerres d’Israel.

A l’exterior, la guerra s’amplia i canvia de forma: El Líban, ara com ara, passa a un segon pla, però Turquia ha desencadenat una operació militar de gran envergadura (segons els informes, uns 15.000 efectius) en un atac contra Alep, utilitzant gihadistes entrenats pels Estats Units i Turquia i milicians d’Idlib. Sens dubte, la Intel·ligència turca té els seus propis objectius, però els Estats Units i Israel tenen especial interès a interrompre les rutes de subministrament d’armes a l’Hesbol·là al Líban.

L’atac gratuït israelià contra no combatents, dones i nens –i la seva neteja ètnica explícita de la població palestina– ha deixat la regió (i el Sud Global) bullint i radicalitzada. Israel, amb les seves accions, està trastocant l’antic ethos. La regió ha deixat de ser «conservadora». Més aviat s’està gestant un despertar molt diferent.

Alastair Crooke
Exdiplomàtic britànic, fundador i director del Conflicts Forum, amb seu a Beirut.

Font: Strategic Culture Foundation

L'Oreshnik: Precisió de franctirador, poder de bomba nuclear (Humo y Espejos, 28.11.2024)