És en l’àmbit intraeclesial on, al meu entendre, també caldria buscar altres motius pels quals el papa Francesc hauria rebut tan solemnement Paul Kagame i hauria realitzat unes manifestacions tan desafortunades. Unes manifestacions que fins i tot podrien ser considerades de submissió enfront de les psicopàtiques acusacions d’aquest criminal contra l’Església i contra el món sencer. Un món que els va abandonar –diu– a ells, les víctimes de “el” genocidi. La mateixa acusació, la de no protegir els tutsis, amb la qual ell i els seus van justificar –i és tan sols un exemple– l’assassinat de tota la cúpula de l’Església de Kabgayi. Tot i que, en realitat, el personal d’aquesta diòcesi va salvar almenys 30.000 persones.

Des de l’inici mateix de la colonització, la cort reial tutsi, seguint la seva proverbial astúcia i maquiavel·lisme als que ja abans em vaig referir, va ser ben conscient tant de l’important poder que representaria l’Església en el futur (sostinguda per la potència colonial de torn) com de la necessitat, per tant, de controlar-la, fins i tot des de dins. Ja el 1907, és a dir només set anys després de l’arribada a Rwanda dels Pares Blancs, el primers missioners, l’oncle real Kabare, que era el qui veritablement ostentava el poder, va animar els joves tutsis a entrar al catecumenat i a les escoles. La resposta va ser massiva, de manera que es van convertir en els catecúmens i alumnes més nombrosos i amb més zel.

Al seu torn, la jerarquia eclesiàstica va buscar, a l’estil de l’evangelització d’aquella època tan allunyat de l’estil propi de Jesús de Natzaret, la connivència amb l’elit tutsi opressora i la cristianització de la reialesa, per tal que el poble la seguís en el ritu del baptisme. El primat de l’Església catòlica, monsenyor Léon Classe, fins i tot sentia veritable admiració pels tutsis i les seves qualitats: astúcia, capacitat de comandament, etc. C. M. Overdulve, pastor holandès de l’Església presbiteriana que va treballar a Rwanda des de 1961, explica al seu llibre Rwanda. Un peuple avec une historie: “En una carta adreçada el 1912 als missioners de Marangara, al centre del país, monsenyor Léon Classe, primat de l’Església Catòlica a Rwanda, els retreu la seva inclinació cap als hutus, que comportava el risc de causar l’oposició violenta dels caps tutsis a la Missió i a l’Església. I els ordena donar suport des de llavors als caps i ensenyar als hutus la submissió com una virtut cristiana”.

El fet que els simples missioners es veiessin cada vegada més afectats pel sofriment i les injustícies patides per la població oprimida (entre la qual caldria incloure també bastants tutsis), amb la qual estaven diàriament en contacte, i donessin suport cada vegada més a les seves justes reivindicacions no pot ni ha d’ocultar aquesta històrica aliança entre la jerarquia de l’Església i la cort reial. Per tant, ja des del començament, ens trobem amb la realitat de dos sectors a l’interior mateix de l’Església. Bernard Heylen, religiós flamenc dels Germans de la Caritat, director del Grup Escolar de Butare, al sud de Rwanda, en el qual es va formar l’elit tutsi tant de Rwanda com de Burundi, escrivia el 1994 després del triomf de l’FPR:

“Els mwami (reis) tutsis de Rwanda i Burundi, amb la seva cort i la seva xarxa estesa de caps i sotscaps tutsis, van ser els instruments del règim colonial. Les autoritats religioses van seguir la mateixa política. Puix que la població tutsi era el poder generalment reconegut (i temut) a Rwanda i Burundi, es va creure poder cristianitzar la població cristianitzant els caps. […] A mesura que la sensibilitat democràtica i social dels missioners i dels funcionaris colonials va créixer, la seva repulsió pel sistema estatal tutsi, feudal, va prevaler per sobre de les raons oportunistes que els havien dut, al començament, cap a aquests darrers.”

La versió oficial del conflicte, és a dir la versió de l’FPR de Paul Kagame, afirma que l’Església va estar enfrontada des de l’inici amb els tutsis i que va ser còmplice dels hutus. Però es tracta d’una basta falsificació més de la història. Es tracta altra vegada d’una versió esbiaixada. No es pot generalitzar el fet cert que alguns missioners fossin realment propers a la gran majoria oprimida i, mentre es nega el compromís de la jerarquia eclesiàstica amb la reialesa tutsi, concloure que l’Església va ser des del començament antitutsi. El més important historiador ruandès, el tutsi Alexis Kagame, magnífic coneixedor de les intimitats de la cort reial perquè en formava part, autor també de nombrosos estudis etnogràfics i lingüístics, contradiu de tal manera aquesta i moltes altres fal·làcies de l’FPR, que una suposada experta com Nicole Thibon es va veure obligada a presentar-lo com un activista hutu extremista i racista en un article tan pamfletari que tan sols pot ser considerat com un “encàrrec” (“l’Església i el genocidi ruandès”, diari Público, 23 de març de 2010).

De la història en podem obtenir informacions tan clarificadores com la que es refereix a la declaració solemne dels dotze alts dignataris de la cort del mwami Mutara III Rudahigwa, el 17 de maig de 1958, en resposta al manifest d’alguns intel·lectuals i activistes hutus reclamant un canvi social: “Podria preguntar-se com els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. De fet, la relació entre nosaltres (tutsis) i ells (hutus) ha estat sempre fonamentada sobre el vassallatge; no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Si els nostres reis van conquerir el país dels hutus matant els seus reietons, i sotmetent així els hutus a la servitud, com poden ara pretendre ser els nostres germans?” Després d’una entrevista demanada pels líders hutus, el mwami va fer la següent declaració, que és recollida pel professor Pierre Erny en un dels llibres (una vintena) dels quals és autor, el titulat Rwanda 1994:

“‘Se’ns ha exposat un problema, i després d’un atent examen declarem: no hi ha cap problema. I que es guardin aquells que diuen el contrari […]. El país sencer s’ha coalitzat a la recerca de l’arbre malalt que produeix els mals fruits de la divisió. Quan sigui trobat, serà tallat, arrencades les seves arrels i cremat perquè no en quedi res’.

Amb això tornava a amenaçar d’eliminació física tota la classe política hutu. A partir de llavors, les autoritats belgues i eclesiàstiques, veient que la situació estava bloquejada, van variar lentament de posició. Si més tard certs líders hutus van desenvolupar una lògica d’exclusió i eliminació, no van fer més que reaccionar a les intimidacions proferides inicialment per la monarquia.”

Pierre Erny recull algun altre text de la més antiga literatura colonial que, com ell mateix comenta, “llegit avui és al mateix temps indignant i d’una extraordinària finesa d’observació. En la seva època, però, no sorprenia ningú”. Es tracta d’un text del governador general belga Pierre Ryckmans recuperat a la revista Grands Lacs, editada a Bèlgica pels Pares Blancs: “Els batutsis estaven destinats a regnar. La seva sola excel·lència els assegura ja, sobre les races inferiors que els envolten, un prestigi considerable: les seves qualitats –i fins i tot els seus defectes– els realcen encara més. Són d’una subtilesa extrema, jutgen els homes amb una infal·lible seguretat, es mouen en les intrigues com en el seu medi natural. Orgullosos d’això, distants, amos d’ells mateixos, rarament es deixen encegar per la còlera, descarten tota familiaritat, són insensibles a la pietat i posseeixen una consciència que els escrúpols no turmenten mai. No és sorprenent que els bons bahutus, menys astuts, més simples, més espontanis i més confiats s’hagin deixat sotmetre sense expressar mai un gest de rebel·lió […]. Tenen totes les característiques de la raça bantú”.

Fins i tot encara el 1994, aproximadament un 70% dels 400 sacerdots nadius eren tutsis. La suposada actitud i posicionament antitutsi de l’Església ruandesa és una ficció més d’aquelles amb les que l’FPR ha distorsionat la història. Com és també una ficció la suposada idíl·lica convivència durant segles entre les ètnies fins al moment de l’arribada dels colonitzadors, els qui haurien provocat ens diuen un conflicte ètnic inexistent fins aleshores. Com són pura ficció moltes falsedats semblants. Són les inacabables intrigues de la casta feudal tutsi i dels seus successors. Són les seves ficcions propagades per tot el món pels “grans experts” internacionals i els poderosos mitjans de comunicació dels padrins anglosaxons d’aquesta elit feudal tutsi. Uns padrins que van veure en aquesta aguerrida, arrogant i astuta minoria ètnica uns gendarmes ideals per a la salvaguarda dels seus interessos colonialistes. Tal com ho havien vist també els primers colonitzadors.

Toda aquesta informació històrica ens permetrà conèixer algunes claus, moviments i intrigues intraeclesials que poden explicar la recent trobada al Vaticà i les declaracions que la van acompanyar. Però també ens permetran comprendre, una mica millor encara, allò que ja vam veure a les tres parts anteriors d’aquest article: quant d’esbiaixada ha estat la petició papal de perdó a Déu, la pregària en la qual tan sols s’implorava perdó per l’odi d’alguns membres hutus del clergat. I és que l’odi d’aquests no pot ser considerat sense tenir en compte les arrels d’on neix, no pot ser entès sense tenir en compte les ancestrals actituds igualment antievangèliques de l’altra part, l’aristocràcia feudal tutsi: la supèrbia, l’arrogància, la consciència de superioritat ètnica…

Més encara, l’odi pel qual el papa Francesc va implorar perdó a Déu no pot ser entès sense tenir també en compte l’odi de l’altra part: l’odi profund cap als plebeus hutus, arrelat a la ment i el cor de gent com Paul Kagame. Aquell davant el qual, paradoxalment, el papa Francesc va demanar perdó per aquells membres de l’Església que van cedir a l’odi i la violència. Les persones que l’han tractat de prop el coneixen bé. Théogène Rudasingwa, exsecretari general de l’FPR, exambaixador de Rwanda als Estats Units i excap de gabinet del president Paul Kagame, afirmava en la seva declaració efectuada a Washington l’1 d’octubre de 2011: “El juliol de 1994, el mateix Paul Kagame, amb la seva característica crueltat i molta alegria, em va dir que era responsable de l’abatiment de l’avió. […] La veritat no pot esperar a demà, perquè la nació ruandesa està molt malalta i dividida, i no pot reconstruir-se ni curar-se sobre una base de mentides. Tots els ruandesos necessiten urgentment la veritat avui”. És un odi, el de Paul Kagame, que ni es molesta a ocultar, un odi que manifesta públicament. Un odi que el va portar a cridar fa un parell d’anys, en un exaltat discurs multitudinari, que es penedia de no haver acabat amb tots els centenars de milers de refugiats hutus al Zaire. El germà Bernard Heylen escrivia també en el mateix article que he esmentat anteriorment:

“Arran de la independència el 1962, Rwanda va optar per un règim republicà i (al contrari que Burundi), es va produir un consens popular per fer fora el mwami mitjançant la revolució. Rwanda ja havia fet, a partir de 1959, l’elecció definitiva d’una república [la reialesa va ser rebutjada per més del 80% dels vots]. Gràcies a l’ajuda de l’administració belga, la majoria hutu havia aconseguit ja, tot i el domini tutsi, expulsar l’administració tutsi per mitjà d’una revolució. És d’aquesta època que daten les colònies de refugiats tutsis d’Uganda, Burundi i Zaire. Van ser principalment els caps tutsis i les seves famílies els qui, amb tot el seu haver, van travessar les fronteras.

Aquesta elit social, econòmica i política segueix sent, tanmateix, una veritable elit, tant dins del seu país com fora. En tots aquests països on van arribar els refugiats tutsis –amb l’excepció d’Uganda– van saber mantenir-se, de forma magistral, i sovint van ascendir a funcions de dirigents socials, econòmics i polítics en els països d’acollida. Pensem en personalitats com Bisengimana i molts altres al Zaire, en els èxits econòmics de comerciants tutsis a Bujumbura i en els nuclis elitistes a Nairobi i, més tard, en tots els països europeus i americans.

El drama que afecta actualment Rwanda troba les seves arrels en l’atzar de la història, que ha volgut que els refugiats tutsis a Uganda [Paul Kagame i els seus companys de la cúpula de l’FPR] fossin maltractats pels successius dirigents ugandesos als camps de refugiats. La successió d’Obote, Idi-Amin i, més tard, una altra vegada Obote, va significar per als refugiats tutsis una progressió que va anar de mal en pitjor. Els tutsis que es van quedar a Rwanda, malgrat alguns moments de tensió i algunes explosions locals d’odi racial, van tenir més possibilitats de desenvolupament en certs sectors. Tant amb el president Kayibanda com amb el president Habyarimana, els tutsis van mantenir una forta presència en el sector públic i privat.

Pero la jove generació de tutsis refugiats a Uganda va créixer en la rancúnia. La imatge que tenia de Rwanda era la que li donaven les seves famílies i parents refugiats. Ella, doncs, va créixer amb sentiments d’odi, venjança i nostàlgia. Quan el hima [ètnia emparentada amb la tutsi] ugandès Museveni va fer una revolta armada contra Obote, posat altra vegada en el poder per Tanzània, els joves tutsis d’aquests camps es van aliar amb entusiasme amb aquest dirigent hima. Van formar, llavors, el nucli de l’exèrcit dels rebels. […] Museveni es va convertir en el que és [l’home fort d’Uganda] gràcies a l’ajuda dels refugiats tutsis ruandesos i aquests van disposar llavors de l’exèrcit ugandès per incloure Rwanda en el somni d’un regne hima. Si situem el conflicte actual en un marc més ampli, arribem una altra vegada a la lluita pel poder entre les cultures hamites i les cultures bantús.

Quan el 1990 els ‘rebels tutsis’ van envair Rwanda, una obra mestra de ‘talk and fight’ (parlar i lluitar) es va desplegar. L’atac, ben preparat militarment, va ser superat, de llarg, per les jugades d’habilitat de la campanya dels mitjans informatius […]. Una campanya de difamació contra Rwanda, el seu president i l’elit hutu va ser orquestrada d’una manera tan tristament grandiosa que, el país –que algunes setmanes abans de l’atac encara era vist com a exemple de desenvolupament honest i cohabitació harmoniosa– va ser qualificat de règim dictatorial assassí.”

Els problemes de l’elit cortesana tutsi amb l’Església van arribar quan, coincidint amb els anys previs al Concili Vaticà II, anys d’un anhel de retorn a les fonts i d’una recerca de les necessàries reformes, l’Església va realitzar també a Rwanda una autèntica conversió evangèlica liderada per un altre autèntic profeta: el nou vicari apostòlic André Perraudin. Un profeta que, igual que l’arquebisbe de Bukavu, el jesuïta Christophe Munzihirwa, no sembla haver estat escoltat ni tingut en compte per la diplomàcia vaticana organitzadora de l’acte de desgreuge a Paul Kagame i la a ètnia tutsi, l’única ètnia víctima –pel que sembla– de “el” genocidi. James Gasana, ministre ruandès de Defensa des del 16 d’abril de 1992 al 18 de juliol de 1993, considerat per tots com un veritable moderat, feia l’any 2000 aquestes lúcides anàlisis (“Nuevo frente contra la Iglesia”, Mundo Negro):

“Com imaginar-se que, quan hi ha una lluita pel poder, amb recurs a l’instrument ètnic, el clergat no sigui una basa important? És un atzar si els tutsis constitueixen el 67 per cent del clergat catòlic i el 90 per cent dels Germans Josefites, la congregació masculina més important del país? […] L’assassinat [dut a terme per l’FPR] dels [3] bisbes catòlics a [Gakurazo] Kabgayi marca l’inici d’un intens esforç per denigrar l’Església. Aquest exercici s’inscriu en una revisió de la història de Rwanda, l’objectiu de la qual és dir que el genocidi tutsi va ser preparat durant desenes d’anys i que l’Església catòlica, presentada com a instrument de la colonització belga, ha contribuït a la seva preparació. Així doncs, aquesta Església paga, no el seu suport sense reserves a l’elit tutsi durant l’administració colonial belga, sinó el viratge que va fer, a finals dels anys 50, cap a un compromís social a favor dels ruandesos pobres, hutus i tutsis, oprimits per la monarquia feudal. Va ser en aquesta època quan va començar a tenir en compte les exigències de l’Evangeli en el terreny de la justícia social. Va adoptar, a més, un enfocament social que li donava la força per assenyalar la injustícia pel seu nom.”

L’odi de la gent de l’FPR cap a monsenyor André Perraudin va ser de tal intensitat que, el 4 d’abril de 1999, quan ja ancià se celebrava a Suïssa una missa d’acció de gràcies pels seus seixanta anys de sacerdoci, van arribar a interrompre la celebració duent a terme tota mena de vexacions. Tal odi es va iniciar amb la seva Carta pastoral o Sermó de quaresma de l’11 de febrer de 1959. Aprofitant-se de la ignorància del nostre món sobre tots aquests episodis històrics, l’esmentada Nicole Thibon –i tants d’altres de la qual ella n’és només un exemple– es va atrevir a afirmar que “El sermó sobre la Caritat de 1957 de monsenyor Perraudin i la seva carta pastoral racista de quaresma de l’11 de febrer van induir directament la ‘matança de Tots Sants’ de 1959, durant la qual paisans armats de matxets van cremar les hisendes dels tutsis, deixant desenes de milers de morts i no menys refugiats”. No obstant això, les frases més “racistes” del cèlebre sermó, les frases més “incendiàries” que per fi, després de segles d’exclusió i injustícia, un alt representant de l’Església, un home bo ferit pel patiment dels pobres, es va atrevir a proferir davant d’aquestes poderoses i opressores elits van ser aquestes:

“En la nostra Rwanda, les diferències i les desigualtats socials estan lligades, en gran mesura, a les diferències de races. La riquesa, d’una banda, i el poder polític i fins i tot el judicial, per una altra, estan en realitat, en una proporció considerable, entre les mans de gent d’una mateixa raça. […] com a bisbe representant de l’Església […] ens correspon recordar a tots […] la llei divina de la justícia de la caritat social. Aquesta llei demana que les institucions d’un país siguin de tal manera que garanteixin realment a tots els seus habitants i a tots els grups socials legítims, els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats d’ascens humà i de participació en els assumptes públics. Institucions que consagrarien un règim de privilegis, de favoritisme, de proteccionisme, sigui per a individus, sigui per a grups socials, no serien conformes amb la moral cristiana. L’odi, el menyspreu, l’esperit de divisió i desunió, la mentida i la calúmnia són mitjans de lluita deshonesta i severament condemnats per Déu.”

Sorprèn que aquests “experts” que qualifiquen de racista aquesta Carta pastoral de l’11 de febrer de 1959, una carta tan evangèlica, “oblidin” la resposta (que vaig citar més amunt) de la cort reial, aquesta sí profundament racista, als intel·lectuals hutus. Resposta tan sols uns mesos anterior (del 17 de maig de 1958) a la carta del vicari apostòlic. Es tracta d’una campanya fal·laç per criminalitzar l’Església, una campanya que no pretén altra cosa que criminalitzar els qui un dia podrien fer perillar el control del poder per l’FPR: l’elit intel·lectual hutu, dins de la qual el clergat és un sector fonamental. Per contra, monsenyor Aloys Bigirumwani, bisbe tutsi de Nyundo, va qualificar la Carta de quaresma del vicari apostòlic com a pròpia d’un “mestre”, alhora que exhortava els seus col·laboradors a predicar per Pasqua sobre la caritat cristiana a partir de l’esmentada Carta. Posteriorment, tots dos van dirigir conjuntament als fidels diverses cartes que exhortaven a la pràctica de la fraternitat i el diàleg entre tots els ruandesos, així com a la recerca de solucions justes i pacífiques als conflictes.

En desgreuge a les ofenses rebudes per monsenyor André Perraudin durant la celebració a Suïssa l’11 de febrer 1999, James Gasana li va dirigir dies després una carta de suport, en representació de les Esglésies Protestants Ruandeses a l’exili. En un fort contrast amb les declaracions públiques papals de la passada trobada al Vaticà, i fins i tot deixant-les en evidència, en aquesta carta es poden llegir algunes inequívoques denúncies com la que es refereix a “l’explotació immoral de la tragèdia del genocidi per als fins del monopoli ètnic del poder”:

“En aquest context [es refereix al racista posicionament dels notables de la monarquia uns mesos abans de la carta del vicari apostòlic], l’Església hauria faltat al seu deure profètic si no hagués proclamat alt i fort l’ensenyament de l’Evangeli en matèria de justícia i de relacions socials […].

Els representants de les Esglésies protestants ruandeses exiliats estan persuadits […] que vostè no ha cessat de condemnar la injustícia i l’opressió practicada pel grup que sigui. Constatem que en lloc de treballar per la reconciliació nacional, el nou règim persegueix sistemàticament totes les persones íntegres que es pronuncien contra les greus violacions dels drets humans a Rwanda. Aquest règim utilitza precisament els mitjans de lluita deshonestos que el seu Sermó de quaresma condemnava […]. Aquests mitjans són ‘l’odi, el menyspreu, l’esperit de divisió i de desunió, la mentida i la calúmnia’. A aquests s’hi afegeix l’explotació immoral de la tragèdia del genocidi per als fins del monopoli ètnic del poder.

Aquests representants condemnen la campanya de calúmnies llançades contra el digne obrer apostòlic que vostè és. Ells lloen el senyor pel seu coratge i pel seu compromís en favor de l’ensenyament de la llei divina i de la moral cristiana i li asseguren el seu suport fraternal.”

La pervivència en l’actualitat d’aquest conflicte intraeclesial, que es dóna fins i tot a l’interior mateix de la Companyia de Jesús, no és una suposició fantasiosa per la meva part: alguns de nosaltres la coneixem directament, fins i tot hem rebut alguna reprimenda per algun alt càrrec d’aquesta congregació en aquella regió africana per haver exposat en el número 95 dels Quaderns de Cristianisme i Justícia una moderada visió dels esdeveniments que no s’ajustava a la versió oficial (“L’Àfrica dels Grans Llacs: deu anys de sofriment, destrucció i mort”, Joan Casòliva i Joan Carrero, octubre 2000). Encara molt més dolorosa i reveladora és una altra anècdota: durant la nit que va seguir al doble magnicidi del 6 d’abril de 1994, els tres jesuïtes de Remera que serien assassinats el dia següent van estar festejant el terrible atemptat. Ho vaig conèixer per un testimoni directe, jesuïta hutu, que va quedar profundament torbat per semblant festeig.

Que al cor d’alguns membres hutus de l’Església triomfés l’odi ètnic sobre la fraternitat evangèlica, no és per tant l’únic pecat de l’Església pel qual el papa Francesc hauria d’haver demanat perdó. Tot aquest odi va tenir unes arrels històriques, aquelles arrels la denúncia de les quals va ocasionar a monsenyor André Perraudin tanta persecució i sofriment: el complex de superioritat ètnica de l’aristocràcia feudal tutsi, un complex que fins i tot en molts eclesiàstics tutsis va triomfar sobre la fraternitat evangèlica. Un sentiment de superioritat ètnica que està en l’origen mateix de l’enorme tragèdia que es va iniciar a tota la regió l’octubre de 1990 amb la invasió de Rwanda per part dels hereus de la noblesa feudal tutsi. Vist en aquest marc, l’acte diplomàtic de desgreuge de l’ètnia tutsi davant de l’alliberador de “el” genocidi, Paul Kagame, i la parcialitat de les declaracions papals, ens condueix a una conclusió evident: el papa Francesc sembla haver escoltat només un dels esmentats sectors eclesials, ha optat pel menys evangèlic d’ells i s’ha bolcat a favor de la falsària versió oficial de la història i del present.

Amb el solemne i tendenciós desgreuge del papa Francesc davant el criminal Paul Kagame, milions de ruandesos, cristians convençuts (com el tutsi Déogratias Mushayidi, condemnat a cadena perpètua o com Victoire Ingabire Umuhoza, condemnada a quinze anys de presó, o les seves respectives famílies), han arribat al més profund de les tenebres. Han estat abandonats fins i tot pel successor d’aquell Pere que en aquests mateixos dies de passió abandonava el seu mestre. I, el que és encara més dur, com ho va ser també per a Jesús en la seva última hora: han estat aparentment abandonats fins i tot pel Pare. Quina altra cosa més terrible els pot succeir? Però, precisament per això, perquè han arribat ja al cor mateix de les tenebres, ja només els queda esperar l’arribada de la llum. La llum del Senyor ressuscitat que, al final d’aquesta mateixa nit d’avui, Dissabte Sant, en aquest prodigiós contínuum espaitemporal d’Albert Einstein, en aquest Avui litúrgic intemporal, va vèncer tota mentida, tot odi, tota mort. Ja només els queda esperar que, igual que va succeir amb la traïció de Pere, l’històric error del papa Francesc es converteixi en font de salvació. Aquesta serà la nostra principal pregària en la Vetlla Pasqual que celebrarem en unes hores. La celebrarem en la confiança que, atès que el lliurament del papa Francesc al Senyor Jesús és semblant al de Pere, aquesta dolorosa història encara no s’ha acabat.

En tot cas, una cosa és certa: cada vegada és més a prop el triomf de la Llum i de la Veritat. Ja és més a prop el moment en què Paul Kagame caurà. Ara, gràcies als seus poderosos padrins occidentals, sembla invencible. De moment, la potència de la falsària versió oficial de “el” genocidi dels tutsis (l’únic genocidi), pel qual el papa Francesc ha demanat perdó, impedeix entendre el que realment va passar. Però, abans o després, Paul Kagame caurà. Com va caure Rafael Videla, com n’han caigut tants. I a partir de llavors sortiran a la llum multitud d’informacions sobre increïbles barbàries que avui són silenciades. És la constatació i la certesa a què mahatma Gandhi s’aferrava en els moments de desànim: “Quan desespero recordo que, al llarg de la història, sempre han triomfat la veritat i l’amor. Hi ha hagut tirans i assassins que durant un moment poden semblar invencibles, però, al final, sempre cauen. Tingueu-ho present. Sempre”. Un dia, la profunda satisfacció dels qui es van mantenir fidels als més nobles principis no tindrà comparació possible amb cap altra. Aquell dia, el descobriment que el camí, amb totes les seves penalitats, era ja la meta, no tindrà preu.

Cinc i set anys després, Isidro Uzkudun (10.06.2000) i José Ramón Amunarriz (13.05.2002) van ser assassinats per l’FPR.