Després dels recents i seriosos enfrontaments entre ERC i Junts, he pres consciència que fa uns anys em vaig equivocar: no creia que les coses arribessin al punt a què han arribat. La meva admiració pel poble de Catalunya, enfortida després de les manifestacions massives a Barcelona contra l’agressió d’Occident a l’Iraq i sobretot després de la gesta de l’1-0, em portava a creure que no es produirien unes divisions tan profundes com les que en aquests dies estem veient, que no arribarien a aparèixer en els qui lideren la política catalana unes pulsions atàviques tan intenses com les que ara s’estan evidenciant. Aquestes penoses divisions segur que estan produint una gran satisfacció entre aquells que sempre han intentat provocar-les.

La veritat és que aquestes pulsions, sempre latents en les profunditats dels éssers humans, es desperten massa sovint quan la proximitat del poder comença a trastornar-nos. L’Anell Únic de J. R. R. Tolkien, que embogeix gairebé tothom, sembla ser molt més que una ficció. La recerca del poder en si mateix per part de les elits globalistes és massa evident i no cal referir-s’hi. Però quan baixem a l’àmbit d’aquells que lluitem per un món millor, ens trobem amb la dolorosa constatació que aquesta recerca del poder i del control emergeix altra vegada, per més amagada que estigui sota la màscara: “Pel bé de la causa”.

Darrere d’aquesta noble màscara es prenen decisions que de nobles no en tenen res. I així s’arriben a fer coses que mai s’haurien d’haver fet. He vist massa vegades com les lluites internes pel lideratge acabaven avortant les veritables lluites, les fetes contra la injustícia i l’opressió. I la justificació racional de semblant afany inconfessable sempre era la mateixa: nosaltres som els qui en sabem, els qui ho farem bé, els qui ho aconseguirem, els qui hem de controlar tots els actors i tots els ressorts… A vegades no es tracta ni tan sols d’un “nosaltres”, sinó d’un “jo”.

L’única legitimitat resideix al Parlament –proclama Pere Aragonès, cap visible i imatge pública de tot un col·lectiu–, ningú pot tutelar-lo. La pregunta és: Però de quin Parlament parlem? Jo creia que l’1-O havia estat la gesta fundadora d’un poble. Que d’ell n’havien sorgit un Parlament, un president i un projecte. I creia també que, davant l’atac frontal de l’Estat espanyol, era lògic constituir un Govern a l’exili, un Consell per la República. Però sembla ser que ERC dona per bona la situació actual. I que, per tant, assumeix com a fets consumats totes les bàrbares actuacions de l’Estat espanyol per desactivar el que es va iniciar l’1-O. Sembla com si en aquell 1-O no s’hagués iniciat res, com si es donés per bona la destitució de Puigdemont, com si el Consell per la República fos tan sols una entelèquia… Ara són ells, els d’ERC, els qui per fi decideixen. I millor sols, sense fantasmals Consells per la República de gent de dretes.

El passat mes d’octubre Pere Aragonès declarava que la unilateralitat no l’exerceix “qui vol, sinó qui pot”. I afegia: “Qui pot inhabilitar un president de la Generalitat per penjar una pancarta que diu el que pensem la majoria de catalans? Qui pot enviar la Policia i la Guàrdia Civil als col·legis l’1 d’octubre? Qui pot enviar el monarca alineant-se amb els qui cridaven ‘a por ellos’ per venir a bastonejar els catalans? L’Estat”. En el mateix moment en què vaig conèixer semblants declaracions em vaig adonar que Pere Aragonés no ha entès mai ni el que és la No violència ni la força de la desobediència civil.

Ningú està obligat a inspirar-se en la doctrina de la No violència. Però, almenys, ERC hauria de ser coherent i no fer declaracions en què sembla voler-hi emmarcar les seves pròpies estratègies. Però el més preocupant per a mi són els dubtes que aquestes declaracions m’originen sobre la solidesa del lideratge d’ERC en una situació tan crítica i decisiva com l’actual. Per això, la pregunta decisiva, des del meu punt de vista, és aquesta: Pot liderar una veritable revolució, com la que pretén el Procés català, algú que no sigui un autèntic estadista, per molt que pugui ser un bon president?

No sé si hi ha prou consciència que això és una autèntica guerra, per molt incruenta que sembli ser. De fet, Pere Aragonès s’expressava en termes pràcticament bèl·lics sobre la unilateralitat dels qui tenen en exclusiva la força “legítima”. No sé si m’estic equivocant una mica o molt. Confesso que estic una mica lluny d’aquests esdeveniments. Però la veritat és que tot això em fa massa pudor a una cosa a la qual se sol anomenar “traïció”. A les eleccions immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, el partit conservador de Winston Churchill va ser derrotat. Però, en ple conflicte bèl·lic el poble britànic hagués considerat que qualsevol intent de soscavar el seu lideratge era una traïció en tota regla.

Per això m’atreveixo a utilitzar un terme tan fort com el de traïció: perquè, enmig d’una campanya mediàtica policial tan dura i bruta per part de l’Estat, no crec que aquest sigui el moment per donar per acabat el lideratge d’aquell que molts seguim considerant com el legítim president de la República Catalana, Carles Puigdemont. No és casual que els mitjans, tertulians, “experts” i altres forces “intel·lectuals” i “morals” de la indissoluble unitat Pàtria s’acarnissin precisament amb ell. Saben molt bé qui és l’home a batre.

Em trec el barret, com sol dir-se, davant la impressionant intervenció última de Jordi Cuixart, en què afirmava que Òmnium no pot posicionar-se en aquest enfrontament entre germans i en la qual feia una sentida crida a la unitat, crida seguida d’un interminable aplaudiment dels assistents. És el que correspon a Òmnium. I sembla que –tant de bo sigui així!– la seva sentida i respectada intervenció ha suposat un punt d’inflexió. En el meu cas, donada la meva insignificança i el meu allunyament de l’escenari català, crec que em correspon escriure el que estic escrivint. Al cap i a la fi, també estic parlant d’unitat. Però d’una unitat amb un determinat lideratge, que de moment hauria de ser respectat.

Una altra cosa que he après el darrer mig segle (és a dir, des que el 1973 vaig decidir que, des de les meves arrels profundament cristianes, intentaria ser un digne aprenent dels mètodes de la No violència) és aquesta: en l’àmbit del psiquisme humà i de les relacions interpersonals s’hi mouen forces i realitats massa subtils. La qual cosa fa inútil tot intent de convèncer ningú que tal o qual presa de posició fa massa pudor a recerca de control, lideratge i poder. I fa molt més impossible encara qualsevol intent de “demostració” de la veracitat del que s’afirma. Són coses que es veuen o no es veuen. I els qui segueixen encara ancorats en una concepció mecanicista, racionalista, cartesiana, controlable i demostrable de la ciència haurien interessar-se per la física quàntica.

Els “somiadors” viuen en un món estrany, diferent d’aquell que la gran majoria de la humanitat anomena la realitat. Alguns d’ells arriben a veure abans de morir (sovint assassinats) com el seu somni es va fusionant amb la “realitat”, transformant-la en una o major mesura. És el cas d’aquell Martin Luther King que, commogut des del més profund, cridava “He tingut un somni”. Però la majoria d’ells, la majoria dels autèntics somiadors, no dels quimèrics ingenus, moren sense veure el compliment de les antigues profecies. Com aquella que proclama que els anavin posseiran la terra. Tanmateix moren en pau, amb la clara consciència d’haver fet el que havien de fer: seguir allò que mahatma Gandhi anomenava “la suau veu interior”; ser fidels al principi últim i superior, el de la dignitat; fer sempre el que és correcte per més inútil que sembli ser… Acabo amb dos dels quatre paràgrafs que vaig triar per a la tapa posterior del llibre Los cinco principios superiores:

“En les més decisives batalles de la humanitat, les que marcaran per sempre l’evolució mateixa de la nostra espècie, la més profunda clau és la de la dignitat. I ara n’estem lliurant una. Ni el “realisme”, ni la “prudència”, ni el pragmatisme seran efectius en aquesta hora crítica. Només la dignitat ens permetrà alliberar-nos de la ‘tutela’ dels grans financers i de les regles dels seus ‘mercats’. En aquests dies […], no hem d’oblidar que això és realment una guerra. I que, com davant de totes les guerres, només hi ha dues alternatives: sacrificis o submissió.

Però és una guerra que els qui estem dins d’aquest Sistema occidental només podrem lliurar amb les ‘armes’ de la no violència. En aquest temps en què les nostres institucions representen cada vegada menys els ciutadans i serveixen cada vegada més descaradament els grans poders financers, serà de gran utilitat comprendre què són la desobediència civil i la no violència, com les van descobrir Gandhi i Luther King, d’on neixen, quina és la seva força… La realitat no és una cosa que estigui ‘allà fora’, sòlida i inamovible. L’observador altera sempre el que observa. No només ho afirmen nombroses tradicions espirituals mil·lenàries sinó també, des del Segle XX, la física. La generositat (tercer principi superior), la veritat (quart) i la dignitat (cinquè) encara compten. L’antònim de la bella paraula utopia no és realisme sinó mesquinesa. I els seus sinònims, igualment bells, són empatia, magnanimitat i coratge.

Joan Carrero va ser el tercer objector de consciència al servei militar obligatori de l’Estat espanyol, llevat dels Testimonis de Jehovà. El 1974 es va haver d’exiliar a l’Argentina on va treballar durant tres anys amb comunitats quítxues dels Andes argentins, col·laborant amb Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau 1980. El mateix Pérez Esquivel va presentar la candidatura de Joan Carrero al Nobel de la Pau l’any 2000 pel seu treball a favor de la Veritat a l’África dels Grans LLacs.

Presideix la Fundació s’Olivar d’Estellencs, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, des de la qual ha encapçalat iniciatives com la presentació d’una querella contra el govern de Paul Kagame de Rwanda per genocidi i crims contra la humanitat que va dur a l’Auto de processament de 40 militars ruandesos emès pel jutge Fernando Andreu de l’Audiencia Nacional española, o la creació d’una taula de diàleg entre les diferents parts del conflicte de Rwanda. És autor de diversos articles i de 4 llibres: África, la madre ultrajada (2010), La hora de los grandes “filántropos” (2012), Los cinco principios superiores (2015) i El “Shalom” del resucitado (2018).

Torrent ajorna sine die el ple d'investidura de Puigdemont (30.01.2018)
Torrent ajorna sine die el ple d'investidura de Jordi Sánchez (10.03.2018)
Intervenció del president Torra al ple del Parlament del 27.01.2020
ERC evita unir-se a l'aplaudiment a Torra de JXCAT (27.01.2020)
Pere Aragonès demana governar "sense substitucions ni tuteles" (30.03.2021)