El meu títol és redundant per una raó, ja que l’arrel de la paraula radical és la paraula llatina radix, que vol dir arrel. Doncs pretenc mostrar com l’ús i el mal ús del llenguatge, la seva història o etimologia, i la nostra com a animals etimològics com ens va anomenar el filòsof espanyol José Ortega i Gasset, és crucial per entendre el nostre món, un món que una vegada més trontolla a la vora d’una guerra mundial que gairebé inexorablement es tornarà nuclear tal com s’estan desenvolupant els esdeveniments. Si el nostre llenguatge està corromput, com segurament ho està, i la propaganda política floreix com a resultat, l’ús correcte del nostre llenguatge i el significat de les paraules es converteix en una obligació de qualsevol que les utilitzi, és a dir, de tothom, especialment dels escriptors.

El govern dels Estats Units existeix per fer la guerra. En la seva forma actual, s’enfonsaria sense ella; i en la seva forma actual, s’ensorrarà amb ella. Només un canvi estructural radical ho podrà evitar. Perquè fer la guerra és el nucli del seu pressupost, la seva raó de ser: 816.700 milions només per a la Llei d’Autorització de la Defensa Nacional per a l’any fiscal 2023, una suma finançada amb dèficit que només explica una part de la història. Aquesta quantitat que finança el complex militar-industrial i els seus diners sagnants és per a un país que no ha estat mai envaït, té fronteres amb veïns amics i està a oceans de distància de la multitud de països que els seus líders ataquen i anomenen els nostres enemics. Els Estats Units lliuren guerres arreu del món perquè matar és la seva ànima, la seva essència estructural.

En escriure sobre el mal ús del llenguatge, George Orwell va escriure: “Es torna lleig i inexacte perquè els nostres pensaments són ximples, però la deixadesa del nostre llenguatge ens facilita tenir pensaments ximples”. Així doncs, amb aquestes paraules Orwell ens situa sorneguerament en l’enigma de l’ou i la gallina, un enigma o paradoxa que es relaciona amb el meu tema d’una manera estranya, però que directament ignoraré.

Per radical no em refereixo a l’ús polític generalitzat de radical de dretes o radical d’esquerres, o radical en el sentit d’algú que interpreta el paper a través de la vestimenta o el comportament. Faig servir la paraula en el seu significat primari: un radical és algú arrelat a la terra, és a dir, tothom. Per tant, tothom és mortal, humà, no un déu, i procedeix de la terra i hi torna. Tothom és radical en aquest sentit, encara que intenti negar-ho. I com més viu se sent un, més veu a venir que morirà i no li agrada la idea, per la qual cosa molts reprimeixen la seva vitalitat per reduir la por a la mort. La millor manera de fer-ho és desaparèixer entre la multitud, esdevenir una persona convencional. Actuar com si hom no sabés que els seus líders polítics estan enamorats de la mort i de l’assassinat i com si no fossin engranatges obedients d’una vasta màquina assassina sistèmica. Potser la suposició inconscient és que aquests “líders” poden matar la mort per tu matant un gran nombre de persones i fer-te sentir que algú té el control d’aquesta cosa anomenada mort.

El rabí Abraham Joshua Heschel, que es va oposar fermament a la guerra del Vietnam i va marxar amb el Dr. Martin Luther King, Jr. va expressar bé el sentit bàsic de la radicalitat quan va dir:

“El nostre objectiu hauria de ser viure la vida amb sorpresa radical. Llevar-se al matí i contemplar el món sense donar res per fet. Tot és fenomenal; tot és increïble; mai tractis la vida amb indiferència. Ser espiritual és estar bocabadat.”

Sorprendre’s radicalment que existim és sorprendre’s igualment que morirem. I vet aquí el problema.

Ahir vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a veure un amic periodista. Era de nit i la meva dona ja havia fet servir el cotxe. Acabava de seguir totes les terribles notícies sobre la matança israeliana de palestins a Gaza, inclosa la mort de més de 3.000 nens, el nombre dels quals augmenta ràpidament. Les visions d’aquells nens i nadons feien estralls en el meu ànim, i no deixava de pensar en els meus fills i en l’amor i la tendresa que comporta ser pare. Va començar a sonar un CD musical que la meva dona havia estat escoltant. L’estoig era a la consola. Era Sacred Arias d’Andrea Bocelli. El de la veu majestuosa cantava Nit de Pau. Em van saltar les llàgrimes en escoltar les seves apassionades paraules:

Nit de pau! Nit santa!
Tot està en calma, tot brilla
al voltant de la Mare de Déu i el Nen,
Sant nen tan tendre i suau,
Dorm en pau celestial!
Dorm en pau celestial.

Vaig veure les nits a Gaza mentre les bombes israelianes esclataven i feien miques a tothom i a tot, a tots els sants infants, als nens i als adults.

Em vaig sentir fora de mi de dolor, un ciutadà estatunidenc que conduïa per una carretera rural segura contemplant el salvatgisme de la meva nació i el seu suport a la brutalitat del govern israelià i als assassinats en massa de palestins perquè tothom els veiés a les pantalles de tot arreu.

Vaig sentir vergonya de viure en una terra on la justícia és un joc reservat només a la retòrica, que s’uneix a la massacre d’innocents, com sempre ha fet, ara juntament amb el règim d’apartheid israelià.

Vaig pensar en tots els polítics compromesos que juren lleialtat als assassins, Biden i tots els seus predecessors presidencials, ara inclòs l’aspirant Robert F. Kennedy, Jr., un home amb consciència en moltes qüestions importants a qui he donat suport en la recerca de la presidència, però un home la consciència del qual l’ha abandonat quan es tracta dels palestins, com Scott Ritter ha documentat recentment. He instat en privat Kennedy a reconsiderar el seu suport “indestructible, decidit i pràctic” al govern israelià després de la irrupció a Gaza del 7 d’octubre, però ha estat en va. De fet, he estat intentant que retiri el seu suport incondicional a Israel des de l’estiu, quan va retirar el seu suport a Roger Waters, va marxar amb el rabí Shmuley Boteach a la desfilada d’Israel a Nova York i va permetre que Boteach digués que Sirhan Sirah havia matat el seu pare sense corregir-lo, sabent que era una mentida atroç. El meu fracàs en aquest sentit m’entristeix profundament.

Em vaig tornar a sentir traït –potser em diran ingenu– com quan era jove i vaig confiar per darrera vegada en votar un candidat presidencial estatunidenc el 1972. Creia haver après a comprendre radicalment la naturalesa sistemàticament corrupta de l’Estat de guerra estatunidenc. Ara han passat més de tres setmanes i Bobby Kennedy ha romàs en silenci, només per demanar les nostres oracions per les víctimes del tiroteig massiu a Maine. Pels palestins, ni una paraula. Tot i que considera que la situació israelopalestina és complicada, no hi ha res complicat en el genocidi; no necessita llargues anàlisis ni discussions amb assessors. Els fets de la matança israeliana de palestins a Gaza són evidents perquè tothom els vegi, si volen. Bobby Kennedy s’hi ha girat d’esquena. I jo me n’he allunyat tristament.

Vaig recordar les paraules evangèliques que vaig sentir fa temps sobre el compliment de les paraules del profeta Jeremies: “Es va sentir a Ramà una veu que sanglotava i es lamentava fortament: era Raquel que plorava pels seus fills, negant-se a ser consolada perquè ja no hi eren”. Però aquesta vegada no és la Raquel jueva, ja que Herodes ha assumit el nom de Netanyahu i els seus aliats estatunidencs, i els qui ploren són mares i pares palestins. Res no pot justificar una matança semblant, ni els terribles assassinats d’israelians innocents del 7 d’octubre que jo denuncio; ni la por que el naixement de missatgers de la pau pugui colpejar al cor d’Herodes/Netanyahu… res! Setanta-cinc anys de neteja ètnica de palestins continuen a bon ritme. El nen jueu Jesús, el predicador radical de l’amor i la pau per a tots els pobles, no va morir en una creu privada, ni tampoc els palestins. Així són les coses.

Vaig pensar en la dolça meravella indescriptible de sostenir el teu nadó als braços mentre m’adonava de quants pares palestins han estat sostenint els seus fills morts en els seus. Em va envair la ràbia davant l’obscenitat dels qui recolzen això, dels qui tanquen els ulls davant d’això i dels qui romanen en silenci.

Em vaig adonar que, com a cristià, estic batejat en la família humana, no en un grup especial, que és el contrari del missatge de Jesús. Tots els nens són sants i innocents i massacrar-los és el mal. I romandre en silenci mentre passa és ser còmplice del mal.

Vaig recordar com van començar aquestes setmanes de terror i vaig pensar en un poema que és succintament apropiat: Harlem, de Langston Hughes:

Què li passa a un somni ajornat?

S’asseca
com una pansa al sol?
O supura com una nafra…
i després fuig?
Fa pudor de carn podrida?
O té crosta i sucre…
com un xarop dolç?
Potser només s’enfonsa
com una càrrega pesada.

O explota?

I vaig pensar que podia haver omès aquest signe d’interrogació final perquè tenim la nostra resposta abans i ara.

Aleshores la música es va aturar i vaig arribar al meu destí per trobar-me amb el meu amic.

Sí, ser radical és estar arrelat a la terra i adonar-se que totes les persones formem part de la família humana, cadascun de nosaltres fet de carn i ossos i, per tant, germanes i germans mereixedors de justícia, pau i dignitat. Però això no és res més que un primer pas en la comprensió de tota la dimensió de la visió radical. Pot acabar en paper mullat si no es fa un segon pas: fer servir la nostra llibertat per desarrelar-nos de la propaganda convencional del govern i dels mitjans de comunicació de masses i del control mental que ennuvola la nostra comprensió de com funciona el món. Això requereix estudi i treball i una comprensió de les arrels històriques i sistèmiques de tota la suposada violència “no provocada” que assola el nostre món.

Així, allò existencial i allò sociohistòric es fonen en la visió radical que ens permet comprendre les estructures del mal i la nostra responsabilitat personal.

Avui aquesta obligació és clara: oposar-se al genocidi israelià dels palestins.

Si no, serem espectadors culpables.

Font: Edward Curtin

Hospitals de Gaza a punt del col·lapse (Al Jazeera, 01.11.2023)