En una entrevista d’aquests mateixos dies, la doctora Ángeles Maestro feia referència als beneficis de Moderna i Pfizer a Europa: 85.000 milions d’euros després d’haver invertit entre 1.000 i 1.500 en la fabricació dels vaccins. I es tracta d’uns beneficis segurs, ja que les farmacèutiques han aconseguit quedar exemptes de qualsevol responsabilitat davant de les futures conseqüències indesitjables de la vaccinació. A més, tampoc són responsables de les falsàries declaracions als mitjans de comunicació realitzades contínuament tant pels seus propis lacais encoberts com per les desenes de milers de maldestres professionals del que és políticament correcte que repeteixen com cotorres la doctrina oficial.

En el pas des de la documentació oficial a la divulgació als mitjans es produeix un desajust tal, sempre a favor dels interessos de les elits, que finalment es creen dues realitats paral·leles. I la que realment importa, la que aconsegueix el consentiment social (d’això es tracta), és la “realitat” presentada als mitjans per desenes de milers de professionals que no llegeixen, que no aprofundeixen els temes que tracten o que prefereixen no fer-ho. És una estratègia tan antiga com l’aparició dels mitjans massius d'”informació”. En aquest sentit, al llibre La hora de los grandes “filántropos”  hi recullo una sucosa anècdota. Es tracta d’una de les gravacions desclassificades de les converses entre el president Richard Nixon i Henry Kissinger: “El documental L’home més perillós d’Amèrica recull l’enregistrament de les paraules amb les que el president Richard Nixon va ordenar posar en marxa una campanya als mitjans per acabar amb Daniel Ellsberg: Hem de enxampar aquest fill de gossa. El problema és que tots els advocats bons diuen: Cal guanyar el cas als tribunals. Que els donin als tribunals! Condemnarem aquest bastard a la premsa. Així és com es fa”.

L'”èxit” econòmic de les grans farmacèutiques està sent extraordinari. Però el fenomen que em resulta més extraordinari de tots és el del procés mitjançant el qual han aconseguit imposar massivament la seva pròpia visió dels esdeveniments. Una visió que, analitzada una mica en profunditat, és realment insostenible. Es tracta d’un fenomen absolutament sorprenent. Un fenomen que pot ser considerat com la més important clau per comprendre que s’hagi pogut arribar a uns beneficis econòmics tan descomunals i, al mateix temps, com un sorprenent èxit en si mateix. Per tant cal preguntar: Quins són al seu torn les principals claus per explicar aquest sorprenent i gairebé increïble fenomen consistent en haver aconseguit imposar d’una manera tan eficaç una versió dels fets tan inconsistent, pobra i xata?

Sí, una doctrina oficial absolutament feble. Només amb l’exorbitant xifra d’aquests beneficis n’hi hauria d’haver prou per fer trontollar una doctrina que pretén posar com a qüestió central la preocupació per la sanitat mundial i no la que realment ocupa tal centralitat: el malaltís afany per aconseguir uns beneficis que només poden ser considerats com escandalosos i fins i tot criminals. Els beneficis de l’anomenada Big Pharma superen en molt els de qualsevol altra indústria, inclòs el Complex Militar Industrial. Qui en el seu esforços per comprendre el que ens està passant descuidi aquest eix central, deixarà de tocar de peus a terra i surarà en un món d’ingenus i il·lusos.

La realitat no és altra que aquesta: semblant avidesa i semblant avarícia en gent tan poderosa necessàriament ho distorsiona i manipula tot, necessàriament corromp tots els processos, necessàriament utilitza tots els mitjans al seu abast per sortir-se amb la seva, necessàriament acaba caient sempre en la criminalitat. La multitud de condemnes judicials rebudes per les farmacèutiques en són l’evidència. I als llibres, alguns dels quals ja vaig citar en articles anteriors, sobre els crims de les grans farmacèutiques, ara hi podria afegir el que Ángeles Maestro recomana en la seva entrevista, qualificant-lo de paradigmàtic: Medicamentos que matan y crimen organizado del prestigiós biòleg Peter C. Gotzsche. Quines aigües saludables poden brollar d’una font greument contaminada? Per ventura es poden recollir fruits bons d’un arbre tòxic (Evangeli de Mateu 7, 17-20)? El futur ens depara una impressionant contesa per la veritat, una contesa com potser no n’hi ha hagut mai cap. Fins quan seran capaços aquestes elits de silenciar uns fets que cada dia seran més evidents?

Des del seu mateix inici, aquesta pandèmia ha estat plena de massa incongruències que només són desxifrables quan es té clar que tot apuntava a forçar una vaccinació massiva, fossin quins fossin els resultats i les conseqüències d’ella. Tals incoherències continuen fins al dia d’avui. Així, ara passa que, per exemple, alguns qualificats com a negacionistes som els que, curiosament, estem alertant els vaccinats perquè no es confiïn, perquè vagin amb compte, perquè prenguin consciència que els vaccinats encomanen i s’encomanen, perquè evitin aglomeracions socials innecessàries… És com si, un cop aconseguida la vaccinació, tan anhelada pels governs, a la majoria dels vaccinats no els importés res més. És una situació realment surrealista. I perillosa. Però, cap problema… ja recorrerem a una tercera injecció! En un debat tan pla no val la pena ni argumentar que els fets demostren ja la inutilitat, o fins i tot perillositat, d’aquesta mesura extrema.

Estic cada vegada més convençut que una de les més importants claus, si no la que més, per explicar la tremenda potència amb la qual s’ha aconseguit imposar la doctrina de la-vaccinació-panacea-contra-la-pandèmia cal cercar-la en el que ja el 2008 jo mateix qualificava com “la multitudinària casta dels propagandistes” al llibre África, la madre ultrajada.

Si és cert allò que afirmaven Martin Luther King, Albert Einstein i tants altres que el silenci de la gran massa dels bons és el més gran dels mals, més gran encara que la mateixa maldat d’uns quants dolents, llavors la meva conclusió és clara: per convertir la doctrina oficial en pensament únic, la reduïda elit formada per aquells que saben necessita de la casta dels propagandistes. Ells són la important i imprescindible baula intermèdia per aconseguir el silenci de la gran massa dels bons. Hi ha aquells que accepten ser comprats. Però també hi ha els altres: aquells que mai se surten del que és políticament correcte, dels còmodes consensos socials. Aquests sí que són perillosos, perquè són multitud, perquè acaben creient-se que saben, perquè la seva privilegiada posició els fa sentir-se segurs i autosuficients, perquè la gent creuen realment que ells són els qui en saben, perquè com no ha de ser veritat el que diuen deu mil experts?

Em podria referir al devastador treball de les grans farmacèutiques d’infiltració i lobbying o pressió a les institucions i organismes internacionals fins aconseguir decisions i normatives contra les quals, posteriorment, els estats no hi poden fer res. O a com va ser imposada una determinada gestió de la pandèmia amb prohibició i fins i tot criminalització de tractaments primerencs de l’eficàcia dels quals se’n comença a parlar ara, o com es va abandonar a la seva sort la gent gran en residències. Podria referir-me a tantes altres de les seves moltes inconfessables i mafioses pràctiques i activitats. Però res de tot això els seria útil si no aconseguissin obtenir el consentiment de les societats.

D’altra banda, és clar que si tenen al seu servei tal quantitat de propagandistes disfressats d’experts i tants milers de professionals que s’autocensuren cada dia per acomodar-se al guió que s’espera d’ells… és senzillament perquè els amos dels grans mitjans són precisament els mateixos que els de les grans farmacèutiques. Només amb aquesta segona dada, després de la dels escandalosos beneficis, n’hi hauria prou perquè despreciéssim sistemàticament qualsevol pressió mediàtica que pretengués aconseguir que ens vaccinem sense plantejar-nos el més petit dubte. Els mal anomenats vaccins són sobretot poderosos instruments per a un enriquiment escandalós, ràpid i sense escrúpols. De manera semblant, els grans mitjans d’informació s’han convertit sobretot en poderosos instruments de control del pensament. Ángeles Maestro també s’hi refereix al final de la seva entrevista:

“Els propietaris de les grans multinacionals farmacèutiques, els fons Black Rock i Vanguard, que són els grans fons d’inversió del món, són els més grans propietaris de les multinacionals farmacèutiques i a més els propietaris dels grans mitjans de comunicació. Un diari que s’anomena independent i d’esquerres com El País i la Cadena Ser són des de fa un any propietat de Black Rock que va comprar per 1.000 milions el deute del grup Prisa. També són accionistes d’Antena 3, de Tele 5, de La Sexta. O sigui, aquest és el món que tenim.”

Però segurament avui no podria haver arribat a les conclusions a què he arribat si no hagués viscut amb anterioritat situacions molt similars. Situacions en què, de manera absolutament sorprenent, gairebé increïble, s’ha aconseguit imposar massivament una basta i enorme falsedat. És ben coneguda la pràctica unanimitat de tots els mitjans anglosaxons entorn de la mentida de les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Tot i que en aquest cas hi va haver almenys algunes reaccions internacionals, entre les quals van destacar les grans manifestacions a Catalunya. Però l’enorme farsa internacional en la qual directament es negava l’existència al Zaire de centenars de milers de refugiats hutus ruandesos que anaven sent eliminats sistemàticament, em va obrir per sempre els ulls davant el poder devastador d’una perversa propaganda que jo, en la meva ingenuïtat, ja no creia possible a Occident després de l’època de Joseph Goebbels.

Mentre duia a terme a Brussel·les un dejuni que va arribar als 42 dies amb el qual denunciava semblant carnisseria, mentre em trobava cara a cara amb persones (missioners, cooperants, ruandesos) que acabaven d’escapar d’aquelles espantoses massacres i rebia suports tan importants com el d’una vintena de premis Nobel o el dels grups polítics del Parlament Europeu, em va produir un veritable xoc la resposta de persones molt properes a mi mateix: “Jo em guio pels experts i ells diuen que ja no hi ha refugiats ruandesos al Zaire”. Preguntats per qui eren aquests experts, la resposta sempre era semblant: els professionals de Le Monde, El País, etc.

Curiosament, és la mateixa resposta que rebo ara, de persones igualment molt properes, quan intento alertar-los que en països que van uns quants mesos més avançats en el procés de vaccinació, com és el cas d’Israel, la gairebé totalitat d’hospitalitzats i ingressats a l’UCI són persones vaccinades. O que aquí, a Mallorca, ja han hagut de ser intervingudes sis residències de gent gran i que precisament es dona el major nombre de contagis en aquelles en què ja s’ha aplicat la tercera dosi del vaccí. Va ser així com ja el 2008, en la introducció del llibre Àfrica, la madre ultrajada, vaig haver de dedicar especialment un apartat al que vaig titular “La casta dels propagandistes”:

“Emma Bonino, enfrontant-se a la pràctica totalitat de l’establishment, i enduent-se totes les càmeres de TV que va poder aconseguir, va volar al més profund del Zaire. Al costat de la pista de terra de Tingi Tingi va trobar una enorme massa de centenars de milers de refugiats pràcticament a les últimes. Va deixar tan en evidència els poderosos farsants obstinats a negar l’existència d’aquests centenars de milers d’éssers humans maleïts i ‘sacrificables’, que tan sols unes poques hores després ja s’excusaven. ‘Els nostres satèl·lits –es van disculpar des del Pentàgon– no estaven ben orientats’.

‘He retornat dels inferns’, va denunciar per la seva part la comissària a Brussel·les a la seva tornada. Malgrat tot això, la dura realitat és que el món no va reaccionar. Eren molts els interessos en joc, era molta la nostra indiferència, eren molts els propagandistes venuts a la doctrina oficial o simplement dòcils i complaents amb el que és políticament correcte, era ja molt difícil de contrarestar la propaganda que criminalitzava els malmesos refugiats i els feia ‘eliminables’.

El novembre del 2008, fastiguejat de que la comunitat internacional tolerés un nou atac de Rwanda al Congo a través del suposat ‘rebel’ Laurent Nkunda, fastiguejat ja que tants propagandistes continuessin confonent l’opinió pública després de més d’una dècada de permanents atacs d’aquesta mena, vaig escriure un article on m’hi referia:

[…] per convertir-la [la doctrina oficial] en pensament únic, [l’elit formada per aquells que saben] necessiten de la casta dels propagandistes. Ells són la important i imprescindible baula intermèdia per aconseguir el silenci de la gran massa dels bons. Silenci que per a Martin Luther King, Albert Einstein i tants altres és el més gran dels mals. Més gran encara que la maldat d’aquells pocs que compten. Els propagandistes estan entre les elits de la política, de la diplomàcia, de la informació, dels drets humans, de la cultura … […]. La informació és tan poderosa que només amb suposar que existeix, la gent ja queda predisposada i submisa. ‘Ho han dit a la televisió’, ‘surt a El País’… L’important no és el missatge sinó l’autoritat que dipositen en el missatger. Aquestes elits són les que prenen decisions, les que creen opinió. Hi ha en elles molts bons i fins i tot extraordinaris professionals, però per desgràcia també hi ha els propagandistes, molts, massa.

En l’etapa que va precedir i va seguir a l’històrica i inoblidable trobada dels tres megalòmans de les Açores, una cosa m’impressionava molt: la incapacitat de tota una elit estatunidenca per al més mínim distanciament crític respecte a la versió oficial, fabricada artificialment i imposada massivament a la gran massa social d’aquell país. La incapacitat per al més elemental exercici de crítica per part de tants polítics i diplomàtics experimentats, de la pràctica totalitat dels grans mitjans de comunicació, de tants analistes de primera línia, de tants suposats experts, va ser veritablement escandalosa.

L’enorme pressió social i emocional, les censures des del vèrtex del poder polític o empresarial, l’autocensura quotidiana i molts altres factors semblants van ser capaços de produir el que en principi sembla impensable i una mica ‘paranoic’: el consens pràcticament general sobre una tesi basada en un grapat de mentides grolleres i impresentables. Des del meu punt de vista, que porto elaborant des de ja fa tres lustres amb una dedicació pràcticament en exclusiva a aquest conflicte, crec que això mateix és el que està succeint ara respecte a aquesta vasta regió africana. Encara que ara els manipulats per una implacable i eficaç propaganda ja no són només els estatunidencs sinó també tots nosaltres, els europeus.

Hi ha dues categories de propagandistes. Hi ha aquells que accepten ser comprats. Però també hi ha els altres: aquells que mai se surten del que és políticament correcte, dels còmodes consensos socials. Aquests sí que són perillosos, perquè són multitud, perquè creuen saber-ne, perquè la seva privilegiada posició els fa sentir-se segurs i autosuficients, perquè la gent creuen realment que ells són els qui en saben, perquè com no ha de ser veritat el que diuen deu mil experts? Són una subcasta especial dins de la casta dels qui en saben, encara que en realitat no saben res. I els surten barats als promotors de la versió oficial. Treballen per a ells sense ni tan sols ser conscients d’estar en nòmina. Possiblement en cap conflicte com en aquest han caigut tants d’ells a la xarxa d’una hàbil propaganda.

Són especialistes en repetir com lloros el que dicten les grans agències. Són experts en l’art de seleccionar, copiar i enganxar. Són aquells que, de vegades, per demostrar que són periodistes d’investigació, hi afegeixen una mica de la seva pròpia collita. Sempre sense sortir-se del marc del que és políticament correcte. O fins i tot sent més papistes que el Papa: enaltint els agressors criminals. Queda bé. Com Jonh Carlin referint-se a Kagame: ‘És d’una generositat que ni el mateix Jesucrist s’hauria pogut imaginar’. El mateix Kagame a qui, tanmateix, els qui realment s’esforcen a saber, qualifiquen com ‘el major criminal en actiu’. O rematant les víctimes. Com fan altres insignes periodistes de qüestions internacionals. Doncs la doctrina oficial diu que aquestes víctimes són els culpables, o com a mínim els corresponsables. Però, els altres corresponsables, els protegits dels grans del nostre món, millor no tocar-los. Aquests experts disposen de pàgines i pàgines als més importants mitjans… Que curiós. Alguns han passat dies o potser setmanes ‘sobre el terreny’ i ja són inqüestionables. Altres fins i tot han rebut premis a la seva magnífica tasca professional. Però no s’adonen que, en expressió del col·lectiu SOS-Rwanda-Burundi: ‘S’han convertit en vulgars distribuïdors d’una mentida tan nociva com la pitjor droga’. Me n’he trobat molts aquests anys. Encara que ja fa un cert temps que ha començat la seva extinció.

El fet és que, com relata Umutesi i tants altres protagonistes directes d’aquesta història, la gran majoria dels seus companys de fugida, que estaven tan ‘ben atesos’, van morir en realitat les setmanes posteriors: desenes de milers d’ells caçats pels assassins de l’EPR amb l’ajuda de l’ACNUR. Per tot això, aquestes dures paraules no són fortuïtes com a rematada d’aquesta introducció. Pretenen ser una veu més, una veu d’alerta respecte a un dels majors perills actuals per a la veritat, la justícia i la pau: l’estratègic posicionament als grans mitjans de tendència progressista, així com a les grans ONG, d’experts utilitzats per modelar l’opinió pública respecte al conflicte de l’Àfrica dels Grans Llacs. Per modelar, especialment, l’opinió d’aquells sectors polítics i socials que podria reaccionar davant de tals barbàries: la gent de l’esquerra. Alguns d’aquests experts són simplement professionals ben instal·lats que juguen sempre a la carta del que és ‘políticament correcte’. Però d’altres, una petita però molt influent minoria, han estat realment captats pels qui al més alt nivell mouen els fils d’aquesta propaganda. Uns han estat seduïts i atrets de manera subtil però efectiva; altres, directament comprats.

La contumàcia d’aquests, tot i que cada dia estan quedant més en evidència, i la incapacitat dels divulgadors per reconèixer que han estat enganyats, estan sent unes importants inèrcies en aquesta gran mentida que, com una locomotora sense fre, està sent tan difícil d’aturar. Aquesta nova modalitat de manipulació de l’opinió pública a través d’experts i ONG s’afegeix ara a la ja clàssica: la que actuava a través dels suposats analistes especialitzats dels mitjans de comunicació. Els uns i els altres són actualment els grans creadors d’opinió. Referent a això és summament revelador el fet que Roger Winter, l’anterior president d’InterAction, una gran plataforma estatunidenca d’ONG, hagi estat alhora l’home clau del Pentàgon per a la conquesta de Rwanda i el Zaire. I que ara ho estigui sent a Darfur. Pel bé del col·lectiu d’ONG, la tasca del qual és tan important per al nostre món, crec que cal denunciar sense corporativismes malsans els qui estan utilitzant el prestigi d’aquest col·lectiu i danyant greument la seva credibilitat.”

Dr Peter Gøtzsche: Medicamentos que matan y crimen organizado (03.10.2013)