Malgrat la seva estrepitosa derrota, l’OTAN no ha acabat d’infligir misèria a la terra dels afganesos

Hi havia una vegada, en una galàxia no gaire llunyana, l’Imperi del Caos va llançar l’anomenada “Guerra contra el Terror” contra un empobrit cementiri d’imperis a la cruïlla de l’Àsia Central i del Sud.

En nom de la seguretat nacional, es va bombardejar la terra dels afganesos fins que el Pentàgon es va quedar sense objectius, com es va queixar en el seu moment el seu cap Donald Rumsfeld, addicte als “desconeguts”.

Operació “Captiveri Perdurable“

Els objectius civils, també coneguts com a “danys col·laterals”, van ser la norma durant anys. Multituds van haver de fugir a nacions veïnes per trobar refugi, mentre que desenes de milers van ser empresonats per raons desconegudes, alguns fins i tot enviats a un gulag imperial il·legal en una illa tropical del Carib.

Els crims de guerra van ser degudament perpetrats, alguns d’ells denunciats per una organització dirigida per un excel·lent periodista que posteriorment va ser sotmès a anys de tortura psicològica pel mateix Imperi, obsessionat a extradir-lo a la seva pròpia distòpia carcerària.

Tot el temps, la presumida i civilitzada “comunitat internacional” –abreviatura d’Occident col·lectiu– estava pràcticament sorda, muda i cega. L’Afganistan va ser ocupat per més de 40 nacions, mentre l’Imperi el bombardejava i el bombardejava repetidament, i no patia cap condemna per la seva agressió; cap paquet rere paquet de sancions; cap confiscació de centenars de milers de milions de dòlars; cap càstig.

La primera víctima de la guerra

A l’apogeu del seu moment unipolar, l’Imperi podia experimentar amb qualsevol cosa a l’Afganistan perquè la impunitat era la norma. Em venen al cap dos exemples: Kandahar, districte de Panjwayi, març del 2012, un soldat imperial mata 16 civils i després crema els seus cossos. Mentre que a Kunduz, abril del 2018: una cerimònia de graduació rep la salutació d’un míssil Hellfire, amb més de 30 civils morts.

El darrer acte de la “no agressió” imperial contra l’Afganistan va ser un atac amb drons a Kabul que no va aconseguir “múltiples terroristes suïcides”, sinó que va esbudellar una família de 10 membres, entre ells diversos nens. L'”amenaça imminent” en qüestió, identificada com un “facilitador de l’ISIS” per la intel·ligència estatunidenca, era en realitat un treballador humanitari que tornava a reunir-se amb la família. La “comunitat internacional” va vomitar degudament la propaganda imperial durant dies fins que es van començar a plantejar preguntes serioses.

També segueixen sorgint preguntes sobre les condicions que envolten l’entrenament del Pentàgon dels pilots afganesos per pilotar l’A-29 Super Tucà construït al Brasil entre el 2016 i el 2020, que va completar més de 2.000 missions de suport als atacs imperials. Durant l’entrenament a la base de la Força Aèria de Moody, als Estats Units, més de la meitat dels pilots afganesos es van absentar de fet, i després la majoria es va mostrar força incòmode amb el cúmul de “danys col·laterals” civils. Per descomptat, el Pentàgon no ha portat cap registre de les víctimes afganeses.

En canvi, la Força Aèria dels Estats Units va exalçar com els Super Tucans van llançar bombes làser sobre “objectius enemics”: combatents talibans als quals “els agrada amagar-se en pobles i llocs” on hi viuen civils. Miraculosament, es va afirmar que els atacs de “precisió” mai “van fer mal a la població local”.

Això no és exactament el que va revelar fa més d’un mes un refugiat afganès a Gran Bretanya, enviat allà per la seva família quan només tenia 13 anys, en parlar del seu poble a Tagab: “Tot el temps hi va haver combats. El poble pertany als talibans (…) La meva família segueix allà, no sé si són vius o han mort. No tinc cap contacte amb ells”.

Diplomàcia dels drons

Una de les primeres decisions de política exterior de l’administració Obama a principis del 2009 va ser impulsar una guerra de drons sobre l’Afganistan i les zones tribals del Pakistan. Anys més tard, alguns analistes d’intel·ligència d’altres nacions de l’OTAN van començar a desfogar-se extraoficialment sobre la impunitat de la CIA: els atacs amb drons rebrien llum verda fins i tot si matar desenes de civils era gairebé segur, com va passar no només a “AfPak” sinó també a d’altres teatres de guerra de l’Àsia Occidental i al Nord de l’Àfrica.

Tanmateix, la lògica imperial és fèrria. Els talibans eren, per definició, “terra-rists” (terroristes), en l’argot característic de Bush. Per extensió, les aldees als deserts i muntanyes afganeses estaven ajudant i instigant els “terra-rists”, per la qual cosa les eventuals víctimes dels drons mai plantejarien una qüestió de “drets humans”.

Quan els afganesos –o els palestins– es converteixen en danys col·laterals, això és irrellevant. Quan es converteixen en refugiats de guerra, són una amenaça. Tot i això, les morts de civils ucraïnesos es registren meticulosament i quan es converteixen en refugiats, se’ls tracta com a herois.

Una enorme “derrota basada en dades”

Com ha assenyalat l’exdiplomàtic britànic Alastair Crooke, l’Afganistan ha estat l’aparador definitiu del gerencialisme tècnic, el banc de proves per a “cadascuna de les innovacions en la gestió de projectes tecnocràtics” que abasten el Big Data, la Intel·ligència Artificial i la sociologia militar integrada als “Equips de Terreny Humà” –aquest experiment va ajudar a engendrar l”ordre internacional basat en regles’ de l’Imperi.

Però llavors, el règim titella recolzat pels Estats Units a Kabul es va esfondrar no amb una explosió, sinó amb un gemec: una espectacular “derrota basada en dades”.

L’infern no té tanta fúria com l’Imperi menyspreat. Com si tots els bombardejos, els drons, els anys d’ocupació i els danys col·laterals en sèrie no fossin prou misèria, un Washington ressentit va rematar la seva actuació robant efectivament 7.000 milions de dòlars del banc central afganès: és a dir, fons que pertanyen a uns 40 milions de malparats ciutadans afganesos.

Ara, els afganesos exiliats s’estan reunint per intentar evitar que els familiars de les víctimes de l’11-S als Estats Units s’apoderin de 3.500 milions de dòlars d’aquests fons per pagar els deutes suposadament contrets pels talibans, que no tenen absolutament res a veure amb l’11-S.

Amb il·legal no n’hi ha prou per qualificar la confiscació d’actius d’una nació empobrida, afligida per una moneda en caiguda lliure, una alta inflació i una aterridora crisi humanitària, l’únic “crim” de la qual va ser derrotar l’ocupació imperial al camp de batalla de forma justa. Es miri per on es miri, persistiria la qualificació de crim de guerra internacional. I els danys col·laterals, en aquest cas, significaran la fi de qualsevol “credibilitat” de què encara pugui gaudir la “nació indispensable”.

La totalitat de les reserves de divises hauria de ser tornada inequívocament al Banc Central Afganès. Tanmateix, tothom sap que això no passarà. En el millor dels casos, s’alliberarà una quota mensual limitada, prou per estabilitzar els preus i permetre als afganesos mitjans comprar productes essencials com pa, oli de cuina, sucre i combustible.

La pròpia “Ruta de la Seda” d’Occident va morir al principi

Ningú recorda avui que el Departament d’Estat dels Estats Units va presentar la seva pròpia idea de la Nova Ruta de la Seda el juliol del 2011, anunciada formalment per la llavors secretària d’Estat Hillary Clinton en un discurs a l’Índia. L’objectiu de Washington, almenys en teoria, era tornar a vincular l’Afganistan amb l’Àsia Central i del Sud, però privilegiant la seguretat sobre l’economia.

El gir era “convertir els enemics en amics i l’ajuda en comerç”. La realitat, però, era evitar que Kabul caigués a l’esfera d’influència de Rússia/Xina –representada per l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS)– després de la tímida retirada de les tropes estatunidenques el 2014 (l’Imperi no va acabar sent expulsat formalment fins al 2021).

La Ruta de la Seda estatunidenca acabaria donant llum verda a projectes com el gasoducte TAPI, la línia elèctrica CASA-1000, la central tèrmica de Sheberghan i un anell nacional de fibra òptica al sector de les telecomunicacions.

Es va parlar molt del “desenvolupament dels recursos humans”; de la construcció d’infraestructures –ferrocarrils, carreteres, preses, zones econòmiques, corredors de recursos–; de la promoció de la bona governança; del foment de la capacitat dels “actors locals”.

Un imperi zombi

Al final, els estatunidencs han fet menys que res. Els xinesos, jugant a llarg termini, lideraran el ressorgiment de l’Afganistan, després d’esperar pacientment que l’Imperi fos expulsat.

Per la seva banda, l’Afganistan serà acollit a les veritables Noves Rutes de la Seda: la Iniciativa del Cinturó i la Ruta (BRI), completada amb el finançament del Banc de la Ruta de la Seda i el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII) , i interconnectada amb el Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC), el corredor BRI de l’Àsia Central i, finalment, la Unió Econòmica d’Euràsia (EAEU) dirigida per Rússia i el Corredor Internacional de Transport Nord-Sud (INSTC) dirigit per Iran-Índia-Rússia.

Comparin i contrastin amb els sequaços imperials de l’OTAN, el “nou” concepte estratègic de la qual es redueix a l’expansió del bel·licisme contra el Sud Global, i més enllà, incloent les galàxies exteriors. Si més no, sabem que si l’OTAN es veu temptada de tornar a l’Afganistan, l’espera una altra humiliació ritual i insuportable.

Font: The Cradle