La clau més decisiva per entendre tant l’emergència i l’esfondrament dels imperis com els esdeveniments transcendentals actuals
Des de les espiritualitats orientals, o almenys en les seves formes que actualment estan de moda a occident, podríem pensar que la ignorància és la causa dels mals que avui fereixen tan profundament la humanitat. Des d’una altra mirada més occidental podríem creure que són l’egoisme i la maldat personals juntament amb sistemes socials i polítics profundament corromputs. Però potser són els antics mites, com el de Llucifer, els que ens portin al cor mateix del gran enigma actual: Com ha pogut arribar Occident fins a la situació actual?
És precisament la pregunta que, els dies propers a l’esfondrament del nazisme, una alemanya dirigia al seu marit al front: “Com hem pogut arribar fins aquí?” Només uns mesos abans, la societat alemanya vivia com si el caos que Alemanya havia provocat al món no tingués res a veure amb ella. De la mateixa manera, cada cop veig més possible la catàstrofe més impensable. Cada vegada veig les actuals elits anglo-occidentals més arrogants, delirants i, després de la seva aparença de racionalitat, més capaces de dur les nostres perdudes societats, alienades i conformistes, al cataclisme més espantós.
Les imatges de les seves elitistes i “triomfals” trobades recents a Baviera o a Madrid em produeixen un profund rebuig. Mentre les glamuroses imatges dels nostres “carismàtics” líders, transmeses les 24 hores del dia als seus grans mitjans d’“informació”, intoxiquen les llars i infecten les ments, ells segueixen endavant en la seva provocació i assetjament a Rússia. Alhora, estan accelerant en les seves extraviades i ofensives crítiques a la Xina i en els seus perillosos enfrontaments amb ella. La seva ànsia de dominació sembla com la pitjor de les drogodependències: els converteix en addictes alhora que els fa perdre el cap.
Mites sorgits no de la fantasia sinó d’esdeveniments ancestrals
La inacabada obra pòstuma de J. R. R. Tolkien, El Silmarillion, consta de cinc llibres que tracten dels antics orígens de tots els esdeveniments que posteriorment es narren a El Hobbit o a El Senyor dels anells. Al primer dels cinc, L’Ainulindalë, Tolkien relata com l’únic Déu, Eru, crea els Ainur. En el segon, El Valaquenta, narra com un d’ells, Mélkor, posseït per la supèrbia i l’orgull, arribarà a desafiar el mateix Eru i els seus semblants fins a convertir-se en el primer Senyor Fosc.
Ens trobem, doncs, a l’Origen dels orígens, a la Clau de totes les claus. De fet, ell la considerava la seva obra més important, centrada en el fons filosòfic i teològic de la seva visió. Un fons que no és tan explícit als relats posteriors. Tolkien, oficial britànic, va iniciar el procés final de creació de El Silmarillion durant la seva convalescència acabat de retornar malalt de França després de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’una obra inspirada en moltes històries antigues, medievals i modernes, com el Kalevala finès, l’Antic Testament, les sagues nòrdiques, la mitologia grega o cèltica.
El fet que totes aquestes mitologies, en què Tolkien es va inspirar, no van sorgir de la pura fantasia sinó d’esdeveniments històrics ancestrals, és molt evident quan ens endinsem en la història dels imperis, començant pel primer: l’Imperi Acadi. Amb Naram-Sin aquest imperi va arribar al seu zenit. Va abastar tota Mesopotàmia, estenent els seus dominis sobre gran part del món conegut, des d’Elam al Mediterrani, Síria, la regió d’Alep i fins al Sinaí. Van ser tals els seus triomfs que es va autoproclamar Déu. Però van aparèixer els gutis de les muntanyes i, com si fossin una plaga, van destruir l’imperi d’Acad. Segons la mitologia, la deessa Inanna va ser la que, indignada pel comportament de Naram-Sin, els va fer sortir de les muntanyes. Però el fet cert és que, com va passar amb tots els imperis posteriors, la pròpia prepotència, corrupció i decadència, va fer possible que fos destruït.
Els líders del G-7 em recorden cada cop més els arrogants nazis, que van arribar a creure’s la seva pròpia superioritat i la seva pròpia propaganda fins al mateix moment de l’esfondrament
Com va ser possible que un gran país com Alemanya seguís els deliris de supèrbia, odi i fanatisme d’un ésser tan arrogant, pervers i brutal com Adolf Hitler? Després d’experiències “democràtiques” tan tenebroses com la del nazisme, sempre m’ha sorprès sentir allò, tan políticament correcte, que sovint es diu després d’unes eleccions: “La societat no s’equivoca mai”. I si això sempre ha estat fals, ara, amb la capacitat dels grans mitjans per controlar les ments, encara és molt més fals.
Francament, no crec que hàgim après gairebé res de la història recent de la humanitat. Com a mínim estic segur que no hem après la principal lliçó que ens va oferir l’Alemanya nazi: la propaganda institucionalitzada, la manipulació sistemàtica de la informació i el control de les ments poden conduir el món cap al més inimaginable i autodestructiu malson. És absolutament fals que ja no siguem tan manipulables com ho era aleshores la societat alemanya. El professor Mattias Desmet ha insistit amb força, ara amb un llibre titulat La psicologia del totalitarisme, en allò sobre el que ja va alertar al seu conegut article: el totalitarisme és molt més que una dictadura, cal entendre que es tracta pràcticament d’una hipnosi col·lectiva.
Com s’ha demostrat a la recent reunió del Fòrum de Davos, acabar amb la llibertat d’expressió i informació és un dels pilars més importants del Gran Reinici. Per tant, crec que no hi ha diferències substancials entre aquelles elits del nazisme i els qui ara són capaços d’assassinar massivament nadons amb el criminal argument que no hi ha prou recursos al planeta. No hi ha certament prou recursos, però no perquè tots tinguem el que és necessari sinó, com tan lúcidament va observar el mahatma Gandhi, per satisfer l’avarícia insaciable d’uns quants.
No hi ha diferències substancials entre aquelles elits del nazisme i els qui ara estan sent capaços de posar el món a la vora de l’abisme nuclear, com acaba de fer el G-7 a Baviera i l’OTAN a Madrid. De fet, com mostra amb dades contundents el pertorbador vídeo de Nicolás Martínez Lage, els qui ara promouen el Gran Reinici no són altres que els descendents d’aquells que van finançar el nazisme, el van fer possible i el van sostenir.
Molt rellevant i revelador és el fet que, com tot fanàtic, els nazis es van arribar a creure els seus propis deliris de superioritat racial i la seva pròpia propaganda. Se’ls van creure fins al final. Una cosa massa semblant al que avui passa a Occident. Patrick Henningse inicia amb aquest primer paràgraf el seu article sobre el significat que, en contradicció amb tota la propaganda occidental, Lugansk estigui ja “totalment alliberada”:
“A hores d’ara, seria difícil no subratllar l’èpic fracàs de l’esforç propagandístic occidental. Tot i que és comprensible que una OTAN dominada pels Estats Units i el Regne Unit vulgui rentar el cervell a la seva pròpia població sobre com va “la guerra”, el veritable problema sorgeix quan els polítics, ministres i experts militars occidentals comencen a creure’s la fantasiosa propaganda. La història ensenya que aquesta és una recepta segura per a la derrota. Els pobres ucraïnesos, que estan perdent al voltant de 300 soldats al dia, estan morint innecessàriament en nom del darrer projecte de vanitat de l’OTAN. Quants joves més haurà de perdre Ucraïna perquè els cervells de l’OTAN diguin finalment ‘prou’?”
El seu article conclou així: “Això per no parlar de l’economia occidental, maltractada per les sancions occidentals que suposadament paralitzarien Rússia. Encara estem intentant resoldre això. Res d’això ja té sentit, llevat que estiguis a la indústria de la defensa. Aleshores, tot té molt de sentit.”
La “solució final” segons Yuval Noah Harari
Un dels moments en què es descobreix amb tota claredat que pràcticament no hi ha diferències entre l’arrogància nazi i la dels seus successors en l’actualitat és quan es llegeixen algunes de les “extraordinàries” anàlisis (les seves obres han estat traduïdes a 40 idiomes) del gran gurú ideòleg del Fòrum de Davos i del Gran Reinici, Yuval Noah Harari. No és estrany que Thimoty Alexander Guzman faci servir, al títol mateix de l’article en què analitza la ideologia de Harari, l’expressió “solució final”, evocant la manera com els jerarques nazis es referien a l’extermini total del poble jueu:
“El protegit de Klaus Schwab, Yuval Noah Harari, és un intel·lectual nascut a Israel, autor d’un èxit de vendes popular titulat Sapiens: Una breu història de la humanitat i també és professor d’història a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Harari una vegada va fer una pregunta inquietant: ‘què fer amb tota aquesta gent inútil?’. Harari és un home intel·ligent, d’això no hi ha cap dubte, però la seva intel·ligència l’ha portat al nivell de la bogeria. Harari és un membre influent del Fòrum Econòmic Mundial (FEM) que recolza la idea de crear una societat distòpica dirigida per un grapat de globalistes que governaran tots els éssers humans a la terra des del dia que neixen. Segons Harari, el planeta terra està superpoblat.”
Pel que sembla, la gent del Gran Reinici se sent amb dret a disposar de la vida i de la mort dels éssers “inferiors” i dels “prescindibles”. El mateix dret que els nazis s’atribuïen a si mateixos. El transhumanisme ha fet un gir radical: les que veritablement sobren no són les elits insaciables sinó “els inútils inferiors”. I, per descomptat, també les filosofies i espiritualitats mil·lenàries, que són substituïdes pels tecnòcrates de Silicon Valley. Aquesta va ser una de les respostes de Harari a l’entrevista que se li va fer el mes de maig passat:
“Crec que la qüestió més important potser en economia i política de les properes dècades serà què fer amb tots aquests inútils. El problema és més aviat l’avorriment i què fer-ne i com trobaran algun sentit a la vida, quan bàsicament no tenen sentit, no valen res. La meva millor conjectura, actualment, és una combinació de drogues i jocs d’ordinador com a solució per a [la majoria]. Ja està passant… Crec que una vegada que ets superflu, no tens poder.”
Serà també massa tard quan descobrim la gran mentida en què nosaltres mateixos vivim immersos?
“Una veritat descoberta massa tard” és el títol que, referint-se als esdeveniments actuals, Eamon Mckinney dóna a un magnífic article que es pot trobar a www.l-hora.org. En ell (acompanyat d’un altre vídeo excepcional del coronel Black) s’explica que el món occidental està en un declivi terminal, moralment, econòmicament i socialment; que la mentida és la moneda habitual de la política; que Occident ha viscut sota un flux tan incessant de mentides que ja no pot discernir la realitat de la ficció; que es dirigeix la gent cap a les petites mentides, per amagar les grans; que la majoria prefereix la gran mentida que, per exemple, “tot és culpa de la Xina”; que allò que “hem de fer alguna cosa”, es pot escoltar de persones informades i amb facultats crítiques… Finalment va concloent així:
“La vergonya nacional britànica Boris Johnson és un mentider patològic en sèrie. Va ser acomiadat de dos prestigiosos llocs de periodista per ser-ho. Tot i que alguns dels seus enganys poden haver estat inofensius, el seu bel·licisme en relació amb Rússia ha posat de manifest la veritable naturalesa que s’amaga darrere de l’artificiosa bufoneria. Tanmateix, la majoria al Regne Unit prefereix creure la narrativa oficial, fins i tot quan és presentada per un mentider congènit. Johnson compta amb la complicitat de la British Broadcasting Corporation i de la resta dels mitjans de comunicació dominants. Fins i tot els qui pretenen oposar-s’hi. La BBC és un òrgan de l’Estat, tant com l’MI5. Ha estat impulsant despietadament la propaganda antirussa durant anys. La seva cobertura del conflicte actual ha estat una propaganda de guerra transparentment criminal. Cap esment al fet que Ucraïna no és en realitat una democràcia utòpica, ni cap esment a l’acord de Minsk. I, per descomptat, cap esment als batallons NAZI Azov o al seu assalt assassí durant 8 anys als ucraïnesos de parla russa. La veritat és que Rússia ha estat durant molt de temps al punt de mira dels Estats Units i l’OTAN, i per raons que tenen molt més a veure amb els interessos financers occidentals que amb qualsevol preocupació per Ucraïna. La gran veritat és que totes les guerres en què participa Occident tenen a veure inevitablement amb els interessos comercials dels rics i poderosos. És una trista acusació als mitjans de comunicació d’avui que són còmplices de crims contra la humanitat, de la Covid, de la propaganda de guerra, tenen les mans tacades de sang. Tanmateix, allò que es diu no importa, i allò que importa no es pot dir.
La mentida més gran de totes és la de “la nostra democràcia”. Que darrerament sembla estar sempre “amenaçada” segons els polítics estatunidencs. Si en realitat alguna vegada la vam tenir, fa temps que s’ha convertit en una cosa grotesca. La il·lusió que podem triar els nostres líders en lloc que els seleccionin per nosaltres apaivaga la plebs, alhora que serveix als interessos dels amos. La veritat és que és un sistema dissenyat per impedir que les forces que s’hi oposen tinguin veu. Als sistemes no els agraden els intrusos, ni res que desafiï els interessos arrelats. Així que es crea una mentida per explicar-ne una altra i les grans veritats romanen ocultes, els fets són amenaçadors per als qui governen mitjançant l’engany.
La gran mentida actual, a part d’Ucraïna, és el capitalisme Despert i el Nou Acord Verd. A tots se’ls exigeix que creguin que els despietats i malmesos capitalistes que han saquejat el món durant segles han canviat. Ara, plens d’amor per la humanitat i preocupació pel medi ambient, ens portaran a un futur millor. I serà un món confús el que deixarem. La gran pregunta actual és “què és una dona?”, una pregunta que qualsevol nen de quatre anys podria respondre, però en aquesta època d’absurds cal donar una resposta “curosa” per no ofendre. Les guerres estrangeres es poden emprendre amb escassa indignació, però si es diu alguna cosa amb la que algú no hi està d’acord, sembla que, almenys l’esquerra, pateix un trauma. La gran mentida és la distracció, el sofisma i la desinformació contínua que impedeixen examinar les veritats reals. La veritat és que el seu vell model econòmic i de control ha fracassat, el Nou Acord Verd està dissenyat per assegurar que els mateixos Psicòpates que han dut el món a la seva lamentable condició actual continuïn governant sobre el proper model. El Gran Reinici és només el Gran Canvi d’Imatge.
A la televisió britànica es posa a la picota els polítics, fins i tot la reina i la família reial. Però mai s’esmenta la situació del Banc d’Anglaterra privat, ni la City independent de Londres. Per descomptat, qualsevol cobertura negativa dels Rothschild és tabú. De la mateixa manera, als Estats Units, els polítics són un tema de debat, però les crítiques a l’estatus de la Reserva Federal privada, o als Rockefellers, mai se senten. Si vols saber qui governa sobre tu, mira a qui no se’t permet criticar.”
L’estupidesa dels nous déus de l’Olimp “democràtic” occidental no sembla que tingui límits
Igual que els nazis, “els nostres” líders, reunits a Baviera i després a Madrid, semblen creure’s la seva condició de triomfants éssers superiors. Les seves actituds, posats, gesticulacions o declaracions revelen la sensació de superioritat anglo-occidental, de la qual ells en són la personificació mateixa. Superioritat sobre la resta dels éssers inferiors (4/5 parts de la humanitat), que es resisteixen a sotmetre’s a la primacia dels qui dirigeixen “la comunitat internacional”.
Estan sent derrotats militarment per Rússia a Ucraïna. Però, a la Baviera de tantes reunions nazis i del Niu de l’àliga, es van dedicar a menysprear el president Putin i a burlar-se’n. Sembla que no han après res del gran i criminal error nazi: la seva pretensió d’arrasar Rússia. És molt possible que la cimera recent de l’OTAN a Madrid sigui històrica no pel seu suposat rellançament, com presumeixen, sinó per tot el contrari: perquè serà el principi del final.
També estan sent derrotats econòmicament per la Xina en multitud de fronts. Fins i tot la guerra de sancions econòmiques contra Rússia ha fracassat: tot i que els poders financers anglo-occidentals van llançar tot el seu arsenal contra Rússia, el ruble i l’economia russa són cada dia més forts; la seva balança comercial té un superàvit cada vegada més gran; gran quantitat de països comercien amb Rússia i estan francament molestos amb tantes i tan arbitràries imposicions internacionals estatunidenques… Però a la Baviera de tantes reunions nazis i del Niu de l’àliga es van dedicar a creure’s els déus de l’Olimp i a menysprear els simples mortals.
“Els nostres” mitjans no paren d’intentar convèncer-nos que l’única cosa que Putin ha aconseguit és que estiguem cada dia més units. Mai es refereixen a com “la nostra” estupidesa criminal està provocant una creixent desafecció mundial cap als Estats Units i un reforçament de llaços entre les nacions del bloc dels “dolents”, dels “barbars” dels “règims autocràtics” de la “perifèria” de “la comunitat internacional”. També eludeixen enfrontar-se al fet que, per contra, la crisi que patim nosaltres és cada dia més profunda. Però els set hollywoodians supermans del G-7 es permeten tota mena d’amenaces contra aquests gegants. Sense parlar d’ètica, sembla que la seva estupidesa no té límits.
Pintura: Lucifer (Franz von Stuck, 1890)