Vaig arribar a Barcelona en el primer vol del matí. Directament, em vaig dirigir a la terminal de l’autobús. Durant el trajecte, en diverses ocasions, el conductor avisà els passatgers, sempre en castellà, de la proximitat d’una aturada. En arribar a la Plaça de Catalunya, vaig entrar a un bar. Un cafè amb llet, vaig demanar al cambrer. ¿Café con leche?, em va respondre. En sortir, vaig agafar un taxi per arribar al barri de Gràcia, on hi tenia les feines. El taxista no aturà de parlar en tot el trajecte, sempre en castellà. A l’entrada de l’oficina, on tenia la reunió, una secretària em respongué amb un buenos días al meu habitual «bon dia». Després d’explicar-li que tenia una cita a aquella hora, em respongué enseguida le atenderá.

Acabada la reunió, ja era hora de dinar, vaig entrar a un restaurant libanès que tenia anunciat un menú que feia bona cara. El sol·lícit cambrer m’atengué en castellà, tot i que en cap moment no expressà cap dificultat per entendre les meves demandes en català. M’acomiadà amb un «bon dia», que vaig agrair. Una altra vegada, vaig agafar un taxi per adreçar-me a l’estació de Sants. El taxista em rebé amb un a dónde que ja m’intimidà a no donar-li peu a contar-me la seva vida, cosa que no vaig poder evitar ja que em vaig assabentar de les seves opinions negatives de la Colau, del Puydemont i de qui sap que més. Un tant resignat, vaig pujar al bus que m’havia de deixar a l’aeroport. Mentre el conductor feia temps per arrencar a l’horari previst, va pujar un revisor que encetà la xerrada amb el conductor, ambdós en castellà.

Arribat a l’aeroport, el meu vol duia retard i, per fer temps, vaig anar cap a la barra d’un dels bars. Una canya, vaig demanar. ¡Una caña!, vaig sentir que em corregia la cambrera. A la porta d’embarcament, un hoste molt amable em demanà la tarjeta de embarque y el DNI. En entrar a l’avió, em reberen amb un buenos días. I mentre intentava aprofitar el vol per pegar una becadeta, cada poc temps, la megafonia interrompia el meu condormí amb algun anunci, sempre en castellà o en anglès.

A l’arribada a Mallorca, mentre esperava l’obertura de les portes de l’avió, pensava en les declaracions del candidat a la batlia de Barcelona, Manuel Valls, qui ens advertí del difícil que es viure a Barcelona per a un castellanoparlant. Efectivament, per a alguns déu ser molt cansat haver d’escoltar tot lo dia els qui s’obstinen a parlar en la seva llengua a casa seva. I vaig pensar en Albert Rivera, insultat pels taxistes a la madrilenya estació d’Atocha. Segur que un fet semblant mai li passà pel cap mentre preparava aquell discurs en què, amb compungida emoció, repetia aquell yo solo veo españoles. I vet aquí que allà on ell només veu espanyols, els taxistes de Madrid només el veuen com un catalán de mierda. Cruel paradoxa la d’aquell qui, a força d’alimentar el monstre de l’anticatalanisme acaba devorat per ell mateix. Rivera és el principal culpable de la caricatura que Espanya s’ha format dels catalans, amb la imprescindible complicitat dels mitjans de comunicació espanyols que l’han catapultat a les altures de la popularitat. I és igual que siguin independentistes o no, es digui Rivera o no, avui cap català no pot passejar tranquil pels carrers de les ciutats espanyoles sense que qualcú li entimi «catalán de mierda».

És el resultat d’atiar l’odi contra un col·lectiu. Ara que n’hi ha que parlen d’il·legalitzar ideologies, jo seria més partidari d’inhabilitar per a l’activitat política tots els individus que fomenten l’odi contra els seus semblants. Són un perill públic.