Els resultats de les eleccions a la Comunitat de Madrid, encara que esperats, no deixen de ser sorprenents. A no ser que ja no ens sorprenguin els casos de corrupció que han protagonitzat bona part de les autoritats del Partit Popular que governen per la capital, ni la pèssima gestió política que ha desballestat els serveis públics madrilenys, ni la polèmica gestió de la pandèmia que ha fet la presidenta de la Comunitat de Madrid, líder en mortalitat i en contagis.
Posats a cercar explicacions, ben segur que el mèrit d’aquests resultats electorals, en bona mesura, es pot atribuir als mitjans de comunicació de la capital que dia a dia denigren la professió del periodisme actuant de corifeus de la dreta i de l’extrema dreta (si és que ambdues es poden separar).
Com a mínim, aquesta és l’explicació que pot donar l’esquerra derrotada. Però no és, ni de molt, la causa principal. Perquè l’esquerra, especialment el PSOE (si encara el podem considerar d’esquerres), en té bona part de culpa. I no per la gestió de la pandèmia que hagi pogut fer el president Sánchez, ni per la falta de carisma del candidat Gabilondo (massa bona persona per les exigències actuals de la política). Les raons de la derrota del PSOE a Madrid són molt més profundes, són estratègiques, fins i tot diria que són ideològiques.
Avui, els comportaments electorals de les societats han deixat en segon plànol l’eix dreta esquerra. L’eix més determinant ara és el nacionalisme. Així va guanyar Trump, contra pronòstic, la presidència dels Estats Units amb l’eslògan «America First» (Amèrica primer), amb el qual s’identificaren especialment els blancs supremacistes i racistes i bona part dels treballadors dels sectors econòmics afectats per la crisi, els quals trobaven en els immigrants els culpables d’haver perdut els seus llocs de treball.
És el mateix nacionalisme de Vox, absolutament racista i xenòfob, baldament molts el vulguin excusar, començant per l’expresident Felipe González. Paradoxalment, aquests mateixos carreguen tots els adjectius despectius al nacionalisme català, que sempre ha estat inclusiu. En paraules de Jordi Pujol «català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya».
Nacionalisme que ha explotat Ayuso, que ha donat la volta a la seva catastròfica gestió de la pandèmia confrontant la seva particular defensa de la llibertat amb el govern «socialcomunista» de Sánchez i d’Iglesias. A més, identificant Madrid amb Espanya, «Madrid es España y España es Madrid», ha abanderat el patriotisme espanyol amb el qual s’hi senten identificats la majoria de ciutadans.
Aquí és on el PSOE ha perdut la batalla ideològica. Si el PSOE hagués estat fidel als seus principis i programes hauria pogut confrontar un altre model d’Espanya al model arcaic de la dreta. Si en lloc d’avalar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, s’hagués oposat a la judicialització del procés català i la repressió violenta del poble que volia votar, si hagués presentat un model d’Estat federal respectuós amb totes les llengües i cultures de l’Estat…, els electors haurien vist una alternativa clara al nacionalisme excloent de les tres dretes. Però els dirigents del PSOE han volgut competir amb el mateix nacionalisme agressiu del PP, de Ciutadans i de Vox, i aquí ha perdut la batalla, qui sap si per molts d’anys. Perquè quan els partits polítics deixen de fer pedagogia dels seus ideals els seus potencials votants queden sense referents. I si el PSOE defensa el mateix nacionalisme espanyol que les dretes, per què no votar les dretes directament?