La poderosa globalització actual, juntament amb els sorprenents avenços tecnològics dels darrers temps, ens han portat, com mai abans, a la presa de consciència que tot està profundament interrelacionat. És el primer dels que vaig qualificar com Els cinc principis superiors. Si finalment esclata una gran guerra termonuclear, tots morirem. Ningú no se salvarà sol. Ni àdhuc  els propietaris dels enormes i luxosos búnquers construïts a les regions més apartades de l’epicentre Ucraïna/Rússia o Palestina/Israel. Com molt bons analistes ens mostren, el poderós míssil rus Oreshnik també sembla estar dissenyat per perforar i destruir aquests menyspreables búnquers de les elits financeres/”filantròpiques” anglo/occidentals, els grans enemics de Vladímir Putin.

Si és cert allò d’Einstein que “El món és un lloc perillós, no per causa dels que fan el mal, sinó per aquells que no fan res per evitar-ho”, aleshores desentendre’ns de tot el que passa més enllà del nostre limitat entorn familiar/local no només és immoral sinó també estúpid. És l’error més gran de la nostra civilització suposadament cristiana. I aquest gran error, provocat pel nostre desinterès pel patiment aliè, en comporta un altre igualment lamentable: creure que som massa petits per aconseguir res davant de conflictes globals tan grans. Però és precisament perquè som petits que podrem aconseguir alguna cosa. La magnitud de les forces centrífugues/destructives que s’estan movent en aquest moment crític de la història, el més crític d’ella, és tan gran que només una Força centrípeta/integradora, superior a aquestes forces centrífugues/destructives, pot reconduir el procés.

Si som egoistes i covards, almenys no ens autojustifiquem amb el conte que “No podem fer res”. Ningú, per poderós que sigui, pot aconseguir afrontar aquestes forces destructives. No ho podria aconseguir per si mateix ni el mateix president Putin, algú socialment insignificant inicialment, però que ara està derrotant dia rere dia aquestes poderoses elits financeres/“filantròpiques” anglo/occidentals. Multitud d’experiències històriques ens mostren reiteradament que aquesta Força només actua per mitjà de petits i dòcils instruments. Persones en el seu inici socialment insignificants i seguides després per uns col·lectius reduïts. Aquest és el repte per a qualsevol cristià: entendre i encarnar l’anomenada Pregària de Pau del pobre d’Assís.

“Oh, Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau.
On hi hagi odi, que jo hi posi Amor.
On hi hagi ofensa, que jo hi posi Perdó.
On hi hagi discòrdia, que jo hi posi Unió.
On hi hagi dubte, que jo hi posi Fe.
On hi hagi error, que jo hi posi Veritat.
On hi hagi desesperació, que jo hi posi Alegria.
On hi hagi tenebres, que jo hi posi Llum.

Oh, Mestre, feu que jo no cerqui tant ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

Perquè és donant, que es rep;
Perdonant, que s’és perdonat;
Morint, que es ressuscita a la Vida Eterna.”

Tot i que els immemorials condicionaments emocionals que actuen a les nostres ments humanes ens boicotegin després de la lectura d’aquesta preciosa pregària i s’entossudeixin a dir-nos que aquests emotius “resos” són pura fantasia benintencionada en un món dur i cruel, no per això deixen de ser absolutament certs i realistes. I el temps, que tot ho posa al seu lloc, ens durà un dia a entendre-ho.

Pintura de Francesc d’Assís que es troba al monestir benedictí de Subiaco. Aquesta pintura de Francesc és la més antiga que es coneix.

 Francesco: Deus mihi dixit – Liliana Cavani (Ángel Hache, 03.10.2014)