A causa de l’exitosa penetració de les elits i els seus lacais en l’àmbit de la política fins a aconseguir el seu control gairebé total (especialment en els àmbits “liberals”, “progressistes” i “verds”), s’està produint un fenomen curiós: en aquest moment hi ha més dignitat i coratge entre els militars professionals i vocacionals de la generació anterior que no pas entre els polítics en actiu. Que un patriota estatunidenc com el coronel Richard Black, amb 31 anys de servei a l’Armada i l’Exèrcit dels Estats Units (que també va ser a la Cambra de Delegats de Virgínia del 1998 al 2006, i al Senat de Virgínia del 2012 al 2020 ) expliqui les coses que explica sobre “les guerres de Putin” a Síria o a Ucraïna, hauria de ser suficient perquè molts dels nostres conciutadans occidentals obrin els ulls i comprenguin el grau d’alienació en què els han sumit “els nostres” mitjans d’“informació”.

Es tracta del cap de la Divisió de Dret Penal de l’Exèrcit al Pentàgon i exoficial del Cos d’Advocacia General de la Marina. El 6 de maig la pàgina de l’Executive Intelligence Review (EIR) publicava EL VIDEO DE L’ENTREVISTA que li va fer Mike Billington, de l’EIR i l’Institut Schiller. El títol és summament eloqüent: “Els Estats Units porten el món a una guerra nuclear”. El text va ser publicat en castellà a la pàgina www.larouchepub.com uns dies després. A l’entrevista, el coronel Black expressa de manera absolutament diàfana, precisa i contundent aquelles veritats que constitueixen les tesis centrals del present article.

Com la veritat que el mateix títol pretén expressar: nosaltres no som els bons d’aquestes pel·lícules sinó els dolents. O com aquella altra que es refereix a com de decisiva n’és la legitimitat moral davant del poder militar. En un moment d’aquesta entrevista es refereix a “la gran frustració de l’Imperi perquè els sirians, els maleïts sirians, que constitueixen la població d’un país tan petit, estiguin lluitant durant tants anys contra dos terços de tota la força militar i industrial del món”. I acaba preguntant: “Per què aquesta gent és tan resistent? Com ​​és possible que una nació de 23 milions de persones pugui suportar això durant més d’una dècada?” És la legitimitat moral que en aquest moment també té Rússia i que li donarà la victòria: “la vida de Rússia depèn d’impedir que l’OTAN continuï avançant cap a Ucraïna, just fins a les seves fronteres. No es poden permetre no lliurar aquesta guerra. No es poden permetre no guanyar aquesta guerra”.

D’altra banda, també en l’àmbit de l’anomenat Setè Art, malgrat tanta presència com hi ha dels interessos de les elits “filantròpiques”, sempre hi ha hagut i encara hi continua havent molta lucidesa, dignitat i genialitat. Oliver Stone n’és la prova. Al costat de les anàlisis en l’àmbit geoestratègic i militar, realitzades honestament i lúcida per militars com el coronel Black, les que ens arriben des del Setè Art, per personalitats com Oliver Stone, ens seran molt útils per reforçar tot el que hem dit i argumentat a la primera part del present article.

Les declaracions del coronel Richard Black haurien de ser definitives per a moltes ments confuses

La primera pregunta que li va fer Mike Billington tractava sobre les suposades matances massives de civils a Ucraïna per part de Putin. Matances semblants, segons diuen, a les que ja va realitzar a Síria, especialment a Alep, exemples tots ells dels seus suposats crims de guerra i crims contra la humanitat. El coronel Black responia amb contundència qualificant tot això de mentides. I deixant absolutament clar que el veritable agressor i autor de tota mena de crims a Síria són els Estats Units. Afirmacions que fa des de l’autoritat que li concedeix haver-ne estat testimoni directe:

“Bé, permeteu-me començar, si puc, dient als nostres oients que sóc molt patriota: em vaig allistar com a voluntari als Infants de Marina i em vaig oferir per anar al Vietnam. Vaig lluitar a la campanya de la infanteria més sagnant de tota la guerra. I vaig ser un pilot d’helicòpter que va volar en 269 missions de combat. La meva aeronau va ser tocada per foc de terra en quatre missions. Després, vaig lluitar sobre el terreny amb la Primera Divisió d’Infanteria de Marina, i durant una de les 70 patrulles de combat que vaig fer, van morir els soldats que operaven la ràdio i jo vaig ser ferit mentre atacàvem i intentàvem rescatar un lloc avançat d’infanteria que estava envoltat.

Així que sóc molt pro Estats Units. De fet, vaig formar part de l’OTAN i estava disposat a morir a Alemanya per defensar-nos d’un atac de la Unió Soviètica. Però Rússia no és la Unió Soviètica, en absolut. La gent no ho entén perquè els mitjans de comunicació no ho han deixat clar. Però Rússia no és un Estat comunista; la Unió Soviètica era un Estat comunista.

Ara, una de les coses que he vist que s’al·lega [les matances de civils que ja va realitzar Rússia a Síria] ha estat particularment irritant per a mi a causa de la meva experiència amb Síria: jo he estat a la ciutat d’Alep. La ciutat d’Alep és la ciutat més gran de Síria, o ho era almenys abans que comencés la guerra. I va haver-hi una tremenda batalla. Alguns l’anomenen ‘l’Stalingrad de la guerra de Síria’, cosa que no és una mala comparació. Va ser una batalla terriblement amarga que es va prolongar des del 2012 fins al 2016. Al llarg del combat urbà, les forces que lluiten es veuen obligades a destruir edificis. Els edificis són enderrocats a gran escala. I això passa sempre que hi ha un combat urbà. […].

El que sí que sé i els puc explicar sobre Alep, és que Rússia era extremadament reticent a involucrar-se en el combat a Síria. La guerra va començar el 2011, quan els Estats Units van desembarcar els seus agents de la Central d’Intel·ligència (CIA) per començar a coordinar-se amb Al-Qaida i altres grups terroristes. Havíem estat defensors incondicionals d’Al-Qaida, des d’abans que comencés formalment la guerra. Avui som partidaris d’Al-Qaida, que estan embotellats a la província d’Idlib. La CIA els va proveir sota la secreta Operació Timber Sycamore. Els vam donar totes les seves armes antitanc, tots els seus míssils antiaeris. I Al-Qaida sempre ha estat la nostra força substituta sobre el terreny. Ells, juntament amb l’Estat Islàmic, han dut a terme la missió dels Estats Units, juntament amb un gran nombre d’afiliats que són realment una espècie intercanviable. Els soldats de l’Exèrcit Sirià Lliure passen de l’Estat Islàmic a Al-Qaida i a l’Exèrcit Sirià Lliure, amb força fluïdesa.

Nosaltres vam començar aquesta guerra. Els Estats Units tenen una política estratègica d’utilitzar substituts per fer la guerra. El nostre objectiu era derrocar el govern legítim de Síria, i per això vam emprar soldats substituts que eren els més vils de tots els terroristes. Una cosa molt semblant està passant ara mateix a Ucraïna.

Però tornant a Alep, l’exèrcit sirià, juntament amb Hezbollah, va ser molt eficaç; va haver-hi algunes tropes que també van ser organitzades per l’Iran, però va ser més aviat un desplegament sirià, certament dirigit per generals sirians. I havien lliurat aquest amarg combat urbà, molt brutal, molt sagnant. I havien lluitat durant quatre anys, abans que Rússia s’unís a la batalla. Així que després de quatre anys, la ciutat d’Alep patia una enorme destrucció. I en aquell moment, els russos, per invitació del govern legítim de Síria, van entrar a la guerra. Però, a diferència del que informen molts mitjans, no van entrar a la guerra com una força terrestre. Tenien algunes petites forces terrestres; tenien policia militar, algunes unitats d’artilleria, algunes persones d’operacions especials i un bon nombre d’assessors i aquest tipus de coses. Però no eren una força terrestre significativa.

D’altra banda, eren una força aèria important i molt eficaç que complementava la Força Aèria Siriana. Però realment va ser només el darrer any de la guerra, la batalla per Alep, només el darrer any, quan van entrar i el seu poder aeri va ser molt efectiu. I aleshores, els sirians havien desgastat força les forces terroristes. I l’ajuda russa va poder inclinar la balança, i Alep va ser la gran victòria de tota la guerra siriana.

Però culpar els russos de la destrucció massiva que va tenir lloc dins d’Alep, és desgavellat: perquè ells no eren allà, ni tan sols eren presents quan això va passar. Així que això és simplement una altra part de la narrativa propagandística, que ha estat molt efectiva per a Occident per satanitzar Rússia, i fent afirmacions que no tenen substància. Però la gent no recorda la història d’aquestes coses: són força complexes. Així que, no, Rússia no va ser en cap cas responsable de l’enorme destrucció que va patir la ciutat d’Alep.”

La violència sense límits del “benèvol” Imperi occidental, controlant alhora la informació

En la resposta a la segona pregunta que se li va fer deixa igualment molt clara una altra qüestió, la central en aquest article: la perversió dels objectius, mitjans i mètodes que “nosaltres els bons” vam tenir i seguim tenint a Síria. Una violència sense límits. Un país arrasat per una injustificable guerra d’agressió, una altra més, de l’Imperi benèvol. El mateix Imperi que amb els seus prostituts mitjans d’“informació” es dedica a culpar d’aquesta gran tragèdia a Rússia, o millor a l’autòcrata i criminal Putin:

“La guerra dels Estats Units contra Síria és una guerra d’agressió. Hi vam instal·lar un centre d’activitats especials de la CIA altament secret. Aquests són una mena de James Bond de l’Agència Central d’Intel·ligència, totalment maquiavèl·lics; faran qualsevol cosa, no hi ha cap obstacle amb aquests tipus. Els vam enviar allà i vam començar la guerra a Síria. La guerra no existia fins que vam enviar la CIA a coordinar-se amb elements d’Al-Qaida. Així que nosaltres la vam començar, no ens van convidar que anéssim a Síria.

De fet, els Estats Units s’han apoderat de dues parts importants de Síria. Una és una part molt important, el riu Eufrates, que talla al voltant d’un terç de la part nord de Síria: Estats Units va envair aquesta part. De fet, vam posar tropes sobre el seu territori, de manera il·legal –en contra de qualsevol norma del dret internacional de la guerra– va ser només una presa. A això es va referir John Kerry, el llavors secretari d’Estat, que se sentia frustrat per la tremenda victòria de les Forces Armades Sirianes contra Al-Qaida i l’Estat Islàmic. I va dir, ‘bé, probablement haguem de passar al Pla B’. No va anunciar quin era el Pla B, però es va desenvolupar amb el temps: el pla B era la presa estatunidenca d’aquesta part del nord de Síria.

La importància de prendre aquesta part de Síria és que és el graner de tot el poble sirià. Abans de la guerra, Síria tenia realment un important excedent de blat i la gent estava molt ben alimentada a Síria. Volíem endur-nos el blat, per provocar la fam entre el poble sirià.

La resta que vam poder fer, va ser apoderar-nos de la major part dels jaciments de petroli i gas natural, que es localitzen també en aquesta part nord més enllà del riu Eufrates. I la idea era que, robant el petroli i després el gas, podríem tancar el sistema de transport, i alhora, durant els hiverns sirians, podríem congelar fins a la mort la població civil siriana, que en molts casos estaven vivint en runes, on aquests exèrcits terroristes, amb divisions mecanitzades havien atacat i simplement destruït totalment aquestes ciutats. Volíem matar de gana i congelar el poble de Síria. Aquest era el pla B.

En cert moment ens vam sentir frustrats, perquè d’alguna manera aquests sirians, aquests maleïts sirians… que és un país tan petit, i per què aquesta gent és tan resistent? Estan lluitant contra dos terços de tota la força militar i industrial del món. Com és possible que una nació de 23 milions de persones ho pugui suportar durant més d’una dècada? Així que vam decidir que havíem d’actuar o perdríem Síria del tot. I així, el Congrés dels Estats Units va imposar les Sancions Cèsar. Les Sancions Cèsar van ser les més brutals mai imposades a cap nació. Durant la Segona Guerra Mundial, les sancions no eren tan estrictes com en el cas de Síria.

No estàvem en guerra amb Síria! I tanmateix, teníem un bloqueig naval al voltant del país. Vam devaluar la seva moneda a través del sistema SWIFT per als pagaments internacionals, fet que els va impossibilitar de comprar medicaments. Les dones sirianes contreien càncer de mama, igual que passa aquí en aquest país. Però en canvi, quan en aquest país el càncer de mama s’ha convertit en una cosa relativament tractable, tallem els subministraments mèdics perquè les dones a Síria morissin de càncer de mama perquè no podien aconseguir els medicaments, ja que els vam impedir poder rebre dòlars mitjançant el sistema SWIFT.

Una de les últimes coses que vam fer, i les proves són vagues sobre això, és que hi va haver una misteriosa explosió al port del Líban, i va ser una enorme explosió d’un vaixell carregat de fertilitzant de nitrat d’amoni. Va matar centenars de libanesos. Va ferir milers i milers de persones, va destruir l’economia del Líban. I, més important, va destruir el sistema bancari del Líban, que era una de les poques línies de salvació que li quedaven a Síria. No crec que aquesta explosió vagi ser accidental. Crec que va ser orquestrada, i jo sospito que la CIA estava al corrent de quina nació va dur a terme aquesta acció per destruir el port de Beirut.

Però en tot moment es veu aquest enfocament maquiavèl·lic, en què fem servir la força i la violència sense límits. I alhora controlem els mitjans informatius a nivell mundial, fins al punt d’esborrar totes les discussions sobre el que veritablement està succeint. Aleshores, l’home o la dona del carrer creuen que les coses estan bé. Tot es fa per raons altruistes; però no és així.”

La perversió i barbàrie més absolutes: nens i dones esclavitzades i violades sistemàticament pels “alliberadors rebels moderats”

A continuació, en la seva tercera resposta, presenta un panorama encara més desolador, si és que això és possible, en explicar quins eren els incentius que s’oferien als terroristes: incentius com el d’apropiar-se de les dones sirianes després de matar els marits, cosa que van fer en grans quantitats. A això s’hi afegien campanyes de barra lliure per a les violacions. O apropiació de persones com a esclaus, en especial de nens per part de pedòfils. Cosa que em permetria afegir que aquesta mateixa barbàrie és la que ja abans es va dur a terme a la pròspera Líbia, amb la complicitat de les televisions de les nostres pulcres sales d’estar domèstiques. Unes televisions, per tant, assassines, prostitutes, perverses i pedòfiles:

“[…] sempre hem treballat amb els terroristes. Ells eren el nucli. Una de les polítiques que es va seguir va ser que sota aquesta versió extrema de l’Islam, el wahabisme, hi havia aquesta idea que posseeixes una dona que prens amb el teu fort braç dret en la batalla. I això es remunta al segle VII. I així vam facilitar el moviment de terroristes islàmics de 100 països, van venir i es van unir a l’Estat Islàmic, es van unir a Al-Qaida, es van unir a l’Exèrcit Sirià Lliure, tots aquests diferents. I una de les coses que sabien quan van arribar és que tenien el dret legal d’assassinar els marits –no parlo de militars, parlo de civils–, podien assassinar els marits, podien matar-los, i després podien posseir i ser amos de les seves dones i els seus fills. I van fer això en grans quantitats.

Hi va haver una campanya organitzada de violacions a tota la nació de Síria. I en realitat hi havia mercats d’esclaus que van sorgir en algunes d’aquestes zones rebels on realment tenien llistes de preus de les diferents dones. I curiosament, els preus més alts eren per als nens més petits, perquè hi havia un gran nombre de pedòfils que volien posseir nens petits, perquè segons les lleis que s’aplicaven, se’ls permetia violar aquests nens repetidament. Podien violar les vídues dels soldats o civils assassinats, i apoderar-se’n i comprar-les i vendre-les entre ells. Això passava.

No dic que la CIA creés això, però entenien que era una política generalitzada i l’aprovaven. Mai no la van criticar de cap manera. La situació era tan greu que vaig parlar amb el president al-Àssad sobre l’assumpte, quan vaig visitar diverses zones de combat i la capital el 2016. Al-Àssad em va dir que en aquell moment estaven treballant en una legislació al parlament, per canviar la llei de ciutadania. Sempre havien seguit la llei islàmica, segons la qual la ciutadania d’un fill deriva del pare. Però hi havia tantes desenes, centenars de milers de dones sirianes embarassades per aquests terroristes que van ser importats a Síria, que va caldre canviar la llei, perquè [els seus fills] tinguessin la ciutadania siriana i no haguessin de ser tornats al seu pare de l’Estat Islàmic a l’Aràbia Saudita o a Tunísia. Podrien quedar-se a Síria. I ho vaig comprovar després i aquesta llei es va aprovar i es va aplicar.”

Ara toca apropiar-se de Rússia mitjançant l’OTAN, l’aliança que es va crear únicament per defensar-nos de l’ara extinta Unió Soviètica

En la seva resposta a la quarta qüestió que Mike Billington li va proposar, pel que fa a la guerra d’Ucraïna, el coronel Black deixa absolutament clar que ara es tracta d’apropiar-se de Rússia, enorme i riquíssima en recursos naturals. D’apropiar-se de Rússia mitjançant una OTAN que tenia com a únic propòsit defensar-se de la Unió Soviètica, una OTAN que s’hauria d’haver dissolt quan va desaparèixer el Pacte de Varsòvia. Aprofito per recordar que Mckinder anomenava aquesta regió “el cor de la terra”: “Qui governi Europa de l’Est dominarà el Heartland; qui governi el Heartland dominarà l’Illa-Mundial; qui governi l’Illa-Mundial controlarà el món”. Qualsevol poder que controlés l’Illa-Mundial controlaria més del 50% dels recursos del món. El coronel Black fins i tot considera que no haver dissolt l’OTAN en el seu moment és una de les grans tragèdies de la història:

“Rússia ha estat beneïda amb recursos naturals, potser més que qualsevol altra nació a la Terra. És un gran productor de cereals, de petroli, d’alumini, de fertilitzants, d’un nombre immens de coses que es vinculen a tota l’economia mundial. I sens dubte hi ha gent que mira això i diu ‘si poguéssim d’alguna manera fragmentar Rússia, es farien fortunes, fins al punt que es farien bilionaris per dotzenes’. I hi ha certa atracció envers això. Certament, ja s’ha vist que alguna cosa està passant, amb interessos estrangers que s’apoderen d’Ucraïna i prenen els seus vastos recursos.

Però vam començar a avançar cap a Rússia, gairebé immediatament després que es dissolgués la Unió Soviètica el 1991. La Unió Soviètica es va dissoldre, el Pacte de Varsòvia es va dissoldre. I per desgràcia, una de les grans tragèdies de la història és que no vam aconseguir dissoldre l’OTAN. L´únic propòsit de l’OTAN era defensar-se de la Unió Soviètica. La Unió Soviètica ja no existia. L’OTAN s’enfrontava al Pacte de Varsòvia. El Pacte de Varsòvia va desaparèixer, ja no existia. No tenia sentit que l’OTAN continués existint. Tanmateix, la vam mantenir, i no podia existir si no tenia un enemic. Rússia estava desesperada per formar part d’Occident.

Poc després de la dissolució de la Unió Soviètica, em vaig reunir amb el director de Gazprom, l’empresa més gran de Rússia. Em va explicar com estaven lluitant perquè els seus mitjans de comunicació fossin tan lliures com a Occident. Ens percebien com a molt més lliures i oberts que ells. I em va dir, ‘saps, tenim aquest problema perquè tenim aquest aixecament a Txetxènia, que és part de Rússia. Els rebels txetxens envien vídeos a la televisió russa i nosaltres els transmetem a la televisió russa, perquè així funciona la llibertat d’expressió’.

I jo vaig dir: ‘Estàs de broma? Estan publicant les pel·lícules de propaganda de l’enemic?’. I em va respondre: ‘Sí. No és així com ho fan als Estats Units?’. Li vaig dir que ‘No. A la Segona Guerra Mundial, vam prendre el cap d’Associated Press i el vam posar a càrrec de la censura en temps de guerra, i va ser molt estricta’.

Però això només és un exemple de com s’estaven esforçant. Van passar de ser un país oficialment ateu, a convertir-se en la nació cristianitzada més gran d’Europa, amb molta diferència. No només el poble era el més cristianitzat de qualsevol país important d’Europa, sinó que el propi govern donava molt suport a l’església, a la fe cristiana. Van modificar la Constitució per dir que el matrimoni era la unió d’un home i una dona. Es van tornar molt restrictius amb la pràctica de l’avortament. Van acabar amb la pràctica de les adopcions a l’estranger, on algunes persones anaven a Rússia i adoptaven nens petits amb finalitats immorals. Es van convertir en una cultura totalment diferent.

En qualsevol cas, els Estats Units tenen aquesta estratègia de llarga data, aquesta estratègia politicomilitar, d’expandir l’imperi. Ho vam fer a l’Orient Mitjà, on vam intentar crear un enorme imperi neocolonial. Es va tornar un assumpte força desgastant. La gent no ho volia. I sembla estar condemnat a l’extinció en algun moment, però pot continuar durant 100 anys més. Però en qualsevol cas, estem tractant de fer una cosa semblant, mentre ens movem cap a l’Est, fins a pràcticament la frontera russa.”

Aportació massiva d’armament als ucraïnesos, les vides dels quals no ens importen absolutament gens

Tot seguit Mike Billington li va formular una cinquena qüestió: la del subministrament massiu d’armament, tant defensiu com ofensiu, al règim de Kíev. Una qüestió aleshores ja molt espinosa. Però ara molt més, després de l’obstinació dels Estats Units a enviar fins i tot míssils de tecnologia molt més avançada i de mitjà abast, capaços d’atacar el territori rus. I això malgrat les serioses advertències de Rússia referents a que això implicarà l’extensió de la guerra a d’altres països. El secretari de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, i altres estan declarant que no n’hi ha prou amb un suport a la guerra sinó que hi ha d’haver una victòria sigui com sigui. La lúcida resposta del coronel Black és panoràmica, abasta tot un ventall de qüestions molt greus:

“Crec que [tal subministrament d’enormes quantitats d’armament militar] el que farà és garantir que morin innecessàriament un gran nombre de soldats ucraïnesos innocents. Molts soldats russos moriran innecessàriament. Són nens. Saps, els nens van a la guerra. Jo vaig anar a la guerra quan era un nen. Creus que el teu país, amb raó o sense, tot el que fan està bé. Se’m trenca el cor quan miro les cares dels joves russos que han estat abatuts, en alguns casos de forma molt criminal, per les forces ucraïneses. I de la mateixa manera, veig els joves ucraïnesos, que estan sent massacrats al camp de batalla.

No ens importa! Als Estats Units i a l’OTAN no els importa quants ucraïnesos morin. Ni civils, ni dones, ni nens, ni soldats. No ens importa. […]. Ara estem enviant quantitats fantàstiques d’armes, i això ha provocat que les accions de Raytheon, que produeix míssils, i de Northrop Grumman, que fabrica avions i míssils, totes aquestes indústries de defensa s’hagin inflat tremendament amb els diners dels impostos. No crec que al final canviï el resultat. Crec que Rússia s’imposarà. Els ucraïnesos estan en una posició estratègica molt incòmoda a l’est.

Fixa’t en la manera com es va desenvolupar això. El president Putin va fer un esforç desesperat per aturar la marxa cap a la guerra el desembre del 2021. Va arribar a posar sobre la taula propostes concretes per escrit adreçades a l’OTAN, propostes de pau per desactivar el que s’acostava. Perquè en aquell moment, Ucraïna estava concentrant tropes per atacar el Donbass. I per tant, ell estava intentant evitar això. Ell no volia la guerra. I l’OTAN es va limitar a ignorar-les, a descartar-les; mai se les va prendre seriosament ni va voler entaular negociacions serioses.

En aquell moment, Putin, en veure que els ucraïnesos armats, amb armes per matar les tropes russes, estaven literalment a les seves fronteres, va decidir que havia d’atacar primer. Es pot veure que això no era pas un atac planificat prèviament. Això no va ser com l’atac de Hitler a Polònia, on la regla general és que sempre tens un avantatge de 3 a 1 quan ets l’atacant. S’han de concentrar tres vegades més de tancs, artilleria, avions i homes que l’altre bàndol. De fet, quan Rússia va entrar, ho va fer amb el que tenia, amb el que va poder reunir en poc temps. I van ser superats en nombre per les forces ucraïneses. Les forces ucraïneses eren al voltant d’unes 250.000. Els russos en tenien potser 160.000. Així que en lloc de tenir-ne el triple, en realitat tenien menys tropes que els ucraïnesos. Però es van veure obligats a atacar, per tractar d’avançar-se a la batalla que s’acostava, en què els ucraïnesos havien concentrat aquestes forces contra el Donbass.

El Donbass és adjacent a Rússia. És una porció d’Ucraïna que no es va unir al govern revolucionari que va donar el cop d’estat el 2014 i que va derrocar el govern d’Ucraïna. Es van negar a formar part del nou govern revolucionari d’Ucraïna i van declarar-ne la independència. I quan Ucraïna havia concentrat aquest enorme exèrcit per atacar el Donbass, Rússia es va veure obligada a entrar per prevenir aquest atac planejat. Es podia veure que Rússia esperava poder dur a terme aquesta operació especial sense causar massa baixes als ucraïnesos, perquè pensen en els ucraïnesos, o almenys pensaven en els ucraïnesos com a germans eslaus; [amb els] qui volien tenir bones relacions.

Hi ha una famosa foto amb un tanc rus, que havia estat detingut per un grup d’uns 40 civils que simplement van sortir a la carretera i van bloquejar el camí, i el tanc es va aturar. Et puc dir que al Vietnam, si haguéssim tingut un grup de persones que s’interposessin en el camí d’un tanc estatunidenc, aquest tanc no hauria disminuït la velocitat, gens ni mica! No hauria tocat la botzina, no hauria fet res; no hauria fet un tret d’advertiment. Simplement hauria seguit endavant. I crec que això és el més típic, no estic criticant els estatunidencs. Jo era allà i estava lluitant, i probablement hauria travessat el [grup amb el] tanc jo mateix.

El que dic és que les regles dels russos per entaular combat eren molt, molt cauteloses. No volien crear una gran quantitat d’odi i d’animositat. Els russos no van entrar bombardejant el sistema elèctric, els sistemes de mitjans de comunicació, els sistemes d’aigua, els ponts i altres. Van intentar mantenir la infraestructura d’Ucraïna en bon estat perquè volien que es recuperés. Només volien que això s’acabés i tornar a la normalitat. No va funcionar. La resistència dels ucraïnesos va ser inesperadament dura. Els soldats ucraïnesos van lluitar amb gran valor, amb gran heroisme. Però ara el joc s’ha escalfat i s’ha tornat molt més seriós.

És sorprenent veure que malgrat que Rússia domina l’espai aeri, no han destruït els sistemes de trens; no han destruït les plantes d’energia, no han destruït tantes coses. Mai han bombardejat els edificis del centre de Kíev, la capital d’Ucraïna; no han bombardejat els edificis on es reuneix el parlament. Han estat increïblement reservats sobre aquestes coses, esperant contra tota esperança que es pugui assolir la pau.

Però no crec que Ucraïna tingui res a veure amb la decisió sobre la pau o la guerra. Crec que la decisió sobre la pau o la guerra es pren a Washington, DC. Mentre vulguem que la guerra continuï, lliurarem aquesta guerra, utilitzant els ucraïnesos com a substituts, i la lliurarem fins al darrer ucraïnès mort.”

Hem d’entendre la gravetat del que estem fent: els Estats Units porten el món a una guerra nuclear

La sisena qüestió posada per Mike Billington ens porta ja al que és impensable: “Com avalua vostè la possibilitat que esclati una guerra directament entre els Estats Units i Rússia? I com seria això?” Vet aquí la pertorbadora resposta:

“[…] Hem de reconèixer el risc de jugar aquests jocs […]. Per exemple, els mitjans informatius turcs acaben de publicar un article dient que a Mariúpol, on hi va haver un gran setge, els russos finalment van guanyar. L’única zona que encara no han pres és aquesta tremenda planta d’acer. Hi ha molts soldats ucraïnesos que s’hi han refugiat. I ara ha sortit a la llum que aparentment hi ha 50 oficials superiors francesos, que estan atrapats en aquesta planta siderúrgica juntament amb els ucraïnesos. Els soldats francesos han estat sobre el terreny lluitant, dirigint la batalla.

I això es va mantenir en secret, ultrasecret, a causa de les eleccions franceses que acaben de passar. Si el poble francès hagués sabut que hi havia un gran nombre d’oficials francesos atrapats i que probablement moririen en aquesta planta siderúrgica, les eleccions haurien anat per un altre costat. Marine Le Pen hauria guanyat. I per això era molt important per a tot l’estat profund que no sortís a la llum que aquests oficials francesos hi eren.

Sabem que hi ha oficials de l’OTAN que són actius sobre el terreny a Ucraïna com a assessors i altres coses. Jo suposo, i això és una suposició, podria estar equivocat, que el vaixell insígnia de la Flota russa del Mar Negre, el Moskva, va ser enfonsat en ser tocat per míssils antivaixell. Jo suposo que aquests míssils, crec que hi ha una bona possibilitat, van ser disparats pels francesos. Podria estar equivocat, però aquests míssils són tan ultrasensibles i tan perillosos per als nostres vaixells, que no crec que l’OTAN confiés els míssils als ucraïnesos, ni a ningú més. Crec que s’han de mantenir sota control i operació de l’OTAN. Crec que probablement van ser forces de l’OTAN les que realment van enfonsar el Moskva.

I poden veure que estem prenent aquestes accions tan temeràries, i cada vegada sembla que apugem més l’aposta –resulta que sóc republicà– ja que tenim dos senadors estatunidencs republicans que han dit: ‘bé, potser simplement hauríem d’utilitzar armes nuclears contra Rússia’. Això és una bogeria. Crec que és important que la gent comenci a debatre què significaria una guerra termonuclear.

Ho hem d’entendre. Pensem que ‘som grans i som dolents i tenim totes aquestes coses’. Rússia és més o menys comparable als Estats Units pel que fa a potència nuclear. Tenen míssils hipersònics que nosaltres no tenim. Poden evadir absolutament qualsevol detecció oportuna, i poden disparar míssils des de Rússia i arribar a San Francisco, Los Angeles, Chicago, Detroit, Baltimore, Washington, DC, Nova York.

Pensa només en Virgínia, on casualment visc. Rússia té una flota molt gran i eficaç de submarins nuclears que es troben davant de la costa dels Estats Units. Tenen un gran nombre de míssils amb ogives nuclears que poden evadir qualsevol defensa que tinguem. Si hi hagués una guerra nuclear, en essència tot el nord de Virgínia seria aniquilat. Difícilment quedaria cap vida humana als comtats de Loudoun, Prince William, Fairfax, Arlington i Alexandria. El Pentàgon es troba al comtat d’Arlington: el Pentàgon seria simplement una massa incandescent de sorra fosa. No hi hauria vida humana allà. I no hi hauria vida humana en molts quilòmetres a la rodona. A l’altra banda del Potomac, la capital de la nació, no hi quedaria vida a la capital. L’edifici del Capitoli desapareixeria per sempre. Tots els monuments, totes aquestes coses glorioses, no en quedaria res.

Si vas a la costa de Virgínia, tens la Drassana Naval de Norfolk, tens el port de Norfolk. Tens l’acumulació més gran de poder naval sobre la faç de la Terra. Aquí és on atraquem tots els nostres portaavions, els nostres submarins nuclears, totes aquestes coses. No en quedaria res. No quedaria res de cap d’aquelles indústries navilieres.

I ho pots ampliar. Parlar de la ciutat de Nova York. No només moriria tothom, sinó que probablement seria impossible que la gent habités la ciutat de Nova York durant centenars d’anys després. Però no només deixaria de ser un lloc de vida humana vibrant, sinó que probablement, durant mig mil·lenni, no es recuperaria cap mena de civilització.

Hem d’entendre la gravetat del que estem fent. Potser si fos una qüestió de vida o mort per als Estats Units, el que passi a Ucraïna seria una altra cosa. Certament, quan la Unió Soviètica va posar míssils a Cuba, que apuntaven als Estats Units, per això valia la pena córrer el risc, perquè estaven just a la nostra frontera i ens amenaçaven. Era una batalla que valia la pena lliurar i valia la pena córrer el risc. Els russos són exactament en la imatge de mirall d’aquella situació, perquè per a ells, la vida de Rússia depèn d’impedir que l’OTAN segueixi avançant cap a Ucraïna, just fins a les seves fronteres. No es poden permetre no lliurar aquesta guerra. No es poden permetre no guanyar aquesta guerra.

[…] Ucraïna es troba en un lloc que no té importància per als estatunidencs; Ucraïna no té sentit per als estatunidencs; no té cap impacte en la nostra vida quotidiana. I, tanmateix, estem jugant a aquest joc temerari que posa en risc la vida de tots els habitants dels Estats Units i Europa Occidental, per a res! Absolutament per a res!”

Gent molt perillosa en el lideratge dels Estats Units

La setena pregunta realitzada va ser aquesta: “Sens dubte, molts oficials d’alt grau comprenen les conseqüències que vostè acaba de descriure de manera força esgarrifosa. Per què, mentre que a Itàlia, a França, a Alemanya, hi ha alguns generals que parlen, que adverteixen que estem seguint un rumb que podria portar a una guerra nuclear, per què no escoltem aquestes veus d’oficials d’alt grau, retirats potser, que diguin el que vostè està dient avui aquí?”. La resposta ens retrotrau al moment en què els carismàtics polítics de l’elit globalista també van anar controlant l’estament militar:

“Hi ha hagut un gran deteriorament en la qualitat dels oficials d’alta graduació, que es remunta a, bé, certament la dècada de 1990. Vam tenir oficials d’alt grau molt, molt bons, durant el temps que vaig estar en servei actiu –em vaig retirar el 94–, simplement gent de qualitat superior. Però el que va passar posteriorment és que el president Clinton va assumir el càrrec; més tard, vam tenir Obama. Ara tenim Biden. Ells fan una revisió política molt estricta als seus oficials militars, de manera que ara tenim només els ‘sí senyor!’. No es tracta de persones la principal devoció de les quals siguin els Estats Units i el seu poble. La seva principal devoció és la seva carrera i capacitat de relacionar-se amb altres oficials militars en retirar-se. Hi ha una xarxa molt forta que pot col·locar els generals de les forces armades en grups d’experts (think tanks), on promouen la guerra, en organitzacions com Raytheon i Northrop Grumman, i totes aquestes operacions de defensa, on poden entrar a les juntes i coses per l’estil.

Hi ha un preu personal que es paga per dir: ‘Escolta, atura’t. La guerra no és de l’interès del poble estatunidenc”. Si tinguéssim una qualitat d’individus millor, tindríem persones amb el valor per dir, ‘No m’importa el que em costi personalment’. Però és molt difícil arribar als rangs superiors, si ets un individu guiat per principis, patriotisme, i la devoció a la gent d’aquesta nació. No és així com funciona. En algun moment, necessitem un president que entri i sacsegi l’arbre, i en faci caure molta gent, perquè són perillosos. Són molt perillosos per als Estats Units.”

Gràcies a tanta mentida, ens encaminem cap a un cataclisme i un dolor d’una magnitud sense precedents

En finalitzar ja l’entrevista, a la vuitena qüestió, Mike Billington comenta que l’única manera d’aturar aquest descens a l’infern i al possible holocaust nuclear, és amb una nova Pau de Westfàlia on totes les parts s’asseguin plegades, reconeguin els seus interessos sobirans i perdonin tots els crims del passat. Cosa a la qual el coronel Black hi contraposa (de manera semblant al que jo mateix vaig fer a la primera part d’aquest article), d’una banda, la gran mentida en què els mitjans mantenen les societats occidentals i, de l’altra, l’opinió generalitzada als molts i grans països que estan de part de Rússia:

“Crec que, dissortadament, hi haurà d’haver un enorme dolor perquè això [reconeixements mutus i acords de pau] es produeixi, igual que va passar amb la Pau de Westfàlia. Una guerra nuclear ho faria; un cataclisme econòmic de proporcions sense precedents, resultant de la impressió desenfrenada de diners que hem realitzat els darrers 20 anys. Hi ha coses que podrien ocasionar-ho. Però en aquest moment, els mitjans de comunicació han estat tan absolutament censurats, i tan tendenciosos, que el poble estatunidenc realment no té la percepció de la necessitat de res. Serà difícil.

Aquí hi ha alguna cosa interessant que ha passat. Aquí en aquest país, es podria pensar que tothom està en contra de Rússia. No és així. De fet, hi ha grans països del món que s’inclinen per Rússia en aquesta guerra, començant per la Xina, però després hi ha el Brasil, tens Sud-àfrica, l’Aràbia Saudita; una àmplia gamma de països. L’Índia. L’Índia dóna suport tremendament a Rússia. La idea que, d’alguna manera, tenim aquesta causa enormement justa; a gran part del món no li sembla justa, i gran part del món no accepta l’última propaganda sobre els crims de guerra.

Per exemple, això de Butxa. Aquesta és probablement la més destacada de totes les discussions sobre crims de guerra. I què va ser això de Butxa? Es va enregistrar una pel·lícula d’un vehicle que circulava per la carretera de Butxa, que havia estat recuperada de mans dels russos. I cada cent metres més o menys hi havia alguna persona amb les mans lligades a l’esquena, i que havia estat assassinada. Això no es va anunciar sinó fins a quatre dies després que els ucraïnesos havien reprès Butxa.

Nosaltres no en sabíem gairebé res. De fet, ni tan sols teníem proves que la gent havia estat assassinada. Però suposant que ho haguessin fet, no sabíem on havien estat assassinats. No sabíem qui eren. No sabíem qui els havia matat. No sabíem per què els havien matat. Ningú va poder donar un motiu adequat perquè els russos els matessin. Els russos van retenir Butxa durant un mes. Si els volien matar, per què no ho van fer durant aquest mes? I si vols massacrar un munt de gent, no estarien tots en un mateix lloc i no els dispararies a tots allà? Per què estarien distribuïts durant un camí, a una milla de distància? No té sentit!

El que sí que sabem és que quatre dies després que el batlle de Butxa anunciés alegrement que la ciutat havia estat alliberada, quatre dies després que l’exèrcit ucraïnès hagués entrat, i el seu braç de propaganda especial de l’exèrcit ucraïnès hi fos, de sobte hi havia aquests morts a la carretera. Com és que no eren allà quan els russos eren al lloc? Com és que només van aparèixer quan els russos se’n van anar?

Si ho considerés simplement com un cas criminal estàndard, i estigués parlant amb la Divisió de Recerca Penal de l’FBI, o amb la policia militar o una cosa així, diria: ‘Bé, primer donem una ullada als ucraïnesos’. Jo suposaria que, i comences amb un pressentiment quan estàs investigant un crim, que els ucraïnesos van matar aquestes persones després que van entrar, i després que van mirar al seu voltant, i diguessin: ‘Ok, qui va ser amistós amb les tropes russes mentre els russos van ser aquí? Els executarem’. Aquesta seria la meva suposició. Perquè no veig cap motiu perquè els russos hagin matat unes quantes persones en sortir de la ciutat. I ningú no ho qüestiona, perquè els mitjans corporatius són tan monolítics.

Sabem de fet, per boca del cap d’un hospital ucraïnès, el tipus que dirigia l’hospital, que presumia d’haver donat ordres estrictes a tots els metges que quan portessin presoners de guerra russos ferits, els havien de castrar. Ara bé, es tracta d’un horrible crim de guerra, admès per boca de l’administrador de l’hospital, i el govern ucraïnès va dir: ‘Hi farem una ullada’, com si no fos gran cosa. No puc pensar en un crim de guerra més horrorós, mai. On n’has sentit a parlar, a ABC i MSNBC i CNN i FOX News? Ni un xiuxiueig. I no obstant, la prova és innegable.

Tenim un altre vídeo en què els ucraïnesos portaven uns presoners de guerra a un punt central per processar-los –es tracta d’un vídeo d’uns set minuts– i els soldats ucraïnesos simplement els maten a trets. Probablement 30 d’aquests soldats russos ferits estan tirats a terra, alguns clarament moribunds per les seves ferides. A alguns els posen bosses de plàstic al cap. Ara bé, es tracta de tipus que estan estesos allà, en alguns casos ferits mortalment amb les mans lligades a l’esquena, i tenen bosses de plàstic sobre els seus caps, cosa que els dificulta la respiració. I com que no poden aixecar les mans, no es poden treure les bosses per poder respirar.

Al final del vídeo, els ucraïnesos porten una camioneta, i hi ha tres russos no ferits. Presoners de guerra. Sense pensar-s’ho ni dubtar-ne, en baixar tots tres, i amb les mans lligades a l’esquena, disparen a dos d’ells, just davant de la càmera, i cauen. El tercer es posa de genolls i prega que no li facin mal. I el maten a trets!

Aquests són crims. I aquests no han estat refutats pel govern ucraïnès. Però mai se sabria ni tan sols que van passar! No dic que no estiguin succeint crims de guerra als dos bàndols. Només dic que els únics que he vist, proves força irrefutables de crims de guerra, han estat del costat ucraïnès.

Sovint se sent dir, ‘bé, els russos han destruït això o destruït allò’. Bé, els he de dir que sí es remunten a les guerres que vam lliurar quan vam envair l’Iraq, el ‘Shock i Pavor’, ho vam destruir pràcticament tot a l’Iraq, tot el que tenia importància. Vam bombardejar objectius militars i civils sense gaire discriminació. La coalició va fer 100.000 missions en 42 dies. Compara això amb els russos, que només han volat 8.000 missions en el mateix període de temps. 100.000 operacions estatunidenques davant de 8.000, en el mateix temps.

Crec que els russos han tendit a ser més selectius. [La nostra] filosofia de Shock i Pavor consisteix a destruir tot el que cal per sostenir la vida humana i perquè una ciutat funcioni. Destrueixes el subministrament d’aigua, el subministrament elèctric, la calefacció, el petroli, la benzina; destrueixes tots els ponts principals. I després només segueixes destruint-ho tot.

Així que és realment irònic. I tingues en compte que l’Iraq és un país relativament petit. Ucraïna és un país enorme. 100.000 vols en 42 dies, 8.000 vols en el mateix temps. Una gran diferència de violència entre el que nosaltres vam fer a l’Iraq, i el que ells han fet a Ucraïna. Així que senzillament no hi ha credibilitat quan vas als fets i s’observa la manera com s’ha conduït la guerra.”

Una cosa sorprenent: els darrers trenta anys, els Estats Units no han tingut ni un sol dia sense guerres

Finalment, a la novena i última qüestió, se li demana al coronel un comentari sobre el fet que si l’horror que ja està tenint lloc es combina amb el col·lapse hiperinflacionari que ara escombra el món occidental, baixarem a una era de tenebres. Per això, hauríem de motivar els ciutadans a Europa, als Estats Units. I el coronel Black acaba parlant d’esperança:

“Les tropes russes que van entrar en combat a Ucraïna, la majoria mai havien experimentat el combat. Aquest és un exèrcit de temps de pau. Rússia no lliura guerres a l’estranger. Síria és l’únic compromís significatiu a l’estranger que han tingut. Compareu-ho amb els Estats Units, on, literalment, si avui un soldat es retira després de 30 anys de carrera militar, no haurà passat ni un sol dia en què els Estats Units estiguessin en pau. Quelcom sorprenent. I ho contrastes amb les forces armades russes, en què amb poques excepcions, el país ha estat en pau. Veritablement hem de començar a pensar en la pau i en els límits de la guerra. […] Sempre hi ha esperança i crec que hi haurà coses bones en el futur, amb la benedicció de Déu.”

Oliver Stone, John F. Kennedy, Vladimir Putin… encara l’esperança

Amb motiu de la presentació a Barcelona de la seva darrera pel·lícula, JFK: Cas revisat, Oliver Stone ha estat assetjat amb preguntes, com no podia ser altrament, sobre la guerra d’Ucraïna i el president Putin. Són conegudes les seves declaracions de ja fa anys en què afirmava que, gràcies a ell Rússia encara existeix i el món no ha caigut en el pitjor i més global dels totalitarismes. Si a semblants valoracions hi afegim el factor fe, no és estrany que el patriarca ortodox de Moscou, Ciril, el consideri un home providencial.

Semblants posicionaments a l’Occident que el mateix Vladimir Putin qualifica com “un imperi de la mentida”, han de ser extremadament xocants per a la immensa majoria d’espanyols. Però la veritat mai no va dependre de la soledat del missatger ni de les multituds que la segueixin o rebutgin. “La veritat i jo som multitud”, afirmava el mahatma Gandhi. “I tanmateix es mou”, va sentenciar Galileu Galilei.

Com aquell qui res, a Barcelona el genial cineasta estatunidenc s’ha tornat a reafirmar en les seves antigues apreciacions. Així, podem llegir, fins i tot als titulars mateixos, frases seves com aquestes recollides per Xavier Serra al diari Ara: “Putin és un bon fill de Rússia que treballa per a l’interès del seu poble És un home raonable i racional que pensa abans de parlar, com un jugador d’escacs”. O com aquestes:

“A Ucraïna hi ha una llarga història de sentiment antirus i de discriminació de la població d’ètnia russa. Aquesta és la base de la política del país des que el cop d’estat del 2014 va treure per la força el president Ianukóvitx amb el suport dels Estats Units, que s’ha gastat molts diners a Ucraïna per desestabilitzar Rússia. Als Estats Units no li importa Ucraïna ni la mort dels ucraïnesos, només aconseguir un canvi de règim a Rússia.”

“És la típica propaganda occidental [les acusacions contra Rússia de crims de guerra a Ucraïna]. Quin sentit té parlar de crims de guerra? És una guerra, això passa a les guerres. Però dir que és la política de Rússia és la cosa més estúpida que he sentit mai […]. [a Saddam Hussein] el vam convertir en un monstre comparable amb Hitler. […] Durant un temps estàvem bé amb ells [amb la Xina], però ara són els nostres enemics i els acusem de genocidi, com Rússia, però les coses no són tan simples. La nostra estratègia és assenyalar els altres i cridar fort ‘Crims de guerra!’, però així pervertim el propòsit dels judicis de Nuremberg”

I vull acabar recordant que, com vaig explicar llargament en un article anterior, l’assassinat de John F. Kenedy no només no és una temàtica aliena a la guerra d’Ucraïna, sinó que es tracta fins i tot de l’inici de tot. En paraules d’Oliver Stone, “John F. Kennedy s’havia tornat incòmode per a molts. […] va defensar que els vietnamites havien de ser lliures per triar el seu futur, va mantenir bones relacions amb el president egipci Nasser, va estar preocupat per la sort del primer ministre congolès Patrice Lumumba (assassinat també per la CIA)” Alguna cosa de tot això també apareix al citat article de Xavier Serra:

“JFK va ser el darrer president veritablement popular, estic segur que hauria guanyat les eleccions del 1964 –defensa Stone–. Des de la seva mort, ningú ha tingut habilitat per canviar les coses ni el valor de desafiar la CIA, que controla la política exterior”. Pel director de Platoon, Kennedy era un guerrer de la pau que va alertar sobre el perill de tenir una pax americana imposada per la força de les armes, que és justament el que tenim ara. L’objectiu de Kennedy, assegura Stone, era no fomentar l’imperialisme estatunidenc: era irlandès i la seva família havia lluitat contra els anglesos, coneixia la història d’Irlanda de dalt a baix. Tenia bones relacions amb l’Egipte de Nasser i l’Orient Mitjà i volia invertir a l’Amèrica del Sud, no a l’exèrcit. Kennedy havia estat militar i per això sabia com havia crescut la influència i el pressupost militar i el perill que això comportava. El cineasta, de fet, posa l’OTAN com a exemple d’organització completament supèrflua. I afegeix: Si penseu que formar part de l’OTAN proporciona seguretat a Espanya, esteu bojos”.

Vídeo de l’entrevista al coronel Richard Black (Executive Intelligence Review, 27.04.2022)