L’any 2018 en la història de la nova Guerra Freda
Stephen F. Cohen, professor emèrit de política i estudis russos a Princeton i a la Universitat de Nova York, i John Batchelor commemoren el cinquè aniversari de les seves (normalment) discussions setmanals sobre la nova Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia (els lliuraments anteriors es troben a TheNation.com). Cohen reflexiona sobre els principals esdeveniments del 2018, en part a partir dels temes del seu nou llibre War with Russia? From Putin and Ukraine to Trump and Russiagate.
La nova Guerra Freda no és una mera rèplica de la seva predecessora de 40 anys, a la qual el món va sobreviure. En aspectes fonamentals, és més perillosa, més carregada de guerra real, com ho il·lustren els esdeveniments del 2018, entre ells:
La militarització de la nova Guerra Freda s’ha intensificat, amb enfrontaments militars directes o indirectes entre els Estats Units i Rússia a la regió del Bàltic, Ucraïna i Síria; l’inici d’una altra carrera d’armament nuclear amb les dues parts a la recerca d’armes més “útils”; les creixents, però totalment infundades afirmacions d’influents grups de pressió de la Guerra Freda, com el Consell Atlàntic, que Moscou està contemplant una invasió d’Europa; i la creixent influència dels propis “falcons” de Moscou. L’anterior Guerra Freda també va ser altament militaritzada, però mai directament a les pròpies fronteres de Rússia, com ho és aquesta, des de les petites nacions d’Europa Oriental fins a Ucraïna, un procés que ha continuat desenvolupant-se el 2018.
El Russiagate –les acusacions que el president Trump està fortament influenciat pel Kremlin, o fins i tot sota la seva influència, de la qual cosa no hi ha proves reals– ha continuat escalant com un factor perillós i sense precedents en la nova Guerra Freda. El que va començar com al·lusions que el Kremlin s’havia “immiscuït” en les eleccions presidencials estatunidenques del 2016 s’ha convertit en insinuacions, fins i tot afirmacions, que el Kremlin havia posat Trump a la Casa Blanca. El resultat ha estat posar grillons a Trump com a negociador de la crisi amb el president rus Putin. Així, per assistir a la cimera del juliol amb Putin a Hèlsinki –durant la qual Trump va defensar la legitimitat de la seva pròpia Presidència– va ser àmpliament denunciat pels principals mitjans de comunicació i polítics estatunidencs per haver comès “traïció”. I posteriorment Trump es va veure obligat dues vegades a cancel·lar les reunions programades amb Putin. Els estatunidencs poden preguntar-se raonablement si els polítics, periodistes i organitzacions que ataquen Trump pel mateix tipus de diplomàcia practicada a les cimeres per tots els presidents des d’Eisenhower, en realitat prefereixen l’impeachment a Trump que evitar la guerra amb Rússia.
La mateixa pregunta pot fer-se als principals mitjans de comunicació que han abandonat virtualment la informació i els comentaris raonablement equilibrats i basats en fets que van practicar durant les últimes etapes de la Guerra Freda anterior. El 2018, per exemple, la seva acusació surrealista que “la Rússia de Putin va atacar la democràcia estatunidenca” el 2016, s’ha convertit en un dogma ortodox i en el pivot de la seva narrativa russa i de la nova Guerra Freda. També, a diferència de l’anterior Guerra Freda, han continuat excloent els informes, perspectives i opinions dissidents i alternatives. Encara més, aquests mitjans de comunicació persisteixen en dependre en gran mesura d’excaps d’intel·ligència com a fonts i comentaristes, tot i que el paper d’aquests funcionaris d’intel·ligència en els orígens de la narrativa del Russiagate ara sembla clar. Un exemple cridaner de mala praxi mediàtica va ser la cobertura del conflicte marítim entre les llanxes ucraïneses i russes el 25 de novembre a l’estret de Kerch, entre el mar d’Azov i el Mar Negre. Totes les proves empíriques disponibles, així com la necessitat desesperada del president ucraïnès Poroshenko de reforçar les seves possibilitats de reelecció el març del 2019, indicaven clarament que es tractava d’una provocació deliberada de Kíev. Però els principals mitjans de comunicació estatunidencs ho van presentar com un altre exemple més de la “agressió de Putin”. Així doncs, una perillosa guerra de poder entre els Estats Units i Rússia va ser tergiversada fonamentalment davant el públic estatunidenc.
En gran part a causa d’aquesta mala pràctica dels mitjans de comunicació, i malgrat els perills cada vegada més grans en les relacions entre els Estats Units i Rússia, el 2018 ha continuat sense que hi hagi una oposició significativa contra la Guerra Freda en cap part de la vida política estatunidenca, ni al Congrés, ni als principals partits polítics, ni als centres d’investigació, ni als campus universitaris, només en molt pocs dissidents individuals. Per tant, la política de distensió amb Rússia, o el que Trump ha anomenat repetidament “cooperació amb Rússia”, encara no ha trobat partidaris significatius en la política dominant, tot i que era la política d’altres presidents republicans, sobretot Eisenhower, Nixon i Reagan. Trump ho ha intentat, però s’ha vist frustrat repetidament el 2018.
Mentrestant, l’acusació que Rússia “va atacar la democràcia estatunidenca” i segueix fent-ho podria aplicar-se millor als propis promotors del Russiagate. Les seves acusacions han soscavat la Presidència dels Estats Units com a institució i han posat en dubte les eleccions estatunidenques. Criminalitzant tant els “contactes amb Rússia” com les propostes de “millors relacions”, i amenaçant amb netejar un conjunt espaiós i difús de “desinformació” als mitjans de comunicació estatunidencs, han menyscabat considerablement l’elogiada àgora estatunidenca de llibertat d’expressió i idees. També estan sota un creixent assetjament els conceptes tradicionals de justícia política estatunidenca, que, almenys basats en el que se sap pel que fa a Rússia, han estat maltractats en els casos del general Michael Flynn i, de manera semblant a la soviètica, de Maria Butina. En el pitjor dels casos, aquesta jove russa sembla haver estat una defensora no declarada (però francament oberta) de “millors relacions” i una ardent defensora del seu propi país. Per això, una cosa que joves estatunidencs també van perseguir durant molt de temps a Rússia, va ser retinguda durant mesos en confinament solitari fins que va confessar, és a dir, es va declarar culpable. I això en una nació que durant molt de temps ha “promogut” oficialment la democràcia a l’exterior.
Finalment, mentre que les elits polítiques i mediàtiques estatunidenques seguien obsessionades amb les ficcions del Russiagate –que cada vegada més sembla ser el Russiagate sense Rússia i en el seu lloc és primordialment el frau-fiscal-gate i el sexegate– la Rússia postsoviètica ha continuat el seu notable ascens com a gran potència diplomàtica, sobretot, encara que no només, a l’Est, com es documentava recentment en tres publicacions molt ben informades, lluny de l’establishment político-mediàtic dels Estats Units i escassament notades per ell. Mentrestant, la principal base d’aliats de Washington en els assumptes mundials, la Unió Europea, ha continuat la seva caiguda en una crisi autoinfligida i cada vegada més profunda.
Stephen F. Cohen és professor emèrit d’estudis russos i política a la Universitat de Nova York i la Universitat de Princeton, i editor col·laborador de The Nation.
Font original: The Nation