Després de l’autocontenció durant mesos, gràcies a la seva posició actual de dignitat i fermesa està evitant, de moment, un gran conflicte nuclear
No és només en l’àmbit econòmic en el que en aquestes darreres dècades s’han invertit totalment les posicions entre el món suposadament capitalista i el suposadament comunista, com vaig explicar en un article recent, sinó també en altres àmbits, com són el geoestratègic i el militar. Ara ja no són els Estats Units els que s’han de defensar amb tota la seva força nuclear d’un seriós perill de la mateixa naturalesa nuclear, com va passar a la famosa Crisi dels Míssils a Cuba. El comportament del president Kennedy ha estat exalçat a Hollywood i elogiat fins i tot a tots els continents. Tot i això la instal·lació de míssils a Cuba no va ser en absolut una provocació més greu que la que ara està duent a terme en tota regla l’OTAN contra Rússia.
És evident que en el moviment de la No-violència el que realment es desitjaria és el desarmament nuclear. Però, al contrari del que a molts els pugui semblar, mahatma Gandhi o Martin Luther King eren uns líders carregats de realisme i de sentit pràctic, ben conscients que el camí de la revolució es fa pas a pas. Parlar de desarmament nuclear en aquests moments crítics seria com parlar de tasques de recuperació d’una vida normal durant un període postoperatori en un pacient que està en aturada cardíaca i al qual cal aplicar-li sense cap demora un tractament de xoc.
Alguns experts, com Paul Craig Roberts o Steven Cohen, consideren que els mesos passats han estat massa marcats per indecisions i una imprudent autocontenció per part de Rússia davant de la implacable OTAN, a la qual no es pot ni s’ha de fer la menor concessió. Altres experts militars, fins i tot dels Estats Units, consideren, per contra, que la campanya militar russa ha estat admirable. Però alguna cosa és cada vegada més clara: el que sembla estar frenant en aquest moment l’arrogant i bàrbara pretensió anglo-occidental de destruir Rússia és precisament el recent posicionament, ja sense cap dubte ni cap feblesa, del president Putin i el seu entorn.
Si, una vegada més, Aitor Guisasola està ben informat, Laurence D. Fink, el CEO de BlackRock, hauria donat instruccions a Zelenski perquè aturi la boja cavalcada bèl·lica que estava duent a terme per a ells. Es tractaria de cedir davant de Rússia, però guardant les aparences triomfals. Saber si aquesta important notícia és certa, serà molt senzill: veurem com es comporta Ucraïna les properes setmanes o mesos, més enllà de les ampul·loses arengues diàries de Zelenski. Arengues d’algú que s’assembla a un autòmat de discurs programat; un robot de veu forta i paraules rotundes de mascle potent; un androide d’aspecte aspre i temible. El problema és que els robots poden ser dirigits però un tirà arrogant i cruel és imprevisible.
Les comparacions són de vegades odioses i sempre inexactes, però sovint reveladores. No va ser només Kennedy (hi va haver tot un equip) el qui va desbloquejar la perillosíssima crisi dels míssils de Cuba. Ni els homes dels Estats Units eren angelets (també havien emplaçat míssils a Turquia). Però una cosa és certa, tant en aquell conflicte com en aquest actual: la instal·lació de míssils a Cuba el 1962 va ser una decisió tan desestabilitzadora i arriscada de Nikita Khrusxov com la de fer-se amb Ucraïna el 2014 mitjançant un criminal Cop d’Estat per part d’Obama, el premiat “preventivament” amb el Nobel de la Pau. El premi que cal concedir (segons el testament d’Alfred Nobel) als qui hagin contribuït al desarmament i la pau. Un premi cada cop més atlantista i desacreditat.
Tornant a l’actualitat, aquella decisió de Khrusxov va ser tan desestabilitzadora i arriscada com la d’ara dels que hi ha darrere de BlackRock i massa analistes embogits, com els de la Corporació Rand: Provocar Rússia mitjançant la utilització com a carn de canó d’Ucraïna, tan sensible per a Rússia, el seu bressol espiritual, i tan propera a Moscou (a 5 minuts dels míssils més comuns). Provocar-la convertint Ucraïna en una base de fet de l’OTAN. Provocar-la amb tota mena de barbàries contra els ucraïnesos russoparlants. Provocar-la fins i tot amb armes biològiques i nuclears:
“Les evidències que Rússia no és la invasora, cada dia són conegudes amb més detall. I fins i tot documentades amb vídeos. Fins i tot han aparegut en escena documents sobre la intenció d’obrir paral·lelament fronts al Kazakhstan i Transnístria a fi d’obligar Rússia a desplegar-se simultàniament. Thierry Meyssan ho exposa amb gran coneixement de totes aquestes darreres informacions:
‘Els Estats Units es van comprometre –el 2016– a posar en mans del govern ucraïnès prou armament per lliurar i guanyar una guerra contra Rússia. Amb aquest objectiu, el Departament de Defensa dels Estats Units va organitzar a Ucraïna un programa d’investigacions biològiques amb fins militars i a més va enviar secretament a Kíiv quantitats enormes de material nuclear. Aquestes dades modifiquen radicalment la lectura d’aquesta guerra. No va ser Moscou sinó Washington qui va voler aquest conflicte i qui el va preparar’.”
Les elits són criminals però no suïcides. Fins i tot la vella guineu Kissinger, molt més intel·ligent i expert que els actuals aprenents de bruixot anglosaxons, va dir de manera inequívoca que era un gran error provocar un conflicte entre Rússia i Ucraïna. Segurament, en la contundent i coherent resposta del president Putin a les amenaces OTANistes hi ha un factor que haurà estat fonamental perquè el CEO de BlackRock amonestés Zelenski: l’ultimàtum del president Putin està dirigit no ja cap a Kíiv o fins i tot Brussel·les sinó cap al mateix Washington, que seria tocat en qüestió de minuts pels potentíssims míssils russos de destrucció massiva cinc vegades més ràpids que la velocitat del so. El president Putin ha tornat a saber portar la partida, al tauler d’escacs del fanàtic antirús Brzezinski, a un amenaçador escac després del qual ja només quedaria l’escac i mat.
Les elits semblen haver percebut que el desafiament de Putin (“això no és una fanfarronada”) anava de debò i que les seves cartes són realment tan potents com per a un escac i mat. Sempre hi ha la possibilitat d’assassinar-lo, com n’han assassinat tants d’altres. Cada vegada que els nostres mitjans s’entossudeixen a trobar-li senyals de malaltia, em ve al cap el llibre de Sergey Naryshkin sobre la CIA en els seus 75 anys d’existència. Em ve especialment allò referent a la provocació de càncers en els líders sud-americans incòmodes:
“Hi ha referències esgarrifoses a la pràctica de la CIA d’utilitzar tecnologia de propagació del càncer per eliminar líders llatinoamericans ‘objectables’: Kirchner d’Argentina (càncer de tiroide), Lugo del Paraguai (limfoma), Lula da Silva del Brasil (càncer de laringe), D. Dilma Rousseff (limfoma) i, per descomptat, el veneçolà Hugo Chávez (càncer de tràquea).”
Però l’assassinat del president Putin no els serà tan fàcil com l’assassinat dels Kennedy sobre territori estatunidenc. I a més saben que hi ha possibles successors més disposats que ell a trencar la baralla o donar una puntada de peu al famós tauler d’escacs. Tot i això la situació continuarà sent molt crítica “gràcies” a l’afany anglo-occidental de trobar la fórmula per a l’anhelada “Primacia Nuclear”.
Els esmentats míssils hipersònics russos són el resultat de la recerca per evitar aquesta “Primacia Nuclear” estatunidenca que acabaria amb Rússia abans que aquesta pogués reaccionar. És tan gran el grau de perversió d’aquesta gent i l’irracional risc que estan disposats a assumir que, paral·lelament a la investigació tecnològica, segur que s’afanyen a maquinar sobre com podrien adjudicar a Rússia el desencadenament de la Tercera Guerra Mundial, de la mateixa manera que han aconseguit adjudicar-li l’inici del conflicte amb Ucraïna. Per alguna cosa tenen, com explicava Julian Assange, el gairebé milió d’experts dedicats exclusivament a maquinar i maquinar. Així és aquesta gent, mentre les societats occidentals dormen el somni de la ignorància i la ingenuïtat:
“En la preparació de ‘l’Operació Militar Especial’ de Rússia, aquest país ha estat introduint nous sistemes d’armes que estan específicament dissenyats per evitar la ‘Primacia Nuclear’. Entre els principals hi ha l’ICBM Sarmat, que és sens dubte l’arma més esfereïdora del món, perquè serà pràcticament impossible de detectar i rastrejar, portant dotzenes d’enormes bombes nuclears dirigides amb precisió, imparables per qualsevol tecnologia existent, i tenint un abast de 18.000 quilòmetres o més de 11.000 milles, que cobriria tot l’imperi estatunidenc.
Només uns quants Sarmats podrien destruir tot l’imperi estatunidenc, tots els Estats Units i les seves nacions vassalles (autoanomenades ‘democràcies’ i ‘nacions independents’, autodenominacions falses totes elles). […]
La Tercera Guerra Mundial en el nostre temps es basaria en l’inici d’un atac nuclear llampec per part dels Estats Units, tal com es faria una guerra impulsada per la metaestratègia de la Primacia Nuclear: La primacia nuclear significa una guerra per decapitar el comandament central de Rússia en el seu primer atac i en només 10 minuts, o fins i tot menys si el llançament llampec és des d’Ucraïna.
La manera com molt probablement s’iniciaria una Tercera Guerra Mundial ha estat configurada per l’objectiu del règim estatunidenc de no ser culpat de la guerra tot i ser el primer bàndol a convertir-la en nuclear; i aquest objectiu requereix que Rússia hagi iniciat la fase convencional de la guerra que haurà conduït a aquesta fase nuclear. Per exemple: si Rússia no aconsegueix el seu objectiu de capturar i mantenir una part suficient d’Ucraïna per augmentar aquestes 353 milles [des de l’emplaçament dels míssils fins a Moscou] a, diguem-ne, 1.000 milles (o quin sigui el seu mínim requerit), llavors els Estats Units podrien enviar forces a Ucraïna per impedir que Rússia aconsegueixi aquest objectiu; i, si llavors Rússia entra amb les forces dels Estats Units en combat directe, els Estats Units podrien fer servir això com la seva excusa per envair Rússia, i, en algun moment d’aquesta invasió, molt sobtadament, atacar nuclearment el Kremlin, amb l’excusa (per descomptat) que ‘el règim rus no respon a res més que a la força militar’. Aleshores, els supervivents de la Tercera Guerra Mundial podran ser prou propaganditzats com per donar la culpa de la Tercera Guerra Mundial a Rússia, i això ajudarà a facilitar l’èxit del règim estatunidenc en la presa de possessió del món sencer (o el que en quedi).”
La veritat és que els fets estan confirmant dia a dia allò que ja vaig afirmar en el moment mateix en què les forces armades russes van entrar a Ucraïna: Vladímir Putin no només ha impedit la destrucció de Rússia sinó que a més està impedint que una reduïda elit de perversos “filantrops” occidentals construeixin un món de mort i neoesclavisme.
“[…] estic absolutament d‟acord amb les valoracions sobre l’actual president rus d’un estatunidenc especialment lúcid: el director de cinema, coautor del voluminós llibre Història no oficial dels Estats Units (a partir del qual s’ha realitzat tota una sèrie d’excepcionals documentals), Oliver Stone, que va realitzar una sèrie d’entrevistes a Putin entre el juliol del 2015 i el febrer del 2017.
El setembre del 2021 va tornar a fer unes lúcides i valentes declaracions sobre totes aquestes qüestions: Si no fos per Putin, Rússia ja hauria estat destruïda i convertida en un vassall dels Estats Units; el món i els Estats Units només haurien empitjorat; Washington s’hauria tornat més i més poderós i s’hauria convertit en una tirania; ningú ha de tenir massa poder… […].
En definitiva, Vladimir Putin està impedint que una reduïda elit de perversos ‘filantrops’ occidentals construeixin un món de mort i neoesclavisme. Fins a tal punt em semblen exactes les declaracions d’Oliver Stone, que no dubto a considerar l’actual lideratge de Vladimir Putin com un esdeveniment semblant a la recent aparició de la variant Òmicron: un esdeveniment en què un misteriós Élan vital (l’origen del qual es remunta al mateix Big Bang i les sorprenents constants físiques fonamentals ja inscrites en ell) va obstaculitzant una vegada i una altra el demoníac projecte exterminador de ‘les nostres’ diabòliques elits ‘filantròpiques’.”
A tot això cal afegir-hi que, al contrari del que la propaganda OTANista s’entossudeix a incrustar als nostres cervells, la Xina no està en una posició d’abstenció respecte al conflicte d’Ucraïna. Ni, encara menys, en una posició crítica respecte al “bel·licisme” de Putin. Xi Jinping acaba, per contra, de posar en alerta l’enorme exèrcit xinès, que s’ha de preparar per a la guerra davant del canvi de posició dels Estats Units respecte a Taiwan. Aquesta enèrgica decisió de la Xina també ha d’haver estat tinguda en compte pel CEO de BlackRock en optar per fer marxa enrere a Ucraïna.
En el millor dels casos, si el president Putin aconsegueix evitar l’Harmagedon nuclear, aquesta embogida aventura imperial anglo-occidental dels qui anomenen boig al president Putin l’únic que haurà aconseguit és un desastre immens. Un més dels 250 desastres que els Estats Units han provocat els darrers 30 anys. Un desastre especialment per a Ucraïna. El desastre a què es va referir el president Putin. I ai dels lacais col·laboracionistes dels governs europeus, ara tan arrogants i triomfalistes! Com conclou David Stockman al seu recent article, arribarà el moment en què ens encarem amb els nostres dirigents i els increpem: En què estàveu pensant?
“En resum, en lloc d’un acord diplomàtic que es podria haver aconseguit fa molt de temps, el joc final serà o bé una partició més desfavorable d’Ucraïna, deixant Kíiv i les regions occidentals com un estat en fallida sense sortida al mar i sota la tutela d’Occident, o una escalada que impliqui un compromís militar directe per part de l’OTAN i que deixi el món a la vora de la guerra nuclear.
Tot per utilitzar Ucraïna com a carn de canó per ‘afeblir dràsticament Rússia’ i obligar el demonitzat Vlad Putin a abandonar el poder. Per contra, quan el fred i fosc hivern d’Europa estigui en marxa, seran els governs europeus, que han complert servilment les ordres de Washington, els que cauran com a fitxes de dòmino. I el que és més important, també serà la nova majoria republicana al Capitoli la que faci la nostra primera pregunta a l’infinitament ximple equip de seguretat nacional de Biden: En efecte, en què dimonis estaven pensant?”
Foto: Reunió telemàtica de Volodímir Zelenski amb Larry Fink, CEO de BlackRock.