Avui intentaré exposar sintèticament algunes informacions sobre la crítica situació mundial, informacions que segurament no coneixeran els qui no dediquen un temps mínim a buscar-les en mitjans de comunicació alternatius als convencionals. Intentaré exposar sintèticament algunes informacions que segurament no coneixeran els qui no arriben a ser conscients que tots i cadascun dels “nostres” grans mitjans de comunicació són occidentals, tant els conservadors com els considerats progressistes –com ho és El País, considerat el diari progressista per excel·lència–; és a dir, són uns mitjans que, més enllà de les seves pretensions d’independència i imparcialitat, pertanyen a una de les dues parts del gran conflicte que estem vivint; són uns mitjans que estan per tant condicionats per aquesta pertinença a un Occident que segueix tenaçment la seva particular agenda hegemònica.

Intentaré exposar sintèticament algunes informacions que segurament no coneixeran aquells que encara no han sortit de l’estereotip hollywoodià –ja tan ranci– que els russos són els dolents; uns dolents que, tanmateix, van fer sacrificis molt superiors als dels Aliats per vèncer les hordes d’Adolf Hitler; uns dolents als qui els bons no tenim prou legitimitat moral per acusar de cap crim. Intentaré exposar sintèticament algunes informacions que segurament no coneixeran aquells que decideixen a la lleugera –no em refereixo als qui ho fan de manera informada i reflexionada– que parlar d’un probable nou conflicte mundial és una exageració…

El passat 20 de setembre, Willy Wimmer, antic secretari d’Estat del Ministeri de Defensa alemany i president de l’OSC, resumia amb precisió l’origen i la gravetat de l’actual crisi: “Sabem que, a l’inici de la tragèdia siriana, forces especials britàniques, franceses i americanes estaven sobre el terreny per tal de crear aquesta situació de guerra civil i fer-la evolucionar cap a la dimensió internacional. […] Després hem viscut una tragèdia i el poble sirià sembla exhaust. Ara és important posar fi a aquesta misèria i ocupar-se de ple en què les espurnes sirianes no arribin a altres països inclosos els nostres, ja que això significaria una gran guerra. En aquest context, voldria referir-me a l’informe científic presentat a Holanda referent a la destrucció de l’avió de Malàisia. És veritablement necessari preguntar-se: Hi ha un veritable interès en aclarir la tragèdia o es busca una raó per desencadenar la guerra? Heus aquí la situació en què ens trobem i és per això pel que Síria no està massa allunyada. […] Hi va haver un temps en què el pluralisme formava part integrant de la nostra cobertura mediàtica, però aquest no existeix més. Se’ns força a anar a la guerra. […] La democràcia a Europa occidental està seriosament amenaçada.”

Mai la Federació Russa havia donat a Occident uns avisos del calibre dels que ara està donant: ja sigui el de la seva enèrgica actuació militar a Síria o el dels recents exercicis “Caucas 2016” al costat de la península de Crimea, exercicis en què ha participat un contingent de 120.000 soldats, deu vegades superior al del major exercici realitzat abans. Els líders russos estan convençuts –i personalment crec que tenen motius més que suficients per a això– que “ara o mai”, que si no paren ja en sec les agressions imperialistes occidentals que cada vegada redueixen més el seu espai vital, no les podran ja aturar mai. La barbàrie a Líbia, després de la feblesa i indecisió tant de la pròpia Rússia com de la Xina, va ser el punt d’inflexió, va ser la que (al costat de la posterior guerra a l’est d’Ucraïna) els va obrir els ulls. A partir de llavors han actuat en conseqüència: han parat en sec l’agressió occidental a Síria mitjançant desenes de milers de mercenaris gihadistes i estan mostrant de la manera més inconfusible a Occident que ha de deixar ja al Donbass de posar a prova la seva paciència.

Rússia sap perfectament que a les cúpules estatunidenques es debat una cosa molt greu sobre Síria, alguna cosa pel que Hillary Clinton advoca públicament: una zona d’exclusió de vol i unes zones de seguretat. Una cosa la gravetat de la qual no és ocultada ni pel mateix president de la Junta de caps Estat Major, el general Joseph Dunford: “Ara mateix… per controlar tot l’espai aeri sirià seria necessari iniciar una guerra contra Síria i Rússia”. Per aquest motiu Moscou va enviar fa unes setmanes a Síria alguns sistemes de defensa d’última generació, míssils antiaeris S-300 i S-400. El 6 d’octubre, el portaveu del Ministeri de Defensa rus, el general Igor Konashenkov, va declarar que serien utilitzats en el cas que les tropes sirianes o russes es veiessin amenaçades i va afegir: “Jo recomanaria als nostres col·legues de Washington que sospesin amb compte les possibles conseqüències del compliment de semblants plans”. Després de tal advertència sobre el fet que els avions dels Estats Units serien abatuts, un portaveu de la Casa Blanca va confirmar que el pla d’atacs aeris estatunidencs a Síria havia estat cancel·lat. Però en un recent article, Mike Whitney es pregunta: En una situació semblant, la malalta mental Hillary faria el mateix? I conclou que, donades les seves declaracions públiques, sembla que no cediria com ha fet Obama sinó que segurament seguiria endavant… cap a la Tercera Guerra Mundial. No és necessària massa imaginació per arribar a aquesta conclusió, ja que ella mateixa va declarar que aniria més enllà que Obama.

Ni la Xina, ni sobretot Rússia, estan ja disposades a tolerar que segueixi avançant un procés l’objectiu del qual a llarg termini és privar Rússia d’un aliat clau a l’Orient Mitjà. Es tracta d’una guerra de desgast de l’OTAN contra la Federació Russa. Però en la memòria de Rússia són vives encara les ferides de massa guerres, especialment les de la Segona Guerra Mundial, amb els seus vint-i-sis milions!! de víctimes russes. Memòria russa de la qual s’obliden de manera incomprensible els mediocres i arrogants líders –si és que se’ls pot anomenar així– de l’actual Unió Europea. El missatge d’ambdues potències, especialment als estatunidencs, és cada vegada més clar: aquesta vegada Estats Units no es lliuraria de patir la guerra sobre el seu propi territori, una guerra nuclear. Una cosa tan profundament impopular ha de ser ocultada tant a les societats europees com a les estatunidenques. Per això contrasten les alertes als mitjans no occidentals sobre la gravetat de la crisi que està vivint la humanitat amb el silenci al respecte en “els nostres” grans mitjans. Ni tan sols han informat d’una cosa tan reveladora com és el fet que, donada la possibilitat de l’esclat d’una Guerra Mundial, el Kremlin hagi donat ordres perquè siguin repatriades les famílies dels seus diplomàtics i altre personal que treballa a Occident.

Més enllà de l’estret i aclaparador marc informatiu que ens presenten “els nostres” grans mitjans de comunicació, són molts els qui fora d’Occident saben que la situació és crítica. És penós que els no informats llancin acusacions d’alarmisme als qui tenen un marc informatiu molt més ampli. I aquesta manca d’horitzons queda encara més en evidència quan es consideren les nombroses situacions precedents en què la humanitat ha estat a la vora de l’abisme sense que s’hagi informat d’això a la població. És a dir, sense que s’informés a aquells en nom dels quals portaven a terme suposadament tals guerres. Però aquest serà ja l’objecte de la tercera part d’aquest article.