La imatge del nin sirià ofegat a una platja de Turquia ha sacsejat les consciències d’Occident. Una onada de solidaritat s’ha desfermat i ha deixat en evidència els governants europeus, més preocupats per evitar l’entrada massiva de refugiats que de donar-los aixopluc i de posar remei al major desastre que pateix l’Orient Mitjà des de la Segona Guerra Mundial. No parlam d’Àfrica que, per desgràcia, ha patit calamitats encara més grans i que no han tengut tanta repercussió mediàtica.  

Se’ns presenta el conflicte com a conseqüència de les guerres civils o religioses que sacsegen aquests països, però els grans mitjans de comunicació no ens parlen de l’origen dels conflictes. Pocs mitjans recorden que Iraq va ser destruït amb l’excusa que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva  -després es demostrà que era una mentida burda-. Molts recordam la imatge de Bush, Blair i Aznar proclamant la necessitat d’enderrocar Saddam, però no la relacionam amb el nin petit negat a la platja -i són milers els infants que foren assassinats per mor de la guerra declarada per aquests tres dirigents sanguinaris, els quals encara s’atreveixen a alliçonar-nos.

Des dels grans mitjans de comunicació, se’ns va dir que la primavera àrab de Líbia era reprimida violentament pel dictador Gadaffi, quan avui sabem que aquella rebel·lió fou provocada de manera artificial pels serveis secrets americans i britànics i que, amb la col·laboració de la França d’Hollande, armaren uns rebels radicals que provocaren el caos en el país i que “justificaren” els bombardejos de l’OTAN i l’enderrocació i l’assassinat del president libi. Les reserves d’or i els comptes bancaris de Líbia foren saquejats pels governs agressors. I ara, el petroli és comercialitzat per les multinacionals d’aquests països. Mentre, el país ha quedat sumit en el caos i els mercenaris i els radicals religiosos saquegen i reprimeixen la població que ha de fugir desesperada.

El mateix procediment s’ha utilitzat a Síria, amb els resultats que tots coneixem a través de les imatges que ens ofereixen els noticiaris.

I què tenien en comú aquests tres països per “merèixer” la devastació provocada per l’imperi occidental? Tots tres pretenien vendre el petroli amb una moneda diferent del dòlar amb la intenció de fugir de la dominació dels EEUU -volien que el petrodòlar deixàs de ser la moneda de referència-. Gadafi, a més, era el més gran impulsor de la Unió africana, creada l’any 2002, que pretenia crear un Banc Central Africà i una sola moneda africana, el dinar, recolzada per les reserves d’or (recordem que el dòlar va deixar d’estar recolzat per l’or des del mandat de Nixon). La Unió africana, a més, tenia el projecte de crear dues noves institucions: el Banc Africà d’Inversions i el Fons Monetari Africà, els quals, amb un capital inicial de 42.000 milions de dòlars, podien suplantar les activitats del Fons Monetari Internacional que, ja coneixem el seu ideari polític, va obligar tots els països africans a privatitzar els seus recursos naturals, explotats o, més ben dit, rapinyats per les multinacionals.

Curiosament, malgrat els dèficits democràtics, Iraq, Líbia i Síria eren estats laics, amb més renda per càpita, més integració de la dona, més estudiants universitaris i més creixement econòmic de tota l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Avui són tres estats fallits, la població des quals en fuig desesperada, encara que sigui jugant-se la vida i la dels infants travessant la mar en pasteres.

Podríem recordar, a més, la creació dels “talibans” a Afganistan, a fi de desestabilitzar la Unió Soviètica, de la qual en bravejà la ma dreta de Rockefeller, assessor presidencial americà i impulsor de la Comissió Trilateral, Zbigniew Brzezinski. Talibans ara convertits en un “Estat Islàmic” que provoca el terror en la població i destrueix els vestigis de les antigues civilitzacions a tota la zona.

No, de tot això no en parlen els grans mitjans de comunicació internacionals. Només ens mostren les conseqüències d’aquestes polítiques imposades per unes elits econòmiques fanàtiques, per a les quals els països són simples peces d’un tauler d’escacs gegant i els governs titelles en les seves mans.

Mentrestant, nosaltres no podem evitar un sentiment d’impotència, fins i tot, de culpabilitat. En tot cas, la nostra responsabilitat es redueix a no haver sabut o pogut informar-nos del que maquinaven els nostres governants i, enganats, d’haver clamat per unes intervencions bèl·liques que, suposadament, havien de protegir la població. Hem estat i som víctimes d’una gran manipulació. Això no lleva que bolquem tota la nostra solidaritat amb les víctimes, però sabent qui és l’autor de les seves desgràcies.