Si les elits d’Occident han estat capaces d’aconseguir que un holocaust de més de deu milions de víctimes mortals, que elles mateixes han causat a l’Àfrica Central, passi gairebé desapercebut durant més de tres dècades… la humanitat té amb tals elits un problema molt seriós!
L’Informe Duclert: un nou “cop mediàtic” en vigílies d’un nou 6 d’abril
Després de l’informe Duclert, que acusa la França de François Mitterrand de “pesades i aclaparadores responsabilitats” en el genocidi ruandès, altra vegada els dubtes dels amics, altra vegada el desconcert, altra vegada la malaltissa i desconcertant adjudicació als “nostres” grans mitjans d’una autoritat moral i professional de la qual no en són mereixedors en absolut. És realment una història interminable. L’informe en si mateix ja és totalment qüestionable. Quan una comissió investigadora es proposa d’entrada un objectiu esbiaixat i tendenciós, les seves conclusions no poden merèixer gaire crèdit. I quan els seus responsables menyspreen la col·laboració oferta per les autèntiques autoritats en la qüestió, com és el cas de Jean Marie Ndagijimana, ambaixador de Rwanda a França durant aquells anys, el poc crèdit que els quedava desapareix totalment. Hom recorda aquella ironia d’un periodista: “No podem permetre que la realitat ens espatlli un gran titular”.
Però això no és tot. Quan el president de la comissió investigadora, l’historiador Vicent Duclert, presenta públicament l’informe fent unes declaracions personals profundament deshonestes que sobrepassen totalment el mandat per al qual va ser designat, la porqueria desborda ja el recipient. Aquest senyor ha gosat tornar a les antigues grans mentides: el doble magnicidi dels dos presidents hutus fou… obra “dels hutus”!, el règim de l’hutu Juvénal Habyarimana… era un règim “racista, corromput i violent”!… Increïble! Per contra, ni una sola línia sobre l’origen de tota aquesta tragèdia!: el crim d’agressió internacional comès per Uganda i l’FPR contra Rwanda l’1 d’octubre de 1990. Un crim contra la pau, el més gran dels crims i causa de tots els crims subsegüents segons els Principis de Nuremberg. Increïble!
Si a tot això hi afegim que el realment important seran els titulars dels mitjans, sensacionalistes i també morbosos titulars que fins i tot no tenen cap suport en l’extens text, comprenem que es tracta senzillament, com tantes altres vegades anteriors, d’un nou “cop mediàtic”, com el qualifica Emmanuel Neretse. Quan Aloys Simpunga, fent una ostentació de professionalitat, llegeix les seves 1200 pàgines en unes quantes nits, roman perplex per la gran quantitat de contradiccions, inexactituds i preses partidistes de posició. Però sobretot per l’absolut desajust entre el contingut del text de l’informe i les seves conclusions finals. I tant o més encara, del desajust amb els titulars dels grans mitjans.
Encara que avui no m’estendré sobre un assumpte que ja ha estat tractat amb gran solvència en mitjans alternatius i honestos pels esmentats experts i d’altres com Hervé Cheuzeville. Pretenc centrar-me en allò que Albert Einstein anomenava les inèrcies mentals. Per a ell les inèrcies mentals són més difícils de frenar que les inèrcies físiques. Inèrcies que funcionen quan no hi ha la seguretat interna dels qui han viscut personalment aquesta tragèdia o dels qui s’han dedicat amb prou diligència a entendre-la.
El cavall de Troia estatunidenc a França
Com a màxim, sobre l’Informe Duclert, i per acabar ja amb aquesta qüestió, hi afegiria una precisió. Com molt bé exposen els esmentats analistes, es tracta d’un assumpte franco-francès tant o més que d’un assumpte franco-ruandès. Però, per a facilitar la comprensió d’aquest conflicte per part de molts que no coneixen bé els seus secrets, és important insistir en una clau decisiva des del meu punt de vista: tal conflicte intern francès cal incloure’l en un altre de més ampli. Em refereixo a les relacions massa estretes, relacions de dependència, d’un d’aquests dos sectors francesos amb les elits anglosaxones.
Al llibre La hora de los grandes “filántropos” ja vaig tractar allò que el professor Pierre Hillard anomena “El Cavall de Troia estatunidenc a França: la French American Foundation”. Es tracta d’una poderosa i elitista organització creada per les grans famílies financeres anglosaxones i presentada, el 18 de maig de 1976, pel secretari d’Estat Henry Kissinger durant el transcurs d’un sopar celebrat a l’Ambaixada de França a Washington. El seu principal objectiu era el de la creació de futurs líders per a les pròximes dècades. El llistat dels noms dels seus 251 membres és impressionant. No podien faltar, per descomptat, el dels directors de Le Monde o Libération. Com llavors ja vaig escriure: “Llistat que és la prova de la gran energia invertida en aquest projecte d”apropament’ entre dues grans potències i que ens ajuda també a entendre el contradictori comportament de les elits franceses davant les greus responsabilitats anglosaxones a Rwanda i Zaire/Congo”.
Especialment, en el mateix capítol del llibre em vaig estendre llargament en la qüestió de les estretes relacions, fins i tot familiars, de Nicolas Sarkozy amb rellevants responsables d’empreses i organismes estatunidencs –en especial de la CIA–, com va documentar Thierry Meyssan. Si, com es lamenten els analistes abans esmentats, França –a diferència d’altres països inclosos els Estats Units i Gran Bretanya– no ha estat capaç d’emetre la més mínima declaració contra els darrers i escandalosos crims del règim ruandès, és a causa de les fructíferes dècades de poderoses actuacions per convertir-la –donat el seu rol fonamental a l’Àfrica– en una submisa aliada (en una còmplice criminal, en realitat). No cal estranyar-se que es donin precisament a França les més extremistes veus d'”experts” i d’associacions “no governamentals” bolcades en aquest conflicte.
Una gran tragèdia de característiques úniques en la història
El fet és que les informacions entorn del recent informe Duclert m’han fet prendre consciència amb una intensitat nova d’una cosa que ja fa anys observo: l’enorme tragèdia que té el seu epicentre a Rwanda i que, com un terratrèmol d’una gran potència, afecta tota l’Àfrica Central, revesteix unes característiques úniques en tota la història. Mai s’havia donat un conjunt tal de circumstàncies com les que s’hi donen. No es tracta només de la gran magnitud de les xifres de víctimes de la tragèdia que es viu des de fa més de tres dècades en un lloc tan carregat de significat com és el bressol de la humanitat (d’aquí el títol del meu primer llibre: África, la madre ultrajada), xifres equivalents a les de la Shoah. Es tracta, sobretot, de l’excepcionalitat de la batalla que està lliurant tota la humanitat contra la mentida institucionalitzada globalment. Una batalla que, sense que la humanitat en sigui conscient, estan duent a terme, en nom de tots nosaltres, de manera heroica els pobles de Rwanda i la RD del Congo, víctimes d’un mal que sembla inacabable i que té dos epicentres: el poder econòmico-político-mediàtic occidental i el nucli dur d’una organització, l’FPR, a la qual el jutge Fernando Andreu va qualificar d’organització terrorista i contra la cúpula de la qual va emetre quaranta mandats internacionals d’arrest.
Es parla amb una certa freqüència de la injustícia i la violència institucionals. Però per a mahatma Gandhi (per no remuntar-me dos mil anys enrere fins a un Jesús de Natzaret que tant va inspirar al mahatma però la missió del qual no va ser directament política) la batalla fonamental, la batalla final, és i serà la batalla contra la mentida, una mentida que en aquest conflicte s’ha institucionalitzat globalment. Per això m’atreveixo a afirmar que aquesta gran batalla és potser d’una transcendència única en la història:
-
- S’ha donat alguna vegada, a tot el llarg de la història, un ocultament i una distorsió tan impressionants d’uns esdeveniments de tal magnitud?
- S’ha donat alguna vegada un ocultament i una distorsió semblants per part d’un nombre tan gran de mitjans, tots ells d’una enorme influència global?
- S’ha donat alguna vegada un ocultament i una distorsió semblant al llarg d’un període tan prolongat de temps, un període d’unes tres dècades?
- Com ha estat possible un ocultament i una distorsió semblants en una època, com és l’actual, en què la informació circula pertot arreu i amb tanta rapidesa?
Certament, s’han donat i es continuen donant d’altres conflictes de gran magnitud, però sempre hi ha hagut almenys una part de la comunitat internacional conscient del que en realitat passava i que fins i tot a vegades s’ha enfrontat als agressors. És el cas recent de Síria, per exemple. I també és cert que la propaganda ha enganyat gairebé sempre una part de la comunitat internacional, però tal engany no s’ha perllongat per dècades. És el cas de l’agressió a l’Iraq, per exemple. Al Congo belga, les carnisseries provocades per Leopold II haurien pogut ser semblants en magnitud a les actuals, però llavors no existia encara la poderosa xarxa de mitjans que ara existeix. Igual que en el cas de la Gran Purga de Ióssif Stalin a partir de 1937, d’una magnitud molt menor que els crims de Leopold II, pero realizada ja en ple segle XX. I a l’Amèrica Llatina o l’Àsia, sempre hi va haver veus internacionals que van desmentir les versions oficials. En el Pla Còndor, per exemple, van desmentir la pretensió del dictador Jorge Rafael Videla de “defensar la civilització cristiana i occidental”. Ja fa anys, Charles Onana va qualificar aquest impactant fenomen, aquest engany tan massiu i prolongat, com una propaganda o una intoxicació perfecta. Segur que el meu bon amic em permetrà afegir un gairebé al seu qualificatiu de perfecta. Perquè ell coneix bé, per pròpia experiència, la força de la veritat, fins i tot per enfrontar-se en solitari al poderós FPR de Paul Kagame. Ell coneix bé que, abans o després, la mentida sempre queda en evidència. Però, en tot cas, és precisa la seva valoració de la poderosa propaganda global que ha estat desplegada al voltant d’aquesta gran tragèdia.
Les inèrcies mentals
Però tornem ja a allò al que m’he referit a l’inici: en aquest article em proposo centrar-me en allò que Albert Einstein anomenava les inèrcies mentals. La vida m’ha ensenyat que cap anàlisi històrica o sociopolítica, per bona i exhaustiva que sigui, és capaç de captar el fenomen humà en tota la seva profunda complexitat i subtilesa. Crec que necessitem recórrer també a la psicologia per entendre aquestes increïbles inèrcies mentals de les nostres societats i la seva malaltissa adjudicació de tant “suposat saber” a uns grans mitjans cada vegada més al servei no de la veritat i la informació sinó de les agendes dels seus amos. La psicologia ens dóna pistes sobre els nostres propis mecanismes interns que ens porten a tal dependència. Tot i que és ben cert, alhora, que sense prou coneixement de les claus sociològiques i geopolítiques, coneixement que ens exigeix dedicació i temps, alguns psicòlegs són els primers a llegir diàriament Le Monde, El País, etc. amb gran fruïció. O de cercar informació en les grans ONG anglosaxones de Drets Humans per conèixer què passa al nostre món.
I és que el fenomen humà està més enllà també de totes les claus psicològiques conegudes fins ara. Ni la mateixa física quàntica, que comença a controlar la sorprenent imprevisibilitat de la mecànica i els processos quàntics, és capaç d’explicar i controlar encara el fenomen de la consciència humana, el més complex i subtil de tot el que ha sorgit des del Big Bang. Per aquest motiu, en algunes intervencions públiques, jo mateix he hagut de recórrer al terme encanteri per intentar explicar aquesta estranya dependència dels grans mitjans per part de les nostres societats. A l’encanteri hi ha tants elements irracionals com racionals. I hi ha opcions profundes, opcions espirituals. Es tracta d’una cosa més complexa que la simple ignorància o desinformació. Un encanteri només és possible per les nostres pròpies febleses emocionals i espirituals, pels nostres propis sentiments inadequats i les nostres pròpies projeccions: inseguretat, conformisme, petits interessos personals però insuficient interès per qüestions veritablement importants, etc.
La dimensió espiritual d’aquesta gran tragèdia
El mateix Werner Heisenberg i altres pares de la física actual han manifestat que, donada la complexitat de la realitat, tan diferent de les aparences i del que durant segles la mateixa ciència va creure que era la realitat, no podem parlar-ne amb el mateix llenguatge unívoc que utilitzem en la quotidianitat, sinó tan sols amb imatges i paràboles. Per quin motiu, doncs, no podem obrir-nos al llenguatge mitològic, per què no podem fins i tot emmarcar totes aquestes esferes de coneixement en la més subtil i intangible d’elles, l’espiritual? Ella és la que ha mogut realment tots aquells mestres als quals molts de nosaltres considerem com els nostres autèntics referents i guies, autèntics gegants en les espatlles dels quals avancem vencent el Mal.
No és possible entendre mahatma Gandhi, ni Martin Luther Luther King sense aquestes claus espirituals. Ni tampoc, és clar, monsenyor Munzihirwa, ni Victoire Ingabire Umuhoza, ni Deo Mushayidi. Ni Anselme Mutuyimana (“La meva ànima no està en venda”), ni Kizito Mihigo (cantant a Kibeho), ni Yvonne Idamange (amb la seva Bíblia a la mà), ni Innocent Bahati (amb el seu poema Rubebe davant Crist crucificat ), ni tots els missioners, bisbes i religiosos ruandesos assassinats per Paul Kagame, ni segurament molts altres herois públics dels quals no conec prou el seu món intern com per poder incloure’ls aquí, ni multitud d’altres que no són tan coneguts com ells.
Aquesta és doncs la meva conclusió, que no vull deixar al tinter per tractar-se d’una cosa massa important des del meu punt de vista: de la mateixa manera que totes les anàlisis científiques (històriques, sociològiques, psicològiques i de tota mena) són insuficients per explicar Jesús de Natzaret, i en especial el desenllaç final de la seva vida si no tenim en compte l’espiritualitat, igualment no podrem comprendre sense ella el misteri d’aquesta gran tragèdia africana. Des del misteri d’aquest Divendres Sant en què escric, els pobles de Rwanda i la RD Congo, que des de l’1 d’octubre de 1990 pateixen la seva pròpia passió i mort, poden sens dubte ser considerats col·lectivament, igual que Jesús, com el Servent de Jahvè que apareix a la lectura del profeta Isaïes (capítol 53) amb la qual comença la solemne celebració litúrgica d’avui.
El Càntic del servent de Jahvè
Es tracta d’un càntic profètic que va anticipar, segles abans, l’experiència pasqual de Jesús. Però aquest Servent és també, alhora, com molts exegetes creuen, un personatge simbòlic: la comunitat de tots aquells disposats a suportar un sacrifici que no serà inútil sinó redemptor. Jesús mateix va insistir reiteradament en la seva identificació amb totes i cadascuna de les víctimes del nostre món. Així que em sembla lícit i oportú considerar aquest càntic com una clau última per entendre l’insondable misteri del sofriment atroç, un sofriment moral –per tanta injusta criminalització– tant o més que físic, dels pobles de Rwanda i el Congo. Però un patiment que, com en el cas del Senyor Jesús, precedeix alguna cosa totalment nova i magnífica:
3 “Menyspreat i rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia, semblant a aquells que ens repugna de mirar, menyspreat i tingut per no res.
4 De fet, eren els nostres sofriments els que portava i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el consideràvem com un home castigat, ferit per Déu i humiliat.
5 Però ell va ser traspassat per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes, rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven.
8 Sense defensa, sense justícia, se’l van endur. I qui es preocupa de la seva sort? L’han arrencat de la terra dels vius, per les infidelitats del meu poble l’han ferit de mort.
9 L’han sepultat amb els malvats, l’han enterrat amb els malfactors, a ell que no obrava amb violència ni tenia als llavis la perfídia.
10 El Senyor s’ha complagut en el qui havia estat triturat i afligit. Quan haurà ofert la seva vida en sacrifici per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, gràcies a ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
11 Després de tot el que ha patit, el meu servent veurà la llum i se’n saciarà. Ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells.
Més enllà del fet que tots els autors regionals de crims hagin de respondre un dia davant la justícia, els dos pobles són com a tals víctimes innocents d’aquest pervers projecte de remodelació regional i espoli dels recursos naturals ordit fonamentalment des de Washington i Londres. Molts a Occident els segueixen considerant com a pobles primitius, embolicats fins i tot en grans matances cícliques, quan en realitat han estat crucificats per la nostra culpa. Per a mi són, cadascun d’ells en particular i tots com a col·lectiu, el Servent sofrent, el Senyor Jesús mateix. I considero un privilegi poder-los acompanyar i servir. Ells carreguen altra vegada, en aquesta hora crítica per a la humanitat, amb totes les nostres culpes. Són l’avantguarda d’una transcendental lluita contra La Gran Mentida que ens està destruint a tots.
Kibeho
Però segurament l’esdeveniment més “estrany” de tots aquells que em porten a la convicció que aquesta gran tragèdia, en què la presència del Mal és tan evident, no pot ser completament compresa sense unes claus espirituals, és el fenomen de les aparicions marianes de Kibeho. Aquí sí que és més necessari que mai recordar allò d’Einstein sobre les inèrcies mentals. Cal recordar que ell mateix, igual que molts altres importants científics de la seva època, va ser incapaç durant anys, malgrat la seva extraordinària i oberta ment, d’acceptar tant l’expansió accelerada de l’Univers com el Big Bang per culpa dels seus prejudicis davant el teisme bíblic. Com recordo extensament en el meu llibre Los cinco principios superiores, això va ser degut al fet que el principal descobridor de les dues, el belga Georges Lemaître, era sacerdot catòlic i les seves hipòtesis semblaven afavorir les idees bíbliques sobre que el món va tenir un inici en ésser creat per Déu des del no res. Però finalment va vèncer la veritat, que va ser reconeguda amb honestedat per part dels qui havien estat tan crítics. En un seminari impartit per Georges Lemaître a Pasadena, a petició d’Albert Einstein, el 17 de maig de 1933, aquest el va interrompre diverses vegades manifestant el seu entusiasme.
Per tot això, entenc que per a molts parlar del Mal, d’aparicions marianes o fins i tot de Déu pugui produir prevenció i fins i tot rebuig. Més encara després de l’ús pervers que tot al llarg de la història s’ha donat a totes aquestes categories. Només cal recordar les repugnants escenes properes en el temps de George B. Bush resant al costat de la seva camarilla de criminals abans d’atacar l’Iraq per “alliberar” i destruir les seves inexistents armes de destrucció massiva. I presentant també aquest enorme crim contra la pau com una guerra entre el Bé i el Mal. Però l’ús pervers de certes realitats no vol dir que aquestes no existeixin. Com l’ús pervers de l’energia nuclear no vol dir que aquesta no existeixi.
Segurament jo mateix tampoc estaria tan obert a un fenomen com el de Kibeho si no hagués viscut personalment uns esdeveniments semblants a aquells. Esdeveniments que van ser l’origen de la constitució de la Fundació s’Olivar el 1992, fundació que des de llavors presideixo. Igual que en el cas de Kibeho, tot el que se’ns va anunciar es va anar complint els anys successius. En tots dos casos va ser semblant el missatge referent al que havíem de fer: pregar i treballar per la reconciliació, el perdó, la veritat, la justícia i la pau. I efectivament, més enllà de les nostres petites possibilitats, van ser posades en marxa iniciatives com la querella criminal a l’Audiència Nacional espanyola o el Diàleg Intra Ruandès. El Mal és real. Als evangelis, Jesús s’hi refereix desenes de vegades. I, igual que Paul Kagame, el Mal lliura una particular guerra contra el que és més sagrat. Per això, recordant el que Jesús va anunciar a Pere referent al fet que Satanàs intentaria destruir-lo a ell i els seus companys (Lluc 22, 31), vull acabar amb una pregària perquè el papa Francesc sigui alliberat de les urpes d’aquest Mal que està intentant destruir els pobles de Rwanda i la RD del Congo.