L’estratègia d’Israel de dècades passades continuarà amb la seva esperança d’aconseguir alguna quimèrica “desradicalització” transformadora dels palestins que faci que “Israel sigui segur”

Aquest article és la base d’una xerrada que s’impartirà al 25è Esdeveniment Acadèmic Internacional Yasin (abril) sobre Desenvolupament Econòmic i Social, Universitat HSE, Moscou, abril de 2024.

L’estiu que va seguir a la (fallida) guerra d’Israel contra Hezbol·là el 2006, Dick Cheney estava assegut al seu despatx lamentant-se en veu alta que Hezbol·la continués sent fort i, el que és pitjor, que li semblés que l’Iran havia estat el principal beneficiari de la guerra dels Estats Units contra l’Iraq el 2003.

El convidat de Cheney –el llavors cap dels serveis d’intel·ligència saudites, el príncep Bandar– va coincidir enèrgicament (segons la crònica de John Hannah, que va participar a la reunió) i, per a sorpresa general, el príncep Bandar va proclamar que encara es podia reduir l’Iran: Bandar va proposar que Síria era la baula “feble” entre l’Iran i Hezbol·là, que es podria esfondrar mitjançant una insurgència islamista. L’escepticisme inicial de Cheney es va convertir en eufòria quan Bandar va dir que la implicació dels Estats Units seria innecessària: Ell, el príncep Bandar, orquestaria i gestionaria el projecte. “Deixeu-m’ho a mi”, va dir.

Bandar va declarar per separat a John Hannah: “El rei sap que, a banda del col·lapse de la mateixa República Islàmica, res afebliria més l’Iran que perdre Síria”.

Començava així una nova fase de desgast sobre l’Iran. L’equilibri de poder regional s’inclinaria decisivament cap a l’islam sunnita i les monarquies de la regió.

Aquell vell equilibri de l’època del Xa en què Pèrsia gaudia de la primacia regional arribaria al final: de manera concloent, esperaven els Estats Units, Israel i el rei saudita.

L’Iran –ja molt masegat per la guerra “imposada” Iran-Iraq– va resoldre no tornar a ser tan vulnerable. L’Iran pretenia trobar un camí cap a la dissuasió estratègica en el context d’una regió dominada per l’aclaparador domini aeri de què gaudien els adversaris.

Per tant, el que ha passat aquest dissabte 14 d’abril –uns 18 anys després– és molt important.

Malgrat el guirigall i la distracció que van seguir a l’atac de l’Iran, Israel i els Estats Units saben la veritat: els míssils iranians van ser capaços de penetrar directament a les dues bases i emplaçaments aeris més sensibles i més ben defensats d’Israel. Darrere l’altisonant retòrica occidental s’hi amaguen la commoció i la por israelianes. Les seves bases ja no són “intocables”.

Israel també sap –però no ho pot admetre– que l’anomenat “assalt” no va ser tal, sinó un missatge iranià per afirmar la nova equació estratègica: Que qualsevol atac israelià contra l’Iran o el seu personal tindrà com a resultat una represàlia de l’Iran contra Israel.

Aquest acte d’establir la nova “equació d’equilibri de poder” uneix els diversos fronts contra la “connivència dels Estats Units amb les accions israelianes al Pròxim Orient, que són el nucli de la política de Washington i, en molts sentits, la causa fonamental de noves tragèdies”, en paraules del viceministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Ryabkov.

L’equació representa un “front” clau –juntament amb la guerra de Rússia contra l’OTAN a Ucraïna– per persuadir Occident que el seu mite excepcionalista i redemptor ha demostrat ser un estarrufament fatal; que ha de ser rebutjat; i que s’ha de produir un profund canvi cultural a Occident.

Les arrels d’aquest conflicte cultural més ampli són profundes, però finalment s’han fet explícites.

El joc de la “carta” sunnita per part del príncep Bandar després de 2006 va ser un fracàs (en gran part gràcies a la intervenció de Rússia a Síria). L’Iran, per la seva banda, ha sortit del fred i està fermament ancorat com a primera potència regional. És el soci estratègic de Rússia i la Xina. I els Estats del Golf han passat a centrar-se en els diners, els “negocis” i la tecnologia, en lloc de la jurisprudència salafista.

Síria, aleshores en el punt de mira d’Occident i condemnada a l’ostracisme, no només ha sobreviscut a tot allò que Occident podia “llençar-li”, sinó que ha estat acollida calorosament per la Lliga Àrab i rehabilitada. I ara Síria està trobant lentament el camí per tornar a ser ella mateixa.

Tanmateix, fins i tot durant la crisi siriana, s’estaven produint dinàmiques imprevistes al joc del príncep Bandar entre la identitat islamista i la identitat laica socialista àrab.

Vaig escriure llavors el 2012:

“Els darrers anys hem sentit als israelians emfasitzar la seva demanda de reconeixement d’un Estat-nació específicament jueu, més que d’un Estat israelià, per se” – un Estat que consagraria els drets polítics, jurídics i militars excepcionals dels jueus.

“[En aquell moment]… les nacions musulmanes [cercaven] ‘desfer’ els últims vestigis de l’era colonial. ¿Veurem la lluita cada cop més personificada com una lluita primordial entre símbols religiosos jueus i islàmics, entre al-Aqsa i la Muntanya del Temple?”

Per ser clars, el que era evident fins i tot aleshores –el 2012– era “que tant Israel com el terreny que l’envolta estan marxant al pas cap a un llenguatge que els allunya dels conceptes subjacents, en gran mesura seculars, amb què tradicionalment s’ha conceptualitzat aquest conflicte. Quina [seria] la conseqüència, ja que el conflicte, per la seva pròpia lògica, es converteix en un xoc de pols religiosos?”.

Si, fa dotze anys, els protagonistes s’allunyaven explícitament dels conceptes seculars subjacents amb què Occident conceptualitzava el conflicte, nosaltres, per contra, seguim intentant comprendre el conflicte israelianopalestí a través de la lent de conceptes seculars i racionalistes, fins i tot mentre Israel, de manera força evident, es veu presa d’un frenesí cada cop més apocalíptic.

I, per extensió, estem encallats tractant d’abordar el conflicte a través del nostre conjunt habitual d’eines polítiques utilitaristes i racionalistes. I ens preguntem per què no funciona. No funciona perquè totes les parts han passat d’un racionalisme mecànic a un pla diferent.

El conflicte es torna escatalògic

A les eleccions de l’any passat a Israel es va produir un canvi revolucionari: els mizrahim van entrar al despatx del primer ministre. Aquests jueus procedents de l’àmbit àrab i nord-africà –ara possiblement la majoria– i, amb els aliats polítics de la dreta, van abraçar una agenda radical: completar la fundació d’Israel a la Terra d’Israel (és a dir, sense Estat palestí); construir el Tercer Temple (en lloc d’Al-Aqsa); i instituir la Llei Halàgica (en lloc de la llei secular).

Res d’això és el que podria anomenar-se “laic” o liberal. Va ser concebut com l’enderrocament revolucionari de l’elit asquenazita. Va ser Begin qui va vincular els mizrahim primer a l’Irgun i després al Likud. Els mizrahim que ara són al poder tenen una visió de si mateixos com els veritables representants del judaisme, amb l’Antic Testament com a model. I es mostren condescendents amb els liberals asquenazites europeus.

Si pensem que podem deixar enrere els mites i els mandats bíblics en la nostra era secular –en què gran part del pensament occidental contemporani s’entossudeix a ignorar aquestes dimensions, descartant-les per confuses o irrellevants– ens equivocaríem.

Com escriu un comentarista:

“A cada pas, les figures polítiques d’Israel amaren ara les seves proclames de referències i al·legories bíbliques. El més destacat [és] Netanyahu… ‘Heu de recordar el que Amalec us ha fet, diu la nostra Santa Bíblia, i ho recordem, i estem lluitant…’ Aquí [Netanyahu] no només invoca la profecia d’Isaïes, sinó que emmarca el conflicte com el de la ‘llum’ contra la ‘foscor’ i el bé contra el mal, pintant els palestins com els Fills de les Tenebres que han de ser vençuts pels Escollits. El Senyor va ordenar al rei Saül que destruís l’enemic i tot el seu poble: ‘Ara ves i venç Amalec i destrueix tot el que té; i no tinguis pietat d’ell, sinó mata marit i muller; des del jove fins al nen; des del bou fins a l’ovella; des del camell fins a l’ase’ (15,3).”

Podríem anomenar-ho “escatologia calenta”, una modalitat que s’està desbocant entre els joves quadres militars israelians, fins al punt que l’alt comandament israelià està perdent el control sobre el terreny (en no tenir una classe de suboficials de nivell mitjà) .

D’altra banda

L’aixecament llançat des de Gaza no es diu per res Inundació d’Al-Aqsa. Al-Aqsa és alhora un símbol d’una civilització islàmica amb història, i també és el baluard contra la construcció del Tercer Temple, els preparatius del qual estan en marxa. La qüestió aquí és que Al-Aqsa representa l’Islam en conjunt, ni l’Islam xiïta, ni el sunnita, ni l’ideològic.

A un altre nivell tenim, per dir-ho així, una “escatologia desapassionada”: Quan Yahyah Sinwar escriu sobre “victòria o martiri” per al seu poble a Gaza; quan Hezbol·là parla de sacrifici; i quan el líder suprem iranià parla de Hussain bin Ali (el nét del Profeta) i uns 70 companys l’any 680 de l’era cristiana, enfrontant-se a una matança inexorable contra un exèrcit de 1.000 homes, en nom de la justícia, aquests sentiments estan senzillament fora de l’abast de la comprensió utilitarista occidental.

No podem racionalitzar fàcilment aquesta “forma de ser” en els modes de pensament occidentals. Tanmateix, com observa Hubert Védrine –antic ministre francès d’Afers Estrangers de França– malgrat ser laic, Occident està “consumit per l’esperit proselitista”. L’“aneu i evangelitzeu totes les nacions” de sant Pau s’ha convertit en “aneu i difoneu els drets humans arreu del món”… I aquest proselitisme està molt arrelat a [l’ADN occidental]: “Fins i tot els menys religiosos, totalment ateus, segueixen tenint això en ment, [encara que] no saben d’on ve”.

Podríem anomenar-ho escatologia secular, per dir-ho d’alguna manera. És certament conseqüent.

Una revolució militar: Ja estem preparats

L’Iran, malgrat tot el desgast d’Occident, ha seguit la seva astuta estratègia de “paciència estratègica”: mantenir els conflictes lluny de les seves fronteres. Una estratègia que s’ha centrat en gran mesura en la diplomàcia i el comerç, i el poder tou per relacionar-se positivament tant amb els veïns propers com amb els llunyans.

Tot i això, darrere d’aquest front quietista s’hi amagava l’evolució cap a la “dissuasió activa”, que requeria una preparació militar llarga i el foment d’aliats.

La nostra comprensió del món ha quedat antiquada

Només de tant en tant, molt de tant en tant, una revolució militar pot posar de cap per avall el paradigma estratègic imperant. Aquesta va ser la idea clau de Qasem Suleimani. Això és el que implica la “dissuasió activa”. El canvi a una estratègia que pugui posar de cap per avall els paradigmes imperants.

Tant Israel com els Estats Units tenen exèrcits convencionalment molt més poderosos que els seus adversaris, format majoritàriament per petits rebels o revolucionaris no estatals. A aquests darrers se’ls tracta més aviat com a amotinats dins del marc colonial tradicionalista, i per als qui una mica de potència de foc sol considerar-se suficient.

Tanmateix, Occident no ha assimilat del tot les revolucions militars en curs. S’ha produït un canvi radical en l’equilibri de poder entre la improvisació de la baixa tecnologia i les costoses plataformes d’armes complexes (i menys robustes).

Els ingredients addicionals

El que fa que el nou enfocament militar iranià sigui veritablement transformador han estat dos factors addicionals: Un va ser l’aparició d’un destacat estrateg militar (ara assassinat); i en segon lloc, la seva capacitat per barrejar i aplicar aquestes noves eines a una matriu totalment nova. La fusió d’aquests dos factors –juntament amb els drons de baixa tecnologia i els míssils de creuer– ha completat la revolució.

La filosofia que impulsa aquesta estratègia militar és clara: Occident inverteix massa en el domini aeri i en el poder de foc de saturació. Dóna prioritat a les ofensives de “xoc i por”, però s’esgota ràpidament al principi de l’enfrontament. Això poques vegades es pot mantenir durant molt de temps. L’objectiu de la Resistència és esgotar l’enemic.

El segon principi clau que impulsa aquest nou enfocament militar es refereix al curós calibratge de la intensitat del conflicte, pujant i baixant les flames segons convingui; i, alhora, mantenint el domini de l’escalada dins del control de la Resistència.

Al Líban, el 2006, Hezbol·lah va romandre sota terra mentre l’aviació israeliana arrasava el país. Els danys físics a la superfície van ser enormes, però les seves forces no es van veure afectades i van emergir dels túnels profunds… només després. Després van venir els 33 dies de bombardeig de míssils de Hezbol·là, fins que Israel va donar per acabada l’operació.

Aleshores, té algun sentit estratègic una resposta militar israeliana a l’Iran?

Els israelians estan convençuts que sense dissuasió –sense que el món els temi– no poden sobreviure. El 7 d’octubre va fer cremar aquesta por existencial a la societat israeliana. La pròpia presència de Hezbol·là no fa sinó exacerbar-ho, i ara l’Iran ha llançat una pluja de míssils directament sobre Israel.

L’obertura del front iranià, en certa manera, pot haver beneficiat inicialment Netanyahu: la derrota de les Forces de Defensa d’Israel a la guerra de Gaza, el punt mort de l’alliberament d’ostatges, el continu desplaçament d’israelians des del nord i fins i tot l’assassinat dels cooperants de la World Kitchen, tot s’ha oblidat temporalment. Occident s’ha tornat a agrupar al costat d’Israel, i de Netanyahu. Els Estats àrabs tornen a cooperar. I l’atenció s’ha desplaçat de Gaza a l’Iran.

Fins aquí tot bé (des de la perspectiva de Netanyahu, sens dubte). Fa dues dècades que Netanyahu intenta que els Estats Units entrin en guerra amb Israel contra l’Iran (tot i que els successius presidents estatunidencs han rebutjat la perillosa perspectiva).

Però per reduir l’Iran caldria ajuda militar estatunidenca.

Netanyahu percep la feblesa de Biden i disposa de les eines i els coneixements necessaris per manipular la política estatunidenca. De fet, treballant així, Netanyahu podria obligar Biden a seguir armant Israel, i fins i tot a acceptar la seva ampliació de la guerra a Hezbol·là al Líban.

Conclusió

L’estratègia d’Israel de dècades passades continuarà amb la seva esperança d’aconseguir alguna quimèrica “desradicalització” transformadora dels palestins que faci que “Israel sigui segur”.

Un exambaixador israelià als Estats Units sosté que Israel no pot tenir pau sense aquesta “desradicalització transformadora”. “Si ho fem bé”, insisteix Ron Dermer, “farà Israel més fort, i els Estats Units també”. És en aquest context en què cal entendre la insistència del Gabinet de Guerra a prendre represàlies contra l’Iran.

Els arguments racionals que advoquen per la moderació s’interpreten com una invitació a la derrota.

Tot això equival a dir que els israelians estan psicològicament molt lluny de poder reconsiderar el contingut del projecte sionista dels drets especials dels jueus. Ara com ara, estan en un camí completament diferent, confiant en una lectura bíblica que molts israelians han arribat a considerar com a mandats obligatoris en virtut de la Llei Halàgica.

Hubert Védrine ens planteja una pregunta complementària: “Podem imaginar un Occident que aconsegueixi preservar les societats que ha engendrat i que, tanmateix, ‘no sigui proselitista ni intervencionista’? En altres paraules, un Occident que pugui acceptar l’alteritat, que pugui viure amb els altres i acceptar-los pel que són”.

Per a Védrine, “no es tracta d’un problema de maquinària diplomàtica, sinó d’un examen de consciència profund, d’un profund canvi cultural que s’ha de produir en la societat occidental”.

És probable que no es pugui evitar una “prova de força” entre Israel i els fronts de resistència que se li oposen.

La sort ja ha estat tirada deliberadament.

Netanyahu es juga molt del futur d’Israel i dels Estats Units. I pot perdre.

Si hi ha una guerra regional, i Israel pateix una derrota, llavors què?

Quan l’esgotament (i la derrota) acabin per instal·lar-se i les parts “rebusquin al calaix” noves solucions a la seva angoixa estratègica, la solució veritablement transformadora seria que un dirigent israelià pensés el que és “impensable”: pensar en un Estat entre el riu i el mar.

I que Israel, assaborint les amargues herbes del “fracàs”, parlés directament amb l’Iran.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: A Jerusalem, el 18 d’abril del 2010, el primer ministre Binyamín Netanyahu observa cartells de segells amb el retrat de Theodor Herzl, fundador del sionisme modern. (Crèdit de la foto: AP/Sebastian Scheiner)

S'autodestruirà el sionisme? (Judge Napolitano - Judging Freedom, 22.04.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics