Una cosa va ser dividir i afeblir la Unió Soviètica, forçant nombrosos referèndums a les seves repúbliques o a Iugoslàvia, la seva aliada, i una altra cosa és permetre ara la reunificació de Rússia
Imaginem que la CIA no hagués aconseguit revocar la sortida de França de l’OTAN. Sortida que Charles De Gaulle es va atrevir a dur a terme el març del 1966, quan encara el control d’Europa per les grans famílies “filantròpiques” anglo-occidentals no era tan absolut i aclaparador com ho és ara. Imaginem que el president francès Nicolas Sarkozy, un titella creat per la CIA, no hagués anunciat oficialment el retorn de França al comandament militar de l’OTAN després de 43 anys d’absència. Però abans de continuar imaginant aquest escenari, fonamentem una mica aquesta darrera afirmació, que a molts els podrà semblar fantasiosa. La vaig fonamentar extensament al llibre La hora de los grandes “filántropos” i m’hi vaig referir més breument en diversos articles, com el titulat “Com hem pogut arribar fins aquí? [II]”:
“Però el lliurament [pel president Sarkozy] d’un càrrec ministerial tan important a [Christine Lagarde] una dona tan oposada als interessos del seu propi país i d’Europa no ens hauria d’estranyar: és el mateix Nicolas Sarkozy el que és una criatura de aquests poderosos lobbies. Només cal recordar que qui es va convertir en el nou marit de la seva madrastra, Frank Wisner Junior, es convertiria en el successor de Paul Wolfowitz al Departament de Defensa. I que el germanastre de Nicolas, Pierre-Olivier, va ser nomenat per Frank Carlucci (que havia estat el número dos de la CIA, després de ser reclutat per Frank Wisner Senior) director d’un nou fons d’inversions del Carlyle Group (la societat que ha gestionat simultàniament les carteres d’accions de la família Bush i de la família Bin Laden). Convertit en el cinquè a nivell mundial, ha arribat a administrar els principals comptes dels fons sobirans de Kuwait i Singapur. Nicolas, que es mantindria molt a prop de la seva madrastra i els seus germanastres, va començar a girar-se cap als Estats Units, on va participar en programes de formació que organitzava el Departament d’Estat. Durant aquest mateix període es va unir al Partit Gaullista. Frank Wisner Junior i els seus col·legues de la CIA van planificar la destrucció del corrent gaullista i el final ja és més conegut: l’ascens de Nicolas Sarkozy a la presidència de França (un país molt estratègic per a les grans famílies financeres anglosaxones).
Tot això va ser àmpliament documentat per Thierry Meyssan en el seu extens article ‘Operació Sarkozy: com la CIA va posar un dels seus agents a la presidència de la República Francesa’. […].
Com va recordar Michel Chossudovsky, el fiscal de districte de Manhattan, en el que va ser detingut Dominique Strauss-Kahn i que el va carregar amb escasses proves amb set delictes, era Cyrus Vance Junior, fill del secretari d’Estat a l’Administració Carter, el secretari d’Estat adjunt del qual no era altre que… el padrastre de Nicolas Sarkozy. Les famílies Vance i Wisner tenien estrets enllaços personals. També val la pena assenyalar que Frank Wisner Senior va ser el cervell del cop d’Estat patrocinat per la CIA que va derrocar el Govern de Mohammed Mossadegh a l’Iran el 1953 així com l’administrador de la Fundació Rockefeller Brothers. Per embolicar encara més la troca, aquest dossier està directament lligat a l’agressió a Líbia, la qual tenia un paper clau en la creació d’aquesta nova moneda. El dinar libi era la moneda del món amb el seu valor garantit en or i en drets especials de gir del Fons Monetari Internacional. El fons sobirà de Líbia era un dels més rics del món, fins i tot més que el de Rússia. És molt probable que si aquell 26 de maig de 2011 s’hagués celebrat la Cimera de Deauville sota la presidència de Dominique Strauss-Kahn, el dòlar com a moneda de referència hagués entrat seriosament en perill.”
Ara tornem a la ficció. Imaginem la situació que existiria a l’Espanya monàrquica després de vuit anys de la instauració d’una dictadura ferotge, aconseguida pels Estats Units gràcies a tota mena d’operacions criminals, més o menys encobertes, que van acabar en un cop d’Estat cru. Operacions molt més sagnants que aquelles que en el seu moment va fer per tutelar la Transició espanyola. Una dictadura a Espanya, però que tenia com a objectiu últim la submissió de la díscola França. Una dictadura que no només no hagués respectat els acords signats amb les autonomies de Catalunya i Euskadi, que històricament formaven part de França, sinó que hagués prohibit totalment l’ús de les seves pròpies llengües.
Una dictadura que hagués deixat campar a plaer allà els més ferotges i criminals grups nazis. Una dictadura que en aquestes autonomies hagués assassinat impunement 14.000 persones, fins i tot bombardejant-les amb armes pesades, enmig de la indiferència més absoluta de “la comunitat internacional”. Una dictadura que aparegués davant del món com una democràcia consolidada, pel sol fet que al conjunt de l’Estat espanyol fossin una mica més majoritaris els votants que estaven a gust en aquesta situació de terrible opressió de Catalunya i Euskadi.
Continuem imaginant que, enmig d’un infern semblant, les dues autonomies haguessin sol·licitat ajuda a la veïna República de França, fins i tot suplicat integrar-s’hi de nou, però que França no hagués pogut o volgut enfrontar-se a la totalitària veïna del sud dels Pirineus. Imaginem que França no es va poder enfrontar llavors a Espanya perquè sabia que el poderós Imperi estatunidenc estava al darrere, utilitzant Catalunya i Euskadi per provocar, desestabilitzar i sotmetre una França a la qual Charles De Gaulle havia gosat treure de l’OTAN. I perquè també sabia que encara no estava preparada militarment per enfrontar-se a l’Imperi.
Imaginem finalment que els serveis secrets de França descobrissin que ben aviat Catalunya i Euskadi serien atacades definitivament per un enorme exèrcit espanyol, que ja havien estat instal·lats en elles desenes de laboratoris per a la guerra biològica, que havien estat transportades allà tones de materials nuclears i que aviat havien de ser emplaçats míssils nuclears a la mateixa frontera amb França. La intervenció finalment d’aquesta amb una operació militar especial a les dues autonomies, podia ser considerada una agressió internacional? Aquest relat, que ens sembla una total ficció, és l’exacta descripció dels esdeveniments reals succeïts al Donbass ucraïnès els darrers vuit anys.
Els qui afirmen o creuen que va ser Putin qui va iniciar aquesta guerra, o menteixen o estan equivocats. Encara que sigui el mateix papa Francesc, que acaba de demanar directament al president Putin que aturi la guerra. Ni fins i tot l’equidistància em sembla de rebut davant l’imminent projecte d’atacar Rússia fins a la seva mateixa destrucció. Com comenta Sputnik sobre un article del periodista italià Marco Politi: “El Vaticà ha calculat que al president ucraïnès li agradaria inscriure el papa en la seva narrativa […], en la que Kíiv apareix únicament com a víctima de l’hostilitat russa i Putin figura com una bèstia metafísica demoniaca. […] El periodista italià ha considerat que […] la narrativa impulsada per Kíiv, i de la qual Zelenski voldria persuadir Francesc, consisteix a ignorar els antecedents del conflicte russo-ucraïnès i els moviments geopolítics que van conduir a l’operació militar especial. El papa Francesc […] no comparteix aquest punt de vista, s’allunya del cor occidental, com fan la majoria de països del planeta, que no estan disposats a declarar-se a favor d’una o altra part de conflicte”. Molt bé, “No a la guerra”, com proclamen les pancartes de les manifestacions pacifistes, i com molts es van posicionar inicialment davant Hitler, llavors tornem a deixar que l’OTAN segueixi avançant sense cap obstacle en el seu projecte d’aniquilar Rússia?, i per què no van reaccionar de la mateixa manera el 2014?
Però, és clar, de tota aquesta tragèdia que ja durava vuit anys nosaltres no en sabíem res. Ni tan sols en sabien res la majoria dels sobiranistes catalans i bascos. La qual cosa ja és summament depriment. No ens n’havíem assabentat perquè, en realitat, no ens importava. I per això ens deixem emmetzinar pels mitjans de manipulació massiva, als quals prestem tanta atenció. Inclosos els mitjans catalans i bascos que concedeixen espais al sobiranisme, però que en qüestions internacionals semblen ser tan submisos o més a les elits globalistes que els grans mitjans nacionals. Com tampoc no ens importa gens que desenes de milers d’éssers humans, sobretot nens, tornin a morir aquests dies a Somàlia d’una “malaltia” molt “difícil de tractar”, la gana, mentre no hi ha el menor gest de rebel·lia social davant de l’obscena pujada dels “nostres” pressupostos militars. Una impressionant pujada necessària, és clar. Perquè hi ha en joc moltes vides, la nostra democràcia i la nostra llibertat davant de “l’embogit sàtrapa” Putin.
És el nou “capitalisme inclusiu” de les elits “filantròpiques” amb el que el papa Francesc sembla que vol col·laborar per aconseguir un món més just. La decadència d’Occident ha arribat a un punt de no retorn. Fins i tot els referents ètics i espirituals més influents han sucumbit a la infiltració de les grans famílies “filantròpiques”. Ahir l’Institut Nobel va tornar a participar molt activament en l’assetjament a Rússia mitjançant l’instrument, encara poderós però cada cop menys, del Premi Nobel de la Mentida. I el papa Francesc sembla que no ha estat capaç d’alliberar-se de les coordenades mentals atlantistes i de la hipnòtica creença que “nosaltres som els bons”, com tampoc en va ser capaç el visceralment anticomunista Joan Pau II. Tot i que, atesa la seva història personal a la soferta Polònia, el seu comportament és més comprensible que el del papa Francesc. Si Francesc no és maçó (minut 28 del vídeo), almenys es comporta com a tal. No dissimula gens les seves simpaties cap als cercles “filantròpics” globalistes.
Ara, per fi, s’ha donat l’oportunitat als pobles de Jerson, Zaporoje, Donetsk i Lugansk de tornar a expressar el profund rebuig que senten cap al despòtic Règim de Kíiv i el seu anhel d’integració a la pàtria única russa. Rússia ha participat en l’organització d’uns referèndums que, per més que se’n critiqui la realització en una situació d’emergència com la que existeix ara en aquests territoris, són, com a mínim, la confirmació definitiva del que aquests pobles senten des de fa molts anys. I el que dos d’ells ja van decidir de manera aclaparadora als referèndums del maig del 2014, en unes condicions molt menys traumàtiques que les actuals. Cosa que no semblen tenir en compte els qui ara critiquen el que qualifiquen com a apressament. De fet, Donetsk i Lugansk ja es consideraven repúbliques, vist no només el sistemàtic incompliment dels acords de Minsk sinó fins i tot l’absolut menyspreu cap a ells per part del règim de Kíiv.
Però per a la “noble” i “magnífica” “comunitat internacional” els recents referèndums només són una farsa que únicament mereix menyspreu. Les elits anglo-occidentals saben que han aconseguit sumir les nostres societats en la ignorància i que, per tant, ningú recordarà els nombrosos referèndums que ells mateixos han forçat les darreres dècades: Letònia, Lituània, Estònia, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Macedònia. Txecoslovàquia va ser dividida en la República Federal Txeca i Eslovàquia per decisió de les elits polítiques, fins i tot sense cap referèndum.
Però una cosa va ser dividir i desintegrar la Unió Soviètica, forçant nombrosos referèndums a les seves repúbliques o a Iugoslàvia, la seva aliada, i una altra cosa totalment diferent és permetre ara la reunificació de Rússia. Encara que s’hagi fet mitjançant uns referèndums nets i transparents, que han manifestat la voluntat inequívoca d’aquests pobles, com testifiquen observadors russos, com Víctor Ternovsky, o internacionals, com l’espanyol Fernando Moragón. Uns observadors tan menyspreats pels “bons” com els mateixos referèndums.
Sempre hi ha hagut vies per conèixer realment els fets i entendre la realitat. El que hi ha faltat no és informació sinó autèntic anhel de Veritat. Crèiem que tots aquests esdeveniments ens quedaven molt lluny, però el que passa ara ens està demostrant que ens equivocàvem. Està demostrant que és ben real allò que vaig anomenar el primer de Els cinc principis superiors: tot està molt més interrelacionat i és molt més interdependent del que pensem. Ara, sobre els quatre referèndums hi ha informació tan bona com la que ens proporciona Jacques Baud al seu recent article titulat “Khàrkiv i mobilització: victòria tàctica d’Ucraïna, victòria estratègica de Rússia”:
“Entre el 23 i el 27 de setembre hi ha hagut quatre referèndums en curs, i les poblacions locals havien de respondre diferents preguntes segons la regió. A les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, que són oficialment independents, la pregunta és si la població vol unir-se a Rússia. Als oblasts de Kherson i Zaporoje, que encara formen part oficialment d’Ucraïna, la pregunta és si la població vol romandre dins Ucraïna, si vol ser independent o si vol formar part de Rússia. […].
En primer lloc, des del 2014, les minories lingüístiques a Ucraïna han estat subjectes a restriccions que les han convertit en ciutadans de segona classe. Com a resultat, la política ucraïnesa ha provocat que els ciutadans de parla russa ja no se sentin ucraïnesos. Això fins i tot va ser emfasitzat per la Llei sobre els Drets dels Pobles Indígenes el juliol de 2021, que és equivalent a les Lleis de Nuremberg de 1935, que atorguen diferents drets als ciutadans segons el seu origen ètnic. És per això que Vladimir Putin va escriure un article el 12 de juliol de 2021 en què demanava a Ucraïna que considerés els parlants de rus com a part de la nació ucraïnesa i que no els discriminés com proposa la nova llei.
Per descomptat, cap país occidental va protestar contra aquesta llei, que és una continuació de l’abolició de la llei sobre els idiomes oficials el febrer del 2014, que va ser el motiu de la secessió de Crimea i Donbass.
En segon lloc, en la seva lluita contra la secessió de Donbass, els ucraïnesos mai han intentat guanyar-se els ‘cors i les ments’ dels insurgents. Al contrari, han fet de tot per allunyar-los més: bombardejant-los, minant els seus camins, tallant-los l’aigua potable, suspenent el pagament de pensions i salaris, o paralitzant tots els serveis bancaris. Això és exactament el contrari d’una estratègia eficaç de contrainsurgència.
Finalment, els atacs amb artilleria i míssils contra la població de Donetsk i altres ciutats de la regió de Zaporoje i Kherson per intimidar la població i evitar que vagin a les urnes allunya encara més la població local de Kíiv. Avui, la població de parla russa tem les represàlies d’Ucraïna si no s’accepten els referèndums.
Aleshores, tenim una situació en què els països occidentals anuncien que no reconeixeran aquests referèndums, però d’altra banda no han fet absolutament res per encoratjar Ucraïna a tenir una política més inclusiva amb les seves minories. En última instància, el que aquests referèndums podrien revelar és que mai hi ha hagut realment una nació ucraïnesa inclusiva.
A més, aquests referèndums congelaran una situació i faran irreversibles les conquestes de Rússia. Curiosament, si Occident hagués deixat que Zelenski continués amb la proposta que va fer a Rússia a finals de març del 2022, Ucraïna mantindria més o menys la seva configuració anterior al febrer del 2022. Com a recordatori, Zelenski havia fet una primera sol·licitud de negociació el 25 de febrer, que els russos havien acceptat, però que la Unió Europea va rebutjar proporcionant un primer paquet de 450 milions d’euros en armes. Al març, Zelenski va fer una altra oferta que Rússia va acollir amb beneplàcit i estava a punt per discutir, però la Unió Europea va tornar a impedir-ho amb un segon paquet de 500 milions d’euros per a armes.
Com explica Ukraïnskaya Pravda, Boris Johnson va trucar Zelenski el 2 d’abril i li va demanar que retirés la seva proposta, altrament Occident deixaria de donar-li suport. Després, el 9 d’abril, durant la seva visita a Kíiv, BoJo li va repetir el mateix al president ucraïnès. Per tant, Ucraïna estava a punt per negociar amb Rússia, però Occident no vol negociacions, com va tornar a deixar clar “BoJo” en la seva darrera visita a Ucraïna l’agost.
Sens dubte, és la perspectiva que no hi haurà negociacions el que ha portat Rússia a participar en referèndums. Cal recordar que, fins ara, Vladimir Putin sempre havia rebutjat la idea d’integrar els territoris del sud d’Ucraïna a Rússia.
També cal recordar que si Occident estigués tan compromès amb Ucraïna i la seva integritat territorial, França i Alemanya certament haurien complert amb les seves obligacions en virtut dels Acords de Minsk abans de febrer de 2022. A més, haurien deixat que Zelenski continués amb la seva proposta d’acord amb Rússia, el març del 2022. El problema és que Occident no cerca l’interès d’Ucraïna, sinó afeblir Rússia.
Respecte a l’anunci de Vladimir Putin d’una mobilització parcial, cal recordar que Rússia ha intervingut a Ucraïna amb força menys tropes de les que Occident considera necessàries per dur a terme una campanya ofensiva. Hi ha dues raons per això. Primer, els russos confien en el seu domini de l’art operatiu i juguen amb els seus mòduls operatius al teatre d’operacions com un jugador d’escacs. Això és el que permet ser efectius amb mà d’obra reduïda. En altres paraules, saben com fer operacions de manera eficient.
La segona raó que els nostres mitjans ignoren deliberadament és que la gran majoria de les accions de combat a Ucraïna les duen a terme les milícies del Donbass. En lloc de dir “els russos”, haurien de dir (si fossin honestos) “la coalició russa” o “la coalició de parla russa”. En altres paraules, el nombre de tropes russes a Ucraïna és relativament petit. A més, la pràctica russa és mantenir tropes només per un període limitat a l’àrea d’operacions. Això vol dir que tendeixen a rotar tropes amb més freqüència que Occident.
A aquestes consideracions generals s’hi sumen les possibles conseqüències dels referèndums al sud d’Ucraïna, que probablement ampliïn la frontera russa en gairebé 1000 quilòmetres. Això requerirà capacitats addicionals per construir un sistema de defensa més robust, construir instal·lacions per a tropes, etc. En aquest sentit, aquesta mobilització parcial és una bona idea. En aquest sentit, aquesta mobilització parcial és una conseqüència lògica del que hem vist anteriorment.
S’ha parlat molt a Occident sobre aquells que han intentat abandonar Rússia per evitar la mobilització. Certament existeixen, com els milers d’ucraïnesos que van intentar escapar del servei militar obligatori i se’ls pot veure als carrers de Brussel·les conduint poderosos i costosos cotxes esportius alemanys! Molta menys publicitat s’ha donat a les llargues cues de joves davant les oficines de reclutament militar i les manifestacions populars a favor de la decisió de mobilitzar-se!”
La gent sense consciència ni dignitat que pren per nosaltres tantes decisions transcendentals –“liders” polítics els anomenem–, tots ells tan submisos a les directrius de les grans famílies criminals que dirigeixen l’autoanomenada “comunitat internacional”, no tindran mai el meu vot. No vull ser còmplice de tant deliri criminal. I, en el que em resti de vida, continuaré fent la poca cosa que estigui a la meva mà per denunciar tant desvergonyiment i obscenitat. Quan arribi la meva hora vull anar-me’n amb la pau i el consol d’haver aixecat la meva petita veu davant d’una maldat infernal que cada cop s’assembla més a la nazi. Així és, encara que ens neguem a reconèixer-ho, com la societat alemanya no va voler reconèixer el que passava molt a prop de les seves ciutats.
Però una cosa és absolutament certa, i és la que sosté la meva vida i la meva lluita, una lluita no violenta però enèrgica i frontal: abans o després es farà justícia, abans o després la nua veritat brillarà de llum vestida. Sense justícia res no se sosté, res no té sentit, només queda l’absurd. Tots ho sabem en el més profund del nostre ésser. I per això quedem fascinats davant les històries sobre l’esfondrament del mal i el triomf del bé. Aquesta gent, tota, desapareixerà un dia, com es dissipa un miratge. Aquestes certeses no són un mecanisme psicològic defensiu per poder suportar el sense sentit de la realitat i dels esdeveniments. La intuïció del nostre cor profund no fallarà.
Jesús de Natzaret, aquell que sovint iniciava les seves afirmacions amb aquell estrany “En veritat en veritat us dic” ple d’una sorprenent autoritat, ho va proclamar una vegada i una altra amb les seves paraules i la seva vida: un “dia” Déu farà justícia, aquell “dia” sortiran a la llum fins i tot les intencions més ocultes que nien en el profund dels cors. I aquesta és la constatació a la que el mahatma Gandhi s’aferrava en els moments de desànim: “Quan desespero, recordo que, al llarg de la història, sempre han triomfat la veritat i l’amor. Hi ha hagut tirans i assassins que durant un moment poden semblar invencibles, però, al final, sempre cauen. Tingueu-ho present. Sempre.” Per això, navegant en un horitzó sempitern, el meu primer llibre, África, la madre ultrajada, comença amb aquest breu poema del mallorquí Miquel Ferrá:
“Un buf d´aire esfondrà
els castells de la mentida
i la nua veritat
brillarà de llum vestida.
Gandhi parlava de fets, no de místiques fantasioses: La supèrbia del poder porta en si mateixa el germen de la corrupció, la decadència i l’autodestrucció. Els imperis acaben sempre esfondrant-se. Encara que durin més d’un segle, com l’actual Imperi anglo-occidental, que va veure la llum aquell final de desembre de 1913, quan amb nocturnitat i traïdoria les elits “filantròpiques” van aconseguir la Reserva Federal. Per això mateix crec que el president Putin també serà reconegut un dia com un líder mundial d’enorme lucidesa, tenacitat i fortalesa.
Novament un discurs seu, el més recent, el del dia en què va decretar l’annexió de les quatre regions, deixarà per a la història l’evidència que es tracta d’algú que no només va ser un gran estadista sinó que fins i tot va saber veure la decadència moral i espiritual d’Occident. Una decadència que és evident (en aquest moment que escric, a les notícies d’una important TV es comenta com n’és de preocupant el creixent consum de pornografia violenta per menors de 12 anys), evident més enllà del que es pugui discutir sobre quina és la frontera entre els comportaments indiscutiblement perversos i les imposicions morals excessivament repressives, entre allò decadent i allò autoritari. Serà reconegut com algú capaç d’integrar en un discurs històric la més brillant anàlisi de geopolítica amb l’atrevida afirmació que allò del que ell parla és d’una veritable visió i opció espiritual.
“Repeteixo: la dictadura de les elits occidentals està dirigida contra totes les societats, inclosos els mateixos ciutadans occidentals. És un repte per a tothom. Aquesta negació tan integral de l’home, aquest enderrocament de la fe i els valors tradicionals, aquesta supressió de la llibertat, té tots els trets d’una religió falsa: és satanisme descarnat. Al Sermó de la Muntanya, Jesucrist denuncia els profetes falsos i diu: ‘Els coneixereu pels seus fruits’. I aquests fruits verinosos ja són evidents per a tothom, no només al nostre país sinó també a la resta de països, i fins i tot per a molts occidentals.
Avui lluitem per un camí just i lliure, primerament per a nosaltres mateixos, per a Rússia, perquè l’hegemonia i el despotisme quedin per sempre en el passat. Estic convençut que els països i els pobles entenen que una política basada en excloure l’altre, en suprimir les altres cultures i pobles, és intrínsecament criminal, i per això hem de passar d’una vegada aquesta pàgina vergonyosa. El col·lapse de l’hegemonia occidental ja ha començat i és irreversible. I, repeteixo: res no serà el mateix que abans.
El camp de batalla a què ens ha cridat el destí i la història és el del nostre poble, de la gran Rússia històrica. Per a la gran Rússia històrica, per a les generacions futures, per als nostres fills, néts i besnéts: caldrà protegir-los de l’esclavatge, dels experiments monstruosos que tenen l’objectiu de danyar-ne la consciència i l’ànima.
Avui lluitem perquè a ningú se li acudeixi mai que Rússia, el nostre poble, la nostra llengua i la nostra cultura poden ser esborrats de la història. Avui ens cal consolidar la nostra societat, i només es pot construir a partir de la sobirania, la llibertat, la creació i la justícia. Els nostres valors són la humanitat, la misericòrdia i la compassió.”
Per tot això, em sento molt més a prop de la manera com el patriarca de Moscou Kiril I veu i valora els tràgics esdeveniments actuals, i especialment la figura del president Putin, que com ho fa el papa Francesc. Durant la celebració litúrgica de fa uns dies a Moscou, el patriarca va acabar resant pel “triomf de la justícia, perquè sense justícia no hi pot haver una pau duradora, restaurant la comunió fraterna i superant tot el que s’ha acumulat al llarg dels anys i que finalment ha portat a aquest conflicte sagnant”. Un patriarca a qui el papa Francesc, en una actitud inapropiada, fora de lloc i novament d’un atlantisme arrogant i miop, es va permetre amonestar dient-li que no s’havia de convertir en l’escolà de Putin.
Un papa que no hauria d’haver pronunciat mai paraules tan menyspreatives i encara menys hauria d’haver revelat públicament aquesta crítica al patriarca, que havia estat feta en una conversa privada. Es veu que, a més de saber-se papa, se sent, com a bon occidental que és, al melic del món i en possessió de la veritat suprema. Fins i tot quan no defineix res ex cathedra, revestit de la infal·libilitat pontifícia. Però segur que el Senyor ressuscitat posarà un dia cadascun dels seus deixebles al seu lloc, on veritablement ens correspongui.