És interessant observar que la setmana abans de Setmana Santa, al voltant del Diumenge de Rams per ser exactes, van entrar i van arrestar per la força  a Julian Assange. Pocs dies abans, el govern estatunidenc va tornar a detenir Chelsea Manning. Se li va dir que “confessés” i impliqués Assange en la seva publicació d’algunes (“transmissions secretes”) que amenaçaven la “seguretat nacional”. A veure. Voleu dir la revelació de Manning el 2007 del vídeo de 39 minuts sobre personal militar estatunidenc jugant a un videojoc de la vida real amb la massacre d’un grup de civils iraquians desarmats i no amenaçadors (incloent-hi dos periodistes de Reuters) des del seu helicòpter apatxe ‘assassí’? Li va donar la pel·lícula a Assange de Wikileaks i poc després tot el planeta va poder veure com de criminalment boja i immoral era la nostra ocupació de l’Iraq. Amics, aquesta és l’essència del contingut d’aquesta trista comèdia negra en la que Manning, Assange i fins i tot Snowden s’han convertit en jugadors. Aquest escriptor no ha gaudit de “comèdies negres” al cinema, i ara sé per què: mai són, per a mi, realment divertides!

Suposem que els nostres instituts de secundària i fins i tot universitats no emfatitzen prou, en la matèria en què això s’inclogui, tant en la necessitat com en el deure d’informar sobre les injustícies. ¿Imagineu si els denunciants poguessin haver informat la gent (i el món) sobre el fet que l’incident del Golf de Tonkin va ser causat pel nostre govern, i no va tenir absolutament res a veure amb els vietnamites del nord? Potser, només potser, això podria haver fet retrocedir l’agenda dels generadors de guerra de l’imperi. Ara, imagineu això per un moment: si s’hagués fet cas a denunciants com Scott Ritter, exinspector d’armes de l’ONU, i el seu cap Hans Blix, que en realitat va dir a tots els qui l’escoltaven que no podien trobar, o que creien que no existien, armes de destrucció massiva en mans de l’Iraq el 2002… la invasió d’aquest país podria no haver passat mai. Si es té en compte tota aquesta gran quantitat de fets de domini públic que existien i que van ser passats per alt pels mitjans de comunicació convencionals dels Estats Units i el Regne Unit, per què va passar? Bé, com Groucho Marx a la pel·lícula “Sopa d’oca”, quan s’aprofita un menyspreu inofensiu del ministre d’una nació adversària per cridar “Això vol dir guerra!” La camarilla Bush/Cheney va fer precisament això, com Chomsky i Herman n’expliquen el procés al seu llibre de 1988 Manufacturing Consent. Amb uns mitjans de comunicació majoritàriament conformes (excepte els diaris Mcclatchy), aquests gàngsters van matar un altre gàngster i van desencadenar una cadena de maldat que segueix existint avui dia al Pròxim Orient. Si Wikileaks hagués estat activa llavors!

Aquí hi ha el punt feble de tot això: massa dels nostres meravellosos amics i veïns, majoritàriament persones de bona consciència, han perdut la seva brúixola moral. Sabem com d’’estúpida’ s’ha tornat la nostra nació amb el temps. Tristament, molta gent bona encara creu en els “contes de fades” que els presenten les anomenades notícies, tant dels mitjans digitals com dels impresos. Així és com els ja esmentats Lyndon B. Johnson i Bush/Cheney ens van ficar dues vegades en guerres falses. Per descomptat, ens podem remuntar a tot l’escàndol de l’Iran Contra, l’embolic de Noriega/Panamà i la guerra “televisada” d’un dia de Granada. Un cop més, vam tenir denunciants com el difunt Robert Parry i el difunt Gary Webb durant aquells temps, però tenint un Wikileaks, amb la capacitat de transmetre “crims i plans criminals” a través de l’èter a la velocitat de la llum, aquells que estan darrere d’aquestes accions podrien (i haurien de) ser considerats responsables.

Quan la gent deixa de qüestionar l’autoritat, l’autoritat guanya… gairebé sempre per mal i no per bé. En aquest temps de Setmana Santa tots hem de recordar que sense denunciants i sense homes i dones de justícia, tornem a la jungla de la ignorància i la cobdícia. No va parlar Jesús de Natzaret a favor de la veritat i la justícia? El van crucificar NO per voler prendre el poder, sinó per assenyalar els mals de la societat i de la seva pròpia religió en aquell moment. No han fet el mateix Chelsea Manning, Julian Assange i Eric Snowden? Si ens asseiem i oblidem el bé essencial d’aquestes tres persones i no fem ni diem res, s’assemblarà a la vella broma del Diumenge de Pasqua:

Al matí de Pasqua, Maria Magdalena va a l’habitació on s’amaguen els 11 apòstols que queden. “Amics, tinc bones i males notícies per a vosaltres. La bona notícia és que el mestre ha ressuscitat com va dir que faria. La mala notícia és que vol saber què us ha passat a vosaltres”.

Philip A. Farruggio és editor i col·laborador de The Greanville Post. També publica freqüentment a Global Research, Nation of Change, World News Trust i Off Guardian. Des de la debacle de les eleccions del 2000, Philip ha escrit més de 300 articles sobre l’Imperi Industrial-Militar i altres facetes de la vida en uns Estats Units a l’inrevés. També és el presentador del programa de ràdio ‘It’s the Empire… Stupid’, coproduït per Chuck Gregory. Pot comunicar-se amb Philip a paf1222@bellsouth.net.

Font: Global Research