Les dones i els nens són atacats intencionadament, segons alertadors israelians. Des de les tropes de terra fins als comandaments, les regles de la guerra s’han fet miques.
Els atacs no s’aturen. El cap de setmana, Israel va llançar un altre devastador atac aeri sobre Gaza, matant almenys 90 palestins i ferint-ne centenars més, entre ells dones, nens i personal de rescat.
Una vegada més, Israel ha atacat els refugiats desplaçats pels seus bombardejos anteriors, convertint una àrea que havia declarat formalment “zona segura” en un camp d’extermini.
I una vegada més, les potències occidentals han arronsat les espatlles. Estaven massa ocupades acusant Rússia de crims de guerra com per preocupar-se pels crims de guerra molt pitjors que el seu aliat israelià estava infligint a Gaza, amb armes subministrades per ells.
L’atrocitat comesa al camp d’al-Mawasi, ple amb 80.000 civils, va tenir l’habitual tapadora israeliana, una tapadora desplegada per tranquil·litzar l’opinió pública occidental de que els seus líders no són els hipòcrites absoluts que semblen recolzar el que el Tribunal Mundial ha descrit com un “genocidi plausible”.
Israel va dir que estava intentant colpejar dos líders de Hamàs –un d’ells Mohammed Deif, cap de l’ala militar del grup–, tot i que el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, semblava no estar segur de si l’atac havia tingut èxit.
Ningú als mitjans de comunicació occidentals va semblar preguntar-se per què el dos van preferir convertir-se en objectiu en un camp de refugiats improvisat i superpoblat, on corrien un enorme risc de ser delatats per un informant israelià, en lloc de refugiar-se a l’extensa xarxa de túnels de Hamàs.
O per què Israel va considerar necessari disparar una gran quantitat d’enormes bombes i míssils per acabar amb dos individus. És aquesta la nova i àmplia redefinició israeliana d’“assassinat selectiu”?
O per què els seus pilots i operadors d’avions no tripulats van continuar els atacs per colpejar els equips de rescat d’emergència que s’ocupaven de la destrucció inicial. Hi havia informació d’intel·ligència que indiqués que Deif no només estava amagat al camp, sinó que també s’havia quedat per desenterrar els supervivents?
O com és possible que matar i mutilar centenars de civils en un intent d’abatre dos combatents de Hamàs pugui satisfer els principis més bàsics del dret internacional. La “proporcionalitat” i la “distinció” exigeixen que els exèrcits sospesin l’avantatge militar d’un atac davant del cost previsible en vides civils.
Venjança bíblica
Però Israel ha trencat les regles de la guerra. Segons fonts de l’exèrcit israelià, ara considera acceptable matar més de 100 civils palestins en la persecució d’un sol comandant de Hamàs, un comandant, assenyalem, que simplement serà reemplaçat en el moment que mori.
Fins i tot si els dos líders de Hamàs haguessin estat assassinats, Israel no podria haver tingut cap dubte que estava perpetrant un crim de guerra. Però ha après que, com més rutinaris es tornen els seus crims de guerra, menys cobertura reben i menys indignació provoquen
Els darrers dies, Israel ha atacat diverses escoles de les Nacions Unides que servien de refugi, matant dotzenes de palestins més. Dimarts, un altre atac a la “zona segura” d’al-Mawasi va matar 17 persones.
Segons l’agència de l’ONU per als refugiats, la UNRWA, més del 70% de les escoles –gairebé totes serveixen de refugi– han estat bombardejades.
La setmana passada, metges occidentals que havien treballat com a voluntaris a Gaza van afirmar que Israel estava carregant les seves armes amb metralla per maximitzar les lesions dels que quedaven atrapats al radi de les explosions. Els nens, a causa de la seva menor corpulència, patien ferides molt més greus.
Les agències d’ajuda no poden tractar adequadament els ferits perquè Israel ha estat bloquejant l’entrada de subministraments mèdics a Gaza.
Cometre crims de guerra, si és que l’opinió pública occidental no se n’ha adonat ja, és l’objectiu mateix de l'”operació militar” que Israel va llançar a Gaza després de l’atac d’un dia de Hamàs el 7 d’octubre.
Per això es coneixen més de 38.800 morts causades per l’atac israelià, que ha durat 10 mesos, i és probable que hi hagi almenys quatre vegades més morts sense registrar, segons els destacats investigadors que escriuen aquest mes a la revista mèdica The Lancet.
Per això, segons l’ONU, es trigarà almenys 15 anys a netejar la runa escampada per Gaza per les bombes israelianes, i fins a 80 anys –i 50.000 milions de dòlars– a reconstruir les llars dels 2,3 milions de persones que romanen a l’enclavament.
El doble objectiu d’Israel ha estat la venjança bíblica i l’eliminació de Gaza: un atac genocida per expulsar l’aterroritzada població, idealment al veí Egipte.
Política de disparar a tothom
Per si no hagués quedat prou clar, sis soldats israelians han fet recentment un pas endavant per parlar del que van presenciar mentre servien a Gaza, una història de la qual els mitjans de comunicació occidentals no n’han informat gens.
Els seus testimonis, publicats la setmana passada per la publicació 972, amb seu a Israel, confirmen el que fa mesos que els palestins diuen.
Els comandaments han autoritzat les seves tropes a obrir foc contra els palestins a discreció. A qualsevol que entri en una zona que l’exèrcit israelià considera “zona prohibida” se li dispara a l’acte, sigui home, dona o nen.
Ja el març, el diari israelià Haaretz va advertir que l’exèrcit israelià havia creat precisament aquestes “zones d’extermini”, en què s’executava sense previ avís qualsevol que hi entrés.
Després d’un bloqueig de l’ajuda israeliana que ha creat una fam artificial, l’exèrcit d’Israel ha convertit la recerca cada cop més frenètica d’aliments per part de la població de Gaza en un joc de ruleta russa.
Potser això expliqui, en part, per què hi ha tants palestins en parador desconegut: Save the Children calcula que hi ha uns 21.000 nens desapareguts. Els soldats citats a 972 afirmen que les víctimes de la seva política de disparar a tothom desapareixen de la vista al llarg de les rutes per on passen els combois d’ajuda internacional.
Un soldat de reserva, identificat només com a S, va dir que una excavadora Caterpillar “neteja la zona de cadàvers, els enterra sota la runa i els aparta perquè els combois no ho vegin, perquè no apareguin imatges de persones en avançat estat de descomposició”. El soldat també va assenyalar: “Tota la zona [de Gaza on opera l’exèrcit] estava plena de cadàvers… Hi ha una horrible pudor de mort”.
Diversos dels soldats van informar que els gossos i gats del carrer, als quals s’ha negat menjar i aigua durant mesos igual que a la població de Gaza, s’alimenten dels cadàvers.
L’exèrcit israelià s’ha negat repetides vegades a publicar les seves normes sobre foc obert des que va ser desafiat per primera vegada a fer-ho als tribunals israelians la dècada de 1980.
Un soldat denominat B va declarar a 972 que l’exèrcit israelià gaudia de “total llibertat d’acció”, i que s’esperava que els soldats disparessin directament contra qualsevol palestí que s’acostés a les seves posicions, en lloc de fer un tret d’advertència a l’aire: “Està permès disparar a tothom, a una noia, a una dona gran”.
Quan es va ordenar als civils evacuar una escola que servia de refugi a la ciutat de Gaza, va afegir B, alguns van sortir per error cap a la dreta, cap als soldats, en lloc de cap a l’esquerra. Entre ells hi havia nens. “Tots els que van anar cap a la dreta van morir: entre 15 i 20 persones. Hi havia una pila de cadàvers”.
Segons B, qualsevol palestí a Gaza pot trobar-se inadvertidament al punt de mira: “Està prohibit passejar, i tots els que són fora són sospitosos. Si veiem algú en una finestra mirant-nos, és sospitós. Es dispara”.
“Com un joc d’ordinador”
Inspirant-se en pràctiques militars conegudes també a la Cisjordània ocupada, l’exèrcit israelià anima els seus soldats a disparar fins i tot quan ningú s’hi enfronta. Aquestes erupcions de foc aleatòries i indiscriminades es coneixen com a “demostració de presència”, o més exactament, terroritzar i posar en perill la població civil.
En altres casos, els soldats obren foc simplement per desfogar-se, divertir-se o, com va dir un soldat, “experimentar l’esdeveniment” d’estar a Gaza.
Yuval Green, un reservista de 26 anys de Jerusalem, l’únic soldat disposat a donar el seu nom, va observar: “La gent disparava només per sortir de l’avorriment”.
Un altre soldat, M, va assenyalar de manera similar que “el tiroteig és molt descontrolat, com una bogeria”, i no només d’armes lleugeres. Les tropes fan servir metralladores, tancs i projectils de morter en un frenesí similar i injustificat.
A, un oficial de la direcció d’operacions de l’exèrcit, va assenyalar que aquest ambient d’absoluta temeritat s’estenia per tota la cadena de comandament.
Malgrat que la destrucció d’hospitals, escoles, mesquites, esglésies i organitzacions d’ajuda internacional requereix l’autorització d’un oficial superior, a la pràctica, aquestes operacions gairebé sempre s’aproven, va dir A.
“Puc explicar amb els dits d’una mà els casos en què ens van dir que no disparéssim. Fins i tot amb coses delicades com les escoles, [l’aprovació] sembla només una formalitat… Ningú vessarà una llàgrima si arrasem una casa quan no hi ha cap necessitat, o si disparem a algú a qui no hem de disparar.”
Comentant l’ambient a la sala d’operacions, A va dir que destruir edificis sovint “semblava un joc d’ordinador”. A més, A va posar en dubte l’afirmació d’Israel que els combatents de Hamàs constituïen una proporció elevada del nombre de morts a Gaza. Qualsevol persona capturada a les “zones d’extermini” d’Israel o que fos objectiu d’un soldat avorrit s’explicava com a “terrorista”.
Llars en flames
Els soldats també van informar que els seus comandants van destruir vivendes no perquè se sospités que servien de base a combatents de Hamàs, sinó per pur afany de venjança contra tota la població.
Els seus testimonis confirmen un article anterior de Haaretz segons el qual l’exèrcit està aplicant una política d’incendiar habitatges palestins després que hagin complert la seva funció com a emplaçaments temporals per als soldats. Green va dir que el principi era: “Si et mudes, has de cremar la casa”. Segons B, la seva companyia “ha cremat centenars de cases”.
Els pilots de caça i els operadors d’avions no tripulats d’Israel apliquen una política de destrucció gratuïta i venjativa a una escala molt més gran, cosa que explica perquè almenys dos terços dels habitatges de Gaza han quedat en ruïnes.
També hi ha altres enganys. Una de les raons declarades per les quals Israel és a Gaza és “tornar els ostatges a casa”, moltes dotzenes d’israelians que van ser arrossegats a Gaza el 7 d’octubre. Tot i això, sembla que aquest missatge no ha arribat als militars israelians.
Green va assenyalar que, malgrat una operació llampec el mes passat en què van morir més de 270 palestins per rescatar quatre ostatges israelians, en realitat l’exèrcit és profundament indiferent a la seva sort.
Va dir haver sentit altres soldats declarar: “Els ostatges estan morts, no tenen cap possibilitat, se’ls ha d’abandonar”.
Ja el desembre, les tropes israelianes van matar a trets tres ostatges que onejaven banderes blanques. Disparar imprudentment contra edificis suposa la mateixa amenaça per a la vida dels ostatges que per als combatents i civils palestins.
Aquesta indiferència també podria explicar per què els dirigents polítics i militars israelians han estat disposats a fer un bombardeig tan exhaustiu d’edificis i túnels a Gaza, arriscant la vida dels ostatges tant com la dels civils palestins.
Cultura de violència
La història explicada per aquests soldats al 972 no hauria de sorprendre ningú, a banda d’aquells que encara s’aferren desesperadament als contes de fades sobre l'”exèrcit més moral del món” d’Israel.
De fet, una investigació duta a terme per la CNN el cap de setmana passat va descobrir que comandants israelians identificats per funcionaris estatunidencs com a autors de crims de guerra especialment atroços a la Cisjordània ocupada durant la darrera dècada han estat ascendits a alts càrrecs a l’exèrcit israelià. El seu treball inclou l’entrenament de tropes terrestres a Gaza i la supervisió de les operacions allà.
Un informant del batalló Netzah Yehuda que va parlar amb la CNN va dir que els comandants, procedents del sector ultraortodox extremista religiós d’Israel, van fomentar una cultura de violència contra els palestins, inclosos els atacs de tipus justicier.
Com indica la investigació de la CNN, la mort i la destrucció sense sentit a Gaza és en gran mesura una característica, no pas un error.
Durant dècades, l’exèrcit israelià ha aplicat les seves polítiques inhumanes contra els palestins no només al petit enclavament, sinó també a la Cisjordània ocupada i Jerusalem Oriental.
Israel porta 17 anys asfixiant Gaza amb un setge. I des del 1967 asfíxia la Cisjordània ocupada i Jerusalem Oriental amb assentaments il·legals –molts d’ells seu de violentes milícies jueves– per expulsar la població palestina.
El que és nou és la intensitat i escala de la mort i la destrucció que s’ha permès infligir Israel des del 7 d’octubre. S’han tret els guants, amb l’aprovació d’Occident.
L’agenda d’Israel –deixar la Palestina històrica buida de palestins– ha passat de ser un objectiu últim i distant a ser un objectiu urgent i immediat.
Polítics com serps
Tanmateix, la història molt més llarga de violència i neteja ètnica dels palestins per part d’Israel està a punt de sortir a la llum, malgrat els esforços d’Israel per mantenir la nostra atenció fixa en l’amenaça del “terrorisme” de Hamàs .
El Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, sovint coneguda com el Tribunal Mundial, està estudiant dos casos contra Israel. El més conegut és l’iniciat el gener, en què es jutja Israel per genocidi.
Però divendres, el Tribunal Mundial s’ha de pronunciar sobre un cas més antic, anterior al 7 d’octubre. Es pronunciarà sobre si Israel ha infringit el dret internacional en fer permanent l’ocupació de Palestina.
Tot i que aturar el genocidi a Gaza és més urgent, una sentència del Tribunal que reconegui el caràcter il·legal del domini d’Israel sobre els palestins és igualment important. Donaria suport legal al que hauria de ser obvi: que una ocupació militar suposadament temporal s’ha convertit fa temps en un procés permanent de neteja ètnica violenta.
Una sentència d’aquesta mena proporcionaria el context per comprendre a què s’han enfrontat realment els palestins, mentre que les capitals i els mitjans de comunicació occidentals han enganyat el públic any rere any, dècada rere dècada.
Aquesta setmana, Oxfam va acusar el nou govern britànic de Keir Starmer d'”ajudar i instigar” els crims de guerra d’Israel en demanar per una banda l’alto el foc mentre subministra activament armes a Israel perquè continuï la matança. El govern laborista també està fent llargues a l’hora de restablir el finançament de la UNRWA, la millor situada per fer front a la fam a Gaza.
A instàncies de Washington, els laboristes intenten bloquejar els esforços del fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional per emetre ordres de detenció contra Netanyahu i el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant, per crims de guerra. I encara no hi ha indicis que Starmer tingui plans de reconèixer Palestina com a Estat, cosa que posaria un punt i a part al Regne Unit contra el programa de neteja ètnica d’Israel.
Lamentablement, Starmer és el típic polític serp d’Occident: presumeix de la seva indignació pels “depravats” atacs de Rússia contra els nens a Ucraïna, mentre guarda silenci sobre el bombardeig i la inanició encara més depravats dels nens de Gaza.
Jura que el seu suport als ucraïnesos “no vacil·larà”. Però el suport als palestins de Gaza que s’enfronten a un genocidi ni tan sols ha començat.
Els palestins de Gaza –i de la Cisjordània i Jerusalem Oriental ocupades– no només s’enfronten a un exèrcit israelià salvatge que viola la llei. Estan sent traïts cada dia altre cop per un Occident que dóna la seva benedicció a aquesta barbàrie.
Font: Jonathan Cook
Foto: Un ferit palestí greu al lloc d’un atac aeri israelià a Rafah, al sud de la Franja de Gaza, el 24 de febrer de 2024. (Abed Rahim Khatib/Flash90)
Hamàs denuncia 71 morts i 300 ferits després d'un atac israelià a Khan Yunis (RTVE, 13.07.2024)