L’altre dia, ben d’hora, al connectar la ràdio, em va passar una cosa curiosa. Tots els comentaris que sentia, comentaris que precedien o seguien a les respostes del “baró” del PSOE que era entrevistat, em van fer pensar que, segurament, jo mateix hauria mogut sense voler la posició del dial. Però no. No estava escoltant els qui alguns anomenen la caverna mediàtica. Estava escoltant la SER. I és que el nostre particular establishment sembla estar molt nerviós. No parlo del gran establishment financer anglosaxó, per al qual va néixer aquest terme. Un poderós establishment globalista per al qual el referèndum a Catalunya, exigit per Podem, no crec que tingui massa transcendència. Un poderós establishment que de moment està guanyant totes les batalles. Un poderós establishment que a Occident, un Occident que controla des de fa molt temps, ho està deixant tot cada vegada més “lligat i ben lligat”. És precisament aquest mateix control el que el nostre particular establishment postfranquista havia aconseguit aquí… fins ara. Però després del 20D sembla que els qui el componen estan molt nerviosos. 

Al PSOE en concret, els defensors a ultrança de “la unitat de destí en l’universal” ara no van amb gaires miraments, encara que sigui a costa de trencar el partit. Fins i tot el mateix exlehendakari i actual secretari d’Acció Política del PSOE, Patxi López, va haver de dir aquesta setmana: “L’espectacle que estem donant és lamentable”. Després de la condició imposada per Podem, hem sentit i llegit amb freqüència: “Mai pactarem amb els qui volen destruir Espanya”. Qui no s’ha adonat que en els processos de separació aquest qualificatiu, el de “destruir” una relació, tan sols surt de la boca dels qui ocupen la posició dominant? En els matrimonials, per exemple, tan sols surt de la boca dels maltractadors. Però en aquestes situacions, qualsevol observador exterior neutre només sol veure una dona que no desitja altra cosa que allunyar-se prou del seu cònjuge maltractador. La qual cosa és molt diferent de la intenció de destruir el matrimoni. Més penós encara és que tals formulacions les faci una dona, com la presidenta andalusa, Susana Díaz. Encara que en el seu cas potser calgui veure molt més de lluita pel lideratge en el PSOE que de tancament espanyolista.

Ho sento per totes les bones persones que hi ha en aquest històric partit, a moltes de les quals aprecio personalment i fins i tot dec gratitud. Persones com Mercè Amer, que, sent consellera i en representació del Consell de Mallorca, va viatjar a Brussel·les a principis de 1997 per recolzar les nostres reivindicacions en els últims dies d’un dejuni que en va durar quaranta-dos. O com Teresa Riera, que, sent diputada a Madrid, va aconseguir el suport de tot el Congrés dels Diputats per a la nostra candidatura al Nobel de la Pau. O com la presidenta Francina Armengol, que ens va donar suport fins i tot en el delicat moment del complot per desactivar el cas Rwanda-Congo a l’Audiència Nacional, acusant-nos per això de finançar les FDLR de l’est del Congo, composades suposadament per genocides hutus (complot del que formava part el ministeri d’Exteriors de Miguel Ángel Moratinos al costat del Departament d’Estat nord-americà, l’ONU i el Govern de Rwanda, com va quedar revelat en cinc cables de WikiLeaks). O com tants altres membres del PSOE que podria seguir enumerant. Per tot això, molt m’alegraria que el PSOE trobés el camí d’una regeneració veritable, no el d’una regeneració fictícia ideada de cara a la galeria.

Ahir pensava tractar en aquest article tan sols aquesta puntual crisi del nostre particular establishment. Però avui, en prendre consciència que estava escrivint en un dia d’alt contingut simbòlic, l’1 de gener, he decidit que seria més oportú centrar-me en the establishment en si mateix i en la supèrbia del poder, així com permetre, per aquesta vegada almenys, unes reflexions molt més intemporals i escatològiques. I en això estava quan, en aquest dia mundial de la pau, he sentit el papa Francesc lamentant “l’arrogància” dels poderosos i afirmant que, tanmateix, “la multitud de formes d’injustícia i de violència que fereixen cada dia la humanitat […] i el creixent riu de misèria […] no poden res contra l’oceà de misericòrdia que inunda el nostre món”. Jo no podria descriure millor i amb menys paraules l’essència mateixa del mal que s’estén actualment pel nostre món així com la essència de les poderoses certeses que van moure els mestres de la no violència a donar la seva vida per aquesta fraternitat universal.

Si hi ha alguna cosa certa en l’esfera del poder és el fet que l’arrogància i prepotència acaben provocant la pèrdua del sentit de la realitat. Per constatar semblant desvari no importa retrocedir molts segles enrere. Ni tan sols remuntar-se al deliri nazi. Recordem que fa tan sols uns anys Francis Fukuyama, en el seu famós llibre La fi de la història, proclamava la tesi que el liberalisme democràtic, basat en l’economia de lliure mercat, havia acabat amb les ideologies i amb el marxisme comunista, emplaçant l’economia i els Estats Units al centre… d’un món sense guerres ni revolucions sagnants! No és estrany que Ernesto Cardenal, en un dels seus últims llibres, Aquest món i un altre, després de referir-se tant a l’actual rebel·lió ciutadana “contra la guerra, el neoliberalisme i la globalització” com a la confiança en què “un altre món és possible”, i després d’incloure totes dues en el dilatat marc de l’evolució de les espècies, finalitzés així el capítol titulat “Som pols d’estrelles”:

“És l’evolució la que està fent aparèixer tots aquests homes i dones amb una preocupació per millorar el món com mai s’havia tingut abans. És una acceleració de l’evolució, i és l’evolució fent-se cada vegada més i més conscient. Tots som productes d’un mateix Big Bang, des de les sub-partícules més simples que van ser les primeres a ajuntar-se fins a les societats humanes més complexes que se segueixen ajuntant. I no seria científic pensar que nosaltres som ja el final de l’evolució. El cavall té seixanta milions d’anys. Mentre que l’home només té com a dos milions d’anys, l’Homo sapiens menys de cent mil anys, i la civilització -amb l’invent de l’agricultura i la domesticació dels animals- tot just deu mil anys. Podem imaginar què serà la humanitat d’aquí a deu mil anys? I d’aquí a cent mil anys? I d’aquí a un milió d’anys? Com es pot dir llavors que estem en la fi de la història, o que ja arribem al final de les utopies? L’evolució té reversibilitats i retrocessos, però després segueix l’avanç encara que sigui per altres camins.”

Per a la gent de l’establishment l’important és la riquesa, el poder, la intel·ligència i l’arrogància, els mateixos objectius i “qualitats” de l’Alemanya nazi, o de l’aristocràcia feudal tutsi de Rwanda. Però aquesta gent no saben què és la saviesa. Disposen d’una extraordinària capacitat tecnològica per construir “intel·ligentíssims” artefactes capaços d’arrasar milers de vegades el nostre preciós planeta. Així com d’una extraordinària capacitat per desenvolupar una “enginyeria” financera tan allunyada de la riquesa real del planeta que han creat una increïble bombolla que els ha fet immensament rics. No obstant això, a aquest malbaratament d’intel·ligència, els ancestrals mites de totes les cultures que ens han precedit el van anomenar niciesa. I van anunciar que, abans o després, semblants construccions insostenibles s’esfondraran estrepitosament. I que, a una escala temporal menor, a escala humana, tals necis s’enfrontaran molt abans del que pensen amb tot el mal que han fet: “Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran l’ànima. I per qui serà tot el que has acumulat?”(Lluc 11,20).

Alguna cosa de tot això podríem aplicar a l’establishment espanyol? S’han cregut realment la ficció d’una prodigiosa Transició que va instaurar un sistema inqüestionable, immillorable i imperible? No van tenir en compte que l’evolució és un increïble procés en el qual no hi ha res permanent i menys encara totes aquelles mutacions que no condueixen a res? Encara que alguns es posin com es posin, sembla que a l’actual sistema espanyol li ha arribat l’hora. Els barons del PSOE podrien haver contemplat el cas de les Illes Balears: Francina Armengol presideix un govern que està duent a terme unes dignes polítiques progressistes. Però, és clar, aquí no es decideix res realment important a nivell nacional i molt menys internacional. A Catalunya ja es van cuidar d’acabar amb Pasqual Maragall. Tot i que així els ha anat des de llavors.