Els atemptats terroristes de París ens han sacsejat altra vegada. En nosaltres es mesclen sentiments de dolor, ràbia, impotència, solidaritat… Trobam irracional el fanatisme dels terroristes, que els fa menysprear la vida humana, començant per la pròpia. S’immolen després de causar el major nombre de víctimes possibles, de gent del carrer, de gent desconeguda, anònima. És fanatisme religiós o polític, és set de venjança, desesperació…? Mai no ho entendrem, només podem condemnar-ho i refugiar-nos en els valors de la democràcia, la llibertat, la solidaritat… i tenir clar que la violència engendra violència. Encara que sigui violència verbal, la d’aquells que culpen dels atemptats tota una ètnia, tots els seguidors d’una religió o tots els membres d’una raça. O, com a casa nostra, la violència verbal d’aquells que, miserablement, han relacionat els atemptats de París amb el procés sobiranista de Catalunya.  

I això serveix, especialment, per a aquells governants que s’han servit de la violència per aconseguir els seus objectius polítics, econòmics, geoestratègics… però, a quin preu? Aquests dies llegim els comunicats de condemna dels governants occidentals. La seva cara compungida surt a les pantalles de televisió per conjurar-se, ara, contra el terrorisme “gihadista”. Es mostren horroritzats davant les desenes de cadàvers, víctimes del darrer atemptat. Però, deuen sentir el mateix horror davant els milions de cadàvers que han provocat les seves accions polítiques? Sent horror Zbigniew Brzezinski, assessor presidencial dels EEUU, que presumeix d’haver inventat els “mujahidins” a Afganistan, dels quals va sortir Al Qaeda? I Toni Blair, que fa uns dies reconeixia l’”error” de la guerra injusta i il·legal d’Iraq, que ell va promoure, juntament amb Bush i Aznar? Han demanat mai perdó pels milions de víctimes que va provocar el seu “error”? I Obama, deu sentir horror pel caos provocat a Líbia pels fanàtics d’Al Qaeda, presentats al món com la primavera àrab que combatia a Gaddafi? I Hollande, sent el mateix horror pels milions de morts i desplaçats a Síria, atacada injustament per França que, segons declaracions del mateix Hollande, va vendre “armes letals” a l’oposició armada siriana? O Aràbia Saudita i Turquia, principals finançadors dels terroristes d’ISIS que operen a Síria? Tots ells són els qui han finançat i armat un “terrorisme bo” per derrocar governs que no es doblegaven als seus interessos econòmics o als de les seves empreses multinacionals. Però, aquest “terrorisme bo”, els ha fugit de les mans? O són tan maquiavèl·lics que aquest terror global forma part del seu pla?

Tal pensament seria una esbojarrada paranoia, si no fos per les declaracions del general nord-americà Wesley Clark, ex comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo, el qual, en una entrevista televisada l’any 2007 denuncià els plans dels EEUU de tomar els governs de set països: Iraq, Sudan, Somàlia, Líbia, Síria, Líban i Iran. La metodologia sempre és la mateixa: promoure, armar i finançar unes suposades rebel·lions internes que generen el caos i la repressió del govern al que es vol derrocar; donar àmplia difusió mediàtica del conflicte a tot el món, amb la complicitat d’algunes importants ONG’s finançades per “filantrops” que en trauran tallada; i, finalment, invocar la “responsabilitat de protegir” la població civil. És una altra casta de terrorisme, el terrorisme d’Estat, molt més destructor i letal. I si no, què ha quedat a Ruanda, el Congo, Somàlia, Sudan, Afganistan, Irak, Líbia, Síria…? I què ve a continuació? Apuntau Ucraïna.

Propòs que, a les cimeres que celebren aquests dies hi afegeixin un nou punt: com derrotar els qui financen i armen els terroristes. I que hi posin un mirall ben gros a la sala de reunions.