Durant el debat d’investidura de la setmana passada, Mariano Rajoy, en les rèpliques als representants del partits catalans, insistí en una afirmació repetida innumerables vegades: todos los españoles son iguales. Amb aquest argument pretenia desqualificar les aspiracions dels partits sobiranistes o dels qui, simplement, defensen el dret a decidir del poble de Catalunya. Però, és així? Realment tots els espanyols són iguals?

Si ho miram en l’aspecte econòmic, és evident que determinats ciutadans de l’Estat estan greument discriminats, com és el cas dels ciutadans de Balears, Catalunya i el País Valencià que rebem fins a un 30 per cent menys de recursos per finançar les mateixes competències autonòmiques que tenim transferides. El mateix ens passa si analitzam les inversions i la despesa estatal per comunitats autònomes, una altra vegada els mateixos ocupam els darrers llocs. Per no parlar de les grans inversions en alta velocitat que connecten petites ciutats de província amb la capital, mentre que València i Barcelona tenen una connexió ferroviària obsoleta, els trens de rodalies de Catalunya pateixen innumerables retards o l’Estat pràcticament no fa cap inversió ferroviària a Balears. I així, podríem seguir analitzant l’execució dels pressuposts generals de l’Estat per comprovar com, en tots els casos, els ciutadans dels territoris de parla catalana som els qui rebem menys recursos de l’Estat, mentre que, amb els nostres impostos, som els qui més contribuïm a finançar la festa en què s’han convertit els AVE,s, els aeroports sense viatgers, el forat negre de Barajas o les autopistes radials de Madrid, entre d’altres saraus.

Per altra banda, si ho miram des del punt de vista cultural i lingüístic, és evident que uns espanyols són més iguals que altres. La mateixa Constitució espanyola estableix l’obligatorietat de tots els ciutadans de conèixer el castellà, anomenat lengua espanyola, mentre que la resta de llengües de l’Estat, que pel que hem vist no es consideren espanyoles, són de coneixement voluntari. Així, l’Estat, amb els nostres impostos, gasta grans quantitats en la promoció interior i exterior del castellà, mentre posa tots els obstacles possibles a la plena normalització lingüística en els nostres territoris. Ara, una vegada més, amb l’excusa del trilingüisme, els monolingües espanyols ens voldran retallar l’ensenyament en català als bilingües, com ja va passar a Balears durant la infausta legislatura de José Ramón Bauzá.

És evident, per tant, que no tots els espanyols són iguals. I, precisament en aquesta desigualtat neixen les ànsies independentistes de molts ciutadans d’aquests territoris, que es consideren discriminats culturalment i castigats econòmicament. Avui, una àmplia majoria de catalans consideren que Catalunya és una nació, i defensen el dret a decidir lliurament el seu futur. Aquesta realitat mai no l’han volguda abordar els partits polítics espanyols, fins que Catalunya ha dit prou, cansada d’intentar modernitzar un Estat que no vol ni pot modernitzar-se.

Sánchez en fou la primera víctima, en voler ser investit president prescindint d’una quarta part dels diputats, els qui estan compromesos amb el dret a decidir. Rajoy ha caigut en el mateix error, fent el mateix pacte que Sánchez amb Ciudadanos, que no li donaven els vots suficients. I ara es tiren els trastos pel cap, el PP contra Sánchez, el PSOE contra Rajoy, Ciudadanos contra tots, mentre els ciutadans són espectadors del pitjor sainet espanyol. Ai, pobra Espanya!