He estat filmant a les illes Marshall, que estan enmig de l’oceà Pacífic, al nord d’Austràlia. Cada vegada que li dic a algú on he estat em pregunten “On és això?”. Si dono una clau dient “Bikini”, diuen “Ah, el banyador”.
Poques persones semblen estar assabentades que el banyador anomenat biquini té aquest nom per celebrar les explosions nuclears que van destruir l’atol de Bikini. Entre 1946 i 1958, Estats Units va fer esclatar 66 artefactes nuclears –l’equivalent a 1,6 bombes d’Hiroshima cada dia durant 12 anys– a les illes Marshall.
Avui dia Bikini està en silenci, transformat i contaminat. Les palmeres creixen formant una estranya quadrícula. Res que es mogui, no hi ha ocells. Les làpides del vell cementiri són focus vius de radiació. El comptador Geiger aplicat a les meves sabates marcava “perill”.
Dempeus a la platja veia caure l’aigua verd maragda del Pacífic per la pendent d’un enorme forat negre. Es tracta del cràter deixat per la bomba d’hidrogen a la qual van anomenar “Bravo”. L’explosió va emmetzinar les persones i el medi ambient en centenars de quilòmetres, possiblement per sempre.
En el viatge de tornada, vaig fer escala a l’aeroport de Honolulu; en el lloc de la premsa, vaig veure la revista estatunidenca Women ‘s Health (La salut de la dona). A la portada, una somrient dona en biquini i el titular: “Tu també pots tenir un cos biquini”. Uns dies abans, a les Marshall, jo havia entrevistat dones que tenien un “cos biquini” molt diferent. Totes elles havien patit càncer de tiroides i altres càncers possiblement mortals.
Al contrari de la dona que somreia a la revista, totes elles eren pobres: les víctimes i conilletes d’Índies d’una superpotència rapinyaire que en aquests moments és més perillosa que mai.
Explico aquesta experiència a manera d’advertència i per posar fi a una distracció que tants de nosaltres hem consumit. El creador de la propaganda moderna, Edward Bernays, descrivia aquest fenomen com “la manipulació conscient i intel·ligent dels hàbits i opinions” de les societats democràtiques. Ell ho anomenava “govern invisible”.
Quantes persones tenen consciència que ha començat una guerra mundial? Avui en dia, es tracta d’una guerra de propaganda, de mentides i distracció, però això pot canviar en qualsevol moment, amb la primera ordre equivocada o el primer míssil.
El 2009, el president Obama es va presentar davant una multitud en actitud d’adoració al centre de Praga, al cor d’Europa. Es va comprometre a construir “un món lliure d’armes nuclears”. La gent el va ovacionar i alguns ploraven. Els mitjans van vessar un torrent de llocs comuns. Després d’això, a Obama se li va concedir el Premi Nobel de la Pau.
Tot era una falòrnia. Obama estava mentint.
La seva administració ha construït més armes nuclears, més ogives nuclears, més sistemes de llançament d’armes nuclears, més fàbriques d’armes nuclears. Només la despesa en caps nuclears ha augmentat més durant el govern d’Obama que amb qualsevol altre president dels Estats Units. En 30 anys s’ha gastat més d’un bilió de dòlars –un milió de milions, és a dir, un 1 seguit de 12 zeros.
Hi ha plans per a la construcció d’una bomba nuclear en miniatura; se la coneix com la B61 model 12. Mai hi ha hagut res de semblant. El general James Cartwright, exvicepresident de l’Estat Major Conjunt, va dir: “La miniaturització nuclear [fa que l’ús d’aquesta] arma sigui més possible”.
Els últims 18 mesos, la major concentració de tropes des de la Segona Guerra Mundial –comandada per Estats Units– s’està desplegant al llarg de la frontera occidental russa. Des de la invasió de la Unió Soviètica pels exèrcits de Hitler, cap força militar estrangera ha muntat semblant amenaça demostrable contra Rússia.
Ucraïna –que havia format part de la Unió Soviètica– s’ha convertit en un parc temàtic de la CIA. Després d’haver orquestrat un cop d’Estat a Kíev, Washington controla de fet un règim que està tocant a Rússia i és hostil a ella. Un règim literalment plagat de nazis. Les figures parlamentàries prominents d’Ucraïna són descendents polítics dels coneguts grups feixistes OUN [Organització de Nacionalistes Ucraïnesos] i UPA [Exèrcit Insurgent Ucraïnès]. Elogien públicament Hitler i criden a la persecució i expulsió de la minoria russoparlant.
Aquesta notícia gairebé no existeix a Occident, o és tergiversada per treure-li la càrrega de veritat.
A Letònia i Estònia –països veïns de Rússia– el poder militar dels Estats Units està desplegant forces de combat, tancs i armament pesat. Aquesta provocació extrema de la qual és objecte la segona potència nuclear del globus és rebuda a Occident sense que ni es faci sentir una sola veu.
El que constitueix una perspectiva de guerra nuclear encara més perillosa és una campanya paral·lela contra la Xina.
Gairebé no passa un dia en què no es col·loqui la Xina en l’estatus d’”amenaça”. Segons l’almirall Harry Harris, comandant estatunidenc de la zona Pacífic, Xina està “aixecant un gran mur de sorra al mar de la Xina Meridional”. Es refereix a la construcció de pistes d’aterratge a les illes Spratly, que són objecte de disputa amb Filipines, una disputa que va passar desapercebuda fins que Washington va pressionar i va subornar el govern de Manila, i el Pentàgon va llançar una campanya propagandista anomenada “llibertat de navegació”.
Què significa això en realitat? Vol dir que els vaixells de guerra estatunidencs tinguin llibertat per patrullar i dominar el litoral marítim xinès. Intenti vostè imaginar quina seria la reacció dels Estats Units si vaixells de guerra xinesos fessin el mateix davant de les costes de Califòrnia.
Jo vaig rodar una pel·lícula anomenada The War You Don’t See (La guerra que vostè no veu) en la qual vaig entrevistar distingits periodistes dels EUA i Gran Bretanya: reporters com Dan Rather, de CBS; Rageh Omar, de la BBC; o David Rose, de The Observer. Tots ells van dir que si els periodistes i presentadors de ràdio i TV haguessin fet la seva feina i qüestionat la propaganda que sostenia que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva; si els periodistes no haguessin amplificat les mentides de George W. Bush i Tony Blair i no s’haguessin fet ressò d’elles, la invasió de l’Iraq el 2003 possiblement no hauria passat, i centenars de milers d’homes, dones i nens avui estarien vius.
En principi, la propaganda que està preparant el terreny per a una guerra contra Rússia i/o la Xina no és molt diferent. Que jo sàpiga, cap periodista dels mitjans del “corrent dominant” occidental –un equivalent a Dan Rather, diguem– pregunta per què la Xina està construint aeròdroms al mar de la Xina Meridional.
La resposta saltaria a la vista. Estats Units està envoltant la Xina amb una xarxa de bases militars, míssils balístics, unitats de combat, avions de bombardeig que transporten bombes nuclears. Aquest mortífer arc, que comprèn Austràlia, les illes del Pacífic, les Mariannes i Guam, Filipines, Tailàndia, Okinawa, Corea del Sud i, ja a Euràsia, també Afganistan i l’Índia. Estats Units ha posat un dogal al coll de la Xina. Però això no és notícia. Silenci mediàtic; guerra mediàtica.
Amb molt secretisme, el 2015, Estats Units i Austràlia van realitzar els majors exercicis aeronavals dels últims anys, van ser coneguts com a ‘Sabre talismà’. La seva finalitat era millorar els plans de guerra aeronaval i de bloqueig de corredors marítims –com els estrets de Malacca i de Lombok– per tallar l’accés de la Xina al petroli, al gas i altres matèries primeres d’Orient Mitjà i Àfrica.
Al circ conegut com la campanya presidencial estatunidenca, Donald Trump apareix com un boig, un feixista. Certament, és detestable, però també és algú que odia els mitjans. Això sol ja despertaria el nostre escepticisme.
Els punts de vista de Trump sobre la immigració són grotescos, però no gaire més que els de David Cameron. Trump no és el Gran Deportador d’Estats Units; sí que ho és el guanyador del Premi Nobel de la Pau, Barack Obama.
Segons un gran comentarista liberal, Trump està “desencadenant les forces fosques de la violència” dels Estats Units. Desencadenant-les? Aquest és el país on els nadons disparen a la seva mare i la policia està obstinada en una guerra assassina contra els estatunidencs negres. Aquest és el país que ha atacat i tractat de derrocar més de 50 governs, molts d’ells triats democràticament, i bombardejat des d’Àsia a Orient Mitjà, provocant la mort i la misèria de milions de persones.
Cap país pot igualar aquest sistemàtic rècord de violència. La major part de les guerres d’Estats Units (gairebé totes elles contra països indefensos) no han estat iniciades per presidents republicans sinó per demòcrates liberals: Truman, Kennedy, Johnson, Carter, Clinton, Obama.
El 1947, una sèrie de directives del Consell de Seguretat Nacional (NSC, per les sigles en anglès) van descriure els principals objectius de la política exterior dels Estats Units com [la construcció d’] un món substancialment fet a la nostra pròpia imatge”. La ideologia era messianisme estatunidenc. Tots érem estatunidencs. O una altra cosa. Els heretges serien convertits, subvertits, comprats, difamats o aixafats.
Donald Trump és un símptoma d’aquesta actitud, però també és un dissident. Diu que la invasió de l’Iraq va ser un crim; ell no vol entrar en guerra amb Rússia i la Xina. Per a nosaltres, el perill no és Trump sinó Hillary Cliton. Ella no és una dissident. Ella personifica la resiliència i la violència d’un sistema l’esbombat “excepcionalisme” del qual és totalitari amb un ocasional rostre liberal.
Segons s’acosti el dia de les eleccions, Clinton serà saludada com la primera dona al despatx oval, sense que importin els seus crims i mentides; tal com va ser lloat Barack Obama per ser el primer president negre, i els progressistes es van empassar les seves tonteries sobre l’”esperança”. I les bajanades continuen.
Descrit pel columnista de The Guardian Owen Jones com “divertit, encantador, amb una falta de formalitat de la qual escapen pràcticament tots els polítics”, l’endemà Obama va enviar uns drons per assassinar 150 persones a Somàlia. Acostuma a matar els dimarts, segons el New York Times, quan li lliuren una llista de candidats a ser assassinats per mitjà de drons. És un xicot molt legal.
El 2008, en la seva campanya presidencial, Hillary Clinton va amenaçar l’Iran amb “destruir-lo completament” amb armes nuclears. Com a secretària d’Estat en el govern Obama, ella va participar en el derrocament del govern democràtic d’Hondures. La seva contribució a la destrucció de Líbia, el 2011, va ser gairebé joiosa. Quan el líder libi, el coronel Gaddafi, va ser sodomitzat en públic amb un ganivet –un crim que només va ser possible gràcies a la logística estatunidenca–, Clinton es va delectar dient: “Nosaltres vam arribar, el vam veure i ell va morir”.
Una de les més estretes aliades de Clinton és Madeleine Albright, l’exsecretària d’Estat, que ha atacat algunes joves dones per no donar suport a “Hillary”. És la mateixa Madeleine Albright que va celebrar infamement per la televisió la mort de mig milió de nens iraquians dient “va valer la pena”.
Entre els més grans suports de Clinton hi ha els grups de pressió israelians i les empreses fabricants de l’armament que alimenta la violència a l’Orient Mitjà. Ella i el seu marit han rebut una fortuna provinent de Wall Street. Tot i així, ella està a punt de ser consagrada candidata de les dones per desfer-se del maligne Trump, el dimoni oficial. Entre les seguidores de Hillary hi ha distingides feministes: com Gloria Steinem, dels Estats Units, i Anne Summers, d’Austràlia.
Fa una generació, un corrent de pensament postmodern ara conegut com a “política identitària” va fer que moltes persones intel·ligents i de ment progressista s’inhibissin d’analitzar les causes i les figures a qui elles donaven suport –els impostors d’Obama i Clinton; els falsos moviments progressistes com Syriza, a Grècia, que van trair el poble d’aquest país i es van aliar amb els seus enemics.
L’autoabsorció –una mena d’exaltació de mi mateix– es va convertir en el nou Zeitgeist (temps de l’esperit) a les privilegiades societats occidentals i va marcar la desaparició dels grans moviments contra la guerra, la injustícia social, la desigualtat, el racisme i el sexisme.
Avui en dia, la llarga migdiada es podria estar acabant. La joventut està tornant a despertar. A poc a poc. Els milers de joves que a Gran Bretanya van donar suport a Jeremy Corbyn com a líder laborista formen part d’aquest despertar, igual que aquells que van acudir per donar suport al senador Bernie Sanders.
No obstant això, la setmana passada, a Gran Bretanya, l’aliat més proper a Jeremy Corbyn, el seu tresorer a l’ombra John McDonnell, va implicar un govern laborista en la cancel·lació del deute de la banca pirata i, de fet, en la continuació de l’anomenada austeritat.
I als Estats Units, Bernie Sanders va prometre donar suport a Clinton en el cas que sigui nominada. Ell, també, ha votat per l’ocupació de la força contra alguns països quan, segons el seu parer, sigui “correcte”. Diu que Obama ha fet “un gran treball”.
A Austràlia hi ha una mena de política del dipòsit de cadàvers, en la qual se succeeixen tediosos jocs parlamentaris interpretats pels mitjans mentre els refugiats i els pobles originaris són perseguits i creix la desigualtat, al mateix temps que el perill d’una guerra. El govern de Malcom Turnbull acaba d’anunciar l’anomenat pressupost de la defensa de 195.000 milions de dòlars, que és un impuls en la direcció de la guerra. El debat no existeix. Silenci.
Què ha passat amb la gran tradició de l’acció directa popular sense les limitacions dels partits? On són el coratge, la imaginació i el compromís necessaris per iniciar un llarg viatge cap a un món millor, just i pacífic? On són els dissidents a l’art, el cinema, el teatre, la literatura?
On són aquells que faran trossos el silenci? O estem esperant que es dispari el primer míssil nuclear?
Aquesta és una versió corregida d’un discurs que John Pilger va pronunciar a la Universitat de Sydney, Austràlia; el seu títol era ‘Ha començat una guerra mundial’.
John Pilger és un periodista, cineasta i escriptor d’origen australià. És autor, entre d’altres, del llibre: Freedom Next Time. Els seus documentals es poden veure gratuïtament a la seva pàgina web: http://www.johnpilger.com.