Fa tan sols unes setmanes va ser canonitzada a Roma la mare Teresa de Calcuta. I en un altre parell de setmanes l’Institut Nobel donarà a conèixer a Estocolm el nom del nou llorejat amb el premi Nobel de la Pau. Encara que de diferent naturalesa, són possiblement els dos reconeixements més importants que existeixen al nostre món. Però són dos esdeveniments que, al meu entendre, estan patint processos totalment divergents. Fa unes dècades encara era possible que rebessin el premi Nobel de la Pau simples ciutadans incòmodes per als grans poders econòmics, com Adolfo Pérez Esquivel, responsable del Moviment de la no violència per a l’Amèrica Llatina. Ciutadans que van dedicar generosament les seves vides a la pau i el desarmament (condicions que, per a la concessió d’aquest premi, va fixar en el seu testament Alfred Nobel) i no simplement a tasques humanitàries. Actualment, però, aquest guardó està totalment al servei de l’agenda hegemònica occidental.

Pel contrari, després de l’arribada al papat de Francesc I i la beatificació de monsenyor Romero el passat mes de maig, sembla haver arribat al final un model de santedat, gairebé exclusivament eclesiàstic, centrat en una determinada forma de pietat. Una pietat massa rància en massa ocasions, massa difícil d’integrar no només amb les noves categories i realitats del nostre món actual sinó fins i tot amb el tipus d’espiritualitat que reflecteixen els textos evangèlics. Fa un any i mig, mentre compartia al costat de la meva dona Susana uns dies a Roma amb Adolfo i la seva dona Amanda, aquest va rebre un SMS en què li comunicaven que monsenyor Romero anava a ser per fi beatificat. Ple d’alegria ens va explicar que aquesta va ser una de les peticions que va fer a Francesc I en la primera entrevista amb ell, poc després de la seva elecció.

No entraré a debatre sobre l’abnegació personal i l’entrega absoluta de la mare Teresa als pobres. Són innegables. Em semblen una estupidesa certes crítiques, obstinades per exemple a afirmar que la mare Teresa no estimava realment els pobres sinó a la pobresa en si mateixa. És com criticar a l’entranyable i intemporal Francesc d’Assís, que tan poèticament es referia amb dolçor a la “germana pobresa”. Encara que, ja se sap, avui la poesia no ven, tot és ciència i precisió. Tan sols cal parlar de “sostenibilitat”. Però el fet és que sense empatia tant amb els més desfavorits com amb el prodigiós mitjà en el qual existim, no hi ha normes (ni taules del Sinaí ni lleis mediambientals) que valguin. Tampoc entraré a debatre sobre els polèmics posicionaments o no posicionaments de la mare Teresa respecte a qüestions morals o polítiques. No és aquest l’objecte del present article. I a més sempre intento documentar-me suficientment abans d’escriure sobre un determinat tema, per la qual cosa no seria de rebut expressar les meves opinions sobre la figura de la mare Teresa sense conèixer-la millor del que la conec.

Però el que sí pretenc deixar clar és que per a mi el problema greu comença quan els sectors més reaccionaris de l’Església Catòlica, de la política o de l'”alta” societat fan la seva croada particular i ens la presenten com “el” model cristià per excel·lència. Els cristians no tenim un altre model per excel·lència que el del mateix Jesús de Natzaret. Aquell jueu marginal manifestava una misericòrdia entranyable cap a tots els anavim: els petits, els oprimits, els empobrits. Però aquest mateix Jesús desplegava una inusitada energia contra els poderosos que oprimien els anavim. Desplegava tanta energia contra ells i contra el sistema político-religiós que havien creat que, dos mil·lennis després, quan algun cristià realment coherent recorda o actualitza tals enfrontaments amb els poderosos, els cristians “benpensants” encara segueixen escandalitzant-se.

El flamant administrador de Mallorca, també bisbe auxiliar de Barcelona, ​​Sebastià Taltavull, en una recent entrevista a Catalunya Ràdio afirmava, molt en la línia del nou papa: “A Jesús el van assassinar perquè es va oposar al sistema i els grans poders van decretar treure-se’l de sobre”. L’actual sistema, dominat per una reduïda elit globalista, està summament interessat a reduir-ho tot al que és merament individual, a desestructurar la societat, a desactivar tots els processos col·lectius, a afeblir els estats-nació, a desqualificar qualsevol nou procés nacionalista que intenti obrir-se pas. En el seu discurs de l’any 2010 en el Consell de Relacions Exteriors, reunit a Mont-real, Zbigniew Brzezinski (representant com pocs d’aquesta elit) va advertir que un despertar polític global, que és possible gràcies a Internet ia les més recents tecnologies, combinat amb les lluites internes entre les elits, està posant en perill la “noble” aspiració d’aconseguir un Govern mundial. En el seu recent llibre Tres presidents[1], subtitulat La segona oportunitat per a la gran superpotència americana, qualifica aquest despertar com a populista-nacionalista. El populatxo es desperta!

A les famílies globalistes, que han aconseguit infiltrar la seva agenda neoliberal i de dominació fins a l’Institut Nobel, els vénen de perles sants i premis Nobel com la mare Teresa, que mai criticaran el seu sistema i que tan sols es limiten a exercir una admirable i heroica misericòrdia individual. Però se’ls s’entravessen sants (més que sants, màrtirs!) com monsenyor Romero al Salvador o monsenyor Munzihirwa a l’est del Congo. I no parlem de màrtirs laics o fins i tot no cristians que van arribar al poder polític, com Patrice Lumumba o Salvador Allende. No és estrany que el senyor Helder Cambra, arquebisbe de Recife, es lamentés: “Si dono de menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Però si pregunto per què els pobres passen fam i estan tan malament, em diuen que sóc un comunista”. Els parlamentaris noruecs que han constituït els últims jurats del premi Nobel de la Pau segur que mai l’haurien concedit a cap d’aquests herois de la pau. Com en el seu moment tampoc el van concedir a mahatma Gandhi.

[1] Publicat en castellà el 2008 per l’editorial Paidos.