“Moriré aviat. Voldria que el món sapigués que he existit”

Jove ruandès de 15 anys

Sortint de Kisangani per avituallar els refugiats ruandesos, un comboi humanitari de l’ACNUR s’atura en el quilòmetre 82, impedit pels rebels d’atènyer Ubundu. En el trajecte, s’han comptat 100.000 ruandesos, exhausts, afamats, entremig dels cadàvers .

Quilòmetre 82, enviat especial.

És la història d’un comboi que s’ha anomenat “el tren de l’esperança” en el moment de sortir de Kisangani. A la tornada, ja no tenia nom.

Dissabte, 22 de març.

S’avisa de l’arribada d’uns 10.000 refugiats ruandesos a Lula, 7 kms. al sud de Kisangani, capital de l’Alt Zaire. Van al capdavant de la immensa columna que, superant dificultats, ja ha recorregut més de 1.500 kms. per dins de la selva, fugint des de fa cinc mesos de l’avanç de les tropes rebels. Unes barreres militars impedeixen d’entrar a la zona. Des del president americà, Bill Clinton, fins a l’ambaixador especial de l’OUA i l’ONU, les pressions es multipliquen al voltant de Laurent-Désiré Kabila, líder de l’Aliança, que ara controla prop d’un terç del Zaire. Solemnement, tots li demanen que permeti l’assistència humanitària.

Només el tren pot passar. Diumenge, 23 de març.

No hi ha avió, per “raons de seguretat”. Prou de camions, la pista només és practicable en moto. Un acord per un enviament de queviures per tren, es conclou entre l’ACNUR (Alt Comissariat pels refugiats) i l’Aliança. El programa alimentari mundial (PAM) proposa 120 tonelades de farina i peixos petits, emmagatzemats en els seus hangars a Kisangani. Però el carregament no comença. “És diumenge, sabeu!”.

Dilluns, 24 de març.

Un quart de la càrrega s’ha pogut pujar al tren. “Raons tècniques”. En privat, l’estat major polític de l’Aliança s’exapera: “però què us passa a tots amb aquests ruandesos? Volien marxar, que tornin a peu cap a casa. Els congolesos també pateixen una guerra i ningú en parla.”

Dimarts, 25 de març.

A les 4 de la tarda, el comboi per fi és a punt. Però el far de la locomotora està espatllat, impossible viatjar de nit. La partença es torna a posposar.

Dimecres, 26 de març.

A les 7 del matí, el tren xiula a l’estació fins que un missatge de ràdio el fa callar. Una escorta militar esdevé obligatòria. Caldrà esperar tot el dia. A la ciutat, el PAM organitza una distribució de 35 tones de queviures a prop de 20.000 zairesos.

Dijous, 27 de març.

Miraculosament, tot es desbloqueja. És la una de la nit, els cinc vagons es balancegen als crits de “porteu-nos rates fumades”. És l’especialitat culinària d’Ubundu, destí del comboi a 150 kms.

Els supervivents s’assemblen tots. Primera parada. En el quilòmetre 25, on més de 10.000 refugiats ja han envaït el poble. “És com a la televisió”, exclama Fidel, un dels sis representants de la Creu-Roja zairesa que és a bord. “Em pensava que ja eren morts o que havien tornat a Rwanda”. A la columna dels que caminen, no es veu ningú o gairebé ningú per sota dels 10 anys i per sobre dels 45. Ja són morts. Els supervivents han acabat per assemblar-se tots. Vells de 20 anys amb la cara momificada per la fam, homes i dones de vegades completament despullats, a força de vendre-ho tot a canvi d’algunes arrels, cossos fossilitzats per la terra, el fang, les fulles. Només són una pudor ofegosa. “Sentim la mort”, diu un jove.

“La consigna és de no marxar més”, decideix Kilian Kleinschmidt, representant de l’ACNUR al comboi. “Tots aquests que arriben s’han de posar en els llocs accessibles pel tren, on distribuirem el menjar. Allà, comunicarem les modalitats de repatriament”. Els que poden, criden: “Rwanda, Rwanda! Estem salvats, podrem morir a casa!”. Després d’haver llençat 35 tones de queviures, el tren torna a arrencar.

Quilòmetre 42, segona parada. Aquí, ningú s’aguanta dret. Entremig dels cossos asseguts, estirats, deixats anar enmig de la via, és gairebé impossible de circular. En el moment de passar una banderola humanitària, el sol gest esbossat, amb els ulls o amb el mentó, és per ensenyar el seu cos, o més aviat el seu esquelet, les seves nafres, un peu partit en dos, un ull rebentat. Una dona fa zigues-zagues, amb el fardell sobre el cap. Un cordill aguanta al damunt del paquet un nen inanimat, cames i braços oberts.

Marcel, enviat per MSF-Holanda, corre d’una urgència a una altra, sense material ni carnet. No s’ha embarcat cap medicament.

Enmig dels darrers valents, Mélusine comença un relat més d’entre els que van arribant. El seu marit, un tutsi, va ser massacrat durant el genocidi de 1994 a Rwanda. Hutu, Mélusine es va amagar a casa dels seus. Quan l’exèrcit del Front Patriòtic Ruandès (FPR) va llançar la seva contra-ofensiva, va fugir amb més d’un milió de persones cap a l’est del Zaire. “No podia fer res més, diu. Els que es quedaven eren morts per complicitat”. En els camps, durant tres anys, diu que tenia por cada nit. “Se’m tractava com una infiltrada de l’FPR. No gosava tornar al meu país per por de què em matessin abans d’arribar a la frontera.”Quan el novembre passat les tropes insurgents penetren cap dins el Zaire, recolzats per Rwanda, Mélusine torna a fugir, per por de ser apedregada pels altres refugiats. “Ahir, vaig caminar al costat d’un antic col·lega del meu marit, que també era un dels seus assassins. És ben sol, tota la seva família és morta. Per a ell, aquest viatge és el càstig del cel. En la seva bondat, Déu m’ha permès de veure-ho.”

Enmig del caos… En el quilòmetre 52, tercera parada. En un grup, una dona camina portant un petit cos embolicat amb una manta. S’aparta cap un costat. Un zairès la crida. “Digues, que no saps que aquí enterrem a la gent? No se’ls llença pertot arreu, com uns salvatges. Agafa una pala i demana als teus germans que cavin.” La dona diu que tots són morts. “Aleshores, marxa amb el teu paquet.” La dona es deixa anar a terra.

El vespre s’acosta, cal prosseguir sense parar per arribar al quilòmetre 82 i el seu petit centre comercial anomenat Ubilo, de 1.000 habitants. Uns vailets amb el ventre inflat s’empenyen al voltant del tren. Són els fills dels vilatans. Aquí no hi ha res per menjar, els camps han sigut saquejats pels refugiats. A negra nit, camina tot sol un jove ruandès de 15 anys , vestit amb una brusa de dona. Demana que li faci una foto. “Moriré aviat. Voldria que el món sapigués que he existit”.

Divendres, 28 de març.

A les sis del matí, una desena de vilatans en fila índia fan camí cap això que ells en diuen encara el “camp”, a un quilòmetre d’Ubilo. Des del 18 de març, tots els refugiats es paraven aquí, construïen barraques, cabanes, recers, fins aplegar prop de 70.000 persones. “La nit del 26 de març van venir soldats rebels. Van decretar un toc de queda. Cap a les 5 del matí, ens vam despertar per un tiroteig al camp”. L’explicació es converteix en una discussió. “Són els antics soldats ruandesos, barrejats amb els refugiats civils, que han obert foc”, diu un vilatà. “No, són els militars de Kabila”, protesta un altre.

El camp desert, sembla avui un sotabosc de cabanes devastades, travessades per una riera. Les cassoles capgirades, les mantes apilotades, el menjar escampat; un llibre encara obert explicant fugides precipitades a la nit. Més lluny, en aquest caos, les lletres petites d’un joc de Scrabble encara estan curosament posades en el seu lloc.

Aixeca’t… Només parpelleja. Només queden aquells que no podien córrer. Dos cossos, jeuen de costat. Els vilatans n’empenyen un. Exclamació: “però si encara és viu”. És un jove, que deu pesar uns 35 quilos. “Vinga, aixeca’t!” Només parpelleja. El zairès s’inclina sobre el segon cos: “Pitjor per a ell, m’ocuparé del mort”. Kilian Kleinschmidt s’enfada. “No, primer els vius”. Els vilatans s’aturen, desconcertats. “Els cadàvers, això és més greu, ja que porten malalties.” “Però els altres es moriran demà si els deixem aquí”, torna a dir el representant de l’ACNUR. “Doncs, ja els enterrarem demà”.

Més lluny, se sent un llarg gemec. En un bassal de fang, braços oberts, cap dins del fang, una forma. “Encara un cadàver que es mou, suspira un zairès. Realment, n’hi ha per tot arreu.” Sota una flassada, un home acotxat no demana res, amb els ulls tancats per unes mosques insolents que no són caçades.

Encara ara, i sempre per “raons de seguretat”, el comboi no obté finalment l’autorització per anar fins a Ubundu. El tren se’n torna, amb les mateixes parades per poder fer un primer balanç.

En el quilòmetre 52, un home que és molt actiu ajuda, porta, renta alguns milers de moribunds que ara formen la cua del seguici. Es presenta com un nadiu de Kisangani. Però, amb veu baixa, ens diu: “en fi, sóc refugiat, però em faig passar per zairès.” Amb la caiguda de Kisangani a les mans dels rebels, el seu pare es va penjar. “Molts es van suicidar com ell. Per a nosaltres, ara és la fi de l’esperança. El Zaire està a punt de ser controlat per l’Aliança, que és amiga de Rwanda. Aquí o més enllà, seré massacrat.” La seva mare li ha suplicat que se n’anés de la columna. “Era l’única manera de sortir-se’n. Aleshores, he fet tres passos cap a fora del camí i he vist passar els meus germans hutus, anant cap a la mort. El meu esperit ha anat amb ells, però físicament he passat a l’altra banda.” Al vespre, és acollit per unes famílies zaireses, espera fugir a Centràfrica. “Amb d’altres com jo, provarem de fer alguna cosa per tornar al país, encara que sigui a genollons.”

Quan sortirà el proper tren? En el quilòmetre 42, un socorrista zairès ha de visitar l’hospital que s’havia encarregat de muntar. En un vell edifici colonial, dos sofàs enfonsats estan encarats, encerclant una taula baixa. “Aquí hi ha la sala d’espera. A la sala del costat, una enorme taula i al costat un gibrell de sang. Les dues sales estan desertes.” “Esperant el material”, uns centenars de malalts estan estirats al jardí. “Tots tenen diarrea”, diu una candidata a la plaça d’infermera. Passa dient: “Va bé?” Quan algú no contesta, li mira els ulls. Els morts són duts, a mesura que moren, darrera d’una bardissa.

En el quilòmetre 52, aquells que el dia abans aplaudien, ara escridassen el comboi. Branden un grapat de peixos petits: “l’única cosa que hem rebut.” En total, des del quilòmetre 82 fins a Kisangani, s’ha comptat prop de 100.000 persones. D’altres, encara s’amaguen dins de la selva.

Diumenge, 30 de març.

Entre l’Aliança i l’ACNUR, les negociacions tornen a estar bloquejades. Els insurgents exigeixen que els refugiats se’n tornin sobre els seus passos i s’apleguin a Ubundu, per ser repatriats. L’ACNUR diu que no tenen forces i demana la posada en marxa d’un repatriament amb camions, que travessarien la ciutat de Kisangani. “Ni veure’ls a la ciutat”, diu un militar de l’Aliança.