Les despietades sentències de presó dictades avui pels feixistes (he utilitzat la paraula amb cura i correctament) del Tribunal Suprem espanyol als presos polítics catalans representen un cru símbol del fracàs del liberalisme dins de la Unió Europea. Que un intent d’organitzar una votació democràtica per al poble català en exercici del dret d’autodeterminació garantit a la Carta de les Nacions Unides, condueixi a un empresonament tan llarg, és una clara violació del més bàsic dels drets humans.

Em vaig veure obligat a retirar el meu suport personal de tota la vida a la UE quan, en resposta al vil aixafament del referèndum català per part de les forces paramilitars franquistes quan el món sencer va veure com les àvies eren colpejades al cap i llançades escales avall mentre intentaven votar, totes les institucions de la UE –el Consell, la Comissió i el Parlament– es van posar en fila una darrera l’altra per subratllar el seu ferm suport a l’acció paramilitar de Madrid en el manteniment de l’”ordre públic”.

Avui veiem el mateix. Davant l’empresonament dels catalans pels seus esforços democràtics, la Comissió de la UE ha afirmat que “respecta la posició del poder judicial espanyol” i que “aquest és i segueix sent un assumpte intern d’Espanya, que ha de ser tractat d’acord amb el seu ordenament constitucional”. La Comissió simplement ignora el que és, evidentment, una violació fonamental dels drets humans bàsics. Això és molt pitjor que el que han fet Polònia o Hongria els darrers anys, i la Comissió també està mostrant una hipocresia flagrant en el tractament comparatiu dels seus membres occidentals i orientals.

Hi va haver un temps en què la UE era un brillant exemple de regulació econòmica i mediambiental i de redistribució de la riquesa regional. La meva simpatia per la institució s’ha degut a que era una de les nostres poques defenses contra el thatcherisme econòmic. Però s’ha convertit en una cosa molt diferent, un club de suport mutu per als líders polítics neoliberals.

No escric gaire al meu blog sobre el Brexit perquè em preocupa menys que la majoria de la població. No crec que romandre dins sigui essencial ni que deixar-la sigui una panacea política. Desitjo desesperadament mantenir la llibertat de circulació, i crec que abandonar la unió duanera seria una autolesió econòmica a gran escala. Una relació a l’estil noruec m’estaria bé, però en general prefereixo romandre al marge de la discussió. Crec que, com a qüestió de legitimitat democràtica, després d’haver celebrat el referèndum del 2016, el resultat hauria de ser respectat; Anglaterra se n’hauria d’anar i Escòcia i Irlanda del Nord romandre-hi.

Però també dic això. S’espera que un milió de persones marxin dissabte en suport de la UE. Aquesta és la UE que acaba d’expressar el seu suport actiu a l’empresonament dels catalans per haver celebrat una votació. S’afegeixen a Julian Assange com a presoners polítics a la UE detinguts per delictes de pensament no violents.

Li dic això a qualsevol que pensi en marxar el dissabte. És moralment incorrecte, en aquest moment, mostrar suport públic a la UE, llevat que ho equilibreu mostrant el vostre disgust per la repressió feixista dels catalans i el suport de la UE a aquesta repressió. Cadascun dels assistents a la marxa de dissabte té l’obligació moral d’equilibrar-la enviant un missatge a la Comissió de la UE que el seu suport a aquesta repressió està totalment fora de lloc, i portant una bandera o un cartell a la marxa que indiqui suport als presos polítics catalans. En cas contrari, només ets una persona envanida que marxa pel seu propi interès personal. Al costat dels simpatitzants de la guerra de l’Iraq, que sens dubte dominaran de nou els discursos de la plataforma.

Craig Murray és escocès. Va ser ambaixador del Regne Unit a l’Uzbekistan, on a partir de revelacions seves es va descobrir una xarxa global de segrest i tortura posada en marxa per la CIA i l’MI6 després de l’11 de setembre de 2001. 

Font: Craig Murray