A l’epíleg del seu darrer article Larry Romanoff exigeix, amb tota la raó, una investigació criminal sobre la COVID-19:
“L’11 d’abril del 2020, Gilad Atzmon va publicar un excel·lent article titulat “Una pandèmia viral o una escena del crim?”, […] Atzmon va escriure que els diagnòstics i investigacions mèdiques s’ocupen de la naturalesa, la causa i la manifestació d’una malaltia, mentre que ‘les investigacions criminals s’ocupen principalment de l’element humà’, intentant determinar ‘els mètodes, motius i identitats dels delinqüents’, així com de ‘cercar i interrogar els testimonis’. Afirma: ‘Atès que no coneixem la seva procedència, hem de tractar l’actual epidèmia com un acte potencialment criminal, així com un esdeveniment mèdic. Hem de començar la recerca dels autors que puguin estar en el centre d’aquest possible crim de proporcions genocides globals’. Hi estic d’acord.
Tots els estatunidencs (i altres) que creuen en la culpabilitat de la Xina per l’aparició d’aquest virus, haurien d’acollir amb satisfacció tal investigació. I el Sr. Pompeo, que tan fermament col·loca tota la responsabilitat al llindar de la Xina, rebria la confirmació de les seves afirmacions. Crec que els governs i els pobles de la Xina, Itàlia, Espanya, França i l’Iran, en particular, desitjarien conèixer els resultats d’aquesta investigació criminal. Totes les nacions del món s’haurien d’unir ara i procedir conjuntament amb aquest esforç. No cal abordar-lo amb presumpció de causa o intenció, sinó simplement per descobrir tota la veritat d’aquest esdeveniment. Amb això n’hi hauria prou, i és possible que els resultats d’aquesta investigació mundial n’impulsin d’altres a investigar esdeveniments passats similars que fins ara no han estat qüestionats ni examinats.”
El món sencer ha quedat paralitzat. La magnitud del sofriment que s’està causant és enorme. Si realment s’ha tractat d’una guerra biològica, totes les nacions han de conèixer el veritable rostre dels autors. I han de quedar estigmatitzats per sempre amb la major deshonra, com tots els anteriors grans enemics de la humanitat. Així, finalment, emergeix un cop més la gran qüestió: la Veritat. La qual cosa, en la quotidianitat, vol dir: la informació o, per contra, el falsejament i la distorsió dels fets, o les agendes periodístiques (l’Agenda Setting) en les que mai hi cap el que és realment important, etc. Tot això magnificat global i instantàniament en aquesta era actual a la que Zbigniew Brzezinski va qualificar com l’era tecnotrónica. L’era de la tècnica i de l’electrònica, aliades per produir l’actual sistema de distribució de contingut digital a través d’Internet.
En l’article anterior hem vist com, segons Zbigniew Brzezinski, les noves tecnologies de la informació són la clau per al control social que persegueixen els qui pretenen una dominació global. Però, paradoxalment, serà també la tecnotrònica la que permetrà que la Veritat segueixi sortint a la llum entre les escletxes de l’omnipresent i asfixiant “informació” oficial, la que permetrà que arribi als qui la cerquin i estiguin preparats per afrontar-la. Seran les pàgines web alternatives ben informades, independents i honestes, en què la veracitat sí que és la regla, les que aconseguiran que aquesta gent perdi la gran guerra que van iniciar contra els pobles.
Una Utopia en aquest temps que sembla ser més aviat el de l’arribada de tantes indesitjables distopies? Sí i no: sí una utopia o “somni” realitzable i no una utopia o ensonyament irreal. El poder de la Veritat encara que sigui portada per un petit missatger o la Victòria aconseguida per aquells que no compten als ulls dels homes no són només mites, ni són només paradoxes que apareixen una vegada i una altra a la Bíblia, ni són només per a mahatma Gandhi la certesa que aquest és l’únic fonament sòlid sobre el qual construir la doctrina-mètode-praxi de la No violència. La Veritat és el futur que ja ve. És el que és. És el que en realitat hi ha després de les aparences que entelen la nostra mirada. Satya (la Veritat en sànscrit), té el seu nucli etimològic en Sat, l’Ésser o la Realitat. I satyagraha és la força poderosa de la Veritat que sostenia i guiava mahatma Gandhi.
D’aquí ve que el mateix Zbigniew Brzezinski, en els seus darrers anys de vida, en un discurs durant una reunió del poderós Council on Foreings Relations –del que en va ser director abans de crear el 1973, per encàrrec de David Rockefeller, la no menys poderosa Comissió Trilateral– hagués de fer la següent confessió:
“La dominació estatunidenca ja no és possible a causa d’una acceleració del canvi social impulsat per la comunicació instantània que han provocat el despertar universal de la consciència política de les masses (Global Political Awakening) i que està resultant perjudicial per a una dominació externa com la que va prevaler a l’època del colonialisme i l’imperialisme”.
Igualment, en una conferència a l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats (SAIS) de la Universitat Johns Hopkins, va ser també realista –no utòpic somiador, com quan encara creia que ells podrien arribar a dominar el món– en l’anàlisi sobre el fracàs del seu projecte de dominació hegemònica, utilitzant la Fed i l’Administració dels Estats Units com a principals instruments per aconseguir-la:
“La dominació dels Estats Units, que després de la Guerra Freda determinava l’agenda internacional, s’ha acabat i no es podrà restablir durant la vida de la propera generació, […] cap de les potències mundials pot arribar a l’hegemonia mundial en les condicions actuals, per la qual cosa els Estats Units han de triar millor els conflictes en què participaran, ja que les conseqüències d’un error podrien ser devastadores.
[…] és cert que la nostra posició dominant en la política internacional no és la mateixa que fa 20 anys, ja que des del 1991 els Estats Units, en el seu estatus de potència mundial, no han guanyat ni una sola guerra.
[…] als Estats Units els ha arribat l’hora d’entendre que el món contemporani és molt més complicat i més anàrquic que els darrers anys després de la Guerra Freda, amb la qual cosa l’accentuació dels nostres valors així com la convicció en el nostre excepcionalisme i universalisme, són almenys prematures des del punt de vista històric”.
Zbigniew Brzezinski, el gran autor del gran llibre El gran tauler mundial. La supremacia estatunidenca i els seus imperatius geoestratègics (1997), “considerat la Bíblia geoestratègica de la Casa Blanca així com el llibre de capçalera de les successives generacions de geoestrategues i politòlegs”, com el qualifica Germán Gorráiz,[1] ha desaparegut de l’escena i totes les seves construccions geoestratègiques s’han ensorrat, com un castell de sorra atrapat per les onades de l’oceà del que és Real.
Vivim immersos en una Gran Mentida. I aquest és precisament el problema més gran: és tan enorme que no tenim perspectiva suficient per detectar-la; ni tampoc seguretat interior suficient per afrontar el fet que vivim enganyats i per atrevir-nos a qüestionar totes les confortables “seguretats” en què malvivim. És com l’horitzó: és tan enorme i allunyat que ens sembla pla, la nostra vista no és capaç de detectar la curvatura de la Terra. Cal allunyar-se’n per comprovar-ho. Però els qui seguim els líders de la No violència sabem que ningú podrà vèncer indefinidament la Veritat.
I quina és aquesta gran mentida? Daniel Ellsberg la va saber veure i definir amb tota claredat. Va ser, a més, capaç de denunciar-la públicament, de treure a la llum els anomenats Papers del Pentàgon, i afrontar presó reiteradament. La Gran Mentida és aquesta: Nosaltres som els bons. Això és el que vaig escriure al respecte, ja fa una dècada, en la introducció del llibre La hora de los grandes “filántropos”:
“Semblen [els grans financers ‘filantrops’] estar convençuts que no hi ha temps per perdre. Semblen creure que ha arribat la seva hora. La veritat és que L’Hora del triomf dels grans ‘filantrops’ serà L’Hora del nostre pitjor malson. Per això l’hem d’intentar aturar. Estem moralment obligats a fer-ho. Més encara, podem transformar-la en L’Hora dels pobles. Encara que per aconseguir-ho, el primer i principal requisit és reconèixer una realitat que ens resulta massa dura d’acceptar. És la realitat que, ara fa exactament quaranta anys, va descobrir un analista de la Corporació Rand[2] i del Departament de Defensa dels Estats Units, Daniel Ellsberg, després d’una dolorosa lluita interna: nosaltres no som els bons d’aquesta història, ni tan sols es tracta que estiguem de part dels dolents, és que… som els dolents! El descobriment d’aquesta veritat i la seva acceptació el van transformar fins a fer d’ell, en paraules del secretari d’Estat Henry Kissinger, ‘l’home més perillós d’Amèrica’. No dejen de ver el documental que lleva ese mismo nombre. No deixin de veure el documental que porta aquest mateix nom.[3]
Els Estats Units i l’Aliança per ells liderada no és en absolut la força benvolent que una poderosa propaganda pretén fer-nos creure que és. Mantenir aquesta fe gairebé religiosa en la bondat imperial, una bondat reeixida, és decisiu per a l’Imperi occidental. És tan important que, encara que hagi de sortir derrotat de l’Afganistan o l’Iraq, l’Imperi mai reconeixerà ni el seu fracàs, ni les seves mentides, ni els seus crims. En aquest moment de la història, l’Imperi occidental, anglosaxó en realitat (en el qual semblen trobar-s’hi tan a gust els responsables de tots els darrers governs d’Espanya), és ‘el dolent’. Però per arribar a reconèixer-ho, és necessari un mínim esforç: cal trobar el temps per accedir a una informació no manipulada; cal desenvolupar la capacitat de veure, escoltar i comprendre la realitat; cal tenir el coratge de reconèixer-la i acceptar-la. No és fàcil, però és necessari i val la pena intentar-ho.
Personalment, ja fa quinze anys que vaig arribar a la mateixa conclusió que Daniel Ellsberg. Ell va arribar-hi quan va descobrir les mentides del Govern dels Estats Units sobre la guerra del Vietnam. Jo, per la meva banda, quan vaig descobrir les mentides de les potències occidentals, liderades pels Estats Units, sobre Rwanda i el Zaire/Congo. Jo vaig arribar-hi descobrint que no es tractava de que Bill Clinton s’hagués equivocat donant suport ‘al dolent’, Paul Kagame, sinó d’una cosa molt més greu: ‘el dolent’ Paul Kagame ni tan sols hauria existit si l’Imperi no hagués fet possible la seva emergència i si no l’hagués sostingut enèrgicament al llarg dels anys.
Quan fa uns mesos vaig veure Daniel Ellsberg a la pantalla de la televisió i vaig escoltar les seves paraules, alguna cosa va ressonar dins meu. Aquest home recte l’havia encertat fa ja quaranta anys, havia donat amb el tumor que ens està matant: és el nostre propi Sistema Occidental, cada vegada menys democràtic i més plutocràtic, el que cada dia es va semblant més a tots els totalitarismes que han existit. Això ja no és el desembarcament de Normandia davant dels nazis. Tot ha canviat massa. Ens agradi o no, siguem capaços o no de enfrontar-nos-hi, s’obstini Hollywood a enganyar-nos o a enganyar-se… ‘els nostres nois’ són també ara (a Somàlia, l’Iraq o el Congo), com abans al Vietnam, els dolents de la pel·lícula. Els nostres dirigents els han dut a massa crims d’agressió internacional, a massa crims contra la pau. I Hollywood es veurà obligat a fer pel·lícules que reflecteixin aquesta dolorosa realitat, el mateix que ja fa dècades es va veure obligat a fer sobre la cara amagada de la guerra del Vietnam.”
Igual que Pitàgores i tants d’altres, sempre hi haurà éssers que sabran que ni la Terra ni els esdeveniments són “plans”. Sempre sorgiran éssers que, com Jesucrist, mahatma Gandhi o el pastor Martin Luther King, no només seguiran la Veritat i la proclamaran sense defalliment, sinó que no cauran en el parany de fer servir en la seva “lluita” mitjans inadequats: no pactaran amb un possibilisme que la traeixi, ni sacrificaran la dignitat en nom de l'”eficàcia”. No es pot jurar lleialtat a Hitler per més que ens diguin que és un acte purament simbòlic però que no haurem de prendre les armes. No es pot. Encara que, com li va passar a Franz Jägerstätter, això ens costi la vida. Perquè el Mal s’alimenta no de la força bruta sinó del consentiment i de la traïció a la veu interior. És només la Veritat la que ens farà lliures (Jn 8, 32).
Dedicat a Joan Casòliva, els amics d’Umoya, Mikel Itulain, Rosa Moro, Adolfo Ferrera, al costat de tants d’altres que no conec personalment, i citant només els espanyols, que durant anys han mantingut obertes a Internet –amb gran esforç personal i sense cap pretensió de reconeixement– pàgines molt més valuoses, i per descomptat honestes, que les de la majoria dels grans mitjans.
[1] https://rebelion.org/obama-y-la-metastasis-del-desapego-afectivo-europeo/
[2] Un think tank estretament lligat al Govern estatunidenc al qual ofereix investigació i anàlisi per a les Forces Armades.
[3] https://www.youtube.com/watch?v=477MtICTnR8