Si bé els Estats Units han començat a tractar d’economitzar els seus mitjans militars sota la presidència de Barack Obama, no per això ha cessat d’actuar militarment a tot el món. La potència imperial segueix disposant d’un ampli sistema, alhora obert i secret, que li permet intervenir gairebé en qualsevol lloc del món, sistema que posa en marxa cada vegada que se li ofereix la menor ocasió.

Quina relació hi ha entre societats geogràficament, històricament i culturalment llunyanes, des de Kosovo fins a Líbia i Síria, des de l’Iraq fins a l’Afganistan, des d’Ucraïna fins a Brasil i Veneçuela? L’única cosa que tenen en comú és el fet de veure’s arrossegades per l’estratègia global dels Estats Units, exemplificada en la «geografia» del Pentàgon, que divideix el món en «àrees de responsabilitat». Cadascuna d’aquestes àrees està «en mans» d’un dels sis «comandaments combatents unificats» dels Estats Units:

–       el Comandament Nord (NorthCom) cobreix Amèrica del Nord,

–       el Comandament Sud (SouthCom) cobreix Sud-amèrica [1],

–       el Comandament per a Europa (EuCom) cobreix la regió que inclou la Unió Europea i Rússia,

–       el Comandament per a l’Àfrica (AfriCom) cobreix el continent africà,

–       el Comandament Central (CentCom) cobreix l’Orient i part d’Àsia,

–       el Comandament del Pacífic (PaCom) cobreix la regió Àsia/Pacífic.

Als 6 comandaments geogràfics se n’hi agreguen 3 més que operen a escala mundial:

–       el Comandament Estratègic (StratCom) a càrrec de les forces nuclears,

–       el Comandament d’Operacions Especials (SoCom),

–       el Comandament de Transport (TransCom).

Al capdavant del Comandament Europeu [EuCom] s’hi troba un general o un almirall nomenat pel president dels Estats Units. Aquest alt cap militar estatunidenc assumeix automàticament el càrrec de Comandant Suprem de les forces de l’OTAN a Europa. L’OTAN es veu així automàticament inclosa en la cadena de comandament del Pentàgon, la qual cosa implica que opera fonamentalment en funció de la estatregia dels Estats Units. Aquesta estratègia consisteix en l’eliminació de tot Estat o moviment politico-social que constitueixi una amenaça per als interessos polítics, econòmics i militars dels Estats Units, país que, encara que segueix sent encara la major potència mundial, està perdent terreny davant l’aparició de nous actors estatals i socials.

Són nombrosos els instruments d’aquesta estratègia i van des de la guerra oberta –com els atacs de forces aeronavals i terrestres contra Iugoslàvia, Afganistan, Iraq i Líbia– fins a les operacions secretes realitzades en aquests països i en altres, últimament a Síria i Ucraïna. Per a la realització d’aquestes operacions, el Pentàgon disposa de les forces especials, al voltant de 70.000 especialistes que «cada dia operen en més de 80 països a escala mundial». I també té a la seva disposició un exèrcit secret de mercenaris. A l’Afganistan, segons documenta Foreign Policy [2], el nombre de mercenaris del Pentàgon s’eleva a 29.000, o sigui 3 mercenaris per cada soldat estatunidenc. A l’Iraq n’hi ha uns 8 000…, 2 mercenaris per cada soldat estatunidenc.

Als mercenaris del Pentàgon s’hi agreguen els de la tentacular comunitat d’intel·ligència, que inclou, a més de la CIA, altres 15 agències federals. Els mercenaris són doblement útils ja que poden assassinar i torturar sense que tals actes s’atribueixin als Estats Units. I quan resulten morts en acció, els seus noms no apareixen a la llista de baixes. A més, el Pentàgon i els serveis secrets disposen de grups als quals armen i entrenen, com els grups islamistes utilitzats per atacar Líbia i Síria des de dins i els neonazis utilitzats en el cop d’Estat d’Ucraïna.

Una altra eina d’aquesta mateixa estratègia són les «organitzacions no governamentals» [ONGs] que, disposant d’enormes mitjans, són utilitzades per la CIA i el Departament d’Estat per a muntar accions de desestabilització interna en nom de la «defensa dels drets ciutadans» . En aquest marc s’inscriu també l’acció del grup de Bilderberg [3] –que el magistrat Ferdinando Imposimato denuncia com «un dels responsables de l’estratègia de la tensió i de les massacres» a Itàlia [4]– i la de l’Open Society de l’«inversor i filantrop George Soros», artífex de les «revolucions de colors» [5].

En la mira de l’estratègia colpista de Washington hi ha avui Brasil, per torpedinar el grup BRICS, i Veneçuela, per soscavar l’Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (ALBA). Per desestabilitzar Veneçuela, indica el SouthCom en un document recentment revelat [6], cal crear «un escenari de tensió que permeti combinar accions de carrer amb la utilització dosificada de la violència armada».

Traduït al castellà per la Red Voltaire a partir de la versió al francès de Marie-Ange Patrizio

Postil·la de la traductora Marie-Ange Patrizio

Es veu també com en aquestes desestabilitzacions alguns actors formen part al mateix temps dels dos últims instruments estratègics descrits per Manlio Dinucci: com a contribuents financers d’ONG i a la vegada com a membres (inclosos els fundadors o líders) de grups o institucions “independents”, com Bilderberg i Open Society.

1. L’any 2013, Tony Cartalucci va escriure: “Per començar, Metges Sense Fronteres està finançada íntegrament per les mateixes institucions financeres que hi ha darrere Wall Street i la política exterior comuna de Londres [i altres potències occidentals] incloent-hi el canvi de règim a Síria i a l’Iran veí. El mateix informe anual de Metges Sense Fronteres menciona com a donants Goldman Sachs, Wells Fargo, Citigroup, Google, Microsoft, Bloomberg, Bain Capital, l’empresa de Mitt Romney i una miríada d’altres empreses financeres. Metges sense fronteres també presenta banquers en el seu Comitè de Suport, entre els quals Elizabeth Beshel Robinson, de Goldman Sachs”.

A partir de la pàgina 36 de l’informe financer del 2010 (per no haver trobat els següents a la pàgina web de MSF), es veu a la llarga llista de donants alguns altres contribuents com, per tan sols citar els més coneguts, la Fundació Bill Clinton i Richard Rockefeller, tan generosos (partides de 100.000 $ – 499.999 $) com políticament  independents.

2) El llibre de la periodista estatunidenca Diana Johnstone: Hillary Clinton, la reina del caos (Éditions Delga, 2015), en el capítol “La fera amansida” dóna una visió general del treball “humanitari” –entre dos càrrecs a la Secretaria d’Estat– de col·laboradors molt propers a Hillary, com: Samantha Power (pàg. 97 i següents) a Kosovo i a Cambodja, per a l’Open Society Institute de George Soros (també donant de MSF); o Suzanne Nossel (pàg. 101 i següents) passant de Human Rights Watch a la Secretaria d’Estat (2009), i després a la direcció d’Amnistia Internacional als Estats Units, el gener de 2012, “per fer un altre servei al “poder intel·ligent” com a directora executiva d’Amnistia Internacional en un any marcat per una gran campanya en suport de les Pussy Riot”.

[1 El Southcom, United States Southern Command, és més conegut a Llatinoamèrica sota la denominació “Comando Sur”. Nota de la Red Voltaire.

[2] “Mercenaries Are the Silent Majority of Obama’s Military”, Micah Zenko, Foreign Policy, 18 de maig de 2016.

[3] «Lo que usted no sabe sobre el Grupo de Bilderberg», per Thierry Meyssan, Komsomolskaya Pravda (Rusia) , Red Voltaire, 15 d’abril de 2011.

[4] «Terrorismo: el juez italiano Imposimato acusa al Grupo de Bilderberg», Red Voltaire, 31 de gener de 2013.

[5] «George Soros, especulador y filántropo», Red Voltaire, 3 de febrer de 2004.

[6] «Operación Venezuela Freedom-2», Red Voltaire , 22 de maig de 2016.