Janet Yellen, la secretària del Tresor dels Estats Units, o ministra de Finances, va portar l’hostilitat i l’amenaça dels EUA contra la Xina a un nou nivell en un discurs pronunciat el 20 d’abril a la Universitat Johns Hopkins. En un discurs impregnat d’actituds colonialistes i arrogància, va parlar com si EUA fos l’emperador del món i la Xina un vassall rebel, un discurs, malgrat la seva retòrica de cercar llaços econòmics “constructius”, que només pot destruir qualsevol possibilitat que això tingui èxit.
Llegir el seu discurs és comprendre la mentalitat mafiosa dels dirigents estatunidencs, ja que va parlar com si fos el lloctinent d’un mafiós que amenaça de trencar-li les cames a algú per no obeir les exigències criminals.
Va començar el seu prolix discurs felicitant-se que la Xina hagués adoptat algunes “reformes de mercat” en anys anteriors i va afirmar que els EUA eren responsables de l’ascens de la Xina com a potència econòmica afirmant que “El Congrés dels EUA i les successives administracions presidencials van recolzar la integració de la Xina als mercats mundials”. Els xinesos tenen una visió diferent de l’assumpte, ja que la Xina no va estar mai desconnectada dels mercats mundials i va confiar en els seus propis esforços i en l’èxit de les polítiques del Partit Comunista per desenvolupar i expandir la seva economia i el seu comerç amb el món.
Després d’aquesta introducció, ràpidament va canviar de marxa i va denunciar la “decisió de la Xina d’allunyar-se de les reformes de mercat i adoptar un enfocament més estatal que ha perjudicat els seus veïns i països d’arreu del món”, i que “s’ha produït en un moment en què la Xina està adoptant una postura de més confrontació amb els Estats Units i els nostres aliats…”.
En efecte, admet que el govern comunista de la Xina ha aconseguit desenvolupar l’economia xinesa i el nivell de vida de la seva població, mentre que els governs estatunidencs successius han adoptat polítiques que destrueixen l’economia i el nivell de vida dels Estats Units. El flagrant contrast indigna i avergonyeix els estatunidencs.
Pel que fa a la Xina “més conflictiva”, Yellen no pot assenyalar cap prova que la Xina “s’hagi enfrontat” als Estats Units en absolut des del final de la Guerra de Corea, quan la Xina va ser atacada pels Estats Units. Des de “l’obertura” a la Xina del canadenc Trudeau i l’estatunidenc Nixon a principis de la dècada de 1970, la Xina sempre ha tractat de cooperar i millorar les seves relacions amb totes les nacions del món. És Estats Units el que sempre s’ha mostrat enfrontat, i les coses s’han accelerat a partir del “pivot cap a l’Àsia” del president Obama, que va ser el començament del seu renovat objectiu estratègic d’obligar la Xina a convertir-se en el vassall.
El president Trump va continuar amb aquest objectiu amb la imposició d’aranzels comercials en violació dels acords de l’Organització Mundial del Comerç, amb l’augment del soroll de sabres militars sobre Taiwan, la detenció de Meng Wenzhou, directora financera de Huawei, l’empresa de comunicacions xinesa. El president Biden continua avui aquesta política hostil amb l’augment de les postures militars i la interferència en els assumptes interns de la Xina sobre Taiwan, Hong Kong, Xinxiang i altres qüestions, tot acompanyat d’un nivell intens de propaganda sobre la Xina amenaçant la seguretat estatunidenca i la “democràcia” estatunidenca.
Els Estats Units no són una “democràcia”. És més aviat un exemple extrem de plutocràcia, una societat governada pels més rics, però no importa; just un dia abans del seu discurs, aquesta “democràcia” va detenir a Nova York dos ciutadans estatunidencs d’ètnia xinesa sota l’absurda acusació que dirigien una “comissaria secreta xinesa” a Nova York, i els membres d’un partit negre i socialista que van expressar la seva oposició a la guerra dels Estats Units contra Rússia van ser acusats de delictes equivalents a traïció pel simple fet d’expressar la seva opinió.
A continuació, va afirmar que els Estats Units eren l’economia més gran i dinàmica del món, quan les dades mostren que la Xina ja ha superat els Estats Units en béns i serveis produïts, i quan les darreres xifres projecten una taxa de creixement a la Xina del 6% aquest any, mentre que els Estats Units potser ni tan sols creixi un 1%. Diversos analistes econòmics i polítics adverteixen d’una crisi financera cada vegada més profunda als EUA, provocada pel fracàs del sistema i les polítiques econòmiques, i per les greus conseqüències per als EUA i Europa de les “sancions” il·legals o la guerra econòmica contra Rússia.
I es va afanyar a incloure Rússia en el seu discurs. Ha afirmat que “el món afronta la guerra terrestre més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial”, quan recordem que el 1999 els Estats Units, en un atac no provocat, van bombardejar Iugoslàvia sense treva durant quatre mesos i durant aquest crim de guerra van atacar l’ambaixada xinesa a Belgrad, matant diversos diplomàtics, i quan recordem que els Estats Units seguien envaint i ocupant Síria mentre ella parlava. Per descomptat, mai va esmentar Síria en les seves declaracions, ni tota la mort i destrucció que els Estats Units han causat als països que han atacat i destruït només des del 1945.
I és el “món” el que afronta la guerra a Europa, és a dir, Ucraïna? No, són els EUA i els seus aliats de l’OTAN els que afronten la guerra que van iniciar el 2014, amb el cop de l’OTAN, a Ucraïna, derrocant el govern legítim i instal·lant al seu lloc titelles nazis; que immediatament van començar a atacar els russoparlants a Ucraïna utilitzant obusos, bombes i metralladores. La seva agressió a Ucraïna, la seva ofensiva planificada, utilitzant l’exèrcit ucraïnès contra Rússia, el moviment de l’OTAN fins a les fronteres de Rússia i l’amenaça nuclear, va requerir que Rússia prengués mesures en defensa pròpia i dels russoparlants a Ucraïna. Les causes de la guerra es troben en un sol lloc, Washington, i és la guerra de Washington la que afronta el món.
El conflicte militar a Ucraïna es podria acabar demà si els Estats Units volguessin, però no és així i, com demostra un article recent de la revista Foreign Policy, l’objectiu dels Estats Units és dividir Rússia en més de 40 estats separats que controlarà. El fet és que el món afronta una guerra estatunidenca per destruir Rússia i controlar i explotar les seves restes, i després doblegar la Xina, i després la resta de nosaltres.
El seu discurs està ple dels tòpics habituals sobre “cooperació”, “negociació” i “bona voluntat”, però va afirmar:
“Alguns veuen la relació entre els Estats Units i la Xina a través del marc d’un conflicte entre grans potències: una competició bilateral de suma zero en què un ha de caure perquè l’altre s’aixequi”.
Qui ho veu així? Només gent com ella i el govern per al qual treballa. La Xina, amb tota la bona voluntat que pot reunir, fa molt de temps que impulsa la idea contrària, el concepte d’una situació en què tots hi surten guanyant i que s’aconsegueix mitjançant negociacions significatives, en un clima de confiança. Però, novament, afirma que només es podrà obtenir un bon resultat si la Xina “coopera” i “pren les decisions correctes”. Sota aquests tòpics hi ha l’amenaça de la força.
Acaba el seu discurs afirmant que espera viatjar a la Xina per “entaular un diàleg”. Sens dubte, els xinesos acceptaran reunir-s’hi. Parlar sempre és bo. Però com poden els xinesos tractar amb una interlocutora que distorsiona la realitat, que menteix i calúmnia la Xina, les suaus paraules de la qual van seguides d’amenaces i dictats, i que l’Armada estatunidenca de la qual navega davant de les costes xineses amenaçant la Xina amb una guerra per Taiwan i recolzant Taiwan amb l’esperança de derrocar el govern comunista de la Xina? Fa temps que els xinesos es queixen que els Estats Units diuen una cosa però després fan exactament el contrari. Però aquí, al discurs de Yellen, hi veiem aquesta contradicció declarada com una qüestió de política. Diem això, però volem dir allò. No s’expressa bona fe, no hi ha amistat entre les nacions, no hi ha respecte per l’altra banda.
Yellen es veu obligada a reconèixer que els Estats Units i els seus aliats s’enfronten a reptes de deute i a “pressions” econòmiques i financeres, però no esmenta que són completament de la seva pròpia collita. El fet és que els Estats Units estan essencialment en fallida. El seu deute supera amb escreix els seus actius. No pot pagar el seu deute de 31 bilions de dòlars al món i ha de continuar augmentant el sostre legal d’endeutament per ajornar el dia de l’ajustament de comptes, cosa que provoca disputes dins de les elits estatunidenques. Una gran part d’aquest deute es deu a la seva enorme despesa militar i la seva inflació es deu en gran part a la impressió massiva de dòlars estatunidencs des que els EUA finalment van sortir del patró or el 1971 per poder imprimir diners per pagar la seva derrota al Vietnam i totes les seves altres guerres des de llavors. No ha aturat les premses d’impressió tots aquests anys i amb la covid es va accelerar. El resultat és fer la vida miserable per als ciutadans als EUA, Canadà i Europa i en altres llocs i redueix efectivament el cost de la mà dobra, el valor dels salaris. El resultat són les nombroses vagues que estan tenint lloc arreu d’Occident a mesura que els treballadors es defensen.
El desmantellament de la base industrial dels Estats Units les dècades anteriors, quan les empreses estatunidenques van marxar a la Xina per aprofitar la mà d’obra més barata i obtenir més beneficis, no és culpa de ningú més que d’elles mateixes. El govern estatunidenc va permetre a les empreses estatunidenques que se n’anessin, fins i tot les va ajudar a marxar, abandonant els treballadors estatunidencs en la indigència, creant el Cinturó d’Òxid a tot Estats Units, l les ciutats i pobles en decadència, l’augment de la violència, la misèria general.
Yellen va sentir que havia de dir alguna cosa rellevant sobre l’altre elefant a l’habitació, l’escalfament global abrupte. Va afirmar que “és probable que la Terra creui un llindar crític d’escalfament global la propera dècada, si no es prenen mesures dràstiques”. Però, què ha fet els Estats Units sobre això? La resposta és res. Tot és retòrica buida i programes inútils que no han tingut cap efecte. El “llindar crític” es va creuar fa anys i els efectes de creuar-lo s’acceleren cada dia que passa. Tots ho veiem al nostre voltant. Aquesta és la realitat. Però els estatunidencs sempre semblen estar fora de contacte amb la realitat.
I tot i que va presumir que “seguim sent l’economia més gran i dinàmica del món”, va vincular aquesta afirmació a la defensa dels “nostres valors i seguretat nacional”, i que, “dins d’aquest context, cerquem una relació econòmica constructiva i justa amb la Xina”.
Però, què té a veure el comerç just i la competència econòmica amb “la seguretat nacional i els nostres valors”? Significa que els Estats Units continuaran utilitzant el pretext de “la seguretat nacional i els valors” per obtenir avantatges econòmics injustos sobre la Xina, com han establert les recents reclamacions fetes sobre seguretat contra Huawei i Tik Tok, entre altres empreses. Per “just” entén el que és bo per als EUA, no per a les dues parts, i això no significa res més que més confrontació amb la Xina.
Va acabar el seu discurs declarant tres “objectius principals” dels EUA en el seu enfocament econòmic cap a la Xina, tot i que només són tres maneres de dir el mateix, que l’objectiu principal és la dominació de la Xina. Però ella vesteix aquest objectiu real amb vestidures de fantasia. El primer objectiu és “garantir la nostra seguretat nacional i protegir els drets humans”.
Així, just després d’afirmar que els Estats Units cerquen una cooperació més gran amb la Xina, va declarar audaçment que els Estats Units continuaran violant la sobirania xinesa i interferint en els assumptes interns xinesos de totes les formes possibles. Va afirmar: “Comunicarem clarament a la República Popular de la Xina la nostra preocupació pel seu comportament”. Per descomptat, el “comportament” a què fa referència està tot en la imaginació dels seus propagandistes, de manera que, en efecte, els estatunidencs pretenen augmentar les seves calúmnies contra la Xina en cada oportunitat.
Després va afegir la següent sorprenent declaració, que admet la postura de confrontació estatunidenca:
“Tot i que les nostres accions selectives puguin tenir repercussions econòmiques… estem motivats únicament per la nostra preocupació per la seguretat i els valors”.
Cal admirar el seu ús de les paraules.
El segon principi declarat, aparentment contradictori amb el primer, però que de fet recolza el primer objectiu, és “cercar també una relació econòmica sana amb la Xina. Una Xina en creixement que respecti les regles internacionals és bona per als Estats Units”. Es refereix a les regles estatunidenques.
Tot seguit va parlar de les “pràctiques econòmiques deslleials de la Xina”, una frase desconcertant, ja que no diu en què consisteixen, però podem suposar que es referia que és injust que els comunistes de la Xina dirigeixin l’economia millor que els capitalistes dels Estats Units . Va tornar a referir-se a un “ordre econòmic mundial basat en regles”, és a dir, un ordre econòmic controlat pels Estats Units.
Atès que la Xina insisteix, com ha de ser, que no existeix tal cosa com un ordre basat en regles, sinó només el dret internacional pel qual totes les nacions estan obligades, aquesta declaració és una altra declaració d’intencions d’anar a la guerra amb la Xina llevat que la Xina es doblegui davant dels Estats Units. Perquè hi hagi “regles” hi ha d’haver un governant que les dicti, però els estatunidencs han oblidat que, pel que sembla, no hi ha governants mundials al nostre planeta, sinó nacions sobiranes individuals, regides pels principis establerts a la Carta de les Nacions Unides. La insistència dels estatunidencs i els seus aliats en l’existència d’aquest ordre és en si mateixa una violació dels principis fundacionals de les Nacions Unides.
L’article 2 de la Carta de l’ONU estableix:
“L’Organització i els seus Membres, en la realització dels Propòsits consignats a l’Article 1, actuaran de conformitat amb els Principis següents.
-
- L’Organització es basa en el principi de la igualtat sobirana de tots els seus Membres.”
El seu anomenat “ordre basat en regles” és una negació completa de la Carta de l’ONU. En adoptar aquesta frase, han destrossat la Carta de l’ONU i el dret internacional i tot Occident ha consentit aquest crim.
El Tercer principi que va declarar és “cercar la cooperació en els desafiaments globals urgents”, amb la qual cosa es refereix als desafiaments als que s’enfronten els EUA, com la guerra amb Rússia. I, per descomptat, els estatunidencs sempre afirmen que cerquen la “cooperació” quan el que volen dir és que cerquen l’obediència.
Finalment, va fer una llarga declaració destinada a tranquil·litzar els inversors estatunidencs i estrangers i el públic estatunidenc, dient-los que el desordre que veuen al seu voltant als Estats Units no és real, que tot està bé, de fet està molt bé. L’economia va bé. L’economia està creixent. És dinàmica. La inflació serà vençuda. I va assegurar al món que el sistema financer estatunidenc és segur, malgrat la fallida de diversos grans bancs als Estats Units les darreres setmanes, que ha obligat el govern a intervenir, amb advertiments de nous problemes en un futur proper.
Ha d’admetre el creixement de la Xina, el seu èxit en l’eliminació de la pobresa, però intenta minimitzar i enfosquir aquest èxit dibuixant un panorama fosc amb una llarga llista de suposats problemes econòmics. La Xina s’enfronta a tota mena de vents en contra i torna a queixar-se del control estatal de l’economia, oblidant, per descomptat, que als Estats Units moltes grans empreses es financen amb contractes estatals i les grans empreses controlen el govern. Diverses empreses estatunidenques s’han vist ajudades per sancions governamentals a empreses xineses, per controls a l’exportació i a la importació, aranzels injustos i falses al·legacions sobre l’ús de mà d’obra infantil o forçada, tot dissenyat per mantenir els productes i serveis xinesos fora del mercat mundial a favor dels productes estatunidencs. Afirma que els Estats Units són millor en tot, mentre que la Xina està en declivi. Va ser tot un discurs de vendes i, com la majoria dels discursos de vendes, una lletania de mentides i mitges veritats.
La seva gran mentida va ser afirmar que l’eliminació de les empreses xineses dels mercats estatunidencs i aliats és deguda a “raons de seguretat” i no a raons econòmiques, quan sabem que les “raons de seguretat” no són més que un pretext.
Després, just després d’aquesta mentida, va tornar a demanar la “cooperació” entre els Estats Units amenaçant la Xina respecte a Rússia. Va dir:
“És essencial que la Xina i altres països no proporcionin a Rússia suport material o ajuda per evadir les sancions. Seguirem deixant extremadament clara la posició dels Estats Units a Pequín i les empreses sota la seva jurisdicció. Les conseqüències de qualsevol violació serien severes”.
Fins aquí la cerca de cooperació. Quina cooperació? Això no és més que la mateixa vella intimidació i coerció per la qual els estatunidencs són coneguts arreu del món des de fa molt de temps. I, una vegada més, que una nació amenaci així una altra nació sobirana és una violació del Capítol VII de la Carta de l’ONU, que tracta de la pau i la seguretat i de les amenaces a la pau internacional, cosa que aquesta amenaça de “greus conseqüències” sens dubte és.
Empitjora encara més les coses en repetir calúmnies sobre la Xina reprimint a tal o tal grup en tal o qual lloc i declara la intenció dels EUA d’emprendre més accions hostils contra la Xina basant-se en aquests pretextos. Va dir:
“Els Estats Units seguirem utilitzant les nostres eines per interrompre i dissuadir els abusos contra els drets humans on sigui que es produeixin arreu del món”.
A continuació, Yellen va esbossar un fals somriure per mostrar-se més conciliadora i va parlar dels forts vincles econòmics entre els Estats Units i la Xina, només per tornar a revelar la seva veritable intenció: “Una Xina en creixement que compleixi les regles pot ser beneficiosa per als Estats Units. Per exemple, pot significar un augment de la demanda de productes i serveis estatunidencs i un dinamisme més gran de les indústries estatunidenques”.
Va concloure afirmant que espera viatjar a la Xina per parlar de la situació. Però, els xinesos podran acceptar-la davant d’aquestes postures i amenaces? Sempre són amables i cerquen una sortida pacífica, així que podem suposar que estarien disposats a parlar-hi si els demanés de reunir-s’hi. Però, de què s’ha de parlar quan els Estats Units han deixat clar quins són els seus objectius, la dominació de la Xina, Rússia i el món?
Christopher Black és un advocat penalista internacional establert a Toronto. És conegut per diversos casos destacats de crims de guerra i recentment ha publicat la seva novel·la Beneath the Clouds (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia New Eastern Outlook.
Font: New Eastern Outlook
Es poden activar els subtítols automàtics